Jo votava Iniciativa

Jo votava Iniciativa

De petit, durant els terrorífics i oblidables anys vuitanta, vaig créixer en un barri i en una escola majoritàriament castellanoparlants dins d’una ciutat molt independentista i catalanoparlant. Amb aquest repartiment, hi havia diversos nivells d’excepcionalitat. Al carrer i a les aules, els catalanoparlants érem un gueto. Però pels castellanoparlants, nosaltres representàvem la majoria catalana en una ciutat en què se sentien minoria. I així, tenint en compte la necessitat d’acceptació social que tenen els infants i els preadolescents, ja us podeu imaginar que els grups d’amics es van formar seguint un criteri lingüístic –socialment, tots proveníem del mateix forat–. Fins i tot ens anomenàvem a nosaltres mateixos “els catalans” i “els castellans”. A l’autobús, ells seien al darrere i nosaltres al davant. A l’hora del pati, per jugar a futbol, no ens barrejàvem mai. Quan ens van sortir els primers pèls i les hormones es van començar a descontrolar, no ens hauria passat mai pel cap flirtejar amb algú de l’altre grup. Etcètera.

D’aquesta manera, la necessitat d’afirmar la pròpia identitat en un context en què ens sentíem minoritaris ens va empènyer a un radicalisme acrític i simbòlic. Nosaltres vam abraçar la causa independentista amb tota la força xirucaire de l’època. Ells mitificaven la terra i la cultura dels seus pares amb la nostàlgia de l’immigrant. Nosaltres anàvem de vacances a l’Empordà i ells explicaven meravelles del “pueblo”. Nosaltres portàvem l’estelada enganxada a les motxilles i ells, a l’estoig, l’escut de la selecció espanyola. Nosaltres escoltàvem Els Pets i ells feien palmes amb el cante jondo. Quan anàvem d’excursió, nosaltres cantàvem “Madrid se quema” i ells es fotien del nostre accent. Ells ens deien catalufos i nosaltres els dèiem xarnegos. El Barça, el Madrid. Kortatu, Mecano. Andalusitis, basquitis. Manteníem una lluita al·legòrica i patètica per defensar les essències del que consideràvem la nostra cultura. No em mireu així. Ja us ho he dit. Eren els anys vuitanta. Heroïna, tulipán i el Lute.

Ara bé, no us penséssiu pas que ens odiàvem i que l’escola era un camp de batalla d’aires balcànics. Potser no érem amics de l’ànima, però ens apreciàvem. Quan hi havia antipaties i batusses era per qüestions estrictament personals. Al capdavall, tot i que encara no n’érem conscients, la seva cultura era la nostra i la nostra era la seva. Com succeeix amb moltes de les coses que fas quan ets petit, no sabíem exactament per què ens confrontàvem. Suposo que hi ha un grapat de petites causes que ho expliquen. I us les podeu imaginar totes. Però aquest no és el tema. El que volia destacar és que, amb el temps, quan ja ens apropàvem al final d’EGB, ens vam adonar que tot plegat era una ximpleria i ens vam començar a relacionar amb normalitat. En altres paraules, vam descobrir que la qualitat personal no estava relacionada amb la pertinença a un grup o a l’altre. Això acostuma a ser obvi per un adult amb dos dits de front, però per a un infant immadur pot romandre ocult al fons d’un pou de prejudicis.

Després van arribar l’institut i els anys noranta. Vam créixer, ens vam emborratxar junts i ens vam petonejar sense manies ni discriminacions. Les diferències es van difuminar. Vam aprendre coses i ens vam adonar que havíem d’interpretar el món amb els estereotips maniqueus d’una ment mandrosa. I això ens avergonyia. Ho havíem de compensar. Nosaltres vam substituir les estelades de les motxilles per pegats de Nirvana i Guns’n’Roses. Ells van arraconar en Loquillo per escoltar NOFX i Metallica. Nosaltres els recitàvem Verdaguer i ells ens convidaven al huerto. Alguns encara érem independentistes i altres encara idealitzaven el pueblo. Però ens començaven a semblar taques en uns pantalons vells que havíem de llençar. Al capdavall, el que importava era arribar al cap de setmana per beure , drogar-se i lligar.

Quatre anys més tard, agafats de la mà, vam entrar a la universitat, on ens van prometre un futur brillant. S’acabaven els noranta i començava una de les millors èpoques de la nostra vida. El sol brillava, l’herba es fumava i Blur ens deia que a Grècia es follava. El  món era gran i Barcelona era nostra. Però, ai las, alguns veníem de comarques i la vocal neutra ens impregnava d’una ferum de purins delatadora. L’ànsia per encaixar en la Catalunya cosmopolita ens va acomplexar. Ens avergonyien els estereotips de la nostra infantesa i ens volíem desfer definitivament de l’ombra del ruralisme. Vam abandonar els referents culturals provincians i vam abraçar la germanor ibèrica. Ja no tocàvem la guitarra per cantar Sangtraït. Ens fascinava Camarón i volíem imitar Paco de Lucía. Llegíem Lorca i comentàvem Cortázar. Quina diferència amb l’ambient opressiu i purità de la nostra petita ciutat! Havíem fet amics de la Catalunya Real i l’intercanvi cultural ens eixamplava l’esperit. I això ens va ocultar un dels majors problemes del mapa sociològic català: ja no ens enfrontàvem a l’estúpida divisió de la nostra infantesa, sinó al paternalisme colonial. D’aquesta manera, no ens preocupava que la transferència cultural només es produís en una direcció i que els referents fossin gairebé sempre castellanoparlants, perquè havíem assumit que, per a ells, apropar-se a les sardanes, als castells o a Miquel Martí i Pol era fer un pas enrere cap a la “cultura subvencionada” i el regionalisme camperol. I de fet, de tant en tant, els nostres companys també elogiaven algun artista catalanoparlant. Un apunt sobre Rodoreda. Una nota al peu destacant el talent d’algun pintor que no recordo. Sí, ho feien amb la boca petita i amb el to de qui reconeix una excepció exòtica en un desert creatiu. Però en aquells moments d’eufòria internacionalista i rebuig de “les fronteres” no ens adonàvem del procés d’assimilació cultural que ens relegava al folklorisme. Potser ho hauríem d’haver sospitat en comprovar que ells mai no parlaven català i que nosaltres canviàvem de llengua constantment. Però no, tampoc, perquè aleshores no sabíem què era la diglòssia i crèiem que el bilingüisme simbolitzava la diversitat i la bona convivència d’una terra hospitalària com la nostra. Nosaltres no érem radicals i violents com els bascos, sinó pacífics i dialogants. I al capdavall, tots érem ciudadanos de un lugar llamado mundo que compartien cerveses i paper de fumar.

Fer notar, per exemple, que ens estranyava que un professor nascut a Catalunya no acceptés exàmens en català o que tota una classe hagués de canviar de llengua perquè hi havia un estudiant mexicà ens hagués obligat a defensar-nos d’una allau de critiques que, en funció de l’amistat, oscil·larien entre la burla per barretinaire i l’acusació oberta de nacionalista xovinista. I això sí que mai. El nacionalisme era el càncer dels cosmopolites, el camp de batalla del cinisme bohemi i la xacra de la nostra infantesa. En aquell moment encara no enteníem que hi ha una diferència fonamental entre el patriotisme xenòfob i l’estimació per la llengua, la cultura i el territori. El significat positiu del nacionalisme se’ns escapava perquè l’ús de la paraula convocava els fantasmes de Hitler, Franco, Milošević i Stalin. Uns podien idealitzar la terra dels seus pares, un lloc idíl·lic, deien, on la gente sabe vivir, no como aquí. Però nosaltres no podíem enaltir les virtuts del nostre poble. Perquè, malgrat les evidències que indicaven un procés d’assimilació cultural lent però inevitable, ningú no era nacionalista. Ni espanyol ni català, valga’m Déu! I tot i que ho sospitàvem, no se’ns hauria acudit mai la possibilitat de plantejar que part d’aquesta bona vida en altres comunitats fos deguda a un repartiment injust de la fiscalitat. No. Nosaltres érem proletaris, volíem el fill de l’obrer a la universitat i encara no enteníem que una cosa és la solidaritat i una altra fer el passerell. Estàvem compromesos amb totes les causes i sempre hi havia problemes més urgents. Palestina, l’Iraq, el Nepal. Ells sí que tenien dret a lluitar per la seva llibertat, perquè ells ho passaven realment malament. Si no et mories de fam o t’oprimien els diabòlics EUA, les teves reivindicacions perdien legitimitat. Els catalans només teníem manies. I, en qualsevol cas, ens havíem de sentir més a prop d’un treballador de Valladolid que no pas d’un burgès manresà. Ens havíem cregut la divisió entre allò que alguns anomenaven “l’eix social” i “l’eix nacional”. I per no perdre pedigrí d’activista, vam escollir la lluita pels drets socials sense adonar-nos que, de fet, el raonament partia d’un fals dilema. Les dues reivindicacions eren compatibles. Però ens havien repetit tantes vegades que la nostra no era prioritària que ens ho vam acabar creient, perquè encara pensàvem dins un marc que ens considerava una província i perquè qualsevol reivindicació catalanista feia olor de sofre i capitalisme. L’entusiasme i l’orgull ens eliminaven els grisos.

Així doncs, tots els que encara conservàvem algun anhel independentista, ens vam creure que ara no tocava. No deixa de ser curiós que la frase estrella de Jordi Pujol fos la millor aliada d’aquells que deslegitimaven el catalanisme per considerar-lo burgès. Però no hem d’oblidar que fins el 2011 la independència era una utopia que només quatre eixelebrats creien possible. Parlar de la possibilitat d’un referèndum era un exercici de política-ficció. I en tot cas, nosaltres acceptàvem aquella teoria que deia que la independència exigiria com a mínim un 60% dels vots. “Per evitar la ruptura social”, ens deien. Haig de confessar que un dels meus millors amics va intentar mostrar-me l’absurditat d’aquest argument. Suposem que la voluntat de crear un nou estat arriba al 51%. Per quin motiu hauria de prevaldre l’opinió del 49% restant? És que en aquest cas no hi hauria “ruptura social”? Tot això, raonava el meu amic, mostrava un prejudici molt propi de les mentalitats de l’esclau i el colonitzador: es donava per suposat que encara que fóssim una majoria ajustada ens havíem de sotmetre a l’statu quo i a la voluntat de l’imperi. La relació, doncs, no era entre iguals. El meu amic era més espavilat i ho veia molt clar. A mi, en canvi, em faltaven dues bullides.

Però un dia me’n vaig començar a cansar. Un dels meus companys no-nacionalistes em va insinuar que la meva vida havia estat més fàcil per ser català. Suposo que en realitat volia dir “catalanoparlant”, però el van trair els prejudicis. D’entrada no el vaig entendre i li vaig demanar que ho repetís. Em va dir que jo, com a català-catalanoparlant tenia més facilitat per superar els estudis i per accedir a una feina i no sé quantes bajanades més. Li vaig dir que, des del meu punt de vista ell era tan català com jo i que parlava –o havia tingut totes les oportunitats per parlar– la nostra llengua tan bé com qualsevol garriguenc o gosolà. Però bé, el cas és que, senzillament, m’acusava de burgès per parlar la mateixa llengua que l’Adrià Puntí o en Duran i Lleida. En aquell moment no vaig entendre res. O més ben dit, ho vaig entendre tot. I de mica en mica va començar a caure el vel de prejudicis que m’havien amagat la falsedat dels arguments que he exposat fins ara. Podria explicar-vos altres beneiteries que vaig haver d’escoltar durant els meus anys de relacions assembleàries amb intel·lectuals que lluitaven per totes les llibertats menys per la nostra, però no cal. La qüestió és que, finalment, em vaig desfer dels complexos i em vaig adonar que voler separar-me amb urgència d’un Estat que maltracta la meva cultura ni és aburgesament ni xenofòbia. És, simplement, estimació a la llengua dels meus pares i voluntat de supervivència. El partit que no entengui que aquesta voluntat conflueix amb la lluita pels drets socials no em pot representar.

Relat publicat per l’Endavant el 28 de maig de 2015.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *