Arxiu de la categoria: Republicanisme

Tots els adscrits al ‘Reino de España’ (Estat espanyol) estan d’acord: el republicà Puigdemont és el seu enemic número u i es planyen per la falta d’una ERC hispànica.

Un dels gurus-predicadors, al servei del -ja patètic- Estat imperial espanyol, encarregat d’orientar a l’esquerra espanyola, José Luis Villacañas,  ens sermoneja tots els dimarts des de la pàgina tres del Levante-EMV del grup Prensa Ibérica.

per a engrandir cliqueu damunt

Les claus per saber el perquè d’allò que ha passat a l’assemblea del PDCAT

L’establishment té por. El poder constituït havia dissenyat una sortida al conflicte català que passava per la renúncia dels partits sobiranistes catalans a la independència. L’aggiornamento independentista tenia dos fronts, a dreta i esquerra. Aquest cap de setmana ha quedat completament desarticulat l’artefacte hereu del pujolisme que, liderat per Marta Pascal i els diputats a Madrid Carles Campuzano i Jordi Xuclà, havia promès al PSOE que faria aterrar l’independentisme moderat en les aigües mansoies d’un autonomisme 4.0. La promesa de Pedro Sánchez que el conflicte es resoldria votant ometia la segona part de la qüestió. I quina era aquesta segona part? Doncs que el PSOE pretenia que votéssim un nou Estatut d’Autonomia, que recuperés les parts escapçades pel ribot d’Alfonso Guerra i el Tribunal Constitucional. Tornar a les engrunes després que els ciutadans independentistes (i també molts que no ho són) s’hagin deixat trencar literalment la cara per defensar el dret a l’autodeterminació. La maniobra de Pascal i els seus acòlits va ser tan barroera que es va poder detectar de seguida i va suposar una autèntica lluita a mort. Les piulades de lamentació dels unionistes i dels oracles de la dreta catalanista han estat molt significatives.

Si les tesis “possibilistes” haguessin triomfat en l’assemblea del PDeCAT, el president Puigdemont i els altres exiliats i presos haurien estat abandonats a la seva sort i el procés hauria embarrancat

Si les tesis “possibilistes” haguessin triomfat en l’assemblea del PDeCAT d’aquest cap de setmana, el president Carles Puigdemont i els altres exiliats i presos haurien estat abandonats a la seva sort i el procés hauria embarrancat. Encara que només fos per això, cap d’ells podia acceptar el gir interpretatiu i narratiu que proposava Pascal. Tots els polítics catalans, individualment, es creuen que són infal·libles i més llestos que ningú. Però en els darrers anys han anat morint un a un perquè les seves audàcies han estat contestades per les bases. En la conferència nacional d’ERC, celebrada a principi d’aquest mes, es van discutir 1.400 esmenes a la ponència política preparada per la direcció, set vegades més que el 2013, i al final les bases republicanes van forçar a fer explícit el suport a la unilateralitat a la qual ja havien renunciat Junqueras, Aragonès, Torrent, Sabrià i companyia. “La militància ha estat molt més activa que altres vegades”, reconeixien fonts de la direcció d’ERC dies abans que tingués lloc el conclave. Fins i tot les bases de la CUP van protagonitzar un sacramental el desembre del 2015 a l’assemblea nacional extraordinària que va haver de decidir entre el “no” i el “sí” a Mas i que va acabar amb un empat increïble de 1.515 vots per a cada opció. Els militants sovint són més llestos que els dirigents que pacten coses a porta tancada. Per això la “nova” direcció del PDeCAT, la que haurà de portar el partit a la liquidació total, va rebre un vot de càstig importantíssim. La candidatura de consens, apadrinada pels cap de colla de totes les famílies (que no vol dir dels militants) i encapçalada per David Bonvehí i Míriam Nogueras, va aconseguir el 65,27% dels vots a favor, mentre que la candidatura de militants, integrats o no en alguna de les famílies, encapçalada per David Torrents, que s’ha presentat en el darrer moment per protestar pel fet que les llistes siguin tancades i bloquejades, n’ha recollit el 28,9%. Qui s’aferri als mètodes de la vella política, estic segur que morirà. La gent no està per romanços. No es pot reclamar l’ajuda de la gent perquè ompli places i carrers i després no fer-li cas políticament.

La Crida no és ni serà un PDeCAT reloaded. No pot ser-ho de cap manera

Es molt significatiu que la comissió delegada que s’ha d’encarregar de la transició del PDeCAT cap a la Crida Nacional per la República de Carles Puigdemont obtingués un suport molt més contundent que la direcció. El 93,9% dels compromissaris va votar-hi a favor, el 4,12% en contra i l’1,9% va abstenir-se. Aquesta comissió està integrada pels tres consellers del PDeCAT empresonats (Rull, Turull i Forn) i el conseller a l’exili Lluís Puig, així com pel nou president (Bonvehí) i la vicepresidenta (Nogueras). Que els militants de base del PDeCAT fan costat a la Crida de Puigdemont, Sánchez i Torra era evident fins i tot abans de produir-se aquesta votació. Entre els més de 40.000 adherits a la iniciativa hi ha, per força, molta gent del PDeCAT. Però convindria que aquesta comissió delegada, que serà la veritable direcció, no s’equivoqui de nou. La Crida no és ni serà un PDeCAT reloaded. No pot ser-ho de cap manera. Per començar, perquè les adhesions són individuals i no pas col·lectives. I després perquè la Crida s’ha de construir de baix a dalt i ha d’integrar persones d’ideologies diverses, cosa que ja és evident en la nòmina de promotors. Està molt bé que Bonvehí digui que “si ets del PDeCAT, has de ser de la Crida”, però el nou president no hauria de cometre l’error que ja va cometre Pascal i creure’s que la Crida “és” del PDeCAT. A Marta Pascal se l’ha endut la riuada dels que no s’empassen comèdies.

De moment, la revolta dels descontents està desbordant les direccions dels partits sobiranistes, que no saben com dirigir el moviment. La sensació que ERC i Junts per Catalunya comparteixen Govern però són incapaços de compartir projecte reforça la idea que només pacten per repartir-se cadires. Ja poden explicar el que vulguin que la sensació és aquesta. La trifulga de l’altre dia al Parlament sobre la suspensió temporal de Puigdemont encara ho reforça més. La manipulació en l’era de la societat de la informació és pràcticament impossible. Ni Llarena ni tots els mitjans que l’estat repressiu espanyol li ha proporcionat per engiponar un fals relat de rebel·lió han aconseguit imposar-lo. Potser podran condemnar els presos i exiliats, però el cost serà molt alt. Això mateix pot passar amb els dirigents independentistes que intentin enganyar el poble. Ho pagaran car. Els descontents es poden convertir en indignats.

“Els partits institucionals i la Generalitat (LOE 4/1979) afiancen el statu quo, cal superar-los”. Graupera (Primàries per la República) i Colomines (Junts per la República) marquen l’estratègia cap a la República Catalana. Caldria que els republicans valencians (CPVR) férem atenció…

Agustí Colomines Qui no té feina el gat pentina. Això és el que caldria dir-los a tots els que ara es dediquen a interpretar què és i què no és la Crida Nacional per la República (CNR). Lakoff ha fet molt de mal. Els defensors que el relat és la realitat, que és una versió déjà-vu del postmodernisme, no saben explicar per què en menys de 24 hores aquesta crida ja comptava amb gairebé 30.000 adhesions. Llavors recorren al relat. Al seu relat. I aquí s’agermanen els intel·lectuals orgànics del centredreta, d’ERC i els hiperventilats pròxims a no se sap què. El que fa gràcia és que tots coincideixen a dir que la CNR és una OPA a ells mateixos o la refundació del centredreta. Ja està, ras i curt. Resolta la qüestió. Es creuen que així han rebentat el gra que ha fet irreconeixible el sistema de partits.

La crisi catalana ha estat devastadora per a tots els partits. I no tan sols perquè no hagin sabut lidiar-la, sinó perquè les vacil·lacions i les acceleracions, al capdavall el tacticisme, han provocat desastres monumentals. Algú entén la posició d’ERC? Només s’explica pels canvis de lideratge? És que Roger Torrent i Pere Aragonès han portat l’antic partit de Macià a les manses aigües del vell catalanisme, aquell que retòricament era independentista però políticament regionalista? És que l’ERC vol ser l’hereva com Cambó i Jordi Pujol? Això vol dir, per exemple, que Marta Rovira i Gabriel Rufián dominaven en el moment previ al 27-O i que ara manen els “claudicants”? Si això fos així, on queda el centreesquerra i el centredreta que alguns comentaristes fan servir per atacar l’aparició de la CNR i no pas per explicar-ne les raons?

Que el PDeCAT està en crisi és una evidència. Ho tornarem a veure aquest cap de setmana. La direcció actual està enrocada en una posició que només porta a l’exclusió. Marta Pascal és una mena de centrifugadora que recorre a la paraula “junts” per amargar tot el contrari, que són les exclusions. Com s’explica si no que hagi registrat un partit amb el nom de JuntsxCat per apropiar-se del que no és seu políticament? Els independents no són un gerro xinès que no se sap on posar una vegada els has fet servir per donar llustre a una sala d’estar en ruïnes. Els partits, ho he escrit moltes vegades, són màquines que suporten molt malament els intrusos. Però els grans canvis arriben de la mà, precisament, dels rebels. “No recordarem tant els insults dels nostres enemics, com els silencis dels nostres amics”, va dir Martin Luther King. La por fa estralls en política. Ja ho hem vist. No es pot fer política amb la por el cos. La gent que l’1-O va defensar els col·legis i les urnes no va tenir por, perquè estava convençuda del que estava fent. El dubte que té aquesta bona gent, el poble, per dir-ho a la manera clàssica, és si els polítics, els líders, els que teòricament dirigien el procés sobiranista, sabien el que estaven fent. La sensació es que n’hi ha que ens han portat a vendre. No es diu en veu alta perquè alguns són a la presó i cal defensar-los sense fissures, però a les converses privades tothom en parla.

Aquest ha de ser un moviment de “dones i homes lliures”, un moviment cívic amb vocació política

La CNR ha tingut la virtut de desconcertar els “instal·lats”. El fet que l’adhesió hagi de ser personal, ja vol dir que s’ha canviat de xip. Aquest ha de ser un moviment de “dones i homes lliures”, un moviment cívic amb vocació política. I ideològicament on se situa? Aquesta és la pregunta que no li fa ningú a Manuel Valls. És socialista, suposo, però s’ajunta amb la Le Pen catalana simplement per espanyolisme. Per pur unionisme. O és que el tripartit del 155 és ideològicament homogeni? Som davant d’una lluita nacional que hem de resoldre ara i no d’aquí a vint anys. El conflicte català no va de si fem una rotonda més o de si en compte del 30% de l’IRPF en gestionem més. Aquesta etapa ja està superada, almenys per als independentistes que no renuncien al que han fet. És obvi que el 27-O l’Estat va aconseguir tallar les ales a l’independentisme i es va fer amb el control de la situació, però el 21-D el sobiranisme va tornar a guanyar. Però com que ni PDeCAT ni ERC volien repetir Junts pel Sí, li van regalar la primera posició a Cs.

El grup parlamentari de Junts per Catalunya és el precedent de la CNR. Hi ha diputats i diputades de procedències diverses i amb ideologies fins i tot molt contraposades. Els uneix la voluntat d’assolir una “Catalunya independent en forma de República, i nacionalment lliure”. La CNR no busca l’aliança de les cúpules dels partits —PDeCAT, ERC, Demòcrates o CUP—, busca la unitat popular de veritat. Buscar aplegar la gent i apoderar-la perquè se senti protagonista de la història. El mètode de primàries que ha proposat Jordi Graupera ha triomfat justament per això. En diran populisme, n’estic segur. De fet, ja he llegit un parell d’articles en aquest sentit. Però la CNR pretén ser un moviment nacional com en el seu dia ho eren l’ANP d’Arafat o el CNA de Mandela. La sort que tenim a Catalunya és que, a més, la majoria sobiranista s’identifica políticament amb el centreesquerra, personalment és liberal, i econòmicament és socialdemòcrata o liberal progressista, que seria el mateix. El conservadorisme és, per norma general, unionista i regionalista, encara que es vesteixi amb les gales del catalanisme.

La CNR ha arrencat amb la combinació de novetat, sorpresa i per això la “caverna” catalanista li ha saltat al damunt. La por, sempre la por.

Opinió El xoc emocional Jordi Graupera

Mitjà per la República Valenciana