Agustí Cerdà a EL Punt

AGUSTÍ CERDÀ: “La política d’ara és infantil”

“Impressiona. I molt, perquè allò està fet així per mostrar la sumptuositat d’un estat.” Allò és el Congrés dels Diputats i qui parla és Agustí Cerdà, expresident d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) i diputat per Esquerra en la primera legislatura amb José Luis Rodríguez Zapatero com a president del govern espanyol (2004-2008). “El primer dia vaig pensar: què fa un xic com tu en un lloc com aquest?”, relata Cerdà, qui formava part de la llista per Barcelona en el número cinc. “Era el que es coneix en política com a cunero. I la renúncia del número 1, Josep-Lluís Carod-Rovira, em va permetre aconseguir l’acta de diputat”, explica tot recordant aquell primer dia en què Joan Puigcercós els va fer de Cicerone als nous companys. “La idea era donar visibilitat a la federació valenciana d’Esquerra i que jo m’encarregara dels temes del País Valencià, però com allí es funciona per sectorials i temàtiques, no vaig poder dedicar-m’hi en exclusiva”, explica. Això no obstant, considera que la seua arribada va condicionar l’agenda dels diputats valencians d’altres partits. “El nostre ritme de propostes els va obligar a posar-se les piles, perquè es parlava molt del poder valencià a Madrid pel nomenament de ministres valencians, però per a ells la seua prioritat eren els interessos espanyols i per a mi, el País Valencià, que en aquella legislatura va tindre més rellevància que mai”, emfasitza. És precisament aquest, un dels objectius aconseguits de què se sent més orgullós. “El País Valencià es va fer visible. Teníem un treball ingent, reunions amb gent de tot tipus, per tot el territori, de col·lectius diversos i amb especial satisfacció dels dependents perquè és quan es va aprovar la llei”, narra subratllant que va ser relativament senzill aprendre la dinàmica de treball de la cambra.
“Tornar-hi? No”, diu amb contundència qui durant tota aquesta trobada no ha deixat de somriure en recordar el seu pas pel Congrés. “La meua experiència va ser magnífica, la vaig viure amb molta alegria. La gent del grup i el moment eren ideals; pensa que vaig participar en els debats de l’Estatut de Catalunya i del País Valencià i que tot allò va ser detonant de moltes coses que estan passant hui. Vaig aprendre molt i vaig créixer com a persona i com a polític”, indica. Això no obstant, considera que des d’aleshores les coses han canviat moltíssim. “No m’agrada la política que s’està fent en estos moments, és infantil. El llenguatge és molt senzill, no explica la veritat, diu el que vol sentir el personal amb un missatge que amaga la complexitat de la realitat i que en el fons enganya. Hem entrat en una fase de mercantilisme, circ mediàtic i exhibicionisme que no m’agrada. Jo hui no repetiria”, critica. De fet, atribueix la repetició de les eleccions a aquesta nova forma de concebre la política i considera que ha sigut un fracàs rotund dels partits, que en la seua opinió es pensen que estan a Joc de trons “i això no és política”, adverteix. “En aquell moment, hi havia política, marges de relació i d’acord. Ara sembla que cadascú està enrocat en la seua posició. I tot apunta que no hi haurà majories absolutes i, per tant, hi ha d’haver acords. La política és fer possibles i viables determinades coses. Potser no hem arribat a la punta on jo volia, però hem avançat, no?”, reivindica qui va ser reconegut en 2007 pels periodistes parlamentaris per la seua bona relació amb els mitjans junt al seu estimat i inoblidable José Antonio Labordeta. “La nostra amistat va començar gràcies a l’Ovidi [Montllor]. Un dia em va sentir parlar d’ell i em va demanar si el coneixia. I jo li vaig dir que prou, perquè l’havia tingut a ma casa de Barcelona quan era més pobre que les rates. Des d’aleshores ens vam fer molt amics. Em deia sempre: «¡Valenciano, vamos a hacernos un vino!»”, relata amb nostàlgia gens continguda.

També desprèn bon humor en recordar quan la penya culer del Congrés es reunia a uns locals de l’Atlético de Madrid per veure els partits de Champions que jugava el Barça. “Hi ha molts diputats, periodistes i uixers seguidors del Barça.” Un altre punt de trobada entre el grup que va formar amb Uxue Barcos, Emilio Olabarria, Carme Juanes i Labordeta al qual es va unir en alguna ocasió la ministra Carme Chacón, era la seua pròpia casa, ja que confessa ser bon cuiner. “Madrid és una ciutat molt amable per a viure-hi. Madrid capital de l’imperi ja és una altra cosa”, diu rient. I fa una última confidència. “Conserve molt bona amistat amb Margarita Robles i si visquera a Madrid votaria per ella.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *