EN HOMENATGE A ANTONIO MARÍN SEGÒVIA, CAMPIÓ EN DEFENSA DEL PATRIMONI VALENCIÀ… AQUESTA PORTADA DE LEVANTE HA ESTAT POSSIBLE PER LA LLUITA D’UNA PERSONA QUE DURANT MÉS DE VINT-I-QUATRE ANYS NO HA DEFALLIT PERQUÈ LES INSTITUCIONS SALVAREN AQUEST EMBLEMÀTIC EDIFICI VALENTÍ

ceramo2a

ceramo2a

Reflexions sobre 24 anys de lluita per a salvar “La Ceramo” de la ruïna
En el present any s’ha “celebrat” el tancament de l’antiga fàbrica de teules i majòliques “La Ceramo”, doncs va ser en 1992 quan Alfonso Pastor, a través d’un conegut periodista del diari Las Províncias, es posava en contacte amb mi, a fi d’iniciar una llarga guerra per a salvar aqueix emblemàtic monument industrial.
No és gens estranye que tal efemèrides no siga recordada ni commemorada per ningú, doncs sembla que aquests assumptes culturals i urbanístics no produeixen molta rendibilitat a la classe política.
La guerra ha durat just vint-i-quatre anys llargs, replets de desencontres, batalles administratives cruentes, baralles en el fang dins dels laberíntics despatxos i recondits llocs del Ministeri de Cultura, la Generalitat, l’Ajuntament de València… i tot açò esguitat de molta solitud i incomprensió per part de gran part de la societat valenciana.
És just dir que tant Consuelo Reyna, Francisco Pérez Puche, Pablo Salazar i Paco Moreno, periodistes tots ells del diari “Las Províncias”, han sigut els que més ressò han fet de les innombrables denúncies, peticions i iniciatives que he formulat durant aquests vint-i-quatre anys.
Si l’antiga fàbrica de teules i majòliques “La Ceramo” de Benicalap torna a ser prompte un espai cultural municipal és culpa, sobretot, gràcies a l’ajuda rebuda per les citades persones, que sempre han sigut fidels i m’han acompanyat en el periple, en una guerra contra una administració pública i una societat autista i indolent.
Per a aquells que vulguen conèixer els detalls d’aqueixa guerra per salvar “La Ceramo” de la ruïna, poden acudir a les hemeroteques i als registres d’entrada dels organismes públics abans esmentats, a fi d’obtenir els testimoniatge i proves dels titànics esforços que he realitzat en completa solitud durant aquests últims vint-i-cinc anys.
Seria de necis no reconèixer que també ha sigut decisiva la participació en els últims sis anys de Cèsar Guardeño Gil, l’única persona que ha tingut la paciència, valor i tenacitat per a sumar-se al conflicte. És el nostre Putin valencià, doncs sense el seu potent i ben entrenat exèrcit i letal armament no haguera sigut possible desbloquejar i vèncer l’obcecada negativa de les diverses administracions, obstinada a ignorar les nostres legítimes peticions i denúncies.
Gràcies a Cèsar Guardeño Gil i a Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural, avui podem afirmar amb jubile, que un dels referents més singulars del Patrimoni Industrial Valencià, “La Ceramo”, s’ha salvat de la ruïna.
I també mereix un especial agraïment Amadeu Sanchis, polític i exregidor d’Esquerra Unida del País Valencià, que ha sigut un dels pocs que sempre s’ha fet ressò en aquests durs anys, de totes les nostres reivindicacions i propostes amb un entusiasme i tenacitat a prova de bombes.
Concloc la meua reflexió amb una frase que s’atribueix a Ernesto Che Guevara: “L’única lluita que es perd és la que s’abandona”
El que de debò vulga aconseguir alguna millora en la seua vida personal i col·lectiva, té el deure i l’obligació ineludible i inexcusable de lluitar, coste el que coste, sense importar-li el temps o els esforços a emprar.
Celebrem avui, i sense que servisca de precedent, que l’Ajuntament de València ha mostrat una clara i ferma voluntat per rehabilitar un conjunt industrial, un monument que és molt més que una fàbrica de ceràmica de reflex daurat i majòliques, una xicoteta petjada de la nostra memòria com a poble.

Antonio Marín Segòvia
Portaveu ACR Constantí Llombartceramo-pag-23

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *