Colau contra el RUI per Agustí Colomines

Si volem unilateralitat, potser que siguem seriosos i l’encarem com es fa arreu del món: assaltant les oficines dependents de l’Estat (Ràdio, TV, Zona Franca, Ports, Agència Tributària, Oficines de la Seguretat Social, etcètera), neutralitzant la policia nacional i l’exèrcit, expropiant el Banc d’Espanya o el que en queda a Barcelona, etc., etc. Això és infinitament més fàcil que repetir el 9-N. (…) El que caldria que reflexionés la gent honesta és la raó profunda per la qual quan Artur Mas s’oposa al RUI és motiu de retret i quan ho fa l’alcaldessa Ada Colau gairebé és celebrat pels partidaris del RUI.

En unes declaracions recollides pel diari Ara, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, és molt explícita sobre què pensa del RUI. Hi està en contra, ras i curt. Els seus arguments són just els oposats als que prediquen els defensors de la unilateralitat, començant per un dels homes forts del diari, Toni Soler, qui en el seu article dominical, també d’ahir, afirmava content que el RUI el “demanen la CUP, Demòcrates, ERC (amb la boca petita) i fins i tot l’ANC. I diuen que el president Puigdemont hi està d’acord”. “Diuen, diuen, diuen…”, però el que sabem del cert és que l’alcaldessa, en canvi, no hi està d’acord, ves per on.

L’alcaldessa de Barcelona és un actor polític en actiu que, si no l’erra, té molt de futur. Pot arribar a ser la primera presidenta de la Generalitat, cosa que estaria molt bé després de 130 presidents homes en 700 anys d’història de la institució. Soler dedicava el seu article a l’expresident Mas perquè és més senzill estirar d’un recurs fàcil, que és parlar de qui ja no té cap influència política, o molt poca, que no pas entomar de veritat les declaracions d’Ada Colau quan diu, taxativa, que “la unilateralitat no és efectiva, no funciona per interpel·lar el conjunt de la ciutadania. Hem de saber veure que hem avançat més que mai, hi ha processos de canvi a l’Estat que poden ajudar, molt més que fa uns anys, a tirar endavant el dret a decidir i a fer que aquest referèndum pugui ser reconegut al màxim a l’Estat i a Europa. És una ingenuïtat pensar que es pot fer de manera unilateral i que serà reconegut a Europa sense suports de l’Estat. Hem de treballar pel reconeixement, buscant, generant les màximes aliances possibles i les majories socials dins i fora del país”. No hi podia estar més d’acord. Fins i tot coneixent el president Mas, em fa l’efecte que també ho firmaria.

Acudir a Sant Boi és anar a commemorar l’autonomisme i res més, encara que el cartell de convocatòria sigui una gran manipulació

Per a Colau l’error prové del 27-S i no pas del 9-N, consulta en la qual va participar, ja que va provocar que del 80% de la població partidària del referèndum es passés al 48% independentista i tot el país hi va perdre, i el PP se’n va alegrar molt, segons ella. Per sortir del bloqueig —propugna Colau— “Catalunya ha de tornar al 80%, que està clarament pel dret de decidir de Catalunya, per la necessitat de fer un referèndum. Ara hem de discutir com aconseguir fer aquest referèndum. Insisteixo, el nostre objectiu ha de ser que aquest referèndum estigui ben fet, perquè sigui vinculant, vàlid, per poder fer passos endavant en la direcció que decideixi la ciutadania. No queda clar quina és la proposta del Govern. Va guanyar les eleccions, però no amb prou majoria per dur a terme un full de ruta que duia a una desconnexió unilateral, i ara som en aquest atzucac. ¿I com en sortim? Tornant al 80%, tornant al dret a decidir, construint les màximes aliances possibles. Dins del país però també fora del país, perquè efectivament aquest referèndum es pugui fer com més aviat millor, però també amb plenes garanties, i que interpel·li el conjunt del país, tothom, perquè si no es perdrà. No pot ser un referèndum per a independentistes, no serà efectiu. Jo parlaria de referèndum d’autodeterminació”. Més clar, l’aigua! És per això que els “comuns” el 9-S acudiran a Sant Boi per celebrar la Diada del 1976. Ni l’antiga CDC s’hauria atrevit a tant! Perquè acudir a Sant Boi és anar a commemorar l’autonomisme i res més, encara que el cartell de convocatòria sigui una gran manipulació. Què reivindicaran a Sant Boi els militants de la CUP i d’ERC? El dret a decidir pactat amb l’Estat o el RUI? ¿O és que la reivindicació del RUI la deixem per als esforçats independentistes que es manifestaran l’11-S?

No fa gaire vaig veure la pel·lícula Haywire de Steven Soderbergh. No és molt bona, però és una d’aquelles pel·lícules d’acció que distreuen després d’un dia esgotador. No sabia de què anava, però em va encuriosir la barreja d’actors (Gina Carano, Michael Douglas, Antonio Banderas, Ewan McGregor, etcètera). Gairebé al principi de la pel·lícula vaig descobrir que una part de la trama passaria a Barcelona, on calia alliberar un segrestat. Carano explica a un jove a qui havia obligat a ajudar-la a sortir pitant d’una baralla, que ella treballa per una agència privada contractada pel govern nord-americà. Llavors canvia el pla i surt un cartell amb la llegenda “Washington, DC” i arrenca una escena en què Douglas i Banderas (del govern) estan asseguts davant de McGregor (de l’agència privada) i tenen un diàleg que em va deixar estupefacte i que comença així, sense cap preàmbul: “Barcelona. ¿Independentistes?” —diu McGregor mentre mira uns fulls. “No, no, no hi té res a veure. Han fallat les negociacions i algú ha d’anar-hi per rescatar-lo [al segrestat]” —respon Douglas. La pel·lícula és del 2011!

 Si volem unilateralitat, potser que siguem seriosos i l’encarem com es fa arreu del món: assaltant les oficines dependents de l’Estat

Potser se’ns ha covat l’arròs. Si volem unilateralitat, potser que siguem seriosos i l’encarem com es fa arreu del món: assaltant les oficines dependents de l’Estat (Ràdio, TV, Zona Franca, Ports, Agència Tributària, Oficines de la Seguretat Social, etcètera), neutralitzant la policia nacional i l’exèrcit, expropiant el Banc d’Espanya o el que en queda a Barcelona, etc., etc. Això és infinitament més fàcil que repetir el 9-N. No acudiria a les unes ni Colau, que diu que aleshores va votar Sí-Sí i ara reclama, com ja va fer al seu dia Josep Antoni Duran i Lleida, tornar al consens del 80%. El que caldria que reflexionés la gent honesta és la raó profunda per la qual quan Artur Mas s’oposa al RUI és motiu de retret i quan ho fa l’alcaldessa Ada Colau gairebé és celebrat pels partidaris del RUI. En psiquiatria aquesta disfunció té un nom. En política, mentida.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *