Demagògia

partalDemagògia
per: Vicent Partal | Dijous 19.11.2015 02:00

Aquests dies, com que tothom va tan nerviós, qualsevol argument, qualsevol opinió, es magnifica fins a extrems surrealistes. És ben evident que hem entrat en aquella fase en què només es pretén desarmar l’altre. O, més encara, predisposar contra l’altre. Sense parar compte ni en les incoherències pròpies que alimenta qualsevol argument usat alegrement. Ara –sobretot per la proximitat de les eleccions espanyoles– som instal·lats en la batalla partidista, i sembla com si l’objectiu màxim fos fer mal al contrincant. A costa, si cal, de la intel·ligència. Tanmateix, que els polítics obliden les normes més elementals no ens hauria de fer perdre el món de vista a nosaltres, els votants. Ben al contrari: segurament ara és quan més serens hauríem d’estar.

Un exemple que m’ha sorprès especialment és l’enorme cridòria que s’ha organitzat pel concepte de ‘negociació’. Hi ha qui de seguida vol presentar qualsevol expressió, qualsevol declaració a favor de negociar amb Espanya com si d’entrada fos una mena de traïció, com si el fet de negociar, i no pas allò que es negocia, ja fos una derrota.
Una de les coses més admirables del procés independentista català ha estat precisament el rigor intel·lectual que l’ha menat. Molta gent ha contribuït a dotar-nos d’un corpus de conceptes i coneixements enormement sòlid i que donava resposta a tot. Conceptes i coneixements admirablement complexos. Ningú no ha volgut enganyar la ciutadania amb sopars de duro i les rutes, els camins, les maneres d’arribar a la república han estat explicats repetidament amb tota la dificultat necessària. És admirable que ací ningú no ha tractat els ciutadans com a criatures. I m’alarma que precisament ara, per guanyar quatre vots, la pinzellada gruixuda s’impose al llapis fi.
Ja que no podem fer que es posen d’acord per formar govern i acabar aquesta disbauxa política que vivim, almenys no ens deixem arrossegar per la seua frivolitat electoral. És clar que cal negociar amb Espanya. És clar que haurem de forçar Espanya a seure a la taula de negociacions. És clar que hi haurà, un dia o un altre, una negociació a Madrid. No és pas aquest, el tema ni el debat. O no ho hauria de ser, si no volem caure en el ridícul. No hi ha cap país, ni un, que s’haja fet independent i no haja negociat després amb aquell del qual s’ha separat. Pot costar dies, mesos o anys, però sempre acaba passant. O per ventura no negocia fins i tot Kossove amb Sèrbia? Que no han signat acords transcendentals, tots dos estats, fins i tot sense haver-se reconegut diplomàticament l’un a l’altre?
No tot hauria de valer, per això. I menys encara si el concepte mateix i la idea de negociar forma part explícita de la declaració de desconnexió aprovada pel parlament. A què treu cap, doncs, voler sembrar els dubtes i marejar la gent? Si mai ningú proposa d’anar a Madrid a negociar amb Espanya de quina manera no es porta a terme la independència, com es desmunta la voluntat popular dels catalans expressada a les urnes, aleshores sí que haurem de posar-nos seriosos i denunciar-lo i combatre’l amb tanta força com puguem. Però si ara fem servir l’espantall i banalitzem la simple idea de negociar, sense gens de rigor i només per capturar quatre paperetes, quina credibilitat tindrem si mai allò que ara no és res esdevé una trista realitat?
La pregunta la faig sobretot als partits independentistes, i la faig més enllà de l’anècdota concreta sobre la negociació o no a Madrid: arrapar uns quants vots al desembre és una justificació suficient per a arraconar de sobte la intel·ligència, el rigor i la qualitat intel·lectual que tan important ha estat per a portar el procés d’independència fins on és avui? I si la resposta és que no, si us plau aparqueu la demagògia tan de pressa com siga possible. Que amb tot això que hem de passar ja en tenim prou i massa.

Vicent Partal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *