La vida fulgurant de Martí Marcó per Joaquim Auladell

La vida fulgurant de Martí Marcó
El record de Martí Marcó
Quants anys fa de la mort de Martí Marcó? De no haver mort jove, ara en tindria prou per ser avi. En la llegenda, la insistent repetició de la lletra inicial del seu nom i la del seu cognom l’assenyala com a un heroi sortit del poble.
Parlo de fa quaranta-cinc anys, molts no hi éreu o no podeu recordar-ne res, per a molts són històries incomprensibles i una mica ridícules. Si tenen algun interès és perquè els anys de la Transacció, que són els de la seva formació (1970-1979) tenen una semblança amb els deu anys recents que arriben a la roent actualitat.
MM era un prototipus de l’obrer català conscient, autodidacte, bones mans i excursionista, una cosa escassa, ja en aquell temps.
Animat i bromista, de vegades es quedava callat rumiant la complexitat d’allò de què s’estava parlant. El recordo amb barba, ulleres i la seva mirada irònica, sorneguera.
La Transició: etapa de pujada (1970-1975)
La Transició: era llei de vida (el Franco es moriria algun dia…). I el Maig 68, la crisi del petroli, boom universitari, la meravella de la píndola anticonceptiva…
De forces polítiques en presència, no n’hi havia, només forces subversives, repressives i virtuals. De forces socials hi havia una multitud indiferent i un moviment antifranquista fet de mil rierols que tenien alguna querella amb Franco.
Jo, l’any 1969 vaig ingressar al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), amb el lema del qual, Independència/Socialisme/Països Catalans, estava completament d’acord.
L’Assemblea de Catalunya va ser, en el nostre pensament, el mitjà d’organització i acció del poble català, de baix a dalt, sobirà, però a la pràctica, en la realitat, va ser només una plataforma d’agitació instrumental del PSUC per aconseguir la seva legalització. (Carrillo, el PCE, va acceptar, el 1973, la Monarquia franquista, negant la sobirania catalana i fins i tot el dret d’autodeterminació, que és el mínim per ser considerat demòcrata. Per una altra banda es pastava el pujolisme, encara sense nom de partit, d’un catalanisme i un democratisme difús, amb les tres P. successives: fer país, fer política i fer peles).
Mentrestant, al món passaven coses. A Xile havia triomfat l’alternativa democràtica, molt semblant a la nostra, antiimperialista i nacional, d’Allende. Kissinger, imperialista, capitalista, terrorista i antidemòcrata se’l va carregar. El 74, la Revolució dels Clavells a Portugal. Va servir per confirmar-nos, per si no ho sabíem prou, que hi ha coses que no es poden fer i coses que no es poden deixar de fer. Com el canvi en els aparells de l’Estat i l’Estat.
Mentrestant el PSAN s’havia dividit, el PSAN-Provisional, activista i amb la meitat de la militància a la clandestinitat i el PSAN-Oficial, a la lluita a base de signatures i declaracions fins que la meitat de la direcció va acabar al PSUC.
Aquella primera meitat de la dècada dels 70 cristians de base, catalanistes radicals, anarquistes que més que res eren existencialistes d’acció, marxistes herètics, republicans sistemàtics i simples demòcrates potser una mica fluixos teòricament però plens de coratge, constituïen les forces per la ruptura del franquisme. A l’altra banda, a la reforma del franquisme, hi havia franquistes, pre-exfranquistes i els antifranquistes disposats a reconciliar-se amb els franquistes reciclats en la reforma. Als carrers Barcelona, epicentre de l’antifranquisme, es va escenificar les la lluita del obleamb la mort dels joves Puig Antich i Txiqui.
La Transacció: etapa de baixada (1976-1981)
Quan va morir Franco, per a uns el franquisme no era més que l’anècdota d’un generalet de veu de pito, per a d’altres (nosaltres) era el sistema de negar-nos la sobirania i la república; amb Franco absent, continuava havent-hi franquisme, “todo atado y bien atado”. Però les formes de dominació estaven canviant, d’una dictadura arbitrària a una semidemocràcia formal.
Això es veu bé a la manifestació de l’Onze de Setembre del 1976, a Sant Boi, que es va commemorar l’Onze de Setembre de l’any passat: mani a Sant Boi, no a Barcelona, amb consignes limitades, tergiversades i buides (“Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”).
Eleccions i reivindicacions. La dictadura (poder absolut) només permet el seu manteniment o el seu enderrocament. Un sistema electoral (democràcia realment existent) permet canvis, modificacions, actualitzacions. Actualitzacions totals i periòdiques o parcials, amb una part dogmàtica. La Constitució espanyola de 1978 és una actualització dels principis bàsics del franquisme (“pueblo español”, monarquia i monarca posats per Franco (“Caudillo por la gracia de Dios”), l’Exèrcit garant (de gos guardià) de la unitat de l’Estat…
La bona gent, demòcrates que van lluitar contra el franquisme no entenien que els que rebutjàvem el projecte refuséssim participar. Però contra el projecte de Constitució (el franquisme reformat), no sabíem com lluitar. El PNB, partit regionalista, va dir no a la Constitució i després la va acceptar, canvi d’un tracte fiscal especial. CDC ho va acceptar tot d’entrada. ERC tenia prohibit el nom i la difusió clara del seu programa. (Com en un període constituent, pot estar prohibit un partit, que representa una opció popular? Perquè no es tractava de fer una Constitució sinó una validació de les bases del franquisme.)
A la campanya sobre la Constitució espanyola ja es veia que es perdria: CDC, PSUC i el favorit dels Estats Units, el PSOE, apostaven per una segona Restauració borbònica.
Recordo un míting pel NO. Quatre gats. Ens arribava la transmissió per ràdio d’un partit de futbol a l’Argentina. Em va venir un atac de melancolia. La repressió dels militars a l’Argentina i aquí havia vist unes pintades de “Juan Carlos I el Democratizador”. El catalanisme se satisfeia cridant “Visca Catalunya!”, “Som una nació!” o “Visca el Barça!”, tant se valia. Vaig abandonar l’actuació amb pretensions polítiques i vaig passar-me a l’activisme de base, primari. Venien deu o vint anys que costaria tornar a aixecar l’independentisme.
Quan va acabar el Congrés de Cultura Catalana es van muntar els Consells Populars de Cultura Catalana per realitzar-ne les resolucions. La veritat és que el Congrés va ser la tapadora perquè es trobessin i es reconciliessin les patums de la cultura catalana amb els negociants franquistes (perdó, exfranquistes) de la cultura. De les conclusions del Congrés, intel·ligents i assenyades, no se’n va complir cap. Però gent d’ERC i independents com Max Canher van muntar equips d’activisme de baixa intensitat per catalanitzar els rètols del nom dels carrers i les botigues, per tenir televisions en català, van impulsar la Festa Nacional dels Països Catalans…
Martí Marcó, 1979
Jo vivia a la Ronda de Sant Antoni i Martí Marcó al barri del Pedró, érem veïns i membres dels Consells Populars de Cultura Catalana. Enraonàvem llargament i de vegades arribava un moment que quedàvem callats. Estàvem d’acord: els “polítics”, els vells de la resistència s’havien buscat un raconet al PSUC, a CDC o al PSOE, la “cultura”, per a ells, era per anar fent xup-xup sense vessar-se. La situació, deia jo a en Martí, és com la del període 1945-1970: guerra freda, amb les democràcies occidentals mantenint l’antic enemic, el franquisme. Temps de fer resistència i mantenir el focus. La tongada 1970-75, els independentistes i la resta d’antifranquistes coherents havien fet un esforç de donar-ho (“O ara o mai!”, “Més llenya, és la guerra!” eren les consignes) però insuficient per la “traïció” dels líders reformistes no s’havia assolit la Ruptura. L’independentisme havia de reconstruir-se de cap i de nou i amb nous mètodes, estàvem en un a nova època, calia muntar moviments reivindicatius no reformistes, municipalistes des dels barris, reivindicar drets civils, iniciatives culturals (com una nova Nova cançó, fer tebeus, còmics o historietes …) no només conservadors (centenaris i memorials) sinó innovadors, com feien els CPCC, un activisme més orientat a guanyar-se el poble i mobilitzar-lo que a derrotar l’enemic en un intercanvi de cops en camp obert, preparar-se per a una campanya molt llarga… “Tant ens hem d’esperar!”, s’exclamava en Martí.
Martí buscava, llegia i parlava amb els companys, més d’estratègia que d’ideologia, i feia bé. Editava cançoners, repartia adhesius, era el primer a l’agitació a la Rambla, discutia Fuster, es cartejava amb Pedrolo, era de la direcció d’ERC.
L’operació en què va morir continua essent incomprensible. La seva generositat i coratge brillen en el nostre record.
El 23-F del 81 es tanca la Transacció, temps de canvi. El gel, que s’havia esberlat, s’ha tornat a soldar.

Joaquim Auladell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *