Arxiu de la categoria: Ruptura democràtica i repúbliques

Tites, tites, tites… article d’Alfons Durán-Pich

TITES, TITES, TITES…

05/03/2020
Debería ser muy niño, pues mis recuerdos son borrosos y dispersos. Si sé que pasé algunos veranos en una masía llamada Ca n’Oriac, entre Matadepera y Sabadell, con la que mi abuela materna tenía ciertos vínculos.
Recuerdo subir a una tartana que nos llevaba hasta la Creu Alta; recuerdo el olor tan peculiar de la tierra; recuerdo el vigor físico de las masoveres, y, sobre todo, recuerdo el ritornello que mi abuela cantaba cuando soltaba el grano entre un montón de gallinas que campaban a sus anchas: tites, tites, tites.
El reflejo condicionado de Pavlov se ponía en evidencia al poco de identificar el paso firme de mi abuela. Aventuro que si no les hubiera dado nada, las gallinas hubieran sentido un gozo similar.
Así funcionan los mamíferos, entre los cuales nos hallamos los humanos, por lo que no es de extrañar que nuestro vector instintual nos ponga en evidencia.
El estado Español y sus representantes, en el amplio abanico que va desde la izquierda utópica a la derecha extrema (o sea, todos), siempre ha utilizado este simple mecanismo de ofrecer un puñado de grano a los “inquietos” catalanes para apagar sus continuas reivindicaciones.
Si esto no funciona, sacan la porra y liquidan el tema, como lo hicieron en 1650, 1714, 1923, 1939, 1978, 2017, y sigue.
Las historias más recientes del modelo soft nos llevan al contorsionista Zapatero (“Aceptaré el Estatuto que apruebe el Parlamento catalán”), al trolero Rajoy (“Me preocupo y me intereso de los problemas de los catalanes”), al peripatético Aznar (“Yo quiero decir que el catalán, la lengua catalana, es una de las expresiones más completas, más perfectas, que yo conozco desde el punto de vista del lenguaje”) y al equilibrista Sánchez (“Negociaremos un sistema de financiación más justo y equitativo”).
“Parole, parole, parole”, que cantaba Mina en los sesenta. “Tites, tites, tites”, que susurraba mi abuela.
Claro que se supone que en términos evolutivos las gallinas están varios pasos hacia atrás respecto a los humanos, aunque en ocasiones no lo parezca.
Ahora estamos viviendo el risible episodio de una “mesa de diálogo” (una “enganyifa” para Clara Ponsatí) entre el gobierno del Estado y una representación del independentismo catalán. Y entre el propio independentismo están los autodenominados “pragmáticos” que consideran que éste es un paso necesario. Lo que no sabemos es que podemos ofrecer para que la negociación tenga sentido. Se negocia cuando tienes solidez en tus argumentos para exigir cesiones al contrario. Pero cesiones de verdad, no “parole, parole, parole”. Y la única cesión a aceptar es poner fecha a un referendum en Catalunya sobre la autodeterminación política. Esto es un prerrequisito exigible para no levantarse de la mesa. Lo demás es cháchara.
Que los mandamases del Psoe en Catalunya (el alegre bailarín señor Iceta, la dogmática monja seglar señora Granados o el siempre triste (ahora ministro) señor Illa) critiquen duramente a los independentistas auténticos (los no “pragmáticos”) por cuestionar este montaje, no sorprende a nadie. Que la nueva figura del melting pot “En Comú Podem” señora Jéssica Albiach (que podría salir en un remake de la serie “Dallas”) o que el señor Joan Mena, figura espesa del grupo residual Esquerra Unida i Alternativa, se apunten también al carro de los que atacan a los independentistas por no aprovechar a fondo “una oportunidad histórica” como ésta, y que incorporen el mensaje de una futura Generalitat “progresista”, también resulta lógico.
Pero que los chicos y chicas de ERC y su padre espiritual no se den cuenta de la gran tomadura de pelo del Estado, dice muy poco sobre su capacidad para interpretar la realidad más evidente.
Decía Konrad Lorenz, el gran médico y zoólogo alemán, que “el hombre parece ser el eslabón perdido entre los simios antropoides y los seres humanos”. Por los indicios que tenemos, su diagnóstico resulta esclarecedor.
“Tites, tites, tites…”

Alf Duran Corner

El Consell per la República Catalana es reuneix aquest matí a Perpinyà.

Guillem Fuster de Poble lliure i Aurora Madaula d’Acció per la República, flanquejant a Carles Puigdemont

Representants de més de 100 Consells locals del Consell per la República s’han reunit a Perpinyà avui per acordar com desplegar la xarxa de Consells a l’interior i seguir amb les mobilitzacions. L’acte ha estat presidit pel MH Carles Puigdemont, Guillem Fuster i Aurora Madaula, membres del comitè de govern del CxR i portaveus, respectivament, de Poble Lliure i Acció per la República. #PreparemNos (informa el corresponsal d’AxR)

Agustí Colomines: “…davant l’arbitrarietat del poder només sobreviuen les persones i els pobles que aconsegueixen superar la por, que és una emoció bàsica dels humans” “Persistim i guanyarem”

Agustí Colomines  “Turquia és un règim autoritari amb eleccions”. Així de contundent es va mostrar Umut Özkirimli, professor de l’IBEI i investigador associat del CIDOB, arran del macrojudici contra diversos activistes demòcrates turcs. Yigit Aksakoglu, Mucella Yapici, Osman Kavala i altres acadèmics i dirigents cívics eren acusats d’intentar “derrocar el govern de Turquia” i per això la Fiscalia demanava una condemna de cadena perpètua per als tres primers encausats. Suposo que el cas turc els recorda alguna cosa. No sé si a Turquia també van mantenir un debat semàntic sobre el significat de “multitud tumultuosa”, que és el que va servir perquè el Tribunal Suprem espanyol condemnés els Jordis per sedició. Ahir es va fer públic que la justícia turca havia decidit alliberar els acusats turcs, tal com reclamava el Tribunal Europeu de Drets Humans des del novembre de l’any passat, perquè havien estat vulnerats el dret de la llibertat i el dret de la seguretat dels encausats. Una gran victòria.

El camí cap a la no llibertat és el títol del darrer llibre de l’historiador Timothy Snyder, amb el qual descriu l’epidèmia autoritària que s’escampa arreu. La resposta de molts governs a les protestes socials i polítiques dels primers anys del segle XXI demostra que el pensament autoritari va recuperant el terreny que es creia que havia perdut el 1945 a Occident i el 1989 a l’est. Fukuyama ja estava equivocat el 1992 quan va predir la fi de la història, perquè al capdavall la Xina era l’estat comunista més poblat del món, el qual no tan sols no va “retornar a la història” amb la caiguda del Mur, per resumir-ho a la manera d’André Glucksmann quan lloava l’esforç d’intel·lectuals com Václav Havel per “sortir del comunisme”, sinó que va consolidar-se. Snyder denuncia que “l’autoritarisme comença quan deixem de detectar la diferència entre el que és vertader del que és atractiu”. El perill és que algú s’atreveixi a afirmar que la Xina o altres dictadures són tan sols “sistemes de major obediència”. Això és el que ha portat els acadèmics de les escoles de negocis de Barcelona —i de mig món— a exaltar l’eficiència del “capitalisme xinès” obviant-ne el fet que estava regit per una dictadura. No m’estanyaria que els CEO formats en aquestes escoles de negocis trobessin “atractiu” el capitalisme xinès basat en “el sistema de major obediència” comunista, com l’anomena un destacat dirigent de la CUP. L’exacerbat “afany de lucre” capitalista no hauria de fer coincidir aquests CEO amb l’extrema esquerra, com la UE tampoc no hauria de mostrar-se indiferent davant els abusos antidemocràtics dels governs d’Hongria, de Polònia, de Romania o d’Espanya, que avancen cap a l’autoritarisme tant o més que el govern de Turquia, el qual si més no acata les sentències dels tribunals europeus.

La resposta de molts governs a les protestes socials i polítiques dels primers anys del segle XXI demostra que el pensament autoritari va recuperant el terreny que es creia que havia perdut

També es camina “cap a la no llibertat” quan es cau en el negacionisme plausible, que consisteix a negar la discriminació o els actes de repressió acusant les víctimes d’haver-ho provocat. A Espanya el negacionisme és ara plausible i pervers alhora, com hem pogut comprovar la darrera dècada, sobretot perquè l’Estat és a mans de descendents del franquisme, que són els mateixos que combaten les “ideologies de gènere” amb el “pin parental”. El PSOE s’hi va aliar sense manies el 2006, arran de l’Estatut, perquè va arribar a la conclusió que l’exigència catalana d’un reconeixement superior era conseqüència d’haver consentit la pervivència d’una identitat catalana diferenciada. En un debat a Sevilla entre Paco Vázquez, Fernando García de Cortázar i un servidor, el moderador, Arturo Pérez-Reverte, em va preguntar per què a França no existia un problema com el nostre. Li vaig respondre que el nacionalisme francès havia triomfat i que així va ser com va poder acabar amb la diferència. L’havia eliminat amb la repressió i la discriminació. Llavors ell, fent gala del seu espanyolisme, en comptes d’intentar trobar una solució democràtica a la diferència existent encara avui, es va preguntar, gairebé metafísicament, “así pues, ¿que se joda [Espanya]?”. I vaig respondre-li que sí. L’endemà l’escàndol era que jo hagués confirmat aquell lament nacionalista i no que Pérez-Reverte i els altres tertulians haguessin negat els drets dels diferents en nom d’una Espanya superior i castellanitzada.

Normalitzar els estats “autoritaris amb eleccions”, acceptar com si res que l’autoritarisme s’enganxi de nou a la pell de molts governs amb la intransigència pròpia de les dictadures, fora com no haver après res de la història recent. Cal vèncer la por, deia Manuel Castells quan exercia de catedràtic amb esperit crític, abans de ser ministre de la monarquia del 3-O. Certament, davant l’arbitrarietat del poder només sobreviuen les persones i els pobles que aconsegueixen superar la por, que és una emoció bàsica dels humans. “Persistim i guanyarem” no era un simple eslògan electoral per assolir un escó a l’Europarlament, guanyat, també, en un tribunal d’Estrasburg. Era una declaració de principis, una forma de demostrar que els independentistes no tenien por i d’oposar-se a l’autoritarisme que els empresona i els persegueix. Haver perdut la por portarà els exiliats a Perpinyà per retrobar-se amb la seva gent. Tard o d’hora el Tribunal Europeu de Drets Humans donarà la raó als demòcrates catalans com ho ha fet ara amb els turcs.

Alerta espanyola mediàtica: “Si guanya Puigdemont, tot salta pels aires”

L’enquesta que publica La Vanguardia aquest diumenge, tan dolça per ERC, però també per l’espai de Carles Puigdemont, ha agrejat l’ànim entre alguns influencers de la dreta espanyola, des dels conservadors més civils fins als ultres de la garrotada. Ja venien entre escalfats i de mala llet a causa de la visita del president espanyol, Pedro Sánchez, al president de la Generalitat, Quim Torra, amb tot el seu protocol. Ara temen que falli la política de “l’acontentament”, com en diu José Antonio Zarzalejos, (de reencuentro segons la Moncloa) amb l’independentisme. Temen que el sobiranisme guanyi en vots les eleccions al Parlament i que depassi el 50%, però, sobretot, els espanta que la fracció insurgent es consolidi com a soci sènior del Govern. “Si guanya Puigdemont, tot salta pels aires”, escriu Casimiro García-Abadillo, director d’El Independiente, un digital d’aire centrista i to civil.
La situació que angoixa aquests comentaristes és, paradoxalment, que Junqueras no guanyi en condicions de construir la mateixa coalició que sosté Pedro Sánchez a Madrid, amb el PSC i els comuns, com explica Rubén Amón a El Confidencial. Aquesta formula “subordinaria” el programa independentista d’ERC al manteniment del govern a Madrid, afegeix. Si el sobiranisme supera el 51% dels vots, però, a Sánchez “se li s’enfonsaria el consens de la investidura [i] s’exposaria a la ferocitat del monstre independentista, legitimat amb el fervor de les urnes ‘veritables’”, segons Luis Herrero a Libertad Digital. “Sense ERC a la presidència de la Generalitat ni el PSOE a la Moncloa, el disseny de la seva estratègia col·lapsarà”.

Gairebé tots interpreten que la visita de Sánchez va ser un baló d’oxigen per a Torra, darrera de qui hi veuen la mà de Puigdemont, que ja ha guanyat a ERC les eleccions on ha estat cap de llista, com recorda Herrero. “El Govern, que ha posat la legislatura en mans d’ERC, hauria de tenir-ho en compte. Sobretot, per tenir a punt un Pla B que aplicar quan la negociació que acaba de posar en marxa conclogui en fracàs”, apunta García-Abadillo.

Una situació irreversible

El director d’El Independiente no és optimista, però. “Per desconsol dels que pensem que l’independentisme és un desastre per a Catalunya i per a Espanya, el més probable és que haguem d’enfrontar a una situació irreversible”, diu, abans d’acusar Sánchez de “prometre coses que no pot complir”, que només serviran “per enfortir els enemics de la Constitució i afeblir els que la defensen”.

Pedro J. Ramírez, al seu editorial dominical a El Español, també castiga Sánchez per donar aire a Torra. Li recorda la dura sentència de Robespierre (“la virtut, sense el terror, és impotent”) i li recomana una duresa equivalent, esment metafòric inclòs a la guillotina.

A El Mundo hi ha divisió d’opinions. La cronista política Lucía Méndez deixa espai a la versió de la Moncloa: “Pedro Sánchez torna del seu arriscat viatge a Barcelona ‘alleujat’, ‘satisfet’ i ‘esperançat’ i amb la confiança que el diàleg amb l’independentisme dona fruits”. En canvi, el director del diari, Francisco Rosell, no està per romanços: “Sánchez legitima el cop d’Estat de l’1-O amb concessions tangibles en l’àmbit de la sobirania i en [l’àmbit] fiscal, ensucrades amb mesures de gràcia per als seus artífexs”. I d’aquí per avall. Les inquietuds d’un i altre són les mateixes, però: si ERC no guanya bé les properes eleccions catalanes, el castell de Pedro Sánchez caurà.

Apocalipsis ultra

A la banda més ultra sonen les trompetes de l’apocalipsi. A Vozpópuli, Jesús Cacho avisa que “la farsa representada al Palau de la Generalitat és tan sols la primera estació del viacrucis que aquest aventurer sense escrúpols [Sánchez] està disposat a fer-nos transitar camí de la independència de Catalunya. Cosa que el subjecte sembla disposat a concedir al separatisme per tal que l’independentisme el sostingui a la Moncloa”.

Plus ultra, més enllà, Federico Jiménez Losantos: “No hi ha una forma més descarada de sumar-se al cop [d’estat (de l’1-O)] que el document que va lliurar Sánchez a Torra. El mateix títol del document és, en si, un delicte d’alta traïció: ‘Obrir vies de negociació i diàleg sobre el futur de Catalunya’. 44 promeses que són 44 delictes”.

Alerta espanyola mediàtica: “Si guanya Puigdemont, tot salta pels aires”

L’enquesta que publica La Vanguardia aquest diumenge, tan dolça per ERC, però també per l’espai de Carles Puigdemont, ha agrejat l’ànim entre alguns influencers de la dreta espanyola, des dels conservadors més civils fins als ultres de la garrotada. Ja venien entre escalfats i de mala llet a causa de la visita del president espanyol, Pedro Sánchez, al president de la Generalitat, Quim Torra, amb tot el seu protocol. Ara temen que falli la política de “l’acontentament”, com en diu José Antonio Zarzalejos, (de reencuentro segons la Moncloa) amb l’independentisme. Temen que el sobiranisme guanyi en vots les eleccions al Parlament i que depassi el 50%, però, sobretot, els espanta que la fracció insurgent es consolidi com a soci sènior del Govern. “Si guanya Puigdemont, tot salta pels aires”, escriu Casimiro García-Abadillo, director d’El Independiente, un digital d’aire centrista i to civil.
La situació que angoixa aquests comentaristes és, paradoxalment, que Junqueras no guanyi en condicions de construir la mateixa coalició que sosté Pedro Sánchez a Madrid, amb el PSC i els comuns, com explica Rubén Amón a El Confidencial. Aquesta formula “subordinaria” el programa independentista d’ERC al manteniment del govern a Madrid, afegeix. Si el sobiranisme supera el 51% dels vots, però, a Sánchez “se li s’enfonsaria el consens de la investidura [i] s’exposaria a la ferocitat del monstre independentista, legitimat amb el fervor de les urnes ‘veritables’”, segons Luis Herrero a Libertad Digital. “Sense ERC a la presidència de la Generalitat ni el PSOE a la Moncloa, el disseny de la seva estratègia col·lapsarà”.

Gairebé tots interpreten que la visita de Sánchez va ser un baló d’oxigen per a Torra, darrera de qui hi veuen la mà de Puigdemont, que ja ha guanyat a ERC les eleccions on ha estat cap de llista, com recorda Herrero. “El Govern, que ha posat la legislatura en mans d’ERC, hauria de tenir-ho en compte. Sobretot, per tenir a punt un Pla B que aplicar quan la negociació que acaba de posar en marxa conclogui en fracàs”, apunta García-Abadillo.

Una situació irreversible

El director d’El Independiente no és optimista, però. “Per desconsol dels que pensem que l’independentisme és un desastre per a Catalunya i per a Espanya, el més probable és que haguem d’enfrontar a una situació irreversible”, diu, abans d’acusar Sánchez de “prometre coses que no pot complir”, que només serviran “per enfortir els enemics de la Constitució i afeblir els que la defensen”.

Pedro J. Ramírez, al seu editorial dominical a El Español, també castiga Sánchez per donar aire a Torra. Li recorda la dura sentència de Robespierre (“la virtut, sense el terror, és impotent”) i li recomana una duresa equivalent, esment metafòric inclòs a la guillotina.

A El Mundo hi ha divisió d’opinions. La cronista política Lucía Méndez deixa espai a la versió de la Moncloa: “Pedro Sánchez torna del seu arriscat viatge a Barcelona ‘alleujat’, ‘satisfet’ i ‘esperançat’ i amb la confiança que el diàleg amb l’independentisme dona fruits”. En canvi, el director del diari, Francisco Rosell, no està per romanços: “Sánchez legitima el cop d’Estat de l’1-O amb concessions tangibles en l’àmbit de la sobirania i en [l’àmbit] fiscal, ensucrades amb mesures de gràcia per als seus artífexs”. I d’aquí per avall. Les inquietuds d’un i altre són les mateixes, però: si ERC no guanya bé les properes eleccions catalanes, el castell de Pedro Sánchez caurà.

Apocalipsis ultra

A la banda més ultra sonen les trompetes de l’apocalipsi. A Vozpópuli, Jesús Cacho avisa que “la farsa representada al Palau de la Generalitat és tan sols la primera estació del viacrucis que aquest aventurer sense escrúpols [Sánchez] està disposat a fer-nos transitar camí de la independència de Catalunya. Cosa que el subjecte sembla disposat a concedir al separatisme per tal que l’independentisme el sostingui a la Moncloa”.

Plus ultra, més enllà, Federico Jiménez Losantos: “No hi ha una forma més descarada de sumar-se al cop [d’estat (de l’1-O)] que el document que va lliurar Sánchez a Torra. El mateix títol del document és, en si, un delicte d’alta traïció: ‘Obrir vies de negociació i diàleg sobre el futur de Catalunya’. 44 promeses que són 44 delictes”.

Mitjà per la República Valenciana