El monument de Tortosa, els okupes de Gràcia i la cabra de la Legió

No sé què m’indigna més, si la convocatòria d’una desafortunada consulta a Tortosa per decidir què fer amb un monument franquista, la desacomplexada manifestació feixista convocada a Barcelona per la Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios, o la intimidació violenta dels manifestants de Gràcia amb l’excusa del desallotjament d’uns okupes als quals l’ajuntament de Barcelona d’Ada Colau va deixar de subvencionar-los el lloguer senzillament per fotre Xavier Trias. M’indignen les tres coses, perquè totes tres són una exaltació de la intolerància en estat pur, per bé que els protagonistes dels tres casos s’acullin a la idea de pluralitat.

Tortosa, Gràcia i la passejada de la cabra de la Legió són tres exemples, per tant, de la falsa idea de pluralisme que ens domina. Ha quedat demostrat que la consulta de Tortosa només ha interessat a una minoria, ja que després de tot l’enrenou, de les anades i vingudes, la participació ciutadana no ha arribat ni a un minso 29,73%, el que vol dir 8.464 ciutadans dels 22.000 possibles.

Els de la CUP s’apunten a un bombardeig que ni tan sols han organitzat ells per rendibilitzar-lo

A Gràcia, els violents, segons la policia, són una cinquantena de persones, encara que en aquest cas el problema és que els de la CUP s’apunten a un bombardeig que ni tan sols han organitzat ells per rendibilitzar-lo. Partidisme de baixa estofa que s’assembla molt al que practiquen els altres partits però en versió Jarrai. Ara bé, insinuar que les atrocitats comeses a Gràcia per quatre encaputxats s’assemblen d’alguna manera a les revoltes de les quintes gracienques de 1870 és, senzillament, un deliri i una manera de desinformar.

Els legionaris, per la seva banda, han estat acompanyats tan sols per 1.500 persones, moltes de les quals vingudes de fora com ha explicat Gustau Nerín en la bona crònica que ha fet de la manifestació, sota un lema enganyós: Con la Constitución, las Fuerzas Armadas y la Legión. Amb la disfressa que tant agradava al general Millán Astray, el seu fundador, aquests cavallers legionaris van proferir càntics de signe inequívocament feixista sense que ningú els digués res.

Fa quinze dies que tots els informatius, escrits o audiovisuals, parlen de tres fets que només són capaços de mobilitzar una minoria, per sorollosa que aquesta sigui. La resta dels ciutadans, en patim les conseqüències i prou. Patim, per exemple, que els polítics tortosins pensin més en clau electoral que no pas a prendre les decisions que els pertoquen com a dirigents que són.

Si a Barcelona haguéssim fet el mateix amb el monument dedicat a José Antonio, encara estaria allà palplantat, negre com el betum i feixista per tots els costats. Quan el 2009 l’ajuntament barceloní, governat per la coalició PSC-ICV-EUiA, va decidir enderrocar per sempre el monòlit que ja estava despullat de tot ornament, el periodista Joan Barril va publicar un article al diari dels Asensio en què ho criticava: “En temps de crisi de la construcció procedim a la desconstrucció —va escriure. El monument té els dies comptats, perquè es tracta d’un monument franquista. Nu de tota ideologia, el monument continua sent franquista, sembla. Els portuguesos que van aconseguir alliberar-se de la tirania salazarista el 25 d’abril del 1974 també tenien l’anomenat Ponte Salazar sobre l’estuari del Tajo. Però, en lloc de demolir-lo, van preferir canviar-li el nom com a peça presa a l’enemic”.

El monument en honor de José Antonio va ser inaugurat el 20 de novembre de 1964, aniversari de l’afusellament del fundador de la Falange, en un acte oficial que va ser presidit per l’aleshores ministre Manuel Fraga. El juliol del 1981, l’Ajuntament va retirar la simbologia clarament franquista de la peça, però va conservar l’estructura i el fris esculpit, que va continuar al carrer fins a data ben tardana. Del que no s’adona la gent, ni aquells que exigeixen enderrocaments, com Miquel Caminal, director del Memorial Democràtic que va promoure la demolició del monòlit per restituir l’honor dels antifranquistes, és que el més significatiu no és que les pedres haguessin esquivat la piqueta, sinó que Manuel Fraga pogués fer política en democràcia després d’haver estat un alt capitost de la dictadura. Hi ha qui es dedica a demolir pedres perquè al seu dia no va saber defensar la democràcia. Necessita assassinar Franco metafòricament. Jo en tinc prou enviant-lo a un museu.

Anglada potser tenia antecedents franquistes, però no menys dels que tenien Fraga, els germans Fernández Díaz o María de los Llanos de Luna

Sovint llegeixo que hi ha qui es vanagloria que a Catalunya no existeix un partit d’extrema dreta com els que proliferen arreu d’Europa, fins i tot “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”, segons els idealistes versos de Salvador Espriu. És clar que el poeta de Sinera va escriure això sota la dictadura franquista, quan defensar la democràcia no era un joc de nens malcriats. Sigui com sigui, a Catalunya l’extrema dreta només ha tingut alguna mena de requesta amb l’aparició fa uns anys de PxC, el partit xenòfob de Josep Anglada, que es va fer fort en algunes poblacions de la Catalunya central i del sud. Anglada potser tenia antecedents franquistes, però no menys dels que tenien Fraga, els germans Fernández Díaz o María de los Llanos de Luna, la delegada del Gobierno que es dedica a autoritzar manifestacions clarament feixistes mentre s’escandalitza per les destrosses provocades pels anarquistes internacionalistes a Gràcia.

El que vull dir és que a Catalunya hi ha hagut franquistes encara que es refugiessin en la dreta convencional, de la mateixa manera que l’extrema esquerra sovint es dissimula entre els escons del Parlament de Catalunya. A Catalunya hi va haver franquistes i hi ha extrema dreta com hi ha una extrema esquerra totalitària que escup escuma per la boca i pretén imposar la seva manera de veure el món. Dit d’una altra manera, a Catalunya el totalitarisme campa pel carrer amb la impunitat pròpia de les societats malaltes i l’embadocament d’un ambient intel·lectual que fa anys que no pensa per ell mateix.

A Catalunya el totalitarisme campa pel carrer amb la impunitat pròpia de les societats malaltes i l’embadocament d’un ambient intel·lectual que fa anys que no pensa per ell mateix

La democràcia arrela en la ment de les persones i si no ho fa, llavors és que som davant el perill de repetir els errors del passat d’aquesta nostra “pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”, per reprendre els versos d’Espriu. Viure en una societat democràtica és un aprenentatge que costa una mica, sobretot en una època en què tothom es narcisista, fins i tot els activistes que seleccionen les samarretes que es posen com si les triessin a Vogue.

No sé si vostès han llegit el text d’una conferència de Claudio Magris, l’escriptor italià que millor ha descrit l’Europa del Danubi, que aquí es va publicar amb el títol Les fronteres del diàleg. És un al·legat en defensa de la tolerància, del diàleg, del pluralisme, però també és un toc d’atenció a aquells que volen fer de la concòrdia un valor suprem, fins al punt de negar l’existència de principis universals irrenunciables. I és que segons com hom entengui la tolerància pot arribar a posar en perill el conjunt de drets que recull la Declaració Universal dels Drets Humans, que és la base del pluralisme raonable, per dir-ho a la manera de John Rawls, el filòsof liberal més influent dels EUA, i és el que assegura el màxim respecte a la diversitat. Rawls, però, també sostenia que el pluralisme comporta un problema d’estabilitat i, per tant, que una societat només és justa si és estable.

I si a vostès Rawls no els fa el pes perquè troben que és massa liberal o bé perquè són lectors del munt d’intel·lectuals sènior d’aquest país que pateixen la síndrome de Peter Pan i es dediquen a exaltar tot el que tingui aparença jovenívola, llavors els recomano un articlet José Saramago, el premi Nobel comunista, que és una excel·lent diatriba contra la tolerància. Ell parlava de la immigració i del binomi tolerància/intolerància, però crec que serveix per a qualsevol circumstància: “Tolerants som, tolerants continuarem essent —conclou Saramago. Però només fins al dia que haver-ho estat ens sembli tan inhumà com ens sembla avui la intolerància. Quan aquest dia arribi —si és que arriba—, serem, finalment, humans completament”.

Les autoritats municipals passen literalment del conflicte de Gràcia per endossar-lo als Mossos d’Esquadra

Els emmascarats de Gràcia es posen la careta del propietari del local ocupat —que fa anys que no és de cap banc— per intimidar-lo. Li pinten una diana com en altres èpoques hi havia qui ho feia amb membres del PSE o del PNB. No fa gràcia. I menys en fa quan les autoritats municipals passen literalment del conflicte per endossar-lo als Mossos d’Esquadra. Els manifestants violents de Gràcia són uns intransigents autoritaris, tant com ho van ser els talibans que van demolir els budes de Bamiyan per pur fanatisme religiós, que tenen la comprensió dels progres que han convertit l’antic barri menestral en l’exemple més clar de “gentrificació”.

El problema, per tant, no és el monument que Franco va fer instal·lar a l’Ebre el 1966 o els quatre gamberros que es dediquen a calar foc a la democràcia o la cabra de la Legió cagant-se pels carrers de Barcelona. El problema són, doncs, aquells que interpreten malament el pluralisme i converteixen en legal allò que és, s’hi posin com s’hi posin, una nova forma de donar ales als totalitarismes. El problema és la mala política i que hagi estat substituïda, per desgràcia de tots plegats, per una còpia vulgar de Joc de Trons, una sèrie en la qual els personatges bondadosos es poden comptar amb els dits d’una mà. Ja em perdonaran, però servidor encara està rellegint Càndid de Voltaire i, com el protagonista d’aquesta novel·la filosòfica, crec que difondre aquí i allà les virtuts de la intel·ligència emocional i l’autoregulació ens ha abocat a un optimisme metafísic ridícul i completament inversemblant. Si Voltaire ja era pessimista al segle XVIII, ara no n’hi ha per menys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Mitjà per la República Valenciana