Arxiu de la categoria: Sobiranisme

RV/PVE, el 6 de desembre del 2018 una reivindicació: Per la Constitució valenciana

El 6 de desembre del 2018 una reivindicació:
strong>Per la Constitució valenciana

Als valencians, d’Oriola a Vinaròs, no ens aprofita la Constitució espanyola de 1978. Però encara cal dir més, als valencians des del Decreto de Nueva Planta que va signar el Borbó Felipe V en el Buen Retiro, amb el nom de Real Decreto del 29 de junio de 1707 de ‘Derogación de los fueros de Aragón y Valencia; y su reducción a las leyes y gobierno de Castilla’ amb la única base jurídica de “por justo derecho de conquista”, amb que el decret justifica la desaparició del Regne de València del mapa polític d’Europa, diem que des de llavors, cap carta magna vinguda de ponent ens aprofita als valencians. Totes les constitucions espanyoles són hereves d’aquest decret de 1707. Totes. Des de la primera, la Constitución de Cádiz, de 1812 en que per primera vegada apareix la Nació espanyola com:

Artículo 1: La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.
definición que lliga la Nación española a la idea d’Imperi; fins a l’actual, passant per la republicana del 31. Totes aquestes constitucions són hereves directes del Decreto de Nueva Planta de 1707 i en conseqüència la única condició d’espanyols que sens permet és la de españoles asimilados, súbdits d’una colònia, útils només per a pagar. Som espanyols per a pagar, per a ser espoliats.
Llavors és inútil per als valencians esperar res del Reino de España. Som una colònia on els empresaris, els llauradors, els autònoms i els treballadors som espoliats econòmicament de manera sistemàtica per l’Estat espanyol. Sols el silenci, la submissió i el col·laboracionisme dels polítics valencians amb representació institucional i també de la majoria que no tenen representació, fa que la Comunitat Valenciana no siga percebuda com una de les darreres colònies del terminal Imperi espanyol. A més l’esquerra dinàstica valenciana contribueix a aquesta espoliació incidint exclusivament en les contradiccions de classe i en l’espoli que els bancs i les lleis del capitalisme global realitzen als treballadors, però tot i ser certa aquesta qüestió, silencien que el conjunt dels valencians patim una espoliació per part de l’Estat espanyol molt més gran que la que fa el capitalisme financer. Els valencians anticapitalistes com ‘nosaltres’ podem contribuir amb la resta de la humanitat a lluitar per una altra forma de producció que la capitalista, però no està exclusivament en les nostres mans assolir aquest canvi global. El que sí està en les nostres mans és despenjar-nos del Reino de España i assolir la República Valenciana, un Estat valencià lliure i  sobirà, amb una Constitució valenciana, per damunt la qual no n’hi pot haver una altra, on la riquesa que, d’Oriola a Vinaròs, les forces productives valencianes generem no siguen espoliades per un altre Estat.
Els valencians no podem perdre el temps en reformar una Constitució espanyola que mai renunciarà a espoliar legalment els valencians. Nosaltres valencians, el que hem de començar a encetar és el nostre procés constituent valencià perquè els/les republicanes guanyem el nostre parlament per a redactar la nostra Constitució valenciana. Unes Corts constituents valencianes per a aprovar unes noves regles del joc, la nostra carta magna, per damunt la qual no hi pot haver cap altra. Els/les valencianes ens hem d’unir per assolir democràticament un nou Estat, d’Oriola a Vinaròs, lliure i sobirà, a Europa i el món i per a assolir la República Valenciana.

NOTA D’URGÈNCIA:
RV/PVE davant la lluita de els/les republicanes catalanes i del resultat electoral a Andalusia, manifestem:

  • La nostra solidaritat amb els republicans i republicanes catalanes empresonades i a l’exili i en especial el nostre suport als republicans Sánchez i Turull en vaga de fam contra l’Estat espanyol.
  • Considerem que l’aparició de VOX en les institucions monàrquiques és una operació d’Estat per reforçar a la Corona i a l’esquerra dinàstica perquè puga retindre els vots de la por dels republicans. La seua aparició serà utilitzada per l’esquerra dinàstica per neutralitzar a les forces republicanes,  rupturistes i demòcrates.
  • Davant estos fets els/les republicanes demòcrates de l’Estat, i els/les valencianes des de la CPVR, hem de redoblar la nostra acció republicana.

 Comitè Executiu de RV/PVE.
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 3 de desembre del 2018

Comunicat de REM i RV/PVE en solidaritat amb Luís Ocampo, republicà d’Izquierda Castellana

Sobiranistes valencians republicans, federals (REM)  i independentistes (RV/PVE), en solidaritat amb els sobiranistes castellans republicans

Les organitzacions República En Marxa-PV i República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu membres de la Coordinadora del País Valencià per la República, ens solidaritzem amb el republicà castellà Luís Ocampo, dirigent de l’organització sobiranista Izquierda Castellana,  al que la Fiscalia espanyola demana any i mig de presó i sancions econòmiques per la seua participació en una manifestació del 2014, convocada per la Coordinadora 25S, en la que se protestava contra la corrupció del Govern del PP i es reclamava un canvi cap un Estat republicà. “Monarquía no es democracia, es dictadura y corrupción”, deia el lema de la convocatòria.

La lluita per la República, pel canvi social, no és un camí fàcil i els obstacles van a ser cada vegada més durs. Com a mostra ahí tenim els republicans catalans que ja porten més d’un any en presó. El regim del 78 concatenat amb el del 39, amb la crisi econòmica i l’auge del moviment republicà s’ha llevat la careta i ha mostrat una cara molt més violenta i dura contra aquells dirigents republicans que posen el seu republicanisme per davant, encara que açò els supose greus represàlies.

Malgrat açò, la lluita per la República, les mobilitzacions en el carrer, segueix sent el camí de la llibertat i de la democràcia, el camí perquè les forces republicanes derrotem en les urnes al regim del 78/39. Regim que té en el borbó Felipe VI, amb l’oligarquia que representa, el seu màxim exponent. Un regim que ens despulla de drets i llibertats, que condemna als seus súbdits a la misèria i a l’exili i que ens arrabassa la dignitat. La lluita per la República és l’únic camí per l’alliberament.

REM i RV/PVE, des de la CPVR, treballem per assolir-la.

País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 31 d’octubre 2018

EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS

EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS
• La proliferació d’apostes federals en actors dispars ideològicament no hauria de ser notícia. No hi ha un, sinó molts federalismes
• El propi origen etimològic del terme ho posa de manifest: foedus significa “pacte” en llatí. Sense pacte no hi ha federalisme
• Fins ara totes les propostes de reforma constitucional incorren en el mateix error. Totes diuen ser federals i cap ho és
Per Rubén Pérez Trujillano , 16 d’octubre de 2018 Continua la lectura de EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS

La república imaginada, dedicat a espanyols d’esquerres…

L’any 1983, el filòleg i historiador Benedict Anderson va oferir una tesi “revolucionària” sobre com funcionava el nacionalisme en termes de símbols, relacions socials i categories de consciència. Va fer-ho en un llibre celebradíssim, Comunitats imaginades (l’Editorial Afers i la Universitat de València van traduir-lo al català el 2005), que fugia dels debats clàssics de l’època sobre identitats primordials enfront de tradicions inventades, el nacionalisme com a patrimoni cultural enfront de la reflexió sobre la construcció de l’estat modern, la mera consciència falsa enfront del poderós factor polític. Anderson va aconseguir alliberar-se de donar voltes i voltes a la roda del hàmster en la qual estava instal·lat el debat acadèmic. La renovadora visió d’Anderson sobre els nacionalismes s’alimentava de l’argument que l’escocès Tom Nairn havia exposat el 1977 en el llibre The break-up of Britain (traduït al castellà el 1979, a Ediciones Península, amb el títol Los nuevos nacionalismos en Europa. La desintegracion de la Gran Bretaña) i que hauria de ser d’obligada lectura per a l’esquerra catalana que recela del sobiranisme. Els confesso que aquests dos llibres, sumats a l’original perspectiva de Liah Greenfeld sobre la qüestió que desenvolupava en la trilogia Nationalism: Five roads to modernity (1992, resumit en català per Afers el 1998), The spirit of capitalism: Nationalism and economic growth (2001) i Mind, modernity, madness: The impact of culture on human experience (2013), són els que més m’han influït a l’hora d’abordar l’estudi del nacionalisme i el seu desenvolupament.

Avui dia es llegeix poc i s’insulta molt. La supèrbia és tan atrevida que fins i tot periodistes, professors d’universitat i polítics que només llegeixen els titulars dels resums de premsa que reben al correu electrònic es permeten el luxe d’opinar sobre el que no han llegit. Si llegissin més o almenys tinguessin una mica de curiositat intel·lectual, potser sabrien per què va triomfar la tesi de Nairn, que de vegades es diu que estava adscrit al nacionalisme escocès, cosa que no és veritat. Nairn era llavors, com diríem ara i aquí, un convers al sobiranisme. I és que Nairn pertanyia, com Benedict Anderson i el seu germà, el també historiador Perry Anderson, a la Nova Esquerra britànica, sorgida als anys setanta com a resposta a l’ortodòxia marxista. El punt de partida de Nairn era el reconeixement de la dificultat per modificar l’ordre conservador hegemònic a la Gran Bretanya. El partit laborista i els sindicats no havien aconseguit modificar aquesta realitat perquè, de fet, tan sols s’ho proposaven retòricament. La crisi de l’esquerra de llavors, que ara torna a ser evident arreu d’Europa i per raons força semblants, només era superada per alguns partits nacionalistes, entre ells l’escocès. Per a Nairn, per tant, la perspectiva que Escòcia aconseguís la independència obria la porta a la possibilitat d’una revolució política que aconseguiria trencar aquest ordre conservador per avançar cap al socialisme, si més no en una Escòcia independent.

La tesi era ben senzilla: si el preu a pagar per canviar les coses era trencar l’Estat, doncs cap problema

La tesi era ben senzilla: si el preu a pagar per canviar les coses era trencar l’Estat, doncs cap problema. Benedict Anderson va introduir un altre element d’anàlisi per explicar, precisament, l’arrelament dels moviments nacionalistes —o d’alliberament nacional, perquè costa destriar el gra de la palla—. Recordin que estem parlant d’un debat que va tenir lloc a la Gran Bretanya de la dècada dels anys setanta del segle XX. I ja ho veuen, els escocesos —com els gal·lesos i els nord-irlandesos— continuen essent la punta de llança contra el conservadorisme britànic, expressat ara pel fervent antieuropeisme de la majoria dels anglesos i el govern conservador. Un conservadorisme, tot cal dir-ho, que en segons quins casos s’ha aproximat a l’extrema dreta.

Lluny del marxisme ortodox, que és el més divulgat aquí i que de la mà d’Eric Hobsbawm insistia en la idea que el nacionalisme era resultat de l’invent de la tradició, Benedict Anderson presentava el nacionalisme com una manera d’imaginar i, doncs, de crear una comunitat. Si Greenfeld ens va proposar que el nacionalisme era el fonament de la modernitat i no pas la seva conseqüència, Anderson considerava que la nació “és imaginada com a comunitat, perquè, obviant l’actual desigualtat i explotació que pot prevaler en cada una, la nació sempre es concep com una companyonia profunda i horitzontal”. No és una nació imaginària, artificial, sinó imaginada, compartida per aquells que la senten com a pròpia. I Anderson conclou: “Al capdavall, és aquesta fraternitat la que ha fet possible que, dels dos segles passats ençà, tants i tants milions de persones hagen matat i mort voluntàriament per aquests pensaments imaginats tan limitats”.

Ja em perdonaran vostès que avui hagi dedicat aquest espai a un debat acadèmic que és viu almenys des del 1944, quan l’historiador Hans Kohn va publicar Idea of Nationalismus (traduït a l’espanyol el 1949 i mai al català). Tenia la necessitat d’empolsegar-me del damunt la caspa d’algunes opinions sobre la violència i les independències del món. Haver-me de justificar per això seria tornar als temps en què els inquisidors cremaven els científics per afirmar que la terra era rodona. Fa tants anys que em dedico a estudiar aquestes coses, que reconec que he après que el prejudici està més lluny de la veritat que la ignorància. I si bé el mal de l’ignorant es cura, l’aversió contra algú, en canvi, provoca mortaldats. Però recordin que en tots els conflictes la primera víctima és la veritat.

Reflexió d’un militant de RV/PVE en un grup de whatsapp del partit

El nacionalisme espanyol té un discurs potent i ben ideat que avarca des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Els uns advoquen per la indissoluble unitat de la Nació espanyola i els altres per la indissoluble unitat de la classe treballadora. I tenim gent que s’ho menja senceret.

Mitjà per la República Valenciana