Arxiu de la categoria: Republicanisme

Contra l’estultícia de l’ajustadís, de l’allò meu…

ES LA ARITMÉTICA, ESTÚPIDO

La visión cortoplacista, el tacticismo de los partidos e incluso las pequeñas maldades de envidiosos y resentidos (que los hay en todas partes), hacen dudar en este momento de que la opción independentista se presente como lista única en las elecciones del 21 de diciembre.Deberían hacerlo por dignidad, por respeto a sus líderes políticos que han sido perseguidos, humillados y maltratados por el Estado Español y su aparato represivo. Unos están en la cárcel como vulgares delincuentes, otros exilados, otros imputados, otros en lista de espera, otros perseguidos e insultados por las unidades de choque fascistas que actúan a su antojo por el territorio.

¿No son capaces de comprender que el mundo independentista y las agrupaciones civiles no aceptan otra opción que no sea ésta?

Esas elecciones no han sido convocadas por nuestro President, como correspondía a las propias leyes del Estado, pero es nuestra gran oportunidad para ratificar una mayoría independentista en el Parlament, y esto pasa por una lista única, que podría presentarse con la etiqueta “Primero de Octubre”, como homenaje a las gentes que defendieron con sus propios cuerpos el derecho a votar en el Referéndum. ¿Qué más se puede pedir?

Los españolistas se presentarán separadamente porque lo único que les une es su anticatalanismo visceral. Los “Comunes” (CSQP) también irán por libre, porque no comparten nuestro ideario y quieren rebañar con sus ambigüedades a un bloque de gentes que siguen su letanía seudoprogresista. Nosotros tenemos que acudir unidos.

Y si no hay razones más profundas, sometamos los últimos resultados autonómicos a una simple prueba aritmética y veremos que ocurrió en el 2015. En esas elecciones los resultados en voto popular y escaños fue el siguiente:

  • JxSí           1.620.973 votos    62 escaños
  • CUP              336.375 votos    10 escaños
  • CSQP            366.494 votos    11 escaños
  • UDC              102.870 votos      0 escaños
  • C’s                 734.910 votos    25 escaños
  • PSC               522.209 votos    16 escaños
  • PP                 348.444 votos    11 escaños

 

De aquí podemos extraer la siguiente conclusión: el sistema electoral favorece a los partidos que obtienen más votos, como puede comprobarse al dividir el número de votos por el de escaños obtenidos.

  • JxSí                 26.144 votos por escaño
  • CUP                33.637     “            “
  • CSQP              33.317     “            “
  • C’s                  29.396     “            “
  • PSC                32.638     “            “
  • PP                   31.676     “            “

Hay que añadir que la hoy extinguida UDC, que obtuvo 102.870 votos, no tuvo representación por no alcanzar la cota mínima del 3% del voto popular.

En definitiva, cuantos más votos sumas menos te cuesta obtener un escaño. Elemental.

Las elecciones de diciembre son plebiscitarias y, aunque estarán sometidas a todo tipo de trampas urdidas por el Estado, contarán también con la atenta mirada de los observadores internacionales, que esta vez no están dispuestos a tolerar mayores engaños. Y no es por cuestiones de limpieza democrática, sino porque otro escándalo puede afectar a su credibilidad y a la de toda Europa.

Una lista única. Es la aritmética,  estúpido.

Després del passat Darrer Diumenge d‘Octubre (2017), article de Joaquim Auladell

Després del passat Darrer Diumenge d‘Octubre (2017)

per Joaquim Auladell

La dècada dels 60 del segle passat la Marxa a Peu al Puig el darrer diumenge d’octubre era una manifestació de valencianisme quatribarrat, un lloc de trobada de tots els valencianistes de la Ciutat i lloc de resistència a la repressió franquista. L’Enric Tàrrega ens ho pot explicar.

La dècada dels anys 70 va ser un Aplec de festa i debat entre els independentistes i l’esquerra espanyolista.

Les dècades del 80 i 90 va decaure, per baralles entre valencians. El PSAN de Josep Guia el va mantenir testimonialment i Víctor Baeta intentà reflotar-lo des de la Unitat del Poble Valencià (UPV).

L’any passat el partit República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu va organitzar un Marxa simbòlica al Puig, ERC va muntar un Dinar de Germanor a la muntanyeta de la Patà i Poble Lliure (un partit nou) va mantenir un debat sobre la Marxa al Puig.

Enguany, ERC va mantenir la seva línia teòrica de defensar la independència de Catalunya, el País Valencià i les Illes i pràcticament de sotmetiment a Compromís.

També hi ha, apareguda ara fa tres anys, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD), a imitació de la Plataforma pel Dret a Decidir de Catalunya, fent la competència a l’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i intentant fer-se la foto amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

En l’etapa 2005-10, a Catalunya, dos partits autonomistes (CDC i ERC) tenien dificultats per mantenir els seus seguidors i es van amagar darrere de Plataformes (P. Sobirania i Justícia, P. Sobirania i Progrés, P. pel Dret a Decidir…). Només la Plataforma Sobirania i República era independentista.

L’ACPV és una associació cultural catalana políticament del PSOE. Va néixer el 1980 ofegant els Consells Populars de Cultura Catalana (CPCC).

L’ANC és un entitat molt nombrosa, animadora del Full de Ruta independentista que es dissoldrà quan s’assoleix la independència.

La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià és una entitat que pretén impulsar el dret a decidir-ho tot en general o el que vulgui el públic. Va “sorgir amb el suport d’històriques personalitats del nacionalisme autòcton i amb l’adhesió de dirigents de tot l’espectre de l’esquerra valenciana”. Vol dir el PSOE.

Els seus eslògans són “transversalitat” i “sobirania”. Per transversalitat entén “totes les ideologies”. Jo crec, com les persones normals, que la transversalitat és l’eix que ordena ideologies i valors respecte d’un projecte distingint entre idees compatibles i antagòniques. La misogínia i el providencialisme, per exemple, no són idees acceptables. I si es tracta de fer del poble valencià un subjecte polític sobirà els personatges del PSOE i el PP no tenen gaire cosa a dir-hi. La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià diu que és sobiranista però no independentista (?) i programa esdeveniments banals (debats-espectacle sobre el mal de l’espoli fiscal amb els responsables de l’espoli com a ponents, per exemple).

La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià ha intentat equiparar-se amb l’Assemblea Nacional Catalana però no pot ser perquè és independentista i la PdAdPV es proposa decidir qualsevol cosa menys la independència del País Valencià. Com a associació d’amics de l’ANC i el Full de Ruta del Principat sigui benvinguda, però no és un moviment popular i transversal per a la independència de la República Valenciana.

A Catalunya, fa dotze anys, hi havia una ebullició d’individualitats neguitoses, després mil correnties movent-se febroses, a partir de 2010 una onada immensa. Veurem què vindrà ara, però hem vist un poble en marxa, més experimentat. El Full de Ruta és atzarós. El poble català sabrà apariar, segons el vent, les veles.

Els valencians, des de 1980 a 2014, van estar dividits, invisibilitzats per als altres i suspicaços entre ells, entre l’esclafadora dominació del PP i la beata esperança del PSOE. El 2014 va passar a l’oposició el PP, val l’asfixia de PP, però amb l’esquerra imperial (PSOE i Podemos-Compromís) continua l’ofec (espoli fiscal, no desplegament del Canal 9).

Els valencians, perquè encara no es pot parlar de poble valencià, de la societat valenciana conscient d’ella mateixa, són individus i grups que es busquen, es reconeixen, comencen a parlar i descobreixen que els uneixen les mateixes coses importants: un poble que no es coneix, un país per fer, un país sense política, que va dir Fuster, un país autocentrat, que té presents la Capital i les Comarques, Castelló i Alcoi, Sogorb i Oriola, els valencians que acaben d’arribar i els que estan lluny del País.

Em miro Full monty (1997), una pel·lícula de fa vint anys, plena de bon humor i mala intenció. Una colla d’aturats anglesos d’una ciutat, vila o poble com ara Manresa, o poseu-hi vosaltres la localització valenciana corresponent, munten un show de strip-tease masculí. Qui es belluga és viu, descobreix moltes coses i les fa descobrir.

Full monty! O, dit a la nostra manera, sac i peres!

Reflexions en un diumenge d’octubre de l’any passat (2016) per Empar Espí i Auke Zeldenrust

ANNA notícies ha recuperat aquest interessant article publicat en llibertat.cat ara fa un any

On ens trobem?
Reflexions després del Darrer diumenge d’octubre’2016

On ens trobem? Reflexions després del Darrer diumenge d'octubre'2016

31/10/2016 
Per Empar Espí Vidal i Auke Zeldenrust, de la Plataforma pel Dret a Decidir @DaDPV
Hem observat en persones i partits una postura, que ara per ara no busquen la unitat però encara van massa “a la seua”. I pensem que és un bon moment per fer aquestes reflexions.
Des de la pujada al tron d’Isabel i Ferran al final del segle 15 estem sotmesos a una hegemonia castellana, que ha anat profunditzant-se i perpetuant-se. Aguditzant la virulència des de la Nova Planta.
Hem viscut monarquies absolutistes i al segle XIX i XX unes dictadures autoritàries i feixistes, fins a arribar a l’actual època constitucional espanyola amb clar domini castellà. Reflectit en tot un rastre de mesures, decrets i lleis que impedeixen el desenvolupament sobirà del poble valencià.

 
Quins mecanismes ens han mantés fins ara dòcils?

  •  Imposició i omnipresència de la simbologia i llengua de la regió/nació hegemònica (Castella): banderes, escuts, llengua castellana (espanyola). Que fan que ningú es pot escapar de prestar-li atenció.
  • Glorificació de tot allò que és espanyol i la menyspreada de tot allò que és valencià. És, una mena de martingala que dóna una imatge positiva i atractiva, d’un projecte nacional que s’imposa. Aquest procés té com a objectiu substituir: sentir-se valencià per un sentir-se espanyol i fa que la població valenciana es converteix en espanyola. Ja no se cerca un destí propi, però es conformen, s’adapten amb el destí imposat.
  • Manipulació de la memòria històrica. Els fets històrics abans de la integració del poble valencià en el projecte hegemònic ja no tenen importància, fins i tot es neguen. Un bon exemple és el tractament que es dóna a la Confederació Catalana-Aragonesa, el caràcter català de la Reconquesta, i elements nacionals en la revolta de les Germanies. Tot el passat està reinterpretat i posat al servei del projecte “Espanya”
  • Domini i monopoli dels mitjans de comunicació forans. En l’època moderna s’afegeix una eina de control ideològic que és la premsa, la televisió, la radio, la Xarxa, que és en llengua castellana i porta un missatge unificador, espanyolista i cura de transmetre el missatge dels valors antivalencians i proespanyols i espanyolitzadors
  • Aquesta rentada de cervell, du finalment al buidament de la identitat valenciana i fa que es crea una mena de síndrome d’Estocolm col·lectiu (pel que fa al poble valencià) i personal (pel que fa a la persona). L’individu en aquestes circumstàncies ja no és capaç de pensar per si mateix, és poruc, insegur, molt fàcil de manipular i se sotmet a la situació. De manera anàloga, el poble, buidat de la seua identitat, supleix la pèrdua d’aquesta, assumint la identitat imposada. Hi ha una substitució identitària, que fa que un poble deixa el seu propi projecte nacional i assumeix el projecte imposat. Aquest procés el qualificarem de «procés de desestructuració nacional».

Les Dues vies de la política valenciana
1. La desestructuració nacional ens porta a buscar solucions pels nostres problemes a fora, a Madrid, al qui ens ha segrestat políticament. Com els segrestats amb síndrome d’Estocolm, que demanen favors, i es juga a ser obedient amb la falsa esperança d’obtenir favors. Malauradament és allò que vegem en l’actual política del Govern Valencià quan tracta de demanar un millor finançament, quan ells mateixos saben que estem sofrint un espoli. Un exemple l’hem tingut en el PSPV que “abstenint-se”, vota a favor d’un govern que consagra l’espoli.
2. Però també hi ha una altra via: sortir d’aquesta situació de segrest perquè el poble valencià es posi a treballar per a assumir el seu autogovern i que la decisió vinga del poble valencià. Aquesta via, és la via per a vertebrar el nostre país de Vinaròs a Oriola.

 
El que cal fer per
Per a capgirar l’actual situació de submissió al projecte “Espanya” necessitem un moviment civil fort i ben organitzat. Que sigui capaç de mantenir una pressió constant al nostre govern, perquè compleixi el mandat electoral de canvi del poble que els ha posat en els llocs de la política al servei del poble valencià.
Estar alerta, davant d’aquells partits “messiànics” que alliberaran de “tots els mals”, perquè altra vegada no ens deixen el nostre destí en les nostres pròpies mans, ans al contrari, volen solucionar els nostres assumptes dins d’un context espanyol. Mentre allò que cal és que prenem el destí en les nostres mans.
Cal estendre un Moviment Civil, que capgire la desestructuració del País en una reestructuració d’un País lliure. Això vol dir: fomentar un projecte polític valencià, que es base en la identitat dels valencians, i que busca solucions ací i no en Espanya. Que assumisca un projecte propi i transversal de País, on tots tenen cabuda. Que defènga els nostres drets, que aglutine i impulse altres forces polítiques, que analitze de manera crítica l’actualitat i vetlle per la democràcia i la participació ciutadana.
Cal que ens ocupem de la nostra memòria històrica. El poble valencià ha de saber en quines lluites ha estat, per a trobar la dignitat. Si coneixem el nostre passat, ens organitzarem millor en el present i sabrem millor com ha de ser el nostre futur: vertebrar el País, de manera sobirana.
 
Empar Espí Vida i Auke Zeldenrust
Membres de la Plataforma pel Dret a Decidir, @DaDPV