Ensenyament i resistència als cursos de valencià de Lo Rat Penat

Ensenyament i resistència cultural de Santi Cortés
24.10.2013 | 01:56
Sal·lus Herrero

Aquest passat estiu m´he llegit, amb gran plaer, el llibre de Santi Cortés, “Ensenyament i resistència cultural. Els cursos de Llengua de Lo Rat Penat (1949-1975), de l´editorial Denes, 2006, dedicat “a Francesc Ferrer Pastor, en gratitud per les seues impagables orientacions”. Fou el 2005 obra guanyadora del XII Premi Francesc Ferrer Pastor d´investigació, amb un jurat format per Josep Guia (secretari), Vicent Miquel Diego, Miquel Nicolàs i Amorós, Agustí Pérez Folques i Josep Taronger. Com es pot veure el jurat recull l´ampli ventall ideològic de tot el nacionalisme valencià autòcton, des del més radical al més moderat, des del més a l´esquerra fins a la dreta. D´un nacionalisme valencià que, al meu parer, hauria d´estar, com una pinya, a favor de remoure les consciències valencianes mig adormides d´aquest país i optar pel dret a decidir des del País Valencià i del País Valencià. Fer país i fer camí per construir el futur.

Encapçalen aquesta obra de Santi Cortés sobre els cursos de lo Rat penat, dues cites decisives. Una de Francesc Pérez Moragón, pròleg a Carles Salvador, “Gramàtica Valenciana, (1979) [€] resulten abusives algunes al·lusions que s´han fet sobre el reblaniment de Carles Salvador després del 1939. Ara bé: les circumstàncies l´obligaren a buscar, massa sovint, clivelles per on fer treure el cap a les seues reivindicacions bàsiques. Carles Salvador es va veure forçat a buscar, a cada moment, una forma de resistència. I formes de resistència són el seu parlament de 1937, els poemes clandestins de la postguerra [€] i, per què no?, la creació dels Cursos de Lo Rat Penat.

L´altra de Francesc de P. Burguera “El valenciano: de la postguerra a la transición (1)”, El País (25-III-2005): “La decisión de González Martí, como presidente de Lo Rat Penat, de iniciar la enseñanza de la lengua en aquellos momentos (1949), y la disposición a colaborar de Carles Salvador, supuso una actuación que bien podemos calificar de “patriótica”. Ya imagino que visto desde hoy, contemplado después de pasado más de medio siglo, puede parecer a algunos un hecho de menor importancia. Sin embargo, para quienes vivimos aquella época, aquellos años, la tenía. Y mucha”.

Efectivament, com es diu a la Introducció, del llibre de Santi Cortés, tothom admet que entre les prioritats per a la supervivència d´un país que aspira a la normalitat hi ha l´ensenyament de la llengua pròpia. “Poble que sa llengua cobra / se recobra a si mateix”, deia el mallorqui Marià Aguiló, amic de Constantí Llombart, el valencià que fundà Lo Rat Penat el 1878, per agermanar la llengua “llemosina”, çò és, el català de les Illes, de València, del Principat, l´Alger, Andorra, la Franja i el Rosselló. Posteriorment, Nicolau Primitiu, el 1968, ho expressava també amb contundència: “Un poble que vol sobreviure i curar de la seua existència i fer sentir la seua presència al món de la cultura ha de cultivar la seua llengua”. No cal dir que els resistents contra els estralls del franquisme coneixien bé aquesta premissa, per això en veure la primera oportunitat d´introduir-se en una entitat sobrevivent per impartir lliçons de gramàtica i fomentar l´esperit valencià, centraren l´esforç en la fundació i consolidació dels Cursos de Llengua de Lo Rat Penat.

Com d´altres, valencians, balers i catalans -podriem afegir-, ho feren des de l´editorial Torre o des del Diccionari Català-Valencià-Balear, com analitzà el professor d´Alacant, Faust Ripoll a “El valencianisme a la postguerra: supervivència i reproducció cultural”. O Rafael Roca quan ha estudiat “El valencianisme de la Renaixença” , “Teodor Llorente, el darrer patriarca” o “Teodor Llorente, el líder de la Renaixença valenciana” o a les “Poesies Valencianes de Constantí Llombart”. O el mateix Santi Cortés a “El valencianisme republicà a l´exili”, “L´exili valencià en els seus textos”, “València sota el règim franquista” i a “Manuel Sanchis Guarner (1911-1981): una vida per al diàleg”. I en col·laboració amb Alfons Cucó “Llengua i política, cultura i nació. Un epistolari valencià durant el franquismo”, Recull de textos d´exili de Joan Fuster”, “Lletres de resistència de Sanchis Guarner”, “Obra filológica de Josep Giner” en col·laboració amb Antoni Ferrando i en “El teatre a la postguerra valenciana (1939-1962)” amb Ferran Carbó.

No obstant, és evident que pel nombre de gent, tot i ´escassa´, fou decisiu, -Lo Rat Penat d´aquells anys, cinquanta, seixanta i meitat dels setanta del segle XX-, per al foment de la nostra consciència nacional, asegurar la continuïtat i la transmissió de l´idioma, en un ambient hostil d´espanyolisme unitarista propi d´una dictadura,q ue sovint encara perdura en algunes manifestacions d´extrema dreta i de la dreta espanyolista; tot i que no serví per a prevenir o invalidar les polèmiques posteriors secessionistes, hem d´agrair per la incidència i influència social, per la qualitat de l´alumnat, que passà, pels Cursos d´Ensenyament de LRP, alguns dels quals, Dindín Puig, Carme Miquel, Ferran Zurriaga, Antoni Bargues, Enric Tàrrega, Vicent Soler, Alfons Cucó, Eliseu Climent, Vicent Pitarch, els germans Josep Lluís i Francesc Codonyer, Francesc Cuevas, Rafa Arnal, Josep Lluís Doménech, Antoni Ferrando, Francesc Ferrer Escrivà, Jesús Huguet, Josep Vicent Maroto, professor de Lo Rat Penat entre 1969 i 1975 i autor de la novel·la “Una llarga missa a Bruges” on repassa els subsòl “democràtic” valencià, Josep Lluís Pitarch, Lluís Polanco, Àngel Sáez Pedrero, Ferran Sanchis Cardona, Abelard Saragossà, Joan Senent, Josep Sendra, que, la majoria, han col·laborat amb Santi Cortés en les qüestions que els ha plantejat de la recerca dels cursos de Lo Rat Penat.

També vingueren als Cursos de Lo Rat Penat als anys cinquanta i seixanta, gent del Principat, de l´Alguer, de tot el domini lingüístic catalanoparlant, quan ningú qüestionava, seriosament, que la llengua era la mateixa, això fou posterior, producte de la polítiqueria i de la deslleialtat envers el mestratge de Carles Salvador i dels seus col·laboradors més pròxims; els intel·lectuals de tots els països de parla catalana, del Principat i de les Illes, Miquel Coll i Alentorn i Francesc de B. Moll, o Miquel Tarradell i Joan Reglà) foren convidats a conferenciar a la seu de Lo Rat Penat, s´aprovà la subscripció al Diccionari Català-Valencià-Balear, es reforçaren els vincles amb institucions del Principat i les Illes o l´Alguer, premiaren autors barcelonins (Octavi Saltor i Josep Mª Soler Janer), trameteren lletres de condol amb motiu de la mort dels poetes Carles Riba i Josep M. López-Picó, recordaren la mort de Pompeu Fabra amb respecte i reconeixement per la seua tasca intel·lectual i humana per la nostra llengua, etc. El planter de professorat que es formà, o gent que participà com a invitada a conferències, des de Carles Salvador, a Josep Giner, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Francesc Burguera, Sanchis Guarner, F. Ferrer Pastor, Jesús E. Martínez Ferrando, Josep V. Maroto, Bernat Artola, Almela i Vives, Santiago Bru Vidal, Joan Valls, etc. són de vital importància per al prestigi i la difusió de la llengua. Totes les planes del libre de Cortes són un cant, -honestíssim i brillantíssim-, sense trampes ni enganyifes, a la unitat de la llengua i a la tasca de LRP, de llavors. Un Lo Rat Penat que malda per recobrar la llengua sencera,sense paranys i enganys secessionistes.

Inclús, en aquell Rat Penat, és pot trobar un conat de ´conflicte lingüístic´, als anys seixanta, en la publicació de “Nosaltres, els valencians”, de Joan Fuster i en l´apertura d´uns cursos de Lo Rat Penat amb “criteris secessionistes”, del que vindrà després el 1974 en el desbancament de la candidatura de Joan Senent, pare, on figuraven destacats socis ratpenatistes del sector “catalanista” (Sanchis Guarner) i com Emili Beüt impugnà la llista, amb ajuda del Frente de Juventudes, amb el propòsit de recastellanitzar i reespanyolitzar l´entitat ratpenatista; al seixanta ja hi hagué un enfrontament periodístic entre Josep Giner i un “valenciano” de Russafa, defensor de les ´essencies pàtries´, sobre “valenciano o catalán?” fins al punt que un grup d´acadèmics de la RALE i de la Història intervingueren en un escrit, on aclariren rotundament que el ´valenciano´ “es una variante dialectal del catalán”.

Fins a hui dia que ´tornen´ els que no volen conservar la nostra identitat cultural, ni fomentar la consciència nacional, ni volen la transmissió ni la continuïtat de l´idioma, ni que la ciutadania valenciana tinga dret a decidir i a reproduir-la i llegar-la a d´altres generacions de valencians. Perquè el que anhelen, en realitat, és a exterminar la nostra llengua a base de subvencions per a la liquidació. Per a imposar allò d´”Una, Grande y Libre” referit no només a la marca Espanya, sinó a la llengua, cultura i nació. Només l´espanyola, çò és, castellana, des d´Atapuerca, Covadonga, Altamira i les coves íberes de Parpalló, la Cova Negra de Bellús i la del neolític de Tavernes de la Valldigna, a Bolamor fins ara. Per això, els directius de Lo Rat Penat des del 1976, quan expulsaren a un dels filòlegs valencians més emminents del segle XX, Don Manuel Sanchis Guarner, autor de “La llengua dels valencians”, portaren aquesta vetusta institució,com a gueto de les essencies regionalistes i espanyolistes a aliar-se amb l´extrema dreta espanyola, amb arguments destarifats i destrellatats sobre les arrels íberes, mossàrabs i occitanes, etc., intepretades perversament per tal de negar la unitat de la llengua valenciana, balear i catalana. Perquè el que no volen, aquests senyors ratpenats, és que ens recobrem com a poble valencià al costat i ensems dels altres països al nostre context geogràfic, cultural, lingüístic i polític amb els que hem recorregut la història des de fa més de 775 anys, que marquen el naixement de la valencianitat catalana de l´Antic Regne de València, actual País Valencià, vulguen o no vulguen. Perquè el que no volen és que la ciutadania valenciana tinga futur per reproduir la nostra llengua propia i per decidir construir un avenir valencià, junt als baleàrics i principatins. En el nostre català del País Valencià, com deia Joan Fuster, Enric Valor i Al Tall. I, a destruir això, li dediquen totes les energies i algunes de els subvencions publiques des d´institucions ´democràtiques´ no ho haurien de destinar recursos públics en contra de la unitat de la llengua que marquen les nostres universitats valencianes i els tribunals de justícia. Fer el que fan, ara i ací, és un frau i una estafa col·lossal, és donar gat per llebre.

3 pensaments a “Ensenyament i resistència als cursos de valencià de Lo Rat Penat”

  1. Sal·lus Herrero diu:
    “D´un nacionalisme valencià que, al meu parer, hauria d’estar, com una pinya, a favor de remoure les consciències valencianes mig adormides d’aquest país i optar pel dret a decidir des del País Valencià i del País Valencià. Fer país i fer camí per construir el futur. “
    Torne a llegir i me pare en aquesta frase:
    “… optar pel dret a decidir des del País Valencià i del País Valencià.”
    I com si fora un problema de matemàtiques que no m’entra i no sé per on agafar-ho deletree, paraula a paraula i lletra a lletra “… op-tar-pel-dret-a-de-ci-dir…” I me dic, seré ‘bobo’ per no entendre a que ‘collons’ he d’optar perquè sembla que encara no he ‘optat’ i me diuen que he d’optar… i així fins a l’infinit. Un plantejament tan clar i que tanta gent semblant a mi, i també més sabuda, demana i jo, ja dic, no sé exactament que és el que faig que no tindria que fer i que caldria que fes…
    Perquè clar jo que no sóc tan sabut, com molts sabuts que escriuen llargues gallofes de paraules, però sí que comprenc alguna cosa… entre altres que els nostres cosins germans els catalans que en les darreres eleccions van omplir el seu parlament de diputats que en el seu programa van advertir a l’electorat que en ser majoria organitzarien una ‘consulta’ per demanar al conjunt dels residents de Catalunya si volen ser un Estat independent. I el poble català majoritàriament davant la ‘proposta’ clara i nítida d’allò que van dir que farien els que es presentaven a les eleccions amb aquest programa rupturista amb l’Estat espanyol, van OPTAR, com sempre en el passat havien OPTAT, però aquesta vegada els seus ‘dirigents’ els van donar la possibilitat de poder OPTAR per allò que fins llavors (ni CDC ni ERC) havien plantejat ni de bon tros.
    I també jo que no sóc tan sabut, però encara arribe a entendre que els nostres cosins germans davant d’un Estat espanyol que ELS PROHIBEIX LA ‘CONSULTA’ QUE ELS SEUS REPRESENTANTS I PEL SEU MANAMENT HAN D’ORGANITZAR, entenc que RECLAMEN EL DRET A DECIDIR D’ALLÒ QUE ELS CATALANS VOLEN DECIDIR: SI VOLEN SER UN ESTAT INDEPENDENT.
    Però allò que entenc perfectament en el cas dels nostres cosins germans els catalans, ja se que em direu ‘bobo’, però la veritat… no ho entenc en el nostre cas dels valencians.
    A que collons he d’OPTAR que encara no he OPTAT?
    Des del 78 estic OPTANT a les propostes QUE SE ME PLANTEGEN. I en cap cas l’Estat espanyol m’ha impedit anar a votar, COM ARA SI QUE HO VOL IMPEDIR I PER PRI-ME-RA VE-GA-DA als nostres cosins germans.
    Sal•lus…
    Quina força tel•lúrica impedeix els valencians OPTAR per votar massivament a COMPROMÍS o a EUPV o a ERC o com en el passat els valencians ho han fet massivament amb el PSOE o ara, i des de fa un grapat d’anys, al PPCV?
    I en el cas que ho feren, el votar massivament, a COMPROMÍS o a EUPV, pregunte: Aquestes formacions plantejarien EN EL SEU PROGRAMA que en ser majoria farien una ‘consulta’ al poble valencià en la mateixa línia que ho han fet CDC i ERC en Catalunya? És a dir plantejarien una ‘consulta’ per veure si volem un Estat valencià en el nostre cas? O més en la teua línia i en la d’ells, que sou tan de Països Catalans, organitzar una ‘consulta’ per saber si volem adherir-nos a un futur l’Estat català?
    No trobes que això d’OPTAR va més dirigit als dirigents dels partits polítics que no plantejan cap ‘consulta’?
    OPTAR sobre que collons?
    Que jo sàpiga sols una formació política planteja clarament una OPCIÓ: la coalició ENV-RV/PVE al dir en el seu programa que en ser majoria en el parlament valencià plantejaria una ‘consulta’ al poble valencià per decidir si volen un Estat valencià independent i que la bandera de la República Valenciana onege en la seu de les Nacions Unides. Aquests sí que estan per la ‘consulta’ i amb una pregunta clara!
    Sal•lus menys embolicar al personal amb ‘bufes de pato’ i parleu clarament d’allò que voleu QUE ES CONSULTE: preguntes clares i nítides i… a presentar-vos a les eleccions amb el manament de fer la consulta sobre ALLÒ QUE VOLEU CONSULTAR.
    Josep Algarra

  2. Dialoguem amb dos bons amics:
    La proposta de fer la consulta : “Vols que el País Valencià siga un Estat independent?” em sembla magnífica, almenys suscitaria la qüestió a molts que no se l’han plantejada. També seria un exercici democràtic, per si cal.
    No conec gaire bé la situació política al País , però em consta que el PP hi estarà rabiosament en contra (i té més força que al Principat, on és una força residual), el PSOE igual (contrari a la consulta i residual), EUPV participarà democràticament ( o no, els seus homòlegs al Principat fan tot el que poden per desvirtuar la consulta, proposant que s’hi barregin diverses qüestions) i de tota manera serà per votar NO, Compromís no se sap què vol, però un EstatValencià segur que no, ERPV està estudiant la qüestió i d’aquí a quinze dies tindrà la resolució. ENV/RV-PVE, crec que si pogués ser positiva amb la pregunta encertada sí, si no “són bufes de pato”.

  3. Al company Josep Algarra, respondre-li que sí que sóc bobo i completament idiota, i ho sóc, sobretot, per defensar la meua llengua xafada i a punt de ser exterminada des de les institucions estatals i la societat valenciana; també ho sóc per intentar defensar el meu país i no limitar-lo als estrictes límits que assenyala Madrid en la seua Constitució espanyola que prohibeix la federació i confederació dels països de parla valenciana o catalana. I hi ha alguns ‘valencians’ i espanyols que segueixen això al peu de la lletra inclús amb catalanofòbia per entendre que la identitat “valenciana” es construeix enfrontada i confrontada a la catalana…Quan observe els insults, les agressions i als atacs d’alguns “valencians”, espanyols o “catalans”, cadascú d’ells amb les seues millors intencions, per supost, em pregunte si no seria millor que em posara a escriure en anglés o en romanés, i que marxara d’aquest país per a no tornar mai més. Algun dia no tindré més remei que anar-me’n.
    Em sembla molt bé que Josep Algarra coincidisca, amb Josep Guia i em diga que els que diguem que els “valencians” hauríem de debatre, optar o ‘triar’ pels dret a decidir del PV són “collonades”, bobades o “bufes de pato”… Perquè unes propostes tan de mínims causen tanta fúria digna de millor causa? Davant aquests insults, ni hi ha res a dir però pense el mateix que li vaig dir a Guia que és una manca de respecte no respectar les propostes dels altres tot i que siguen, sens dubte, del tot equivocades o errònies i millorables des de la capacitat contructiva i no demolidorament destructiva… perquè ningú té cap vareta màgica. Però clar, els que no diguem el que volen que diguem, exàctament, els Joseps, només emboliquem, som estúpids i només diem “collonades” i “bufes d’ànec”. No estic acostumat a argumentar des de l’insult i la desqualificació de l’altre convertit en enemic. Aquestes qualificacions des de la part, diríem, ‘amiga’ em bloqueja i deixa “partydifusa”, és com dir vols que et responga o encara m’atacaras més si no dic completament el que vols que diga i satisfaig els teus desitjos més íntims?

    L’argumentació de Joaquim Auladell, em sembla una mica més respectuosa; que ERPV s’ho estiga pensant o estudiant no em sembla malament perquè depén de com s’articule el valencianisme ‘catalanista’ podria tenir més o menys suport; no estic d’acord amb la traslació mecànica d’IpC-Verds-EA a EUPV, ni de CDC a Compromís. Jo pense que el País Valencià és una entitat prou “consistent”, -molt més que Andorra o Gibraltar-, per tenir estat propi, no és cap collonada ni cap bufa de pato, però no té el suport social “suficient”, com em sembla que indica Josep Algarra en les votacions i les enquestes que asseyalen un nivell d’espanyolisme molt arrelat i estés ; al País Valencià s’ha votat al PSOE i després al PP, per majories absolutes, tenint sempre com a referència Madrid, Espanya, perquè hi ha molt d’espanyolisme al PV, inclús, sobretot entre el blaverisme, però també inclús en l’anomenat “catalanisme”. Crec que conec, prou bé, el meu propi país. No obstant, pense que si el PV va en solitari, estrictament per aconseguir ésser estat, sense les Illes i el Principat, la llengua i la cultura valenciana o catalana, no sobreviurà i, al meu parer, seria un Estat fallit… o el que pense és que si anem com a estat propi, hem d’anar cercant els màxims de vincles i relacions amb el Principat i les Illes, com una qüestió de supervivència i no cercant la màxima separació, fragmentació i divisió, com fan tots els espanyolistes per aconseguir que el PV es baralle permanentment amb el Principat i generar una discòrdia perpètua. El retrat del PV no pot ser una foto fixa del passat, ara que els partits majoritàris espanyols, PP i PSOE, estan una mica més tocats i a la baixa.

    És una llàstima que a pesar que ENV, RV-PVE s’han esforçat en buscar la formulació més adient per al PV, no hagen trobat la fórmula política adequada per obtenir la majoria al nostre país, i només tinguen uns pocs milers de vots; és una injustícia molt gran, perquè el món és molt injust. Per això caldrà també tenir present, com s’ha fet a la Plataforma pel Dret a Decidir del PV, a ERPV, a Compromís, a gent d’EUPV i del PSPV… Si, ja ho sé que alguns d’aquests partits són els nostres “enemics a mort” (traidors i tota la pesca de la terminologia familiar i sovint sectària i immutable…), i que si som molt pocs podrem ser molt més purs i autèntics, però es tracta de moure les ‘palanques’ o ressorts del nostre món [ valencià] per arribar a influir en la majoria de la societat valenciana, [i si pot ser també a la balear i catalana en la mesura de les nostres possibilitats, perquè jo no les veig oposades com diuen els dogmes dominants al País Valencià i a Espanya]. Sí, ja sé, és tot molt fotut, confús i embolicat… Deixem-ho córrer i cridem “Viva España”, com cantava Manolo Escobar, o el nostre amic Francesc de Paula Burguera: “És més senzill encara, diem-li Espanya”, presponent-li a Josep Guia en allò d’És molt senzill, dient-li Catalunya”. Així, repetint Espanya, Espanya, Espanya, tenim la majoria assegurada! I sense fer quasi res més també, tindrem garantit que les coses romanguen sempre igual.

    No sé si hi ha el clima social adequat per a fer ja la pregunta del que volem decidir, al País Valencià, jo havia entés que s’obria el debat i la intenció feta pública. Davant el imperatius coercitius, em retrotrac i me’n vaig a pastar fang, però la pregunta, si és que la poguera escriure jo sol al món, sense cap més esmena, podria ser: “Vol que el PV continue lligat de mans i peus a l’estat espanyol, sent expoliat fiscalment i econòmica, sense drets de ciutadania plena, sent genocidiat culturalment, socialment i lingüística des de fa més de tres segles o vol que siga un estat indenpendent a Europa i si vol i es possible que es puga federar i confederar, lliurement, amb les Illes i Catalunya per eixir de la roïna en la que es troba i assegurar la seua supervivència com a país dels valencians?

    Sí ja sé que és massa llarga i complexa, però també em serviria la pregunta de Auladell: Vols que el PV siga un estat independent?

    Salutacions cordials,

    Sal·lus

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *