“Els partits institucionals i la Generalitat (LOE 4/1979) afiancen el statu quo, cal superar-los”. Graupera (Primàries per la República) i Colomines (Junts per la República) marquen l’estratègia cap a la República Catalana. Caldria que els republicans valencians (CPVR) férem atenció…

Agustí Colomines Qui no té feina el gat pentina. Això és el que caldria dir-los a tots els que ara es dediquen a interpretar què és i què no és la Crida Nacional per la República (CNR). Lakoff ha fet molt de mal. Els defensors que el relat és la realitat, que és una versió déjà-vu del postmodernisme, no saben explicar per què en menys de 24 hores aquesta crida ja comptava amb gairebé 30.000 adhesions. Llavors recorren al relat. Al seu relat. I aquí s’agermanen els intel·lectuals orgànics del centredreta, d’ERC i els hiperventilats pròxims a no se sap què. El que fa gràcia és que tots coincideixen a dir que la CNR és una OPA a ells mateixos o la refundació del centredreta. Ja està, ras i curt. Resolta la qüestió. Es creuen que així han rebentat el gra que ha fet irreconeixible el sistema de partits.

La crisi catalana ha estat devastadora per a tots els partits. I no tan sols perquè no hagin sabut lidiar-la, sinó perquè les vacil·lacions i les acceleracions, al capdavall el tacticisme, han provocat desastres monumentals. Algú entén la posició d’ERC? Només s’explica pels canvis de lideratge? És que Roger Torrent i Pere Aragonès han portat l’antic partit de Macià a les manses aigües del vell catalanisme, aquell que retòricament era independentista però políticament regionalista? És que l’ERC vol ser l’hereva com Cambó i Jordi Pujol? Això vol dir, per exemple, que Marta Rovira i Gabriel Rufián dominaven en el moment previ al 27-O i que ara manen els “claudicants”? Si això fos així, on queda el centreesquerra i el centredreta que alguns comentaristes fan servir per atacar l’aparició de la CNR i no pas per explicar-ne les raons?

Que el PDeCAT està en crisi és una evidència. Ho tornarem a veure aquest cap de setmana. La direcció actual està enrocada en una posició que només porta a l’exclusió. Marta Pascal és una mena de centrifugadora que recorre a la paraula “junts” per amargar tot el contrari, que són les exclusions. Com s’explica si no que hagi registrat un partit amb el nom de JuntsxCat per apropiar-se del que no és seu políticament? Els independents no són un gerro xinès que no se sap on posar una vegada els has fet servir per donar llustre a una sala d’estar en ruïnes. Els partits, ho he escrit moltes vegades, són màquines que suporten molt malament els intrusos. Però els grans canvis arriben de la mà, precisament, dels rebels. “No recordarem tant els insults dels nostres enemics, com els silencis dels nostres amics”, va dir Martin Luther King. La por fa estralls en política. Ja ho hem vist. No es pot fer política amb la por el cos. La gent que l’1-O va defensar els col·legis i les urnes no va tenir por, perquè estava convençuda del que estava fent. El dubte que té aquesta bona gent, el poble, per dir-ho a la manera clàssica, és si els polítics, els líders, els que teòricament dirigien el procés sobiranista, sabien el que estaven fent. La sensació es que n’hi ha que ens han portat a vendre. No es diu en veu alta perquè alguns són a la presó i cal defensar-los sense fissures, però a les converses privades tothom en parla.

Aquest ha de ser un moviment de “dones i homes lliures”, un moviment cívic amb vocació política

La CNR ha tingut la virtut de desconcertar els “instal·lats”. El fet que l’adhesió hagi de ser personal, ja vol dir que s’ha canviat de xip. Aquest ha de ser un moviment de “dones i homes lliures”, un moviment cívic amb vocació política. I ideològicament on se situa? Aquesta és la pregunta que no li fa ningú a Manuel Valls. És socialista, suposo, però s’ajunta amb la Le Pen catalana simplement per espanyolisme. Per pur unionisme. O és que el tripartit del 155 és ideològicament homogeni? Som davant d’una lluita nacional que hem de resoldre ara i no d’aquí a vint anys. El conflicte català no va de si fem una rotonda més o de si en compte del 30% de l’IRPF en gestionem més. Aquesta etapa ja està superada, almenys per als independentistes que no renuncien al que han fet. És obvi que el 27-O l’Estat va aconseguir tallar les ales a l’independentisme i es va fer amb el control de la situació, però el 21-D el sobiranisme va tornar a guanyar. Però com que ni PDeCAT ni ERC volien repetir Junts pel Sí, li van regalar la primera posició a Cs.

El grup parlamentari de Junts per Catalunya és el precedent de la CNR. Hi ha diputats i diputades de procedències diverses i amb ideologies fins i tot molt contraposades. Els uneix la voluntat d’assolir una “Catalunya independent en forma de República, i nacionalment lliure”. La CNR no busca l’aliança de les cúpules dels partits —PDeCAT, ERC, Demòcrates o CUP—, busca la unitat popular de veritat. Buscar aplegar la gent i apoderar-la perquè se senti protagonista de la història. El mètode de primàries que ha proposat Jordi Graupera ha triomfat justament per això. En diran populisme, n’estic segur. De fet, ja he llegit un parell d’articles en aquest sentit. Però la CNR pretén ser un moviment nacional com en el seu dia ho eren l’ANP d’Arafat o el CNA de Mandela. La sort que tenim a Catalunya és que, a més, la majoria sobiranista s’identifica políticament amb el centreesquerra, personalment és liberal, i econòmicament és socialdemòcrata o liberal progressista, que seria el mateix. El conservadorisme és, per norma general, unionista i regionalista, encara que es vesteixi amb les gales del catalanisme.

La CNR ha arrencat amb la combinació de novetat, sorpresa i per això la “caverna” catalanista li ha saltat al damunt. La por, sempre la por.

Opinió El xoc emocional Jordi Graupera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Mitjà per la República Valenciana