Cop d’Estat a la legitimitat democràtica. Article del català Pere Soler; tret de Reagrupament

Cop d’Estat a la legitimitat democràtica

“Si no és pugués fer la consulta l’única sortida és una declaració unilateral d’independència, abans o després d’unes eleccions plebiscitàries i entrar en un procés constituent del nou Estat català que seria referendat, amb totes les garanties democràtiques, amb posterioritat. Si els polítics catalans s’arronsessin, si els partits sobiranistes no s’entenguessin, estarien traint al poble de Catalunya i serien col·laboradors necessaris en l’impediment de l’exercici democràtic de decidir el nostre futur en llibertat”
Cop d’Estat a la legitimitat democràtica

El govern espanyol i tots els seus acòlits s’emplenen la boca de legalitat; “que cal el compliment de la llei”, ens diuen. Alguns dels seus “voceros” afirmen que tot el que s’està fent des de Catalunya és il·legal, alguns fins i tot parlen que el que es prepara a Catalunya és un cop d’Estat –no hi ha com l’opinió dels especialistes per parlar d’aquests temes. Realment el que estem fent des de Catalunya, des de molts àmbits, és una autèntica revolució enfront d’un Estat al qual la fina de capa de vernís democràtic ja fa temps que se li està espellofant i mostra el que en realitat hi ha sota.

Qui pot arribar a perpetrar un autèntic cop d’Estat és el govern espanyol. Qui pot arribar a fer un autèntic atemptat contra la democràcia, la de veritat, és el govern espanyol. On s’ha vist que abans que es publiqui una llei, abans que sigui conegut el seu contingut, s’amenaci de recórrer-la no tant pel seu text sinó amb la simple finalitat de suspendre’n l’aplicació.

Fa uns dies l’alcalde de Barcelona advertia que si el govern espanyol impugna la llei de consultes possiblement estaria prevaricant, i té tota la raó! El motiu de la impugnació no és la pròpia llei, el motiu de la impugnació és fer-la inoperant. Per sobre del respecte a les persones, per sobre de la democràcia, per sobre de l’exercici de la mateixa que és el que dona la veritable legitimitat s’alça un Estat al qual qualsevol sistema li és bo per aturar el que perceben com amenaça al seu “status quo”. Un “status quo” que no és altra que el de la casta dominant que de fa segles ostenta el poder.

Ja fa uns dies que estem assistint a un seguit de provocacions, la majoria verbals o escrites, però ara ja algunes de físiques. Provocacions que el que pretenen és que la revolució que està tenint lloc a Catalunya perdi el seu caràcter cívic i pacífic. Ja fa temps que han començat els seus moviments; des de l’Estat espanyol està posant en joc totes les seves bases, tots els seus avantatges.

Utilitzen totes les eines i també el fons reservats que usen discrecionalment per comprar voluntats o simplement per fer “xantatge” als que ara consideren ovelles esgarriades. L’Estat espanyol té moltes eines. Algunes les usa de forma maldestre; el cas del ministre Margallo que tant ha fet per el món conegués el conflicte d’Espanya amb Catalunya n’és un exemple. Però malgrat tot són molts els mitjans que poden emprar i moltes les voluntats que poden convèncer o simplement vèncer per la força.

Si el proper 11 de setembre els catalans aconseguim fixar l’atenció internacional, tal i com ja ho vàrem fer al 2012 i amb la Via Catalana el 2013 haurem fet un pas endavant molt important, potser no del tot suficient, però cabdal. En pocs dies es succeiran la manifestació, el referèndum d’Escòcia, la publicació de la llei de consultes i la convocatòria de la consulta del 9 de novembre. Si l’estat espanyol impugna la llei de consultes i en demana la suspensió estaran donant un cop de mà a la democràcia davant els ulls de tot el món. Altra cosa serà que d’un món que molts cops assisteix insensible a crims i calamitats en puguem esperar gaires coses.

La lògica dels estats, el seu “corporativisme” no ens fa ser optimistes. Només aquelles democràcies més avançades es poden “escandalitzar” i adonar-se’n de quina manera s’afronten aquestes temes en països de llarga tradició democràtica com al Regne Unit i de quina altra manera s’afronten en un Estat on ara governen els hereus ideològics de la dictadura franquista. La diferència es tan escandalosa com perquè alguna cosa no grinyoli en les consciències del molt civilitzat i democràtic món occidental.

Si no es pot celebrar la consulta ens haurem carregat de raons més que suficients per fer entendre al món i al conjunt de la societat catalana, a nosaltres mateixos, que el camí de no retorn ja fa temps que l’hem emprés. Que ningú cregui que podem tornar enrere, no seriem pas el fill pròdig rebut amb els braços oberts ni matarien el vedell gras per celebrar-ho. Que ningú s’equivoqui!

Si no és pugués fer la consulta l’única sortida és una declaració unilateral d’independència, abans o després d’unes eleccions plebiscitàries i entrar en un procés constituent del nou Estat català que seria referendat, amb totes les garanties democràtiques, amb posterioritat. Si els polítics catalans s’arronsessin, si els partits sobiranistes no s’entenguessin, estarien traint al poble de Catalunya i serien col·laboradors necessaris en l’impediment de l’exercici democràtic de decidir el nostre futur en llibertat. El desencís seria tan gran i la “repressió” proporcionalment tant ferotge com ho va ser al 1714 i al 1939. Per tant, no ho podem permetre!

Estem entrant en un recta final, no sabem la durada ni les etapes fins arribar a la meta, però en aquesta recta hi ha molts obstacles i fites que hem de saber superar, el primer el del proper dia 11 de setembre.

1 de setembre de 2014

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *