Arxiu de la categoria: Ruptura democràtica i repúbliques

Agustí Colomines: “…davant l’arbitrarietat del poder només sobreviuen les persones i els pobles que aconsegueixen superar la por, que és una emoció bàsica dels humans” “Persistim i guanyarem”

Agustí Colomines  “Turquia és un règim autoritari amb eleccions”. Així de contundent es va mostrar Umut Özkirimli, professor de l’IBEI i investigador associat del CIDOB, arran del macrojudici contra diversos activistes demòcrates turcs. Yigit Aksakoglu, Mucella Yapici, Osman Kavala i altres acadèmics i dirigents cívics eren acusats d’intentar “derrocar el govern de Turquia” i per això la Fiscalia demanava una condemna de cadena perpètua per als tres primers encausats. Suposo que el cas turc els recorda alguna cosa. No sé si a Turquia també van mantenir un debat semàntic sobre el significat de “multitud tumultuosa”, que és el que va servir perquè el Tribunal Suprem espanyol condemnés els Jordis per sedició. Ahir es va fer públic que la justícia turca havia decidit alliberar els acusats turcs, tal com reclamava el Tribunal Europeu de Drets Humans des del novembre de l’any passat, perquè havien estat vulnerats el dret de la llibertat i el dret de la seguretat dels encausats. Una gran victòria.

El camí cap a la no llibertat és el títol del darrer llibre de l’historiador Timothy Snyder, amb el qual descriu l’epidèmia autoritària que s’escampa arreu. La resposta de molts governs a les protestes socials i polítiques dels primers anys del segle XXI demostra que el pensament autoritari va recuperant el terreny que es creia que havia perdut el 1945 a Occident i el 1989 a l’est. Fukuyama ja estava equivocat el 1992 quan va predir la fi de la història, perquè al capdavall la Xina era l’estat comunista més poblat del món, el qual no tan sols no va “retornar a la història” amb la caiguda del Mur, per resumir-ho a la manera d’André Glucksmann quan lloava l’esforç d’intel·lectuals com Václav Havel per “sortir del comunisme”, sinó que va consolidar-se. Snyder denuncia que “l’autoritarisme comença quan deixem de detectar la diferència entre el que és vertader del que és atractiu”. El perill és que algú s’atreveixi a afirmar que la Xina o altres dictadures són tan sols “sistemes de major obediència”. Això és el que ha portat els acadèmics de les escoles de negocis de Barcelona —i de mig món— a exaltar l’eficiència del “capitalisme xinès” obviant-ne el fet que estava regit per una dictadura. No m’estanyaria que els CEO formats en aquestes escoles de negocis trobessin “atractiu” el capitalisme xinès basat en “el sistema de major obediència” comunista, com l’anomena un destacat dirigent de la CUP. L’exacerbat “afany de lucre” capitalista no hauria de fer coincidir aquests CEO amb l’extrema esquerra, com la UE tampoc no hauria de mostrar-se indiferent davant els abusos antidemocràtics dels governs d’Hongria, de Polònia, de Romania o d’Espanya, que avancen cap a l’autoritarisme tant o més que el govern de Turquia, el qual si més no acata les sentències dels tribunals europeus.

La resposta de molts governs a les protestes socials i polítiques dels primers anys del segle XXI demostra que el pensament autoritari va recuperant el terreny que es creia que havia perdut

També es camina “cap a la no llibertat” quan es cau en el negacionisme plausible, que consisteix a negar la discriminació o els actes de repressió acusant les víctimes d’haver-ho provocat. A Espanya el negacionisme és ara plausible i pervers alhora, com hem pogut comprovar la darrera dècada, sobretot perquè l’Estat és a mans de descendents del franquisme, que són els mateixos que combaten les “ideologies de gènere” amb el “pin parental”. El PSOE s’hi va aliar sense manies el 2006, arran de l’Estatut, perquè va arribar a la conclusió que l’exigència catalana d’un reconeixement superior era conseqüència d’haver consentit la pervivència d’una identitat catalana diferenciada. En un debat a Sevilla entre Paco Vázquez, Fernando García de Cortázar i un servidor, el moderador, Arturo Pérez-Reverte, em va preguntar per què a França no existia un problema com el nostre. Li vaig respondre que el nacionalisme francès havia triomfat i que així va ser com va poder acabar amb la diferència. L’havia eliminat amb la repressió i la discriminació. Llavors ell, fent gala del seu espanyolisme, en comptes d’intentar trobar una solució democràtica a la diferència existent encara avui, es va preguntar, gairebé metafísicament, “así pues, ¿que se joda [Espanya]?”. I vaig respondre-li que sí. L’endemà l’escàndol era que jo hagués confirmat aquell lament nacionalista i no que Pérez-Reverte i els altres tertulians haguessin negat els drets dels diferents en nom d’una Espanya superior i castellanitzada.

Normalitzar els estats “autoritaris amb eleccions”, acceptar com si res que l’autoritarisme s’enganxi de nou a la pell de molts governs amb la intransigència pròpia de les dictadures, fora com no haver après res de la història recent. Cal vèncer la por, deia Manuel Castells quan exercia de catedràtic amb esperit crític, abans de ser ministre de la monarquia del 3-O. Certament, davant l’arbitrarietat del poder només sobreviuen les persones i els pobles que aconsegueixen superar la por, que és una emoció bàsica dels humans. “Persistim i guanyarem” no era un simple eslògan electoral per assolir un escó a l’Europarlament, guanyat, també, en un tribunal d’Estrasburg. Era una declaració de principis, una forma de demostrar que els independentistes no tenien por i d’oposar-se a l’autoritarisme que els empresona i els persegueix. Haver perdut la por portarà els exiliats a Perpinyà per retrobar-se amb la seva gent. Tard o d’hora el Tribunal Europeu de Drets Humans donarà la raó als demòcrates catalans com ho ha fet ara amb els turcs.

Alerta espanyola mediàtica: “Si guanya Puigdemont, tot salta pels aires”

L’enquesta que publica La Vanguardia aquest diumenge, tan dolça per ERC, però també per l’espai de Carles Puigdemont, ha agrejat l’ànim entre alguns influencers de la dreta espanyola, des dels conservadors més civils fins als ultres de la garrotada. Ja venien entre escalfats i de mala llet a causa de la visita del president espanyol, Pedro Sánchez, al president de la Generalitat, Quim Torra, amb tot el seu protocol. Ara temen que falli la política de “l’acontentament”, com en diu José Antonio Zarzalejos, (de reencuentro segons la Moncloa) amb l’independentisme. Temen que el sobiranisme guanyi en vots les eleccions al Parlament i que depassi el 50%, però, sobretot, els espanta que la fracció insurgent es consolidi com a soci sènior del Govern. “Si guanya Puigdemont, tot salta pels aires”, escriu Casimiro García-Abadillo, director d’El Independiente, un digital d’aire centrista i to civil.
La situació que angoixa aquests comentaristes és, paradoxalment, que Junqueras no guanyi en condicions de construir la mateixa coalició que sosté Pedro Sánchez a Madrid, amb el PSC i els comuns, com explica Rubén Amón a El Confidencial. Aquesta formula “subordinaria” el programa independentista d’ERC al manteniment del govern a Madrid, afegeix. Si el sobiranisme supera el 51% dels vots, però, a Sánchez “se li s’enfonsaria el consens de la investidura [i] s’exposaria a la ferocitat del monstre independentista, legitimat amb el fervor de les urnes ‘veritables’”, segons Luis Herrero a Libertad Digital. “Sense ERC a la presidència de la Generalitat ni el PSOE a la Moncloa, el disseny de la seva estratègia col·lapsarà”.

Gairebé tots interpreten que la visita de Sánchez va ser un baló d’oxigen per a Torra, darrera de qui hi veuen la mà de Puigdemont, que ja ha guanyat a ERC les eleccions on ha estat cap de llista, com recorda Herrero. “El Govern, que ha posat la legislatura en mans d’ERC, hauria de tenir-ho en compte. Sobretot, per tenir a punt un Pla B que aplicar quan la negociació que acaba de posar en marxa conclogui en fracàs”, apunta García-Abadillo.

Una situació irreversible

El director d’El Independiente no és optimista, però. “Per desconsol dels que pensem que l’independentisme és un desastre per a Catalunya i per a Espanya, el més probable és que haguem d’enfrontar a una situació irreversible”, diu, abans d’acusar Sánchez de “prometre coses que no pot complir”, que només serviran “per enfortir els enemics de la Constitució i afeblir els que la defensen”.

Pedro J. Ramírez, al seu editorial dominical a El Español, també castiga Sánchez per donar aire a Torra. Li recorda la dura sentència de Robespierre (“la virtut, sense el terror, és impotent”) i li recomana una duresa equivalent, esment metafòric inclòs a la guillotina.

A El Mundo hi ha divisió d’opinions. La cronista política Lucía Méndez deixa espai a la versió de la Moncloa: “Pedro Sánchez torna del seu arriscat viatge a Barcelona ‘alleujat’, ‘satisfet’ i ‘esperançat’ i amb la confiança que el diàleg amb l’independentisme dona fruits”. En canvi, el director del diari, Francisco Rosell, no està per romanços: “Sánchez legitima el cop d’Estat de l’1-O amb concessions tangibles en l’àmbit de la sobirania i en [l’àmbit] fiscal, ensucrades amb mesures de gràcia per als seus artífexs”. I d’aquí per avall. Les inquietuds d’un i altre són les mateixes, però: si ERC no guanya bé les properes eleccions catalanes, el castell de Pedro Sánchez caurà.

Apocalipsis ultra

A la banda més ultra sonen les trompetes de l’apocalipsi. A Vozpópuli, Jesús Cacho avisa que “la farsa representada al Palau de la Generalitat és tan sols la primera estació del viacrucis que aquest aventurer sense escrúpols [Sánchez] està disposat a fer-nos transitar camí de la independència de Catalunya. Cosa que el subjecte sembla disposat a concedir al separatisme per tal que l’independentisme el sostingui a la Moncloa”.

Plus ultra, més enllà, Federico Jiménez Losantos: “No hi ha una forma més descarada de sumar-se al cop [d’estat (de l’1-O)] que el document que va lliurar Sánchez a Torra. El mateix títol del document és, en si, un delicte d’alta traïció: ‘Obrir vies de negociació i diàleg sobre el futur de Catalunya’. 44 promeses que són 44 delictes”.

Alerta espanyola mediàtica: “Si guanya Puigdemont, tot salta pels aires”

L’enquesta que publica La Vanguardia aquest diumenge, tan dolça per ERC, però també per l’espai de Carles Puigdemont, ha agrejat l’ànim entre alguns influencers de la dreta espanyola, des dels conservadors més civils fins als ultres de la garrotada. Ja venien entre escalfats i de mala llet a causa de la visita del president espanyol, Pedro Sánchez, al president de la Generalitat, Quim Torra, amb tot el seu protocol. Ara temen que falli la política de “l’acontentament”, com en diu José Antonio Zarzalejos, (de reencuentro segons la Moncloa) amb l’independentisme. Temen que el sobiranisme guanyi en vots les eleccions al Parlament i que depassi el 50%, però, sobretot, els espanta que la fracció insurgent es consolidi com a soci sènior del Govern. “Si guanya Puigdemont, tot salta pels aires”, escriu Casimiro García-Abadillo, director d’El Independiente, un digital d’aire centrista i to civil.
La situació que angoixa aquests comentaristes és, paradoxalment, que Junqueras no guanyi en condicions de construir la mateixa coalició que sosté Pedro Sánchez a Madrid, amb el PSC i els comuns, com explica Rubén Amón a El Confidencial. Aquesta formula “subordinaria” el programa independentista d’ERC al manteniment del govern a Madrid, afegeix. Si el sobiranisme supera el 51% dels vots, però, a Sánchez “se li s’enfonsaria el consens de la investidura [i] s’exposaria a la ferocitat del monstre independentista, legitimat amb el fervor de les urnes ‘veritables’”, segons Luis Herrero a Libertad Digital. “Sense ERC a la presidència de la Generalitat ni el PSOE a la Moncloa, el disseny de la seva estratègia col·lapsarà”.

Gairebé tots interpreten que la visita de Sánchez va ser un baló d’oxigen per a Torra, darrera de qui hi veuen la mà de Puigdemont, que ja ha guanyat a ERC les eleccions on ha estat cap de llista, com recorda Herrero. “El Govern, que ha posat la legislatura en mans d’ERC, hauria de tenir-ho en compte. Sobretot, per tenir a punt un Pla B que aplicar quan la negociació que acaba de posar en marxa conclogui en fracàs”, apunta García-Abadillo.

Una situació irreversible

El director d’El Independiente no és optimista, però. “Per desconsol dels que pensem que l’independentisme és un desastre per a Catalunya i per a Espanya, el més probable és que haguem d’enfrontar a una situació irreversible”, diu, abans d’acusar Sánchez de “prometre coses que no pot complir”, que només serviran “per enfortir els enemics de la Constitució i afeblir els que la defensen”.

Pedro J. Ramírez, al seu editorial dominical a El Español, també castiga Sánchez per donar aire a Torra. Li recorda la dura sentència de Robespierre (“la virtut, sense el terror, és impotent”) i li recomana una duresa equivalent, esment metafòric inclòs a la guillotina.

A El Mundo hi ha divisió d’opinions. La cronista política Lucía Méndez deixa espai a la versió de la Moncloa: “Pedro Sánchez torna del seu arriscat viatge a Barcelona ‘alleujat’, ‘satisfet’ i ‘esperançat’ i amb la confiança que el diàleg amb l’independentisme dona fruits”. En canvi, el director del diari, Francisco Rosell, no està per romanços: “Sánchez legitima el cop d’Estat de l’1-O amb concessions tangibles en l’àmbit de la sobirania i en [l’àmbit] fiscal, ensucrades amb mesures de gràcia per als seus artífexs”. I d’aquí per avall. Les inquietuds d’un i altre són les mateixes, però: si ERC no guanya bé les properes eleccions catalanes, el castell de Pedro Sánchez caurà.

Apocalipsis ultra

A la banda més ultra sonen les trompetes de l’apocalipsi. A Vozpópuli, Jesús Cacho avisa que “la farsa representada al Palau de la Generalitat és tan sols la primera estació del viacrucis que aquest aventurer sense escrúpols [Sánchez] està disposat a fer-nos transitar camí de la independència de Catalunya. Cosa que el subjecte sembla disposat a concedir al separatisme per tal que l’independentisme el sostingui a la Moncloa”.

Plus ultra, més enllà, Federico Jiménez Losantos: “No hi ha una forma més descarada de sumar-se al cop [d’estat (de l’1-O)] que el document que va lliurar Sánchez a Torra. El mateix títol del document és, en si, un delicte d’alta traïció: ‘Obrir vies de negociació i diàleg sobre el futur de Catalunya’. 44 promeses que són 44 delictes”.

ANNA notícies dóna suport al comunicat de Poble Lliure

ANNA notícies, mitjà al servei del sobiranisme/independentisme valencià republicà, que reivindica  un País Valencià, lliure i sobirà, concretat amb l’assoliment de l’Estat valencià sobirà i la República Valenciana independent, perquè es puga fer possible que el Poble valencià (tots els residents  d’Oriola a Vinaròs), puga fer o desfer, puga acceptar o rebutjar, puga ‘anar’ allà on ens convinga estar o puga ‘eixir’ d’allà on no vulguem romandre, havent llegit el comunicat de Poble Lliure, donem tot el suport als germans sobiranistes/independentistes catalans republicans,  ens solidaritzem amb ells i difonem el seu contingut:País Valencià – Sobirania popular o recomposició capitalista

Entenem la situació geopolítica com un tauler d’escacs on s’interrelacionen diferents lluites amb un denominador comú: fer escac al rei. Lluites d’alliberament nacional, lluites antiimperialistes, lluita de classes per exercir la sobirania popular i decidir col·lectivament construir un present amb dignitat i un futur en llibertat.

En una lluita constant en l’àmbit mundial podem analitzar diferents punts on les contradiccions capitalistes es fan més intenses i la seua resposta popular. Actualment, en Amèrica Llatina entren en confrontació dos models antagònics, un representat per la intersecció entre els moviments social, la classe treballadora i els governs nacional popular i l’altre conformat pel pacte entre les oligarquies nacionals i els interessos extractius del capital estatunidenc i europeu. A Xile, Bolívia, Equador, Colòmbia, Argentina o Veneçuela el poble està donant escac a les oligarquies i a la ingerència estrangera, marcant el camí a seguir i fent pales de la necessitat de la mobilització popular i l’organització de la classe treballadora per a poder garantir els drets de la majoria de la població.

A la Unió Europea, el gran capital tracta de mantenir el seu poder i beneficis promovent i alimentant el fantasma dels feixismes, enfortint el discurs de l’odi i la intolerància com a palanca de les polítiques neoliberals i les marcades pel Fons Monetari Internacional. Es tracta de generar la por i l’enfrontament social per poder proposar respostes al conflicte cada cop més conservadores i dretanes, cada cop més alienadores al sistema imperant.

Al regne d’Espanya, és evident com l’auge del feixisme ha estat acompanyat per tot l’entramat mediàtic, polític i judicial espanyol, dedicat a enquistar-se dins el règim del 78 (hereu del règim franquista del 39) per sotmetre les diferents espurnes d’alliberament nacional i social. Sembla extret d’un manual que apliquen pas per pas sempre que hi ha una crisi de règim, sempre que està en perill la sacrosanta unitat del regne i els interessos econòmics de les famílies que controlen els diferents poders fàctics. Enfront d’aquesta resposta recentralitzadora i dretana es poden donar diferents escenaris emmarcats en dues línies estratègiques o models d’intervenció política, ruptura o recomposició. El possible govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem sembla que cada cop s’alinea més en una recomposició de règim ensucrada, amb canvis epidèrmics per a la galeria, que a una possible transformació substancial de la societat que s’hauria de treballar des del dret a decidir dels pobles i les persones, des del radicalisme democràtic i la justícia social com a base de construcció d’una nova societat, com s’ha vist amb l’abstenció de Podem amb la llei mordassa digital. Tot sembla indicar que la línia de recomposició de règim serà la que marque aquest possible, podem analitzar com Unides Podem renuncia cada cop més a les poques polítiques de gran importància i de millora social que defensava, sotmetent-se a la dinàmica del PSOE d’apropar-se al centre, un centre cada cop més dretà i més excloent.

A diferència del que s’espera del govern de l’Estat i de la tònica imperant en gran part del regne d’Espanya, el poble català sí que ha engegat un procés que no té marxa enrere, un procés rupturista que creix com un tsunami democràtic i que està empoderant cada cop més a la població en la construcció d’una República Catalana lliure. Un model rupturista que també sembla que s’engegue, en menor mesura, a Euskal Herria o Galiza amb l’impuls de Bildu i el BNG.

Al País Valencià hem de decidir si som la crossa del règim en la seua recomposició o som la palanca d’alliberament que engegue un altre procés rupturista i constituent que ens aprope a la República Valenciana. Al País Valencià també es donen dos models antagònics, o exercim la sobirania popular o ens sotmetem a la restauració del sistema.

El règim del 78 blanqueja el genocidi franquista, per Pilar Rahola i Agustí Colomines

Blanquejant el franquismeAgustí Colomines

Agustí Colomines
Barcel
ona. Dijous, 23 de gener de 2020

Els franquistes tornen. I tornen amb ganes de reescriure la història d’Espanya. Un bon exemple és el que va succeir el proppassat dimarts al Senat. La Mesa de la cambra alta, dominada per la coalició del 155 amb la incrustació d’Imanol Landa, del PNB, va impedir que es registrés una pregunta del senador de Compromís, Carles Mulet, sobre el Valle de los Caídos en considerar que anomenar “genocida” el dictador Francisco Franco, com estava escrit en la pregunta, suposava una “falta de respecte”. Per això la Mesa va sol·licitar al senador valencià que “formulés de nou” la petició per poder ser aprovada. Increïble! El Règim del 78 continua amb els vicis de sempre: confon el consens amb el blanqueig del franquisme.

Mulet havia escrit en la seva petició que el govern actual no hauria de carregar “amb les hipoteques normatives d’un règim genocida i il·legal”, referint-se a la necessitat de derogar el decret llei de 1957 “que va atribuir la titularitat i administració del lloc a la Fundació de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, el Patronat i la representació dels quals corresponien al cap de l’Estat”. L’estrany és que això encara fos així al cap de quaranta-un anys de règim constitucional. Si en els jutjats mercantils es condemna a aquelles empreses que intenten eludir la subrogació dels empleats perquè suposadament canvien de titularitat o simplement de nom, el Règim del 78 és una estafa total perquè es va construir sobre una arquitectura jurídica bàsicament franquista. Estem, doncs, constrets per una Constitució envellida i unes lleis obsoletes.

Em deia l’altre dia Álvaro de Soto, l’espavilat sotssecretari general de les Nacions Unides amb Javier Pérez de Cuéllar —qui continua viu amb 100 anys!—, que en tots els conflictes on ell va ser requerit com a mediador —i en van ser molts!— el més difícil era saber resoldre la qüestió de la memòria històrica. Sense reparació no és possible la conciliació de veritats. La superioritat gairebé racial dels espanyols els impedeix reconèixer que la Transició espanyola no va ser cap model, perquè els defectes van ser tan majúsculs i els condicionants tan antidemocràtics, que el resultat ha estat el reviscolament dels partidaris de la dictadura amb la mateixa força que en els antics països de l’est creix la nostàlgia totalitària. L’admiració acrítica de la Transició és una d’aquelles ximpleries que agraden tant als antics diputats, senadors i periodistes que freqüentaven el Palace, especialment la nit del 23-F.

La superioritat gairebé racial dels espanyols els impedeix reconèixer que la Transició espanyola no va ser cap model, perquè els defectes van ser tan majúsculs i els condicionants tan antidemocràtics, que el resultat ha estat el reviscolament dels partidaris de la dictadura

Franco va morir al llit, però no tinc cap dubte que els franquistes que van seguir camuflats dins l’Estat van congelar-lo com a Walt Disney per tal de ressuscitar-lo més endavant. I ja ha arribat l’hora, després d’uns quants anys de dissimulació. El que no s’entén és que l’episodi viscut al Senat es doni sota la presidència de la socialista María Pilar Llop i de la veterana Cristina Narbona, que en una altra època era la “luz de Trento y el martillo de herejes” del PSOE i que avui és tan sols una mansa vicepresidenta d’una Mesa que permet el revisionisme del franquisme que impulsen des de fa temps els fills i els nets dels antics capitosts franquistes que viuen incrustats com els seus ancestres en les vísceres de l’Estat. El franquisme va ser un règim genocida? I tant! Només en dubten els seus hereus emparant-se en el fet que durant la guerra va haver-hi matances en la rereguarda republicana. Un contrasentit.

A tots els que neguen el caràcter genocida de Franco els recomanaria la lectura d’un llibre excepcional, East West Street: On the Origins of Genocide and Crimes against Humanity (2016), de Philippe Sands, que aborda d’una manera nova i rigorosa la tragèdia més gran del segle XX, l’Holocaust, lligant molt hàbilment la seva història familiar i la de la ciutat de Lemberg —avui Lviv, des que pertany a Ucraïna— amb l’evolució del dret internacional a partir dels dos juristes que van definir els delictes relatius als “crims contra la humanitat” (Hersch Lauterpacht) i al “genocidi” (Raphael Lemkin) per qualificar el comportament nazi. Van aconseguir-ho i així va ser com van poder condemnar un tercer jurista, Hans Frank, que havia estat un dels cervells legals al servei de Hitler que van orquestrar la bateria de disposicions amb les quals es va articular la dictadura a Alemanya i també la Solució Final. El concepte de “genocidi” es defineix per l’objectiu d’assenyalar, perseguir, humiliar, empresonar i assassinar un grup sencer per raons ètniques, racials o ideològiques. A aquest concepte va recórrer l’historiador Ben Kiernan quan va descriure en el seu llibre The Pol Pot Regime: Race, Power and Genocide in Cambodia under the Khmer Rouge, 1975-1979 (1996) el genocidi perpetrat pels Khmers Rojos a Cambodja. Josep Benet, qui també era jurista, va recórrer al mateix concepte de Lemkin per escriure la seva denúncia sobre L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya (1995). Que el franquisme no aconseguís acabar amb la llengua i la cultura catalanes no és excusa per oblidar-se d’aquest propòsit genocida.

Els franquistes sense complexos tenen avui qui els defensa a les Corts espanyoles. Vox és un partit sorgit de la fusió d’antics militants del PP, Fuerza Nueva, Cs, PxC i que està dominat per advocats de l’Estat, registradors de la propietat i altres funcionaris d’alt rang, com suposo que també deu ser-ho el lletrat que vol obligar el senador Mulet a respectar Franco. El seu objectiu és acabar amb la democràcia per tornar enrere, al 1940, quan el règim franquista va crear el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Pol Pol en versió feixista. Davant una amenaça com aquesta, a Gabriel Rufián només se li ocorre convidar al seu programa de TV (una imitació vulgar de La Tuerka de Pablo Iglesias) a Xavier García Albiol, que quan era alcalde de Badalona volia deportar els gitanos, i a Arcadi Espada, que escup tant d’odi que no té res a envejar als que a Nuremberg van ser condemnats precisament per l’odi cerval que sentien contra els jueus. Als franquistes, encara que siguin catalans, en comptes de fer-los propaganda se’ls combat i castiga com als policies jueus del gueto de Varsòvia. L’existència de presos i exiliats independentistes demostra que ells —els que respecten Franco— actuen sense contemplacions contra els demòcrates. Facin cas a la representant del govern suís que ahir va recriminar a Espanya en la comissió de drets humans de les Nacions Unides la llei mordassa i que hagi imposat restriccions a la llibertat d’expressió, a més de recordar-li el deure encara pendent de reparar a les víctimes del franquisme. Turquia en l’horitzó.

Mitjà per la República Valenciana