Editorial: Amb Marzà guanya el valencianisme polític

Amb Marzà guanya el valencianisme polític

Si en comptes de Vicent Marzà, s’haguera escollit com a consellera d’Educació a l’activista del catalanisme cultural i dirigent del sindicat que va facilitar al partit català ERC, que es despengés des de la balconada de la seua seu a la plaça de l’Ajuntament de València, una bandera gegant dels Països Catalans, el 9 d’Octubre del 2008, al pas de la processó cívica que va ser interrompuda per aquest motiu, el valencianisme polític sols hagués comptat amb una sola i única persona en el nou Consell: Rafael Climent.

En aquest cas hem de reconèixer que Mònica Oltra ha mirat pels interessos del valencianisme polític al donar suport a Marzà i no a una persona no afiliada al BLOC ni a Compromís, perquè es fera càrrec de la Conselleria d’Educació. Com tants activistes ‘independents’ esquerrans del catalanisme cultural que voten de normal al País Valencià partits espanyols d’esquerra o catalans, el BLOC per a ells, el valencianisme polític,  és massa ‘blaver’ o de dretes.

Però tal vegada Oltra ho ha fet simplement per trellat polític. Per fer que el nou Consell s’assente, siga viable i es guanye políticament als valencians, perquè com Ximo Puig repeteix, ha de ser: “Un Consell que ha de governar per a tots, per als que l’han votat i per als que no, en defensa dels interessos dels valencians”. Entenem que esta defensa passa inexorablement per un finançament just. Sense una negociació amb l’Estat per superar la contradicció no pot haver polítiques de benestar a la Comunitat Valenciana. Carolina Punset si s’estima el poble valencià, si més no la part que l’ha votat,  ha de posar-se al costat del President per ajudar, entre tots, a obtenir els recursos per fer possible les polítiques de benestar, entre elles les d’educació. O això o caldrà anar pensant que, sense perdre la competència legislativa i de control, que siga Montoro, qui pague directament al professorat i els concerts de la privada.

Però hi ha més raons per les que una persona independent i dirigent del Sindicat  de Treballadors de l’Ensenyament del PV no era la persona més escaient. L’Escola Pública Valenciana ha d’estar al servei dels usuaris, dels alumnes, dels pares i de la societat valenciana, de tots els que paguen els impostos. Ells escullen el servei públic i l’Administració dirigida pel conseller, un polític, ha de garantir que aquest servei funcione amb qualitat. Serà a Marzà a qui els usuaris i la societat li demanaran responsabilitats. Ell i el BLOC-Compromís es presenten a les eleccions, el STE-PV, no. Com va dir un economista de les Caixes que a l’acollir-se a la Llei que va facilitar la seua expansió, al mateix temps acceptaven la corda amb la que s’anaven a penjar després; de la mateixa manera l’Escola Pública a l’acceptar allò que es va dir ‘la democràcia en els centres’, amb l’elecció dels directors pels treballadors i la responsabilitat compartida en un Consell del Centre, va ser la corda que ha fet que ella a soles es pengés. L’Administració anterior afavoridora del sector privat, va deixar que els centres públics s’enfonsaren ells mateixos amb la proliferació de directors ‘laissez faire, laissez passer’,  muts davant els treballadors sense control i obviant l’eficiència del centre.  A més la filosofia d’una certa esquerra mixorrera majoritària en els claustres, al·lèrgica a l’exercici de la autoritat en l’aula –coneixem centres on la paraula ‘autoritat’ referida al professor en l’aula, estava proscrita en els reglaments– ens ha donat els resultats que tenim a la vista. No és d’estranyar que el professor assassinat per un alumne en l’institut Joan Fuster de Barcelona fora un ‘substitut’ i, segurament, sense ‘autoritat’ i no el funcionari amb la plaça definitiva. El problema dels serveis públics, com el de les Caixes enfonsades, és que no tenen –digem-ne– ‘propietaris’ que esposen els seus diners, cap CNMV vigila els seus passos i els fa públics, cap junta d’accionistes els passa comptes, ni la seua eficiència es mesura en la Borsa. Marzà que no comptarà amb el mantra del PPCV com a origen de tots els mals, s’haurà d’omplir d’autoritat sense cap complex per reflotar l’empresa. Ha de pensar que ell és el depositari d’una ‘propietat’ que els electors l’han confiat, que els diners públics són sagrats i que té que treure d’ells la major rendibilitat pública. Com qualsevol ‘propietari’ no pot tenir vàlids ni favorits en aquesta empresa pública en dura competència amb la privada. Ell ha de ser l’autoritat i l’ha de transmetre de dalt a baix, no al contrari. La junta d’accionistes que li demanarà comptes serà la ciutadania.

Un pensament a “Editorial: Amb Marzà guanya el valencianisme polític”

  1. Agraït pels vostres comentaris i notícies .
    No passo de quasi cap correu vostre docs de la portada del vostre web amb aquesta mar blava llunyana i propera es enlluernadora , silent , per admirar , consoladora . des d’aquí a Barcelona – q. també tenim mar – però no com el vostre ni el del encapçalament del Anna noticies .
    gracies !

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *