Arxiu de la categoria: Sobiranisme

Levante-EMV publica l’article “Los valencianos y España” de Víctor Baeta

per a engrandir cliqueu damunt

TEXT ORIGINAL (en roig allò no transcrit)

Los valencianos y España (1)
Antes de entrar a analizar la relación existente entre los valencianos y España, definamos los términos.
–         Valencianos, es decir, los cinco millones de residentes de la actual Comunitat Valenciana, d’Orihuela-Oriola a Vinaròs, territorio del histórico Regne de València, borrado políticamente del mapa de Europa, por el “justo derecho de conquista” acción bélica que se plasmó jurídicamente en el decreto borbónico de Nueva Planta del 29 de junio de 1707.
–         España o Nación española o Pueblo español o Estado español, es decir, la concreción del proyecto imperial de los soberanos de Castilla, explicitado en el primer artículo de la primera Constitución española, la de 1812, que dice:
Artículo 1: La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.
Definición que liga el concepto de España a la idea de Imperio y en consecuencia, la Nación española o España subsistirá mientras sobreviva el Imperio que forjó Castilla o, para ser rigurosos, mientras sobreviva el Imperio que forjaron los soberanos (reyes, oligarquías o parlamentos) que eligieron Castilla como metrópoli de su imperio. De ese Imperio castellano, rebautizado español desde 1812, en la actualidad, desprendidas ya las colonias de ultramar, solo restan los territorios de la antigua Corona de Aragón y los enclaves africanos de las Islas Canarias y las ciudades marroquís de Ceuta y Melilla. La relación con Navarra y Vasconia es ambigua, en apariencia de no dominio y basada en el pacto.
Para los valencianos la Nueva Planta de 1707 está vigente. La soberanía territorial que se define en ella y cuya única legalidad jurídica surge de «el justo derecho de conquista», es la base de todas las constituciones españolas, desde la primera de 1812, hasta la actual, pasando por la republicana de 1931.  La soberanía que aduce el Estado español, por su génesis, es espuria y los treinta y dos  diputados valencianos,  diluidos en su parlamento, tan inocuos políticamente como los procuradores saharauis en las Cortes franquistas. Para los valencianos el Estado español solo es garantía de espolio. Al recaudar nuestros impuestos y decidir unilateralmente el pago del gasto y las inversiones públicas nos tratan como lo que somos para ellos: una colonia. Su criterio distributivo es: a estos les damos los restos y si quieren algo que se lo paguen.
Ahora, en mayo del 2017, asistimos de nuevo al baile de eunucos de los parlamentarios valencianos en Madrid, castrados y bien cebados, para asentir –no sin ciertas ‘distracciones’ demagógicas de algunos- ante la ignominia que representan los presupuestos del Estado español para con los cinco millones de valencianos. Decimos ‘distracciones’ porque, en esta segunda restauración monárquica, los valencianos somos ‘distraídos’ por la oposición de turno con la excusa que es el ‘otro’, el Gobierno central o autonómico respectivo en el poder, el responsable de que los valencianos seamos tratados con menosprecio por todos ellos. Estén las derechas españolas en el poder, estén las izquierdas españolas en el poder, la consideración  por parte del Estado español respecto a los valencianos es siempre la misma: desaire y ninguneo.
A los valencianos no nos aprovechan los Rajoy o Rivera, pero tampoco los que aspiran a substituirles: los Sánchez o Iglesias, a los que se ha sumado entusiásticamente ‘nuestro’ Baldoví, para mejor “ofrenar noves glòries a…” la izquierda española. Pero ya tampoco el PPCV o el PSPV o Compromís o Ciudadanos o Podemos, supeditados todos ellos a lo que les marcan desde Madrid.
Los valencianos o ejercemos políticamente de valencianos o se nos continuarán miccionando encima de manera inmisericorde como desde siempre  lo están haciendo. Los valencianos hemos de tomar nota de los navarros, de los canarios, de los catalanes y de los vascos.
Los valencianos hemos de evitar que nos distraigan con los cantos de sirenas de las derechas e izquierdas españolas que, con sus discursos,  se reparten las clientelas para mantenernos a los valencianos bien divididos y mejor neutralizados.
El tren de la historia se acerca de nuevo y los valencianos esta vez nos hemos de aprestar para subirnos a él y no dejarlo pasar. Pero cómo subirnos y para que, será el motivo de otro artículo: Pacto federal o vía catalana (2).

Víctor Baeta de RV/PVE
València, mayo del 2017

Pacte federal o Via catalana (2), article de Víctor Baeta

Pacte federal o Via catalana (2)
En el meu article anterior “Els valencians i Espanya” una idea força era aquesta: «la Nació espanyola o Espanya subsistirà mentre sobrevisca l’Imperi que va forjar Castella». Aquesta idea la vaig deduir després de llegir el llibre “Contra el «mite Carl Schmitt»” del professor murcià Jerónimo Molina Cano. La seua lectura em va portar al katéjon  paulí, paraula que usa l’Apòstol dels gentils per a designar l’obstacle que deté la vinguda del Anticrist (2 Tes 2, 7). Agustí d’Hipona interpreta aquest obstacle com l’Imperi Romà: «Mentre perdure l’Imperi, el món no perirà» va afirmar; d’ací vaig inferir, a partir d’un katéjon nostre particular, que: “Mentre perdure [el=el seu] Imperi [el món=Espanya] no perirà”. Certament un Imperi que, amb la rebel·lió pacífica que s’ha iniciat ja en una part dels territoris de l’antiga i conquerida militarment Corona d’Aragó, sembla entrar ja en  la seua fase terminal definitiva.
En aquest segon article, afigurant el final factible de l’Imperi –de l’autoritat suprema, de la sobirania imperial, eufemísticament rebatejada com la del «poble espanyol»– i la conseqüent liquidació d’aqueixa Espanya, la idea força que propose als valencians –perquè l’abanderen en aquest nou temps– és la «igualtat i llibertat sobirana» que ha de resplendir entre tots i cadascun dels antics súbdits de l’Imperi que esdevindran lliures, iguals i sobirans, per a poder pactar, entre ells, les seues dependències i independències. Superat l’Estat imperial de la «suprema autoritat» – traducció castellana en 1590 de souveraineté – caldrà, a partir dels Estats lliures i sobirans, construir un Estat modern neutral (Bodino), superador d’antinòmies.  Un estat neutral, coordinador d’estats sobirans. Un estat d’estats sobirans que podrà esdevenir sobirà si és i no deixa de ser-ho, neutral.
Però per a arribar a açò seria necessari i previ, un pacte entre els demòcrates; es consideren republicans o no; ja siguen unionistes o sobiranistes o independentistes. Un Pacte entre demòcrates per a instaurar un nou Estat democràtic, modern i neutral. Un pacte entre demòcrates, compromesos a respectar en cada territori els resultats dels processos constituents generats democràticament en cadascun dels seus parlaments.
El pacte ha de ser entre, d’una banda, els demòcrates –republicans o no- partidaris de l’Estat unitari espanyol, que encara no s’han desprès de l’herència imperial i, d’una altra, els republicans, també demòcrates,  territorials que xifren les seues esperances d’alliberament i prosperitat en instaurar Estats republicans independents del ‘Regne d’Espanya’. Aquest pacte és la condició necessària per a obtenir, a partir de la unitat d’acció, l’objectiu d’aconseguir majories constituents en tots els parlaments de l’Estat.

Delimitades ja les parts, passem al contingut del pacte que proposem:

  • Proposem pactar un Estat confederal partint de la non nata i única proposta de constitució federal, la republicana de 1871. D’inici, proposem redactar els articles 42 i 43 de la següent manera:

Article 42º.- La sobirania resideix en els ciutadans, i s’exerceix en representació seua pels organismes polítics de la República constituïts per mitjà del sufragi universal.
Article 43: Aquests organismes són:
– els parlaments sobirans dels diferents Estats constituïts
– el parlament de la Confederació.

  •  Proposem pactar entre les parts la lleialtat mútua per a guanyar democràticament en cadascun dels parlaments, respectant els Estats sobirans que esdevinguen i, entre tots, el parlament de la Confederació.

Sense aquest pacte federal entre les parts, l’assumpció del Nou estat modern i neutral que nosaltres, sobiranistes valencians, entenem republicà, és del tot impossible. L’absència del pacte contribuirà a la continuïtat de la monarquia de matriu imperial i abocarà a la independència dels territoris amb capacitat per a aconseguir-la. Catalunya per manca d’aquest pacte  ja ha iniciat aqueix procés de manera unilateral. Els valencians que majoritàriament no són independentistes però si ho som de republicans i confiem que arribat el moment el siguem també sobirans -d’un Estat valencià sobirà artífex d’una Confederació neutral- hem d’encapçalar aquest procés.
Però per a poder començar a avançar i poder parlar d’un Pacte Federal a partir de la realitat existent, entenem que és necessari acordar ja la derogació de la LEY DEL PROCESO AUTONOMICO  Llei 13/83 (14/10/1983), forçada pels agents de l’Imperi escudats en el 23F, cosa que abordarem en un pròxim article: “De les autonomies de l’Imperi als estats de la Confederació” (3).

Víctor Baeta de RV/PVE

València, 10 de maig 2017

(per a llegir la versió en castellà cliqueu ACÍ)

Els valencians i Espanya (I) article de Víctor Baeta

Els valencians i Espanya (I)

Abans d’entrar a analitzar la relació existent entre els valencians i Espanya, definim els termes.

  • Valencians, és a dir, els cinc milions de residents de l’actual Comunitat Valenciana, d’Oriola a Vinaròs, territori de l’històric Regne de València, esborrat políticament del mapa d’Europa, pel “justo derecho de conquista” acció bèl·lica que es va plasmar jurídicament en el decret borbònic de Nueva Planta del 29 de juny de 1707.
  • Espanya o Nació espanyola o Pueblo espanyol o Estat espanyol, és a dir, la concreció del projecte imperial dels sobirans de Castella, explicitat en el primer article de la primera Constitució espanyola, la de 1812, que diu:  Artículo 1: La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios. Definició que lliga el concepte d’Espanya a la idea d’Imperi i en conseqüència, la Nació espanyola o Espanya subsistirà mentre sobrevisca l’Imperi que va forjar Castella o, per a ser rigorosos, mentre sobrevisca l’Imperi que van forjar els sobirans (reis, oligarquies o parlaments) que van triar Castella com a metròpoli del seu imperi. D’aqueix Imperi castellà, rebatejat espanyol des de 1812, en l’actualitat, independitzades ja les colònies d’ultramar, solament resten els territoris de l’antiga Corona d’Aragó i els enclavaments africans de les Illes Canàries i les ciutats marroquines de Ceuta i Melilla. La relació amb Navarra i Bascònia és ambigua, en aparença de no domini i basada en el pacte.

Per als valencians la Nueva Planta de 1707 està vigent. La sobirania territorial que es defineix en ella, basada en l’única legalitat jurídica del «justo derecho de conquista», és la base de totes les constitucions espanyoles, des de la primera de 1812, fins a l’actual, passant per la republicana de 1931.  La sobirania que addueix l’Estat espanyol, pel seu gènesi, és espúria i els trenta-dos  diputats valencians,  diluïts en el seu parlament, tan innocus políticament com els procuradors sahrauís en les Corts franquistes. Per als valencians l’Estat espanyol solament és garantia d’espoli. En recaptar els nostres impostos i decidir unilateralment el pagament de la despesa i les inversions públiques ens tracten com el que som per a ells: una colònia. El seu criteri distributiu és: a estos les damos los restos y si quieren algo que se lo paguen.

Ara, al maig del 2017, assistim de nou al ball d’eunucs dels parlamentaris valencians a Madrid, castrats i ben encebats, per a assentir –no sense certes ‘distraccions’ demagògiques d’alguns- davant la ignomínia que representen els pressupostos de l’Estat espanyol envers els cinc milions de valencians. Diem ‘distraccions’ perquè, en aquesta segona restauració monàrquica, els valencians som ‘distrets’ per l’oposició de torn amb l’excusa que és l’ «altre», el Govern central o autonòmic respectiu en el poder, el responsable que els valencians siguem tractats amb menyspreu per tots ells. Estiguen les dretes espanyoles en el poder, estiguen les esquerres espanyoles en el poder, la consideració  per part de l’Estat espanyol respecte als valencians és sempre la mateixa: ignorància i ninguneig.

Als valencians no ens aprofiten els Rajoy o Rivera, però tampoc els que aspiren a substituir-los: els Sánchez o Iglesias, als quals s’ha sumat entusiàsticament el ‘nostre’ Baldoví, per a millor “ofrenar noves glòries a…” l’esquerra espanyola. Però ja tampoc el PPCV o el PSPV o Compromís o Ciudadanos o Podemos, supeditats tots ells al que els marquen des de Madrid.

Els valencians o exercim políticament de valencians o se’ns continuaran pixant damunt de manera immisericorde com des de sempre  ho estan fent. Els valencians hem de prendre nota dels navarresos, dels canaris, dels catalans i dels bascos.

Els valencians hem d’evitar que ens distraguen amb els cants de sirenes de les dretes i esquerres espanyoles que, amb els seus discursos,  es reparteixen les clienteles per a mantenir-nos als valencians ben dividits i millor neutralitzats.

El tren de la història s’acosta de nou i els valencians aquesta vegada ens hem d’aprestar per a pujar-nos a ell i no deixar-ho passar. Però com pujar-nos i perquè, serà el motiu d’un altre article: Pacte federal o via catalana (2).

Víctor Baeta de RV/PVE

(per llegir la versió en castellà cliqueu ACÍ)

 

Nin (per cert, caldria demanar als de la ‘Memòria’ que cerquen la seua tomba) al país dels soviets, Bartra a la República Bolivariana dels PPCC

Militi o no a la CUP, Bartra és un entusiasta dels règims autoritaris que s’han anat implantant a l’Amèrica del Sud

Qui és Lluís Bartra? Si mireu el seu compte de Twitter i repasseu unes quantes piulades, de seguida us fareu una idea de quin peu calça aquest productor de TV i agitador social. Per començar diu que viu en un país imaginari, la “República Bolivariana dels Països Catalans”, i és amant de totes les causes antiimperialistes, sempre del mateix costat, que fa que reprodueixi articles i opinions de les icones de l’altermundisme d’arreu del món. Per exemple, de Chomsky, l’acomodat acadèmic nord-americà, professor en una de les universitats més elitistes nord-americanes, el MIT de Boston, qui a The Leading Terrorist State diu per enèsima vegada que els EUA són un Estat terrorista, cosa que aplicada a Veneçuela Maduro no consentiria de cap manera. D’Aki Kaurismäki, el cineasta finlandès premiat en l’última Berlinale, en reprodueix una entrevista amb un titular molt gràfic “Cal exterminar els rics i els polítics que els llepen el cul”. I de Jean-Luc Mélenchon, el candidat de França Insubmisa a les presidencials que no es decanta per Macron a la segona volta, perquè considera que és més perillós que Le Pen, en reprodueix una entrevista en la qual fa una defensa acèrrima d’Hugo Chávez, obviant, és clar, que era un militar colpista.

A Lluís Bartra se li atribueixen simpaties per la CUP, no ho he pogut confirmar, però ell mateix va explicar, quan intentava demandar el diari ABC, que militava al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) des del 1987. Ara, un grup de l’Esquerra Independentista, ÍTACA- Organització Internacionalista dels Països Catalans, que sí que forma part de la CUP, va emetre un comunicat per demostrar que “no sentim cap mena de vergonya, sinó orgull de la foto en qüestió. Seguirem practicant la solidaritat internacionalista amb Veneçuela, de la mateixa manera que ho fem i ho farem amb Colòmbia, l’esquerra abertzale a Euskal Herria, el Sindicato Andaluz de Trabajadores, Palestina, el poble sahrauí, Kurdistan o Irlanda. Des d’ÍTACA, com a organització internacionalista dels Països Catalans i del moviment de l’Esquerra Independentista, seguirem treballant en aquest sentit, intentant donar a conèixer a l’exterior la realitat dels PPCC des d’una visió de classe, crítica i no dogmàtica”. Amén. Bartra diu que no és militant d’aquesta organització però es fa un fart de reproduir-ne piulades i comunicats.

Quina diferència entre Nin i els actuals visitants dels països de l’eix bolivarià! La majoria en treu diners, com en Lluís Bartra i la seva productora, o la colla de Podemos, entre ells, Gemma Ubasart, Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero

Militi o no a la CUP, Bartra és un entusiasta dels règims autoritaris que s’han anat implantant a l’Amèrica del Sud. I el seu entusiasme m’ha recordat el que devia sentir Andreu Nin arran de la Revolució russa de 1917, que va tenir un efecte crida entre els comunistes de tot el planeta. La Rússia comunista, i a partir del 1922, l’URSS, va arrossegar cap a Moscou personatges que volien ser protagonistes —o propagandistes— d’un dels esdeveniments més transcendents del segle XX. Andreu Nin va viure a Rússia nou anys, entre 1921 i 1930, i va arribar a ser secretari de la Internacional Sindical Roja, la germana petita de la poderosa III Internacional que dirigia Nikolai Bujarin. Hi va arribar amb una delegació de la CNT i ell va ser l’únic que va creure en aquella revolució, perquè els anarcosindicalistes de seguida van oposar-se a un règim que consideraven autoritari.

Nin era un idealista i gairebé sempre es va equivocar de bàndol. Després de la mort de Lenin el 1924, va donar suport a l’Oposició Unificada, el bloc creat per Trotski amb l’objectiu d’oposar-se a Stalin, i durant el procés d’unificació comunista a Catalunya, va optar per crear el POUM en comptes d’unificar-se amb el estalinistes del PSUC. Tots sabem com va acabar Andreu Nin, que no era, precisament, ni “en Burgos o [ni] en Berlín”, com escampaven malèvolament els comunistes que van assassinar-lo el 1937, un any abans que Bujarin fos executat per ordes del totpoderós Stalin a la mascarada judicial que va organitzar a Moscou per desfer-se dels companys de Lenin i Trotski. La influència del relativisme postmodern fa que ara trotskistes i estalinistes vagin de bracet al Parlament de Catalunya —Rabell i Coscubiela, per entendre’ns— i que Andreu Nin estigui enterrat en la memòria i enlloc més. Ningú no en busca la fossa comuna on el devien soterrar els amics comunistes de Coscubiela.

Als independentistes no els cal el suport de cap dictador. Al contrari

Hi ha un munt de llibres que expliquen la fascinació catalana pels esdeveniments del 1917. Aquest Sant Jordi em van regalar el darrer, del professor Josep Puigsech, La Revolució Russa i Catalunya (Eumo). En llegir-lo constato que tots els viatgers catalans que van anar a l’URSS —Pla, Xammar, Macià, Valls i Taberner, Pi i Sunyer, Blasi, Pestaña o Nin, entre altres— tenien un motiu, diguem-ne, altruista: o bé eren partidaris del nou règim o bé volien radiografiar-lo per al públic català o, fins i tot, com en el cas de Macià, volien aconseguir diners per a la “insurrecció” separatista de Catalunya. Quina diferència amb els actuals visitants dels països de l’eix bolivarià! La majoria en treu diners, com en Lluís Bartra i la seva productora, o la colla de Podemos, entre ells, Gemma Ubasart, Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero, vinculats a l’Instituto de Altos Estudios Nacionales, una universitat de postgrau que Rafael Correa va transformar en Escuela de Gobierno y de Administración Pública del Estado, que també edita una revista, Estado & Comunes, al consell assessor de la qual pertany l’incombustible Joan Subirats. De Monedero no cal dir-ne gaires coses més, perquè ja fa temps que va quedar provat que s’enriquia a costa dels veneçolans, mitjançant una empresa fantasma, Caja de Resistencia Motiva 2 Producciones SL, amb l’assessorament a Hugo Chávez entre el 2005 i el 2010.

Roda el món i torna al Born. Les revolucions devoren els devots que no saben distingir-ne la veritat de la falsedat. Mélenchon argumenta que Chávez va guanyar 13 eleccions seguides per provar-ne la bondat, mentre oblida que els opositors són a la presó. De Franco s’hauria pogut dir el mateix. O d’Erdogan, que convoca un referèndum per eternitzar-se després d’empresonar 40.000 persones. Per això la foto de Lluís Bartra amb Maduro i l’estelada em va esborronar. Qui amb espasa mata, d’espasa té de morir, diu el refrany. Als independentistes no els cal el suport de cap dictador. Al contrari. No sé què hauria fet Andreu Nin en aquests moments, però potser s’ho hauria pensat dues vegades abans de caure de nou en el parany d’entusiasmar-se per una revolució frustrada i mortífera.

1 de Maig del 2017, endavant el SINDICAT VALENCIÀ REPUBLICÀ

ESTATUTS DEL SINDICAT VALENCIÀ REPUBLICÀ
CAPÍTOL I. DISPOSICIONS GENERALS
Art. 1. Normativa aplicable, caràcter, denominació i logo
Es constitueix a l’empara del que es disposa en la
Ley orgánica 11/1985, de 2 de agosto de libertad sindical.
Ley 19/1977, de 1 de abril, sobre regulación del derecho de asociación sindical.
Real Decreto 416/2015, de 29 de mayo que regula el depósito de los estatutos de las organizaciones sindicales y empresariales.
Orden 1/2016, de 19 de mayo, de la Conselleria de Economía Sostenible, Sectores Productivos, Comercio y Trabajo, se crea y se regula el depósito de estatutos de las organizaciones sindicales y empresariales de la Comunitat Valenciana con funcionamiento a través de medios electrónicos.
un SINDICAT DE PERSONES TREBALLADORES, denominat SINDICAT VALENCIÀ REPUBLICÀ, de sigles SVR que se regirà per allò disposat en las citades normes i els presents estatuts. Sent el seu logo el següent:

Article 2. Domicili.
El domicili del SVR radicarà en (…)
Els posteriors canvis de domicili no tindran el caràcter de modificació estatutària, sempre que es comunique el canvi domiciliari al Registre corresponent.

Article 3. Àmbit territorial.
El SVR desenvoluparà les seues activitats en l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana, d’Oriola-Orihuela a Vinaròs.

Article 4. Àmbit funcional
L’àmbit funcional del SVR serà el de qualsevol treballador que tinga reconegut el dret a sindicar-se a la Comunitat Valenciana. El SVR comprèn a totes les persones treballadores, actives o no, de qualsevol sector del món laboral, àmbit funcional o règim jurídic.

Article 5. Objecte i finalitats del SVR.
El SVR té per objecte la defensa i promoció dels interessos econòmics i socials que li són propis, sent les seues finalitats, entre unes altres:

  1. La negociació col·lectiva, el plantejament de conflictes col·lectius de treball, el diàleg social i la participació institucional en els organismes públics de les administracions laborals.
  2. La representació, defensa i promoció dels interessos professionals, laborals i sindicals de caràcter general o particular dels afiliats.
  3. Col·laborar amb les altres organitzacions sindicals, col·legials, administracions públiques, per a la millor defensa,i la promoció i suport de les justes reivindicacions dels afiliats.
  4. Promoure la solidaritat i unitat d’acció de tots els grups professionals que presten els seus serveis en els diferents centres de treball en totes les situacions que afecten a l’interès general dels afiliats.
  5. El desenvolupament de quantes activitats i serveis servisquen per a promoure les relacions personals i familiars entre els afiliats al SVR, així com quants uns altres atenguen la defensa dels drets laborals, i humans.
  6. La defensa del sobiranisme valencià republicà.
  7. Totes altres finalitats que siguen acordades pels òrgans de govern del SVR.

Article 6. Afiliats
Podran afiliar-se al SVR totes les persones que treballen per compte d’altri i de conformitat amb allò establit en l’art. 3.1 de la Llei Orgànica 11/1985, de 2 d’agost, podran afiliar-se també, els treballadors per compte propi que no tinguen treballadors al seu servei, els treballadors en atur i aquells que haguessen cessat en la seua activitat laboral per incapacitat o jubilació.

Article 7. Personalitat jurídica i funcionament democràtic
El SVR tindrà, una vegada complits els tràmits exigits per l’article 4 de la Llei Orgànica 11/1985, de 2 d’agost i resta de lleis, personalitat jurídica pròpia i plena autonomia per al compliment de les seues finalitats, regint-se en el seu funcionament conforme a principis democràtics, sent la seua estructura interna i el seu funcionament de caràcter democràtic.
(…)
http://sindicatvalenciarepublica.org/

Reflexions d’un republicà català al voltant de la reunió a Saragossa

Joaquim Auladell
Reflexions d’un republicà català al voltant de la reunió a Saragossa

La Coordinadora Valenciana de Partits Republicans va arribar a un “acord per a la refundació de l‘Estat”, tot entenent que la lliure separació és una forma de refundació. El criteri “un territori, una sobirania” era clar. Entre valencians i aragonesos hi havia bona entesa. Amb els castellans (Castella, Castelles, Països Castellans i Madrid) les coses eren més lentes, però hi havia bona gent. Amb els valencians republicans espanyols jo vaig dir que ni podia ni volia, que estava en un full d’una altra ruta, jo sóc antiimperialista.
Però m’ho vaig mirar bé i ho vaig veure d’una altra manera.
A Catalunya preparem el referèndum. Qui accepta el Dret a Decidir és demòcrata, qui no imperialista. PSOE, Podemos i C’s estan contra el referèndum i la democràcia; Colau i el PSC probablement estaran pel referèndum i majoritàriament contra la independència. Els encoratjo a participar tot i que sabem quin serà el seu vot. Això és democràcia.
Al País Valencià passa igual. Un poble tan fragmentat i dividit per dubtes i malentesos ha de tenir un espai de recés per retrobament i vertebració des del començament i pas a pas, sense donar res per sabut, sense sobreentesos. La mentalitat republicana endegarà la discussió per a l’acció política.
Entre els republicans valencians (és republicà valencià qui vol la República Valenciana, qui té com a prioritari l’Estat  valencià, que està tot per fer) hi ha tres famílies o tribus:

  • valencians estrictes (“D’Oriola a Vinaròs!” i “Per damunt dels valencians, ningú!”, “València, capital València, i la resta de l’Univers”),  ara substituïts per la República genèrica, sense atributs;
  • valencians republicans espanyols que han d’aclarir què tenen com a prioritari: la República espanyola o la República valenciana i
  • els socialistes pancatalanistes que s’han definit vagament per la República Valenciana, que s’han compromès fermament amb el referèndum per la independència del Principat. A part hi ha la Plataforma pel Dret a Decidir, apolítica i que porta els seus vots al PSOE, a Podemos o a Compromís, no a cap força independentista, republicana.

Jo, que després de pertànyer a la Plataforma Sobirania i República, convertida el 2010 en Observatori del Procés independentista, i que ara, al País Valencià, sóc un observador solitari sense intervenció col·lectiva i m’estranya que es parli de la sobirania com un títol nobiliari, un dret teòricament imprescriptible o una essència.  La sobirania la poden prendre en consideració una o unes persones anònimes, bona part d’un poble o les potències d’aquest món. Crec en, o aposto, pels Països Catalans, sé que no ho comparteix la majoria de la gent dels Països Catalans, a diferència del concepte de República Catalana que és compartida per l’ampla majoria dels principatins, i penso també que Espanya és el nom erroni —perquè hi ha territoris que no l’accepten— d’un Imperi execrable. Altra cosa són els pobles —penso en aragonesos, castellans i andalusos, per parlar dels que conec— que dormiten sota la fèrula de l’Imperi i que es poden desvetllar amb la crida republicana d’Un Territori, una Sobirania.

Avui, 29 d’abril, s’ha realitzat a Saragossa la segona sessió de la Coordinadora de Partits Republicans per tractar de configurar una coalició per a les eleccions.

Joaquim Auladell

Mitjà per la República Valenciana