Arxiu de la categoria: Sobiranisme

Crònica de Joaquim Auladell sobre la Taula a la UCE, de «Com articulem la construcció dels Països Catalans en el context de cada territori?»,

D’una pregunta a dues; per Joaquim Auladell.

El dia 21 d’agost, a la UCE estava anunciat amb profusió de cartells i al programa de la UCE, una Taula de Debat sobre «Com articulem la construcció dels Països Catalans en el context de cada territori?», amb Elisenda PALUZIE (Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana), Toni INFANTE (representant de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià), Daniela GRAU (Assemblees Territorials de Catalunya Nord de l’ANC) i Jaume MESTRE (Assemblea Sobiranista de Mallorca), persones conegudes de fa temps. Havien d’actuar en representació del Consell Federal d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans. Tres entitats sobiranistes i una del Dret a Decidir. Ho hauré de preguntar.
A la UCE apareixen nous cartells on desapareix Jaume MESTRE, persona de tota confiança i allà hi surt un «membre de la Junta» per mi desconegut. Ho haig d’aclarir.
Arribem a la Taula de Debat, amb una moderadora. Observo que el Consell Federal ha deixat de ser d’Entitats Sobiranistes. —Puc fer una pregunta? —Al final.
Passem a les intervencions, per ordre:
GRAU: Catalunya Nord es vol convertir en una província francesa sota el nom d’Occitània. Cal actuar urgentment si s’està per la sobirania dels Països Catalans. La República francesa és tan imperialista com el Regne dels Borbons.
INFANTE: Primer de tot aclareix que no és sobiranista sinó pel Dret a Decidir, revisionista pel que fa a Joan Fuster i que Lenin és un gran alliberador de pobles. (Penso en les fosses de Katin, a la vora de Polònia)
MEMBRE SUPLENT: Els mallorquins estan asfixiats pels turistes.
PALUZIE: Línia correcta: República catalana, unilateralitat i lluita no violenta desobedient.
Final del debat. Jo: — Ara tinc dues preguntes. Moderadora: —No hi ha espai per a preguntes.

* * *

Comentari per a valencians per J. Auladell, sobiranista de Països Catalans, a la intervenció preparada de Toni Infante (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià).
Toni Infante tracta «d’articular els Països Catalans en el context de cada territori» amb un títol-crida i quatre eixos.

Títol: Objectiu compartit, realitats diferents! El títol no el puc compartit, no es pot banalitzar la cultura («A cada civilització hi ha crims», Freud i Walter Benjamin) ni parlar de generalitats en general, com fa Arrimadas ni referir-se a la idiosincràsia o a un tarannà del poble valencià que el condemna a la submissió al PSOE (Art. 155) o Compromís (Règim de 1978).
No ho podem compartir: o Sobirania o Dret a Decidir.

Eix 1. Revertir el marc cognitiu que ha convertit els Països Catalans en una simple extensió de Catalunya.
Alguns valencians i alguns catalans cauen en aquesta extensió conceptual; «…i la resta de Països Catalans». Jo, no. Precisament al penúltim Congrés d’ERC vaig exigir igualtat terminològica i organitzativa. La solució és que ara es diu simplement «Esquerra».
Sembla que ara hagis descobert la importància dels (nous) mitjans de comunicació i t’hagis empassat les fake news.
Has passat de fusterià a antifusterià. En les discussions ideològiques s’han de comparar afirmacions centrals de l’autor, no anècdotes i les opinions del públic: Jesús (no, que aquest és àgraf), Sant Pau, Marx i Fuster. Has d’acceptar les afirmacions que afirmes i les que rebutges.
I, finalment, si arribem a tenir a República catalana vull que sigui tan progressista com la societat catalana, fruit de l’experiència de la lluita d’alliberament i no de receptes ideològiques, que la República catalana afortunadament ja s’entreveu, i una República valenciana amb les seves 34 comarques i el seu Estat Valencià sense més galindaines.

Eix 2. Explicar les nostres singularitats.
Explicar-nos què ens uneix i què ens separa. (Però amb qui vota Compromís o PSOE no sé què em pot unir). Això de les «singularitats» és com Alfred Jarry, aquell surrealista utòpic que volia unificar les excepcions de totes les regles. Esmenta sumàriament unes quantes «singularitats» i es pensa que deixa la taula endreçada. Així s’entra en la història, o, més ben dit en la historiografia, s’ha de parlar de xocs (contradiccions) entre cavallers i mercaders, entre agermanats i moriscos, entre maulets i austriacistes, entre blasquistes i llorentins…

Eix 3. Construir un projecte de País Valencià il·lusionant.
Malament! Tots els il·lusionats o il·lusos seran decebuts, desil·lusionats! Jo no predico ni prometo el Paradís, invito a observar el país i actuar. L’1 O va canviar el nostre coneixement i les possibilitats d’intervenció al país. «Aprofundir el model de democràcia cap a una més participativa» comporta escombrar de facto l’Art. 155 i el règim de 1978.

Eix 4. El repte de la factibilitat. Dir menys, fer més.
«Parlar menys de Països Catalans, fer més a favor de la integració dels territoris i fer més País Valencià». Llàstima que quan diuen «fer» el que fan és parlar sense trellat.
I ara dues coses:

  1. El 14 d’abril del 2006, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, per commemorar la República catalana, érem quatre gats palats que fèiem llàstima, com ara els valencians. Quatre anys més tard, érem més d’un milió de sobiranistes. Tot és començar. Continuar votant el bloc 155 és la manera que mai hi hagi una força valenciana.
  1. Es diu que hi ha diversos camins. Sí, hi ha diversos camins per avançar i diversos camins per recular. I no hi ha camins «neutrals» o d’espera per veure què passa. Un valencià sobiranista, per coherència, ha de votar sobiranista, i si cap candidatura li fa el pes, fer la seva candidatura o abstenir-se, mai no votar el bloc 155. Els del Dret a Decidir són com aquell que volia anar a la platja però si els trens van molt plens decideix anar a la neu (però si no hi ha neu!).

***

Em queden dues preguntes per contestar: què diu Jaume MESTRE, potser m’ho explicarà d’aquí quinze dies, i si el Consell Federal d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans és sobiranista o no.

Abelard Saragossà escriu sobre República Valenciana

Característiques positives que he vist
en República Valenciana

Abelard Saragossà (1) (membre de les bases del valencianisme)
(1) L’enllaç afegit per ANNA notícies

Des del principi de crear-se (en el 2008), tinc relacions amb República Valenciana. Dels seus membres (sobretot de Víctor Baeta i de Joaquim Cunyà), he rebut mostres d’adhesió a la meua activitat com a gramàtic valencià. A més, en el web annanoticies.com sempre han divulgat les activitats de Taula de Filologia Valenciana, sobretot la Jornada anual per a estudiar com s’usa el valencià, com s’ensenya i com podem millorar el model que predomina en la llengua pública.

Com que Qui no és agraït no és ben parit, eixa mostra de simpatia ha fet que jo també m’interesse per ells. I, francament, les característiques que he vist en les meues relacions amb República Valenciana les trobe francament atractives. La primera és que el valencianisme apareix inequívocament com a la primera característica distintiva: primer que res, la voluntat que els valencians decidim el nostre futur. Cal dir que això hauria de ser obvi per a tots, perquè és natural. En concret, és ètic, és democràtic, respon a la dignitat humana. Eixe principi es concreta en l’eslògan Els valencians per damunt de tot; o Per damunt dels valencians, res ni ningú.

Llegint escrits de República Valenciana, he vist que el fet de posar el valencianisme com a primer punt programàtic fa que discrepe del valencianisme que predominà en la segona mitat del segle xx. Per ací i per allà, els escrits de República Valenciana critiquen aquell valencianisme que es diu «cultural» i renuncia a la política, que és el factor que determina la capacitat de guiar el futur d’un poble. Eixe «valencianisme cultural» no solament ha tendit a deixar el valencianisme fora de la política. També ha subordinat el valencià i el valencianisme als Països Catalans, cosa que en la pràctica comporta la subordinació dels valencians als catalans. I, sobretot, té la conseqüència de mirar poc els carrers valencians i estar poc arrelats.

Quan República Valenciana m’ha convidat a assemblees anuals, he vist unes persones amb una voluntat clara i forta d’estar arrelades als carrers valencians: ben lligadess a la societat valenciana. Cal dir que, sense eixe arrelament social, el valencianisme difícilment incidirà en els sentiments i en les conviccions del valencians.

En el tema de Catalunya, he trobat que l’actuació de República Valenciana és clara i conseqüent. Saben que el balear, el valencià i el català són la mateixa llengua, i que si estem coordinats lingüísticament guanyarem tots. Però eixa coordinació no exclou el primer principi: Per damunt dels valencians, res ni ningú. Per tant, el valencianisme polític ha de ser sobirà: exactament com deu voler ser-ho el poble valencià (en tot, el model lingüístic inclòs). Recordem que ja hem comentat per quin motiu hauríem de practicar eixe principi: per ètica, per dignitat, per democràcia.

La concepció descrita explica que, en República Valenciana, no he vist mai accions o paraules que responguen a l’anticatalanisme. Al contrari, de tant en tant lligc papers en què República Valenciana és solidària amb els catalans, no debades tenim el mateix adversari (el nacionalisme espanyol centraliste i castellanitzador) i compartim moltes coses amb Catalunya (començant per l’economia). Deu ser per eixa solidaritat activa amb els catalans que, enguany (2019), han organitzat un viatge per al dia 11 de setembre a fi de participar en la Diada de Catalunya.

El fet que no haja vist gens d’anticatalanisme en República Valenciana s’ha de completar dient que no he vist tampoc gens de catalanisme, contràriament al «valencianisme cultural». Eixa actitud equilibrada davant de Catalunya (ni anticatalanismes ni catalanistes) no deu haver caigut del cel, sinó que deu haver eixit de la reflexió autocrítica. Això explicaria que, des del principi, en República Valenciana han convixcut valencianistes que venen del pancatalanisme, i valencianistes que venen del blaverisme. A més, supose que hi ha eixa convivència sense que ningú senta vergonya pel seu passat: quan una persona diu per quines raons no anava ben orientat en el passat, no s’avergonyix, perquè tots tenim dret a canviar i millorar.

He fet la suposició anterior perquè, en Taula de Filologia Valenciana, hi hagut eixe procés de reflexió autocrítica i de confluència en un valencianisme que no és ni catalaniste ni anticatalaniste: només és valencianiste (i, també, anti tota força que s’opose a la dignitat i l’autogovern dels valencians). No m’estranyaria que l’actitud interna que ha practicat República Valenciana (que és antisectària) els haja portat a actuar igual amb la resta del valencianisme: buscar la coordinació i evitar el sectarisme.

Per cert, la posició equilibrada que República Valenciana té davant de Catalunya deu explicar que no anomenen mai el valencià com a català ni com a llengua catalana. Si el valencià deu ser un component identificador fort del poble valencià, caldrà que el seu nom siga el que li donem els valencians des del segle xiv: valencià i llengua valenciana. El segon nom (llengua valenciana) no té la finalitat de diferenciar-nos de Catalunya. Té l’objectiu que el valencianisme li donà des de la Renaixença fins al final de la República espanyola (1939): expressar que el valencià té la mateixa dignitat que el castellà, de manera que no és un «dialecte» (com sempre ha volgut el centralisme espanyol), sinó una llengua.

Sumem les característiques que he vist en escrits de República Valenciana i en actituds dels seus membres He vist unes persones identificades amb els carrers valencians; unes persones que saben que els valencians necessitem un projecte social que ens unixca i que contribuïxca a millorar la nostra vida; un projecte en què el valencià siga un factor identificador destacat i de cohesió social. He vist unes persones que em miren als ulls i que em tracten de tu a tu: ni mirant cap amunt ni mirant cap avall; al contrari, em miren als ulls d’una manera plana, amb confiança i amb dignitat.

I bé, tots eixos valors (valencianitat, solidaritat activa i millora de la vida de les persones, dignitat i confiança, unió i coordinació en el valencianisme) són els valors que, en essència, admirí i assimilí de menut mentres em criava pels carrers de Silla entre llauradores i llauradors. Per tant, és ben comprensible que em trobe a gust quan República Valenciana em convida a una assemblea. Realment, tots els partits polítics valencians i totes les organitzacions socials que tinguen els valors citats són el meu partit i la meua organització: amb eixes persones, estic com en ma casa.

Silla (l’Horta), 31 d’agost del 2019

ANNA notícies ha descobert aquest original vídeo en YouTube i pel seu interès informatiu ho dóna a conèixer.

ANNA notícies ha descobert aquest original vídeo en YouTube i pel seu interès informatiu ho dóna a conèixer.

Notícies relacionades:
Dues banderes, dues repúbliques

La Senyera és apedregada i insultada a Màlaga. La notícia diu perquè va ser confosa amb la catalana, però això ho suposa la cronista.

Dos grupos de jóvenes se enfrentan a ladrillazos por una bandera en el Centro de Málaga

  • Ha ocurrido en la calle Pozos Dulces, cuando varios individuos que pasaba por allí han comenzado a tirar ladrillos a una vivienda turística de cuyo balcón colgaba la enseña valenciana
Uno de los grupos de jóvenes, con la bandera colgada en el balcón. Uno de los grupos de jóvenes, con la bandera colgada en el balcón.

Uno de los grupos de jóvenes, con la bandera colgada en el balcón. / M. H.

Conchi García

Dos grupos de jóvenes se han enzarzado en una trifulca esta tarde en Málaga, en la que han acabado tirándose ladrillos, a cuenta de una bandera que uno de ellos tenían colgada en el balcón de la vivienda turística en la que se alojan en la capital.

El incidente ha tenido lugar a las 20:00 en la calle Pozos Dulces, en el centro de la ciudad, cuando un grupo de jóvenes, con síntomas de embriaguez según los vecinos, pasaba por delante de un edificio en el que hay apartamentos turísticos.

De uno de los balcones colgaba la bandera de la Comunidad Valenciana y, al verla y confundirla con la enseña de Cataluña, han comenzado a gritar y a insultar a quienes hubiera en la vivienda.

En ese momento, los dos grupos han iniciado una disputa en la que han acabado a ladrillazos, pues, según ha explicado un portavoz de la Asociación de Vecinos del Centro Histórico, sin pensarlo dos veces, los jóvenes que estaba en la calle se han dirigido a una obra cercana para coger ladrillos y otras cosas para lanzarlos a la vivienda gritando “¡Viva España, cabrones!”. Los de arriba, a su vez, devolvían los trozos.

“Han volado los pedazos de arriba a abajo y de abajo a arriba”, ha asegurado una de las vecinas, testigo de lo sucedido. La trifulca ha terminado “sin ir a mayores” y sin ningún herido, según comentan los vecinos, cuando la mujer ha amenazado con llamar al a Policía y los individuos que estaban en la calle se han marchado, volviéndose a meter en la vivienda los demás, después de recoger su bandera. “Fue horroroso, acabo de llamar a la policía, estoy histérica”, contaba una vecina a través de un grupo de whatsapp.

Les 500 nits de Carme Forcadell (Amb una foto inèdita d’ANNA notícies)

LesEditorial - José Antich 500 nits de Carme Forcadell

José Antich
Barcelona. Dissabte, 3 d’agost de 2019

[Editorial en castellà]

Carme Forcadell, el 29 de juny de 2008, als locals del CIEMEN, quan era membre de la PDD que presidia Elisenda Romeu. FOTO: ANNA notícies (per engrandir la imatge cliqueu damunt)

L’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, per a qui el ministeri públic demana 17 anys de presó per un delicte de rebel·lió, ha complert aquest dissabte 500 nits de reclusió provisional en diferents presons, des del 10 de novembre del 2017, primer per iniciativa del jutge d’instrucció del Tribunal Suprem Pablo Llarena i ara per decisió del president de la sala que els ha jutjat, Manuel Marchena. Forcadell, activista cultural i expresidenta de l’ANC entre 2012 i 2015, va portar la veu cantant en aquesta entitat sobiranista fins a saltar a la presidència de la cambra legislativa catalana.

Com a organitzadora de les quatre primeres manifestacions multitudinàries de l’independentisme, ha estat una figura política perseguida des del primer moment pel deep state i això explica la gravetat de l’acusació de la fiscalia i el fet que, tot i que la Taula del Parlament és un òrgan col·legiat, s’hagi mantingut la causa de la presidenta al Suprem i la dels altres cinc membres sobiranistes hagi anat a parar al TSJC i s’hagi rebaixat la imputació en desobediència.

El cas de Forcadell, com el dels dos Jordis ―Cuixart i Sànchez, que han complert 657 dies a la presó―, és especialment singular perquè són unes acusacions molt greus quan ella era la presidenta d’una cambra legislativa. Això li ha valgut el suport de més de 600 diputats i exdiputats de 25 països, que van firmar un manifest el desembre passat demanant la seva llibertat immediata i criticant el seu empresonament “per permetre un debat” parlamentari. Forcadell va desatendre informes dels lletrats, que d’altra banda no eren vinculants, entenent que ni podia ni havia d’exercir cap coacció de l’activitat parlamentària. Presidents d’altres parlaments regionals europeus li han donat la raó i nombrosos eurodiputats també, partint dels principis que regeixen en les democràcies parlamentàries i la llibertat de les paraules.

Les seves paraules en el seu al·legat final al Suprem el passat 12 de juny ressonen avui amb la mateixa força que aquella jornada en el Tribunal Suprem: “Estic sent jutjada per ser qui soc, per la meva trajectòria política, no pels meus actes, no pels meus fets”. Hi ha hagut un esforç per incriminar-la, fins i tot amb acusacions durant el judici que eren falses. Però res no li ha tornat la llibertat.