Arxiu de la categoria: Republicanisme

L’ACR CONSTANTÍ LLOMBART (MEMBRE DE LA COORDINADORA PER LA REPÚBLICA VALENCIANA) CRIDA A PARTICIPAR ALS ACTES SOBIRANISTES VALENCIANS REPUBLICANS CONVOCATS

Al déu Neptú, una de les escultures mitològiques que embelleixen el Jardí de Monforte, li seccionen dos dits i li roben el tridentneptu3

En les imatges es pot apreciar que el trident ja no ho porta orgullós el déu dels mars i oceans, així com s’aprecia clarament que li han seccionat dos dits de la mà que portava l’atribut característic de tan coneguda figura mitològica, tan popular en l’antiga Grècia i Roma.
A l’esquerra de la imatge Neptú sí té la seua mà completa i el trident, a la dreta sense ell i al centre detall de la mà sense els dos dits.
Antonio Marín Segòvia
ACR CONSTANTÍ LLOMBART

Carta de César Lledó a Víctor Baeta sobre el llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

cesar-aitor700
Cèsar Lledó, el que sosté l’altaveu en la foto (que es pot engrandir clicant damunt d’ella), va ser el coordinador i portaveu de la Coordinadora del País Valencià per la República (2006 – 2010)

Estimado Víctor, siento no poder estar presente en la presentación de tu libro pues estaré fuera de Valencia durante varios días. Te escribo esta carta no como disculpa, me apetece hacerlo como reconocimiento a tu libro, como agradecimiento a la invitación a presentarlo, y porque casi todas las palabras se las lleva el viento pero lo escrito es más sentido y reflexionado, y además, es más duradero. Espero que mis impresiones del libro sirvan para todo esto.

Lo primero que me llama la atención, que llama la atención, es que “Per la República Valenciana” es un libro peculiar. Muchos se escriben para enunciar o profundizar en tesis y propuestas políticas y muchos se escriben glosando actividades y experiencias, pero son muy pocos los que unen teoría y práctica. Para algunos esta conjunción de propuesta política y narración de las iniciativas desarrolladas resta fuerza, credibilidad, a la teoría, pero sin duda y aunque literariamente no sea lo más elegante, como toda propuesta política ésta gana fuerza si va acompañada de una práctica.

Del libro destaco tres elementos fundamentales, la propuesta de República Valenciana, la experiencia de la Coordinadora del País Valencià per la República y la referente a la identidad.

Ahhh… la República Valenciana, cuántas caras burlonas y rechazo de plano despertaba hace una década entre la militancia y los activistas de la izquierda y el soberanismo valenciano. Hoy en cambio las caras ante esta aspiración son más propias de un ojalá! y el rechazo, cuando lo hay, está fundamentado más en la dificultad que no en un desacuerdo con la propuesta.

Este cambio, este avance, viene favorecido porque a nivel general la idea de República ha pasado de ser en el conjunto del “Reino” un asunto de estricta memoria histórica y reivindicación de irreductibles comunistas y nacionalistas a ser la forma de Estado en la que se reconoce más gente y con la que hasta los poderes coquetean como posible reseteo a un sistema que hace aguas y que llegado el momento querrán cambiar para que todo siga igual. Sin duda está ayudando el proceso soberanista abierto por los catalanes y por otros pueblos europeos. Pero también, y quizás sobre todo, ha tenido su peso la constancia en el discurso y la “labor pedagógica” que los últimos años se ha desarrollado en favor de la República Valenciana en nuestro pequeño país. La propuesta ha ido calando hasta el punto que las organizaciones políticas de izquierdas y/o soberanistas hoy se reclaman abiertamente republicanas y mayoritariamente reconocen como sujeto de soberanía al pueblo valenciano. Hoy las caras burlonas son dirigidas a los juancarlistas y a los que dicen que es en Madrid donde se debe aprobar cualquier asunto que competa a los valencianos.

Por su parte la experiencia de la Coordinadora del País Valencià per la República, entidad en la que durante años trabajamos hombro con hombro, está muy bien relatada y documentada en el libro, un trabajo que ni el coordinador ha hecho con ese detalle y que te agradezco. La Coordinadora, como tu libro, ha sido también una muestra de teoría y práctica, ha sido una herramienta pedagógica importante y sobre todo movilizadora y propagandística. Recordarás que tanto o más trabajo acarreaba el desarrollo en la calle de las actividades de la Coordinadora como internamente el conseguir los consensos necesarios entre las diversas organizaciones que la integraban para que no se bloqueasen los acuerdo políticos y la convocatoria de movilizaciones. El trabajo unitario, con todas sus limitaciones pero al mismo tiempo potencialidades, se mostró útil y ciertamente hoy se hace notar la falta de una herramienta de unidad transversal y movilizadora de Norte a Sur.

Sobre la identidad… qué cuestión más interesante y al mismo tiempo más descuidada por nuestro pueblo. Recuerdo una profesora de historia en BUP que lanzó una pregunta al final del curso -muy intenso en lo referente a nuestra historia medieval-, ¿no os sentís un poco catalano-aragoneses?. También recuerdo un paisano de Moixent, sabio por los años y el trabajo en el campo, que a los pies de La Bastida declaró su identidad íbera (que no celtibérica!). Seguramente tengas materia para escribir un par de libros más sobre estas cuestiones, pero sin necesidad de ellos me quedo con nuestras conversaciones – las de las mesas políticas y las coloquiales-, conversaciones que me han ayudado a sentirme valenciano sin complejos y a reconocer la complejidad de nuestro pueblo y sin menoscabo de ello la fuerza de su identidad.

Por lo que hace a la narración de la actividad desarrollada en los últimos años cualquier lector quedará sorprendido del frenesí en la acción política, de la perseverancia en el discurso y de la diferencia que existe entre la institucionalidad que nos invade y la Política con mayúsculas. Seguramente, como a muchos lectores les pasará al leer el libro, compartimos mucho, creo que lo fundamental, pero también mantenemos muchas diferencias. Por ejemplo, sabes que yo prefiero las proclamaciones de repúblicas populares y la unión de éstas llegado el caso, tú siempre has sido más “parlamentarista”.

En cualquier caso en “Per la República Valenciana” he encontrado sobre todo virtudes. La ya característica perseverancia en la propuesta política –tan difícil de encontrar hoy entre tanto oportunismo-, el reconocimiento al trabajo  -incluso el de los que opinan diferente-, la practicidad y capacidad de diálogo –tan difícil de encontrar en nuestro reducido y viciado entorno político-, el altruismo de las muchas personas que aparecen en el libro y un largo etcétera. De los defectos, como sabes, ya se ocuparán de señalarlos otros.

Espero que el libro a pesar de no tener una distribución comercial al por mayor llegue hasta los rincones donde debe llegar, que quede como documento del trabajo desarrollado por el republicanismo y el valencianismo en la última década, que tenga larga vida y una función informativa, pero sobre todo que sirva para hacer avanzar al republicanismo, al valencianismo, a la República Valenciana.

Salud y República, un fuerte abrazo

César Lledó

València, 1 d’octubre del 2014 Continua la lectura de Carta de César Lledó a Víctor Baeta sobre el llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

Intervenció de Víctor Baeta (amb autocrítica prèvia de l’autor) el 13 de maig del 2006, a la plaça del Patriarca, al final de la primera manifestació per la República a València

[Ara a finals del 2013 faig una lectura crítica d’aquest parlament que vaig fer el 13 de maig del 2006 a la plaça del Patriarca en finalitzar la primera manifestació que es va celebrar a València per la República i que tot seguit d’aquesta nota transcric íntegrament.
En maig del 2006  jo militava al BLOC i les eleccions autonòmiques s’anaven a convocar en maig del 2007. M’havia incorporat, com ja he contat en capítols anteriors, després de l’experiència fallida d’Esquerra Valenciana, i ho vaig fer per coadjuvar a que el valencianisme polític entrés al parlament valencià. En entrar en el parlament – deien els dirigents del BLOC i els quadres mitjos – seriem visibles, aconseguiríem ser escoltats i el valencianisme polític s’enlairaria. En altre lloc ja he valorat com lluny d’enlairar-se, el que va fer és plegar-se a l’esquerra espanyola diluint, a canvi de vots que són sous, el seu valencianisme en un sucursalisme a la cerca impossible de l’Espanya plural. És a dir a l’igual que ara per al PSOE EUPV i Compromís, llavors aquesta estratègia passava  per la conformació de ‘tots’ -PSOE i els adlàters EUPV i BLOC- units contra el PPCV per, així, intentar allò de: “quítate-tu-que-me-pongo-yo”. Aquesta intervenció meua d’eixe dia, estava dins d’aquesta estratègia guerra-civilista molt pròpia dels espanyols i a la que els valencians ens sumem amb entusiasme carpetovetònic. La meua intervenció és una barreja d’apunts retòrics de posicionaments sobiranistes valencians republicans i, d’altra, de clams guerra civilistes, alguns d’ells incendiaris a l’estil del ’tot val contra el mono’, en especial, aprofitant la tragèdia de les foses republicanes del cementeri de València, contra l’alcaldessa que faran les delícies d’alguns, i que el Levante –EMV va recollir diligentment, i tot amanit amb l’objectiu de preparar el moment per llançar al final del discurs la consigna política pràctica d’allò que realment interessava als que aspiraven a l’alternança per canviar al partit sucursalista conservador per ‘altres’, també sucursalistes però, això sí, progressistes. Ara, desprès d’allò vist, de la submissió del valencianisme polític a l’esquerra espanyola i de l’espectacle oportunista  d’incompliment de la paraula política donada als electors que va suposar el trencament de Compromís,  renuncie  a qualsevol acció política autonomista, guerra civilista i partidista. Després del nyap del BLOC dins de Compromís, la meua acció política és independentista valenciana de convivència, la promoguda per una nova, novíssima, futura República de convivència valenciana a la que tots, i dic tots, – fins i tot l’alcaldessa- ens ha d’agermanar; la de treballar per la unió dels valencians per assolir el nostre Estat valencià, la nostra República Valenciana. Quede constància de la meua crítica a una part del discurs que vaig fer i que a continuació reproduisc. ]


Bon dia. Les meues primeres paraules seran de reconeixement als valencians que, arreu del País, han fet possible aquesta primera manifestació reivindicativa per la República. Als republicans del Baix Segura, del Baix Vinalopó, de l’Alacantí, de les Marines, als republicans de les comarques centrals, de la Safor, de les Riberes, als republicans del Camp de Morvedre, de l’Alt Palància, de les Planes , als republicans del Maestrat, als republicans del nostre País Valencià. Benvinguts els republicans espanyols que travessant el port de Contreras, amb fraternitat republicana, esteu ací, entre nosaltres. Benvinguts els germans catalans que també vos haveu acostat avui ací, travessant territoris on us contestaven Bon dia cada vegada que dèieu Bon dia. Benvinguts tots.
 Republicans i republicanes. Prengueu nota d’allò que vaig a dir.
Al Fossar de les Moreres, al barri de la Ribera de Barcelona, al costat de Santa Maria del Mar, ara encara no fa un any, un grup de valencians vàrem col•locar una placa on es recorda els Maulets valencians que van continuar lluitant contra els borbons i els botiflers, desprès de la desfeta d’Almansa,  de la crema de Xàtiva i de Vila real en el 1707. Una placa d’homenatge i record, als Maulets valencians que van morir defensant la llibertat dels territoris de la Corona d’Aragó i que estan allí soterrats.
“Al Fossar de les moreres no s’enterra cap traïdor, en perdent nostres banderes serà la urna de l’honor”
diu el pelleter que amb un foc que mai s’apaga l’ajuntament de Barcelona ha erigit per honorar-los allí on estan soterrats.
Ací a València també tenim un Fossar on en comptes de moreres han crescut palmeres; és el nostre Fossar de les Palmeres. En ell milers i milers de Maulets republicans valencians del segle XX i d’altres territoris, defensors de la llibertat i la democràcia republicana van ser assassinats per la barbàrie franquista. Barbàrie que ens va tornar de nou els borbons i ens va convertir de ciutadans d’una República en susdits d’un “Reino” . Reino imposat a sang i foc. La monarquia elegida per Franco i la Constitució de 1978 que pretén legitimar-la són els fonaments de l’actual estat de dret a l’estat espanyol. La Constitució de 1978 en els seus orígens i en la seua gènesis està tacada de sang, amb la sang dels nostres Maulets. La Constitució de 1978 és el darrer decret borbònic. El primer recordeu va ser el Decret de Nova Planta del 1707. Els borbons per als valencians suposa imposició i violència, sang i mort. Des de que venen per primera vegada en 1707 fins que tornen en la darrera en el període que va del 39 al 78. Així ho van entendre els nostres republicans Constantí Llombart, Blasco Ibáñez, Marco Miranda, Soto i Mas, Bosch i Morata, Carles Salvador, Navarro Borràs, Thous i Llorens, Gómez Nadal, Adolf Pizcueta, Miquel Duran de València, Almela i Vives, Bernat Artola, Enric Bastit, Mateu i Llopis, Sanchis Guarner, Juli Just, Joaquim Reig, Ignasi Villalonga, Rodríguez Tortajada o Huguet entre molts altres.
Ara la botiflera i borbònica alcaldessa que tenim, amb la prepotència que ha agafat per la falta d’una oposició, oposició que pacta amb els botiflers un estatut de vergonya, ha intentat portar el ciment de l’especulació fins i tot al cementiri. Rita Barberà ha volgut profanar els nostres morts. Ha pensat que ho podia fer. S’havia pensat que podia posar ciment sobre els nostre morts, sobre els millors homes i dones que ha donat aquesta terra. S’ha pensat que a falta d’oposició, es podia passejar cofoia de la ma dels seu rei i del seu papa, els dos de Roma, amb la seua jaqueta roja com a trofeu, d’un roig tacat de sang republicana, per inaugurar les noves propostes especuladores dels negocis de tots ells, dels Zaplanes, dels Fabra,s dels Alpieri’s, i de tots els que hi són darrera.

 Però la societat civil i republicana, a falta d’una oposició, l’ha parat els peus. No sols no ha pogut posar ciment sobre els nostres morts sinó que ha començat a cavar la fosa on la retirarem políticament a ella i a tots ells en el 2007.
Republicans i republicanes. Ni un sol vot es pot perdre en les properes eleccions a l’esquerra del PP i del PSOE. Els republicans hem de contribuir, junt amb la resta de l’esquerra valenciana, a retirar al PP a l’oposició i a condicionar al PSOE a donar suport a veritables polítiques d’esquerra, valencianistes, ecologistes i republicanes.
 

  • Republicans fins al 2007 mobilització general per deixar en minoria el PP.
  • El millor homenatge als republicans soterrats és treballar per la República per la qual van donar la seua vida.
  • Republicans i republicanes la llavor que avui hem plantat creixerà i fructificarà.
  • La llibertat, la igualtat i la fraternitat en la humanitat vencerà. El futur és nostre.
  • Endavant republicans…
  • A per les repúbliques: la valenciana, la de la confederació ibèrica, l’europea, la de la humanitat.
  • Visquen totes les repúbliques que defensen la llibertat sense cap dominació, la igualtat sense cap privilegi, la fraternitat sense cap condició.
  • Per les repúbliques. Visca la República.