El republicà castís Rafa Arnal demana a ERPV que no es presente

rafaMestre… I ara quina toquem?

Comentaris 6 comentaris

El passat 20 de novembre de 2014 vaig publicar una “Carta oberta a Compromís i Podemos” a La Veu del PV (la meua Veu, i la de tants)  on parlava un poc de la nostra experiència frustrada en la “Transición-estafa” que patírem, i encara. Potser la data de publicació no fóra massa idònia atés que potser tinga “mal fario” per a uns per a d’altres o per a tots plegats, no debades el 20 N, és la data —capritxos del destí— de la mort de Durruti, José Antonio i Franco… tres personatges clau en la nostra dissortada història pel que fa al segle XX.

Al que anàvem, tot venia a compte de declaracions respectives de dirigents de Podemos i Compromís, aleshores, sobre la possible sintonia i afinitats que alguns de nosaltres llegíem i interpretàvem com una esperança oberta per a un gran canvi polític al nostre petit país, de la qual cosa estem més que necessitats. Acabava la meua reflexió amb allò de: No falleu, ‘caguendena’, no falleu!

Han passat els mesos, dissortadament no ha plogut —un altre problema greu del nostre petit país, ple d’alifacs, caguendena, estem gafats— i les coses s’han anat sedimentat en negatiu, Podemos va pel seu compte, i Compromís per un altre “mi gozo en un pozo˝ i això ens ha restat moltíssimes possibilitats d’un canvi “veritable”… la vella dicotomia entre “revolta i revolució”

Per altra part, han aparegut pactes locals en diverses poblacions, algunes ben importants com ara Torrent, Gandia, Algemesí… que sota diverses formes han aglutinat col·lectius de Compromís, EUPV, Podemos, ERPV… la qual cosa denota que quan hi ha voluntat de primar els interessos col·lectius per damunt dels de partit i les coses es fan amb trellat… hi ha maneres de fer-ho.

Posteriorment he seguit en la premsa, l’honest intent d’integració d’ERPV, tant en la “cooperativa” de Compromís, com amb EUPV, que després de les converses han donat per resultat ”aigua en cistella”, vull des d’ací agrair la voluntat unitària que ha mostrat ERPV, que té el meu minso reconeixement per aquest fet, i a l’ensems, manifestar la meua decepció envers els posicionaments tant de Compromís com d’EUPV pel seu gest de refús i encara més, pels pobres arguments explicatius del calibre de “que si son galgos, o si son podencos”… de puta pena al meu minso entendre.

Arribats a aquest punt, també demanaria a ERPV que no “conteste” amb un gest que perjudique ni minimitze en allò més mínim el probable canvi polític que s’albira al País Valencià, no necessiten demostrar res i tenen el respecte dels vers valencianistes, republicans i d’esquerra, i el que hauria de fer, al meu minso entendre, clar està, és com feu Durruti a les eleccions del 36, quan la vespra electoral, en una al·locució a Radio Madrid i en contra de la consigna general d’abstenir-se com feien els llibertaris majoritàriament, demanà que cadascú fera el que li diguera la seua consciència… i amb aquest gest propicià la victòria del Front Popular.

Si ERPV, com a partit, no presenta llistes a les autonòmiques i demana als seus militants i electors que actuen en plena llibertat de vot i consciència, demostrarà una altura moral i de mires, com no ha tingut mai ningun partit en aquest maltractat país nostre, farcit de polítics de campanar, missioners, capelles, capelletes, escolans, virregnats, becaris, beateries, aspirants, botafumeiros… que no veuen mai mes enllà d’un pam del seu nas.

El valencianisme polític, d’esquerra i republicà, sempre li agrairà aquest gest de grandesa, i en això de la política els gestos són ben importants. Sols em resta dir que si finalment es presenten —que evidentment també és un honest deure polític— segurament no ho entendré, però tindran el meu respecte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *