Arxiu de la categoria: Sobiranisme

Històrics militants del PSUC signen un manifest de suport al referèndum

Asseguren que l’estat espanyol no està preparat per a una ‘vertadera democratització’. [setembre 4, 2017]

El 78 no va ser possible.
Ara podem

El PSUC va néixer com un partit amb vocació de transformació, com un partit de masses, com el partit de les masses a Catalunya. El partit dels comunistes de Catalunya. La seva voluntat: transformar Catalunya en clau socialista i crear una societat justa per a tothom. I va néixer com un partit nacional català, defensor del catalanisme popular i abanderat de la idea de la Catalunya d’“un sol poble”. Un partit que pretenia portar la justícia i el benestar al tros de món que li havia tocat per viure. Un partit que sabia que la millor aportació a l’internacionalisme era alliberar a les classes populars d’aquest tros de planeta. Un partit que sabia que, per a fer-ho possible, la seva millor aportació era aconseguir la llibertat i la igualtat allà on sabia com s’havia de fer: a la seva nació, a Catalunya. Un partit arrelat als barris, als pobles i a les fàbriques. Un partit que respirava allò que respirava la majoria de la població catalana, perquè és només així com se sap què cal fer i com cal fer-ho.
Fundat el 1936 com a la manera més adequada de fer front al feixisme, el PSUC va ser un dels partits que més va donar per enderrocar el feixisme franquista. De fet, va ser el partit que va liderar la lluita antifranquista. El que més energies, més organització i més persones va aportar-hi. I pensem que ens en vam ensortir, tot i que amb importants mancances que, ara cal reconèixer-ho, eren més grans que no el que molts dels seus militants ens vam pensar en el seu moment. La majoria, tot i això, teníem molt clar que el pacte de la transició era una amputació dels nostres drets i llibertats, socials i nacionals.
Quaranta anys després s’han posat de relleu les greus deficiències de l’acord. I s’ha de posat de relleu que l’Estat espanyol no està preparat per a una vertadera democratització sense una “teràpia de xoc” que remogui les estructures de poder polítiques i econòmiques. I, ara i aquí, aquesta teràpia es diu República i es diu Referèndum. Els marxistes llegim la realitat a cada moment i intentem entendre què passa, perquè passa i què s’hi pot fer. I en aquesta lectura del moment present i al nostre país, tenim les conclusions molt clares: en aquests moments és a Catalunya a on es donen les condicions per fer un salt endavant, fins ara desconegut, en el terreny de les llibertats i els drets socials i nacionals. I l’hem d’aprofitar. I estem segurs i segures que el PSUC, ara, impulsor de la unitat de forces polítiques de Catalunya i de l’Assemblea de Catalunya com va ser, seria un defensor del referèndum i estaria encapçalant la lluita contra les polítiques injustes i anticatalanes d’aquest estat autoritari i recentralitzador.
Ens hem ajuntat doncs diverses persones, totes elles antigues militants del PSUC: diputats, regidors i regidores, alcaldes, sindicalistes, membres d’associacions de veïns, etc. Tots nosaltres ex-militants del PSUC proclamem la necessitat de donar suport, sense embuts i sense vacil·lacions, a la convocatòria de referèndum fixada pel govern català pel proper 1 d’octubre. Aquest referèndum i la nostra anhelada República obren la possibilitat al canvi i a la ruptura tant necessàries amb el caduc règim espanyol del 1978.
El que no vàrem aconseguir aleshores, que sigui nostre ara.

Exmembres del PSUC signants del manifest

  • Alfredo Amestoy Saenz (exdiputat, Badalona)
  • Frederic Prieto Caballé (exalcalde, Cornellà)
  • Eudald Carbonell Roura (responsable del PSUC a Girona, Ribes de Freser)
  • Magda Ballester Sirvent (exregidora i tinent d’alcaldia, Lleida)
  • Ramon Majó Lluch (extinent d’alcaldia, Manresa)
  • Emili Muñoz Martínez (exalcalde, Tiana)
  • Jaume Oliveras Costa (exregidor, Badalona)
  • Jaume Solà Campmany (exregidor, Badalona)
  • Àlex de Sárraga Gómez (advocat laboralista, Lleida)
  • M. Isabel (Mariona) Vidal (Cornellà)
  • Jose Estrada (Tarragona)
  • Àngel Pagès (Premià de Mar)
  • Joan Romagosa (Cornellà)
  • Jaume Botey Vallès (exregidor, L’Hospitalet)
  • Maria Pilar Massana Llorens (exregidora, L’Hospitalet)
  • Carles Prieto Caballé (expresident FAVB Barcelona)

    altres cartells de la campanya…

Vicent Pitarch i Almela, el filòleg i sociolingüista valencià, encapçala l’associació sobiranista Miquel Penya a Castelló de la Plana.

Miquel Penya i Masip ex regidor i signatari de les Normes de Castelló, va militar en diversos partits republicans i amb Gaetà Huguet va entrar a Esquerra Valenciana. Va ser l’encarregat d’anunciar la proclamació de la II República des de la balconada consistorial.

Miquel Peña i Masip

Castelló de la Plana, 22 de gener de 1899
Castelló de la Plana, 25 de febrer de 1975
Metge i polític

Fill d’una familia acomodada de Castelló, pogué cursar els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona. Pocs anys després de tornar a Castelló, i una vegada finalitzats els seus estudis, a l’edat de 25 anys, ingressa a la lògia maçònica Helios de la capital castellonenca.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera entra ja en contacte amb els sectors esquerrans de la ciutat, sent detingut i empressonat sota l’acusació de conspiració. És en aquesta mateixa época quan s’afilia al sindicat de metges de la UGT.
El febrer de 1931 constitueix el partit Acción Republicana a la provincia de Castelló, partit que a nivell estatal encapçalava Manuel Azaña i que es presentava a Castelló com una formació republicana i autonomista. Es va convertir en el seu primer president local i un any després s’hi va sumar Francesc Casas, formant el tàndem que comandarà la formació. Com a president, es va presentar a les eleccions legislatives de juny d’eixe mateix any, tot i que finalment no va eixir elegit. Aquest mateix any, i també a Castelló, impulsa la creació del diari Libertad.
El 14 d’abril deixe any va ser l’encarregat d’anunciar la proclamació de la República des de l’Ajuntament de Castelló.
Tan sols un any després el trobem com un dels protagonistes a un altre esdeveniment clau, convertint-se en un dels primers signants de les Normes de Castelló.
El 1934, es forma a Castelló un nou partit fruit de la unió de l’Acción Republicana encapçalada per Peña i Casas, del Partido Republicano Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i dels valencianistes del Grup valencianista d’Esquerra de Gaetà Huguet. El nou partit, anomenat Esquerra Republicana del País Valencià (i sense cap relació amb Esquerra Republicana de Catalunya), queda presidit Francesc Casas, qui encapçala el sector més nombrós de militants. El nou partit, que formava part d’Izquierda Republicana a nivell estatal, tingué una vida curta i molt convulsa degut a les grans diferències existents entre els distints grups que l’havien format. Així, la primera gran crisi es donà el desembre de 1935, quan el sector més nacionalista (encapçalats per Gaetà Huguet i per Miquel Peña), i d’acord amb la direcció estatal, aconsegueix la dimissió de Casas com a president del partit.
Durant aquesta mateixa època el trobem com un dels fundadors dels “Amics de la Unió Soviètica”, alhora que col·labora amb l’Ateneu Racionalista de Castelló.
Uns mesos després Izquierda Republicana decideix establir-se a Castelló recuperant Casas, qui junt a Matías Sangüesa, lideraran el partit a la Província de Castelló. Un any després, el sector nacionalista de Gaetà Huguet i Miquel Peña, entra a formar part de l’Esquerra Valenciana de Vicent Marco i Miranda.
Ja durant la Guerra Civil espanyola va compaginar l’exercici de la seua professió com a metge amb l’agitació política. Així, va ser nomenat metge municipal interí per a, posteriorment, ser destinat a Benicàssim, on atenia un hospital dedicat a atendre les Brigades Internacionals.
Paral·lelament desplega la seua activitat política donant mítings per a Esquerra Valenciana i participant de la creació de la l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica.
El 1939 va ser destinat a Barcelona, on assolí el grau de comandant de l’Exércit Popular i exercí a diversos hospitals militars de la capital.
En finalitzar la guerra va haver d’exiliar-se a la localitat francesa de Seta, on romangué durant algun temps i on col·laborà amb la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols.
Posteriorment marxà cap a Mèxic, on continua col·laborant amb tot tipus d’organitzacions d’exiliats, així com a diverses publicacions dels exiliats catalans, com Quaderns de l’Exili i Veu Catalana. El 1953 participa a la Conferència Nacional Catalana, què donarà com a resultat la creació del Consell Nacional Català.
El 1973, finalment, torna al seu Castelló natal on morirà dos anys després producte d’una insuficiència cardíaca.

L’ALTRA NIT VAIG TINDRE UN SOMNI (escrit en 1996)

L’ALTRA NIT VAIG TINDRE UN SOMNI

(escrit en abril 1996)

–Aquesta nit he tingut un somni –li vaig dir a Pep Llisó quan ens vam trobar en la Fira del Llibre.

Era un matí gris. Allí havíem portat els nostres xiquets-alumnes perquè entraren en contacte amb la cultura i agafaren uns bons hàbits per al futur.

Pep Llisó és mestre d’una escola valenciana. Mestre, com jo, d’eixe tipus d’escoles, siguen públiques o privades on, segons el verí imprès dels Domènech que cada dia es distribueix de bon matí per tots els quioscs valencians, s’ensenya a odiar Espanya i són els vivers de futurs terroristes.

Pep, a manera de salutació, abans m’havia amollat:

–Escolta, molt bé el detall de portar la senyera amb blau al costat de la pancarta d’UPV de la ciutat de València en la manifestació del 27 d’abril, cal avançar en eixa línia de pacificació de la societat i d’unitat entre els valencians.

–Quan me’n alegre d’escoltar això –vaig contestar–, va ser una iniciativa col·lectiva, de l’organització de la ciutat.

Animat perquè el nostre missatge havia estat comprés entre la nostra gent, vaig afegir:

–Precisament aquesta nit he tingut un somni…

I des de la seua alçada, amb el seu característic somriure de bona persona, tal vegada amb un mig punt de sorneguera, va fer un ampli moviment amb la ma, com si volgués cercar un núvol, i endevinant el meu pensament, com si aquest ja fora compartit per molts més, va dir :

–Has tingut un somni, com Martin Luther King, però en aquest cas has somiat que tots els valencians érem germans … oi?

Encara que la comparació, pensant en el tràgic final que tingué el predicador negre, em va deixar amb la mosca a l’orella, em va fer gràcia i no vaig deixar de riure la seua eixida. I com la seua atenció continuava intacta em vaig llançar a contar-li el somni:

–Aproximadament així és. Vaig somiar que dues manifestacions avançaven, l’una cap a l’altra, pel centre de València. Una anava encapçalada pel penó de la conquesta, per una senyera sense blau, i al seu voltant valencians, majoritàriament gent senzilla de les comarques. Uns del sud, de les Marines, de la Safor, de l’Alcoià… d’altres de les comarques del nord, de les Planes, del Maestrat, també dels Serrans… alguns hi havia de la ciutat, dels moviments d’esquerra i del món de la cultura. Era la gent que més havia defensat la llengua dels valencians, que més havia lluitat per a mantenir-la dignament, tal vegada amb alguns errors, però que amb els seus fets havien demostrat que eren els que més l’estimen i els que més havien fet pel seu ús. Era la manifestació d’allò que podríem anomenar el “nacionalisme cultural”, el que ens agermana amb altres comunitats que comparteixen amb nosaltres la mateixa llengua, un mateix mar, una part de la nostra, passada, història…
L’altra manifestació anava encapçalada per la senyera de la ciutat, la que ha esdevingut, per l’Estatut, senyera oficial de la nostra Comunitat, la senyera que a més de les quatre barres porta el blau, la que oneja en tots els ajuntaments valencians i ens distingeix com a poble diferenciat. Al seu voltant valencians de cor, majoritàriament de la ciutat i de L’Horta, també gent senzilla, treballadors, autònoms, botiguers. Suplien les seues mancances amb l’orgull de manifestar-se valencians per damunt de tot. Molts eren esforçats fallers, d’eixe moviment festiu que, a més de suplir la falta de centres d’integració i esplai als barris, ha contribuït per mantenir viva la nostra llengua en la castellanitzada ciutat de València. Gent que dóna suport a allò que, des d’un tel·lúric regionalisme, ha anat esdevenint en “el nacionalisme polític realment existent” per la seua, encara que minsa, representació institucional.
Les dues manifestacions es troben. S’aturen. I desprès d’uns moments de dubte, quan els uns i els altres es miren als ulls, per fi, es veuen reflectits, se n’adonen que tots són els mateixos, que són tots valencians. I trencant les artificials barreres i els cudols que adés, gent interessada, els havien posat per a mantenir-los dividits, s’ajunten, s’abracen i a partir d’eixe moment continuen conjuntament, colze a colze… Fi del somni.

–Tant de bo es fera realitat el teu somni… però afanya’t que comença a ploure, –Pep se’m va acomiadar– ens veiem.

Em vaig quedar pensatiu. Els xiquets, en grups reduïts, continuaven fullejant llibres, protegits de la pluja gràcies al bon disseny de les casetes. Ja feia prou de temps que hi érem i es mantenien en els límits escaients de la correcció cívica. Fa uns anys, quan portava els seus germans majors, allò haguera sigut impensable… estava clar, anàvem avançant.

Víctor Baeta i Subias, secretari d’UPV (abril del 1996) de la ciutat de València

Elisenda Cremades, col·laboradora d’ANNA notícies, elogia el llibre ‘PER LA REPÚBLICA VALENCIANA, D’ORIOLA A VINARÒS’

Benvolguts amics d’ANNA notícies.
L’altre dia vaig comprar, a la LLIBRERIA BABEL DE CASTELLÓ, el llibre que anuncieu en la columna de l’esquerra ‘PER LA REPÚBLICA VALENCIANA, D’ORIOLA A VINARÒS’.
M’anime a escriure les impressions perquè m’està agradant molt aquest llibre i perquè n’estic aprenent molt de la visió desacomplexada envers el sobiranisme valencià república que defeneu.
En les meues aportacions que vosaltres em publiqueu en ANNA notícies, a mesura que llig el llibre, em sento una mica ridícula fent propostes a persones que com vosaltres, porteu tants anys treballant per un nacionalisme valencià integrador.
També m’adone de l’evolució personal que heu tingut, fruït de posar sempre per davant els interessos de la nostra nació.
Hi han persones com vosaltres que es mereixen un monument, perquè ha estat un treball persistent i amb poques compensacions.
Molt de sembrar i poc de collir.
Gràcies pel vostre treball envers la nostra pàtria.
No sé com, perquè em pareix que està tot prou treballat, però m’agradaria ajudar en aquest projecte polític.
M’ha agradat molt l’esperit d’integració envers a tots els partits valencians que treballen per la sobirania del nostre país.
Jo no mai he sigut blavera, però he de reconèixer que és bo estar oberta a integrar per tal d’anar tots junts. En aquest sentit m’ha agradat molt l’escrit de l’any 1996 (pàg. 379) on es parla d’un somni on dues manifestacions es troben (una sense blau i l’altra blavera) i es fonien en una sola.
Gràcies aquest llibre em sento més completa, més capaç de mirar d’igual a igual als catalans, que si us sóc sincera, sempre m’han donat una mica d’enveja, de voler ser com ells.
He de confessar-vos que han hagut moments que m’he sentit emocionada. Pense que és bonic tindre orgull de la pròpia pàtria, i no del voler ser catalana perquè no vullc ser espanyola.
El que vullc dir-vos és que la lectura d’aquest llibre m’ha donat orgull de ser valenciana.
Gràcies per anunciar-lo en la vostra columna, perquè m’ha donat l’ocasió per a comprar-lo, llegir-lo i gaudir-lo.
Elisenda Cremades
Borriana, 20 d’agost 2017

Dissabte a les 17:30 a Barcelona, entre Consell de Cent i Aragó

Benvolguda Anna
La setmana passada, Catalunya, i concretament Barcelona i Cambrils, van patir els dramàtics efectes del terrorisme.
El Govern de Catalunya i la resta d’institucions del país, la ciutadania, el nostre sistema d’emergències i, especialment, el nostre cos de Policia han estat a l’alçada demostrant, per sobre de tot, que som un país capacitat i preparat per a fer front a qualsevol situació.
En aquest sentit, des del Partit Demòcrata t’animem a participar a la concentració ciutadana contra el terrorisme i en solidaritat amb les víctimes, que tindrà lloc a Barcelona el proper dissabte 26 d’agost, a les 18.00h.
Hem de demostrar que la força de Catalunya per véncer el terrorisme és la defensa de la democràcia, de la llibertat i de la pau.
I que, per sobre de tot, NO TENIM POR.
La gent del Partit Demòcrata ens concentrarem a partir de les 17:00h al Passeig de Gràcia en el tram entre Consell de Cent i Aragó. T’hi esperem!
Atentament,
Partit Demòcrata