LA BARRACA DE BLASCO-IBAÑEZ AL VALENCIÀ DE LA MÀ DE BAYARRI

Vicente Blasco Ibañez, en valencià
  • L’editorial austrohongaresa de vapors s’inicia amb La Barraca la traducció de l’obra de temàtica valenciana d’un autor universal

El prosista català Josep Pla definia en un dels seus Homenots a Vicente Blasco Ibáñez com un home “ple de glòria”. Deia més l’autor de Quadren gris que l’obra que més li interessava de l’escriptor, polític, agitador cultural i seductor valencià era la de l’anomenat “cicle valencià”, i que era una pena que aquesta no s’hagués escrit en “valencià”. L’editorial austrohongaresa de vapors ha adoptat una mesura que pal·lia en part aquesta mancança, ja que ha iniciat amb La Barraca, una de les novel·les més significatives de la literatura del finals del XIX, la traducció al valencià de les obres de Vicente Blasco Ibáñez ambientades en aquesta geografia. Decisió que suposa, segons el periodista i editor Francesc Bayarri, recuperar per al publico el valor d’una “literatura arrelada al nostre entorn” i d’un autor “injustament tractat, tant per l’esquerra nacionalista com per la dreta; avui les seves idees d’esquerra tenen més valor que mai “.

Deia també Josep Pla que d’haver escrit aquestes novel·les en valencià, Blasco Ibáñez hagi atorgat més calidesa als diàlegs. Ara, els personatges de la Barraca si el parlen, de manera que Pimentó exclama “recollons” i no “recontracordones” en veure arribar a la família de Batiste a les maleïdes terres que va conrear en el passat i l oncle Barret. I els paisatges, les descripcions, els entorns, en ser descrits en valencià connecten millor a l’autor amb un ecosistema que s’expressava en aquesta llengua. L’elecció de la Barraca suposa també abordar una novel·la que va vendre un milió d’exemplars, que va ser traduïda als principals idiomes i que va convertir al novel·lista valencià en una referència davant d’una generació, la del 98, que francament li odiava: no suportaven que fos un autor d’èxit, aquí, a Espanya ia tot el món.

Portada La Barraca
Portada La Barraca (austrohongaresa de vapors)

Francesc Bayarri, autor de la traducció, recorda que el 1927, abans de l’aprovació de les Normes de Castelló (1932) el gran poeta Miquel Duran i Tortajada, ja va realitzar una traducció valenciana de l’obra. “Però aquesta excel·lent versió es troba molt allunyada de la llengua que s’ha anat imposant entre els autors valencians gairebé un segle després”. Per això, aquesta traducció és totalment nova. L’editorial valenciana subratlla que mentre molts autors de la Renaixença presentaven l’horta de València com un immens jardí que semblava el paradís, Vicente Blasco Ibáñez va saber mostrar el conflicte social que condicionava la vida. “Els propietaris explotaven als arrendataris històrics de les terres, gairebé sempre pagesos analfabets, que no tenien fàcil rebel·lar-se contra una desigualtat ancestral i unes lleis que sempre donaven la raó als rics”.

Francesc Bayarri subratlla que “les idees de Blasco Ibáñez són les idees d’una esquerra preocupada pels més febles, pels que pateixen, pel que són explotats; és justament les idees de l’esquerra moderna “. El periodista i editor valora que “l’esquerra nacionalista no va saber reivindicar-perquè no ho considerava propi, i la dreta ho rebutjava perquè era laic, anticlerical i republicà”. I afegeix que “tant la seva obra com les seves idees haurien d’estar més presents en la societat actual”. La idea de l’editorial és seguir traduint les novel·les de temàtica valenciana de l’autor al valencià: Entre tarongers, Arròs i Tartana, Cañas i fang.


La Barraca
Anys seixanta del segle XIX. Batiste, Teresa i els seus cinc fills arriben a l’horta d’Alboraia fugint de la misèria. Han arrendat uns camps abandonats des de fa 10 anys. Però aquelles terres i la seua barraca estan maleïts: tota l’horta ha jurat venjar la injustícia comesa contra els anteriors arrendataris, la família del tio Barret. Una cruel persecució contra la família de Batiste es desfermarà a partir d’ací. Els llauradors de la contornada, dirigits per Pimentó, defensaran la memòria de Barret, víctima i símbol de les injustícies que els propietaris burgesos cometen contra els arrendataris. Batiste només vol treballar la terra honradament, però, si cal, no dubtarà a carregar-se al muscle l’escopeta nova de dos canons.
Mentre altres autors de la Renaixença presentaven l’horta de València com un immens jardí que semblava el paradís, Vicent Blasco Ibáñez va mostrar el conflicte social que condicionava tota la vida. Els propietaris espremien els arrendataris històrics de les terres, sovint llauradors illetrats, que rarament es revoltaven contra una desigualtat ancestral i unes lleis que sempre donaven la raó als rics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *