En els comentaris Víctor Baeta informa a Rafael Pla sobre les relacions amb Alberto Garcia Esteve i Manuel Del Hierro en els anys 70, com defensors dels antifeixistes republicans del FRAP. L’acte ‘Tortura i repressió en el franquisme’ al Col·legi Major Rector Peset. ANNA notícies entén que el FEIS de CCOO no és un depositari imparcial de l’arxiu de l’advocat Alberto Garcia Esteve

tortura2
Organitzat per Amnistia Internacional i el FEIS de CCOO, s’ha fet un acte per denunciar que l’Estat espanyol no ha complit i continua sense complir les seues obligacions internacionals sobre desaparicions forçoses i promoció de la veritat, justícia i reparació de crims comesos durant la Guerra Civil i el franquisme. Aquesta és una de les principals conclusions dels informes recentment publicats pel Grup de Treball de l’ONU sobre Desaparicions Forçoses o Involuntàries i el Relator Especial per a la Promoció de la Veritat, la Justícia, la Reparació i les Garanties de no Repetició. Amnistia Internacional ho fa en el marc de la campanya global contra la tortura
Per la seua banda, la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS) de CCOO, és la dipositària de l’important llegat documental dels arxius d’Alberto Garcia Esteve, que va ser, amb Manuel Del Hierro, els advocats que van defensar a centenars de membres del FRAP valencians.
Des d’ANNA notícies entenem que el FEIS de CCOO no és un depositari imparcial d’aquesta documentació fet que són hereus de la política de ‘reconciliació nacional’ que va donar pas a l’actual règim dinàstic, política a la que el FRAP s’oposava frontalment. Aquesta lluita per la ruptura democràtica i contra el pacte amb el franquisme que va dur el FRAP, és silenciada de manera sistemàtica pels partits i organitzacions de l’actual règim sorgit d’aquell pacte.
Les intervencions han constatat les distintes interpretacions sobre l’anomenada ‘transició democràtica’; per part d’aquells que van pactar amb el regim franquista i dels que es van oposar a aquest pacte, com va ser el cas dels darrers cinc afusellats i dels centenars de militants del FRAP detinguts i torturats l’estiu de 1975, tres mesos abans de la mort del dictador.
Sols Lucila Aragó des de la mesa i Víctor Baeta des del públic han donat testimoni personal de tortures en agost-setembre de 1975; cap persona més ha donat testimoni personal de tortures. La intervenció de Baeta ha sigut en base a la descripció que fa en el seu article publicat l’u de juliol del 2000 al Levante-EMV i que a continuació reproduïm:

Publicat en Levante-EMV – València, 1 juliol del 2000

UNA MICA MÉS D’HISTÒRIA

Una història concreta de la humanitat, si l’haguera,
hauria de ser la història de tots els homes.
Hauria de ser la història de totes les esperances, lluites i patiments humans.
Karl R. Popper

La col•laboració Melones todo el año de Josep- Vicent Marques sobre Los de Alaquàs (Levante-EMV 28-06-00) i la convicció de que no acabaré el llibre autobiogràfic que tinc encetat des de fa anys, m’anima a escriure sobre altres històries que van succeir en els mateixos mesos en que foren detinguts i soltats els 10 d’Alaquàs. També m’anima a escriure una certa sensació que estic reben -i que les noves generacions també poden endur-se-, de creure que aquells mesos, si bé eren de dictadura, aquesta era ja prou blaneta i que “la inminente transición política” estava ja a la volta de la cantonada. A bou passat, quan la història es conta, algunes interpretacions poden portar a engany. A l‘estiu del 75 ningú sabia que Franco moriria al novembre d’una malaltia que es va fer evident a partir d’octubre. I van ser precisament eixos darrers mesos d’agost i setembre, quan la dictadura va mantenir intacta la seua repressió ferotge. Una tia meua aragonesa ho va descriure molt bé fent referència a la relació de Franco amb la meua família, va dir: “Hay que ver este hombre, nos hizo mal cuando llegó i nos hace mal cuando se va”.

Franco i el seu règim, va ser criminal des del principi a la fi, i ho va ser, en cada moment històric, contra aquells que lluitaven sense concessions contra la dictadura, aplicant detencions amb tortures, presó i afusellaments, ja foren maquis com Quico Savater, comunistes com Julian Grimau, anarquistes com Puig Antich o simplement demòcrates i republicans com Lluís Companys.

En els darrers anys ho va ser envers aquells que no estàvem disposats a pactar una nova restauració monàrquica que posteriorment seria legitimada per la Constitució de 1978, aquella que ara ens refreguen constantment per la cara i que Jordi Solé Tura va deixar escrit sota que pressions es va consensuar, en el seu llibre Nacionalidades i nacionalismos en España (Alianza Editorial 1985); per a que ara l’Aznar ens sentenciés, respecte al tema d’Euskadi, fa uns mesos: “cap negociació sota l’amenaça de la violència” i fins i tot Francisco Mora (La historia como fue. Levante-EMV 26-06-00) puga escriure “Nadie chantajeó a Carrillo para que diera los pasos que dio hacia la confluencia con las fuerzas democràticas (sic) que trabajaban por la reforma pactada” Sobre Carrillo no ho sé, però sobre el conjunt de la població que era testimoni de com tractava la dictadura a aquells que no estaven per la reforma pactada i ho feien palès, el lector jutjarà després de llegir el que a continuació descriuré.

En agost de 1975 eren detinguts al País Valencià més d’un centenar d’antifeixistes republicans organitzats en el FRAP organització que havia fundat el 6 de gener de 1974, el socialista i darrer ministre d’Estat de la República, Julio Alvarez del Vayo. Va ser la culminació d’un procés que s’havia encetat en 1971 i en oposició a la línia de “reconciliació i pacte amb el feixisme” que certs sectors dugueren després del Procés de Burgos.

El FRAP al País Valencià va ser una força molt arrelada i amb presència en molts pobles, dels que ara se me’n venen a la memòria: Alcalà de Xivert, Castelló de la Plana, Xilxes, la Vall d’Uixó, Almenara, Faura, Sagunt, El Puig, Alboraia, Bunyol, Requena, València, Cullera, Sueca, Alzira, Xàtiva, Dénia,…formaven part d’ell persones de tots els estaments: llauradors, obrers, professionals, estudiants, professors, artistes i, fins i tot, algun empresari; l’organització contava amb l’ajuda i simpatia, entre d’altres, de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i de M.Sanchis Guarner. Totes aquestes persones tenien en comú una decidida, conseqüent i frontal lluita contra la dictadura que, d’alguna manera, feia nosa als sectors proclius al pacte amb part del franquisme. Després de 1969 amb la detenció i tortura d’Antonio Palomares, responsable del PCE al País Valencià, es pot dir que, al pas per les dependències policials, el tractament va ser distint segons el tipus d’oposició. Segons es propugnés “la reconciliació nacional” amb algun tipus de reforma pactada o es lluités contra la dictadura sense cap concessió.

El quasi centenar de membres del FRAP que van ser detinguts i torturats en agost de 1975 eren del segon tipus d’oposició. El que vaig a relatar no te cap mèrit per la meua part, ni per la dels meus companys, perquè va ser tot fet en contra de la nostra voluntat, però pense que les noves generacions han de conèixer aquesta part de la història que s’insinua però no es conta.

Vaig ser detingut, com la majoria dels meus companys, a punta de pistola, tres mesos abans de morir Franco, en front de ma casa, en el mateix carrer on continue vivint, a les 7.30 del matí quan anava a treballar, un dia d’agost del 75, quan el meu cotxe va ser rodejat per membres de la BPS (Brigada Político Social) que no es van identificar. Moments abans un veí havia sigut apallissat al ser confós amb mi i oferir-les resistència; aquest veí encara pateix les conseqüències d’aquella pallissa. Emmanillat, encara vaig poder cridar a un amic botiguer que alertés a la meua dona que se me’n portaven. En arribar a les dependències policials de Gran Via Ferran el Catòlic i pretendre destruir un paper on hi havia una cita se’n tiraren damunt i vaig rodar per terra. Va ser la primera pallissa, però les veritables tortures encara no havien començat. Vaig ser conscient que estava en mans de malaltissos mentals, quan aquella mateixa vesprada, mentre estava assegut i sempre emmanillat, se’n va acostar un secreta i sense cap explicació amb un mena de porra amb uns elèctrodes en la punta en va donar una descàrrega elèctrica en el braç, un altre que ho va veure va venir d’una correguda per a que li ensenyés l’artefacte, pel que semblava ho estaven estrenant amb nosaltres, i com si foren dos xiquets se’n anaren jugant i rient amb ell. Vaig pensar, Mare de Deu, estic en mans de degenerats. L’interrogatori va començar aquella nit. La meua activitat en el FRAP era la d’enllaç entre la gent que estava en la presó des del 73, els familiars, els advocats i l’organització. L’advocat Alberto Garcia Esteve, m’havia alliçonat de com comportar-me davant de la BPS, “no les facilites la tortura, fes-los treballar” m’havia dit, i efectivament quan aquella nit, i com aperitiu, en van dir que comencés a fer el pato, caminar emponnat i totalment nu, jo em vaig negar i el vaig obligar a que vingueren darrera meu amb un encenedor encès que m’aplicaven al darrere. El seu objectiu era que reconegués a Daniel N. Panisello un navarrès que treballava de fuster a La Telefònica, era tan curt de vista que portava unes ulleres amb cristalls que semblaven un cul de got. Era acusat d’accions terribles. Per aquells grans professionals el seu mètode d’investigació era prou primitiu: la tortura física. Aquella nit van començar a aplicar-me descàrregues elèctriques per tot el cos amb l’artefacte que havien estrenat. Per converses posteriors ens assabentarem que els companys que van caure aquells dies en mans de la Guàrdia Civil van ser torturats amb mètodes més rudimentaris, els elèctrodes anaven per separat i les descàrregues eren menys controlades. Com no estava disposat a fer-me el valent, a cada descàrrega donava uns crits que es tindrien que escoltar des de la Gran Via; per apaivagar-lo em tapaven la cara amb un coixí fins ofegar-me. Descàrrega al cos nu i coixí a la cara. Tal vegada si el que volien haguera sigut que m’inculpés, de segur que ràpidament l’haguera fet, però com el que volien era que a més inculpés al company allò va ser el que, ara ell ara jo, ens tingueren més de dues setmanes interrogant-nos i quasi un mes fins que es van anar els rastres de la tortura i entraren en la presó com si fos un alliberament. Amb tot aquella primera nit quan després del primer interrogatori no havien tret res de mi, en tancar-se la porta del calabós, vaig començar a fer exercicis gimnàstics i vaig somriure d’alegria. Allò que sempre havies pensat de com te comportaries davant d’una situació límit com aquella havia passat i l’havia aprovat. En tot el pitjor era quant des del calabós es sentia allò de “puerta”, significava que demanaven al gris que estava en el corredor que obrís la reixa del passadís i podia ser que vingueren una altra vegada a per tu. Van ser un fum les sessions a que en van sotmetre aquells professionals de la investigació, amb variants diverses, en una d’elles Benjamín Solsona, és una pena que no sàpiga més noms d’aquests grans professionals, va començar a colpejar-me amb una petita porra per tot el cap i a cada cop cantava FUDE-FRAP, FUDE-FRAP,…fent referència a l’organització dels estudiants. Aquella nit ja no vaig fer exercicis gimnàstics, després de la sessió elèctrica, del coixí i de la porra, ja em portaven en volades. En el calabós gràcies a un mocador que encara portava, el vaig poder posar delicadament entre bony i bony dels que m’havia fet el Solsona al cap i vaig intentar descansar, estirat damunt de la bancada de pedra. Aniré resumint perquè dues setmanes allí donen per a molt, acabaré amb allò que per a mi va ser el pitjor moment. Una de les nits va arribar el que, podíem dir, va ser el clímax. Eren quatre, un em va agafar per el coll i en tirava el cap contra la paret, un altre per la dreta en donava cops als ronyons i a la panxa, un altre per l’esquerra als testicles i un per darrera m’aplicava descàrregues elèctriques a les manilles. Allò no es podia suportar. Desitjava desmaiar-me però físicament estava molt fort. I com no estava disposat a reconèixer a Panisello vaig inventar-me una boutade, aprofitant-me dels meus orígens aragonesos i de que els meus pares als cinc mesos me van portar de Barcelona a Saragossa per a passar-me pel mant de la Verge del Pilar, vaig començar a implorar a la Pilarica i a cada pregunta, cop i descàrrega jo cridava Virgen del Pilar! Va resultar. Un d’ells que era de Xàtiva, em va agafar pel coll, nu com estava, i ofegant-me em va dir “no me engañas, tu eres un ateo comunista que no crees ni en Dios ni en la Virgen, cabrón”. Solsona li deia: “no le dejes huellas , no le dejes huellas” i ho deia amb accent argentí. Només una variant no van utilitzar amb mi i que si la van utilitzar amb Josep Garés d’Alzira, cops amb una barra a la planta dels peus.

Ja en la presó, alliberats dels professionals de la Gran Via, ens comunicaven que Franco signava, i amb ell tot el consell de ministres, l’afusellament de tres membres del FRAP i dos d’ETA. El 27 de setembre de 1975, a Cerdanyola era segada la vida del basc d’origen extremeny Juan Paredes Manot “Txiqui” (21 anys), que va morir cantant l’himne guerriller basc, de matinada a Burgos l’escamot d’afusellament segà la vida del basc Àngel Otaegui (33 anys) i en Hoyo de Manzanares, en el cap de tir de Motalagraje, sonaren tres descàrregues de fusells: a les 9.20, a les 9.30 i a les 10 del matí, eren segades les vides del gallec José Humberto Baena Alonso (25 anys), de l’aragonès Ramón Garcia Sanz (27 anys) i del madrileny José Luis Sanchez Bravo (21 anys).

L’altre dia no vaig assistir a l’homenatge dels 10 d’Alaquàs. No dic que no s’ho mereixen, per suposat que sí, com tants i tants altres, però en portaven massa records. En aquells temps qui més qui menys, anaven assumint, en la mesura de cadascú, el compromís que, de vegades, de manera casual, passava per davant nostre. Tal vegada un dia algú picava a la porta demanant una ajuda per algú que fugia i calia amagar-lo. La dignitat en un mateix era la mesura de la resposta. Hi hagué de tot. Cap rancor. El FRAP, però, no ha tingut el seu homenatge. No hagué ruptura. Vam perdre. Som els vençuts. Per ara, perquè res és etern.

Víctor Baeta i Subias

7 pensaments a “En els comentaris Víctor Baeta informa a Rafael Pla sobre les relacions amb Alberto Garcia Esteve i Manuel Del Hierro en els anys 70, com defensors dels antifeixistes republicans del FRAP. L’acte ‘Tortura i repressió en el franquisme’ al Col·legi Major Rector Peset. ANNA notícies entén que el FEIS de CCOO no és un depositari imparcial de l’arxiu de l’advocat Alberto Garcia Esteve”

  1. Company,
    te recorde que Albert García Esteve no militava en el FRAP, sinó en el PCE (i després en el PCPV), i estava vinculat a CC.OO.
    En tot cas, no sou vosaltres que podeu decidir on ha d’estar el seu arxiu. Supose que ho decidiria la seua família en el seu moment.

    1. Sr. Rafael Pla.
      Els comentaris de que Anna noticies no es qui per a decidir on esta l’arxiu d’Albert García Esteve es un poc pueril, perque es evident que no te eixa capacitat, ni la preten, però si que pot pensar, igual que qualsevol demòcrata, que un llegat tan important de la lluita antifranquista no deuria estar a la seu d’un sindicat pactista i del RÈGIM com es ara, segons la nostra opinió, el sindicat al que ell estava vinculat en els anys 70, presidit aleshores per un referent moral dels treballadors com va ser el camarada Marcelino Camacho. Però huí es el que es, i ens dona pena que estiga allí el seu arxiu.

  2. Sóc testimoni en primera persona i en infinitat de converses i vivències que en els anys 70, temps de clandestinitat, en el PCE, Alberto García Esteve estava totalment marginat, criticat i a un pas de l’expulsió, entre altres coses per la seua ajuda i connivència amb el FRAP que sobrepassava el caràcter professional. Cal dir també que des de la direcció del PCE m-l existien també reticències per la seua decisió de mantenir-se fidel al PCE. Alberto era un home lliure. Era conseqüentment antifeixista i jo, malgrat les indicacions de la meua direcció política, li feia costat. Alberto no era assimilable per al sectarisme de les direccions respectives, del PCE i del PCE m-l. Una vegada dins de la presó i encausat per la via militar, tots els caps de setmana em venia a visitar sense cap raó professional; per camaraderia antifeixista, republicana i rupturista, com defensava el FRAP. Ell sabia, més bé que ningú, que sols la visita de l’advocat possibilitava el contacte físic amb el detingut amb tot el risc que això comportava. Era, a més d’un home lliure, un valent. Amb Manuel del Hierro, un altre home lliure, varen ser els advocats més valents a l’hora de defensar als membres del FRAP. Quantes vegades vaig visitar amb ells -que em portaven- a altres advocats perquè si els acusats eren, posem per cas, cinc persones, Alberto i Manuel intentaven que foren també cinc els advocats. Per defensar a acusats del FRAP sempre hi havia problemes. Figures que més tard varen ser molt importants fugien, i de que manera, d’estudi.
    En arribar l’anomenada ‘democràcia’, les relacions amb el PCE-PCPV varen millorar, però per llavors els que varen lluitar sense cap concessió, entre ells Alberto Garcia Esteve, contra la monarquia franquista, la ‘reforma pactada’ i la Constitució de 1978 ja havíem sigut derrotats. Fins i tot jo, un derrotat, sense cap entusiasme i de manera resignada, em vaig afiliar al PCPV quan els oportunistes de la primera tongada ja fugien cap el PSOE i els parlamentaris a Madrid del PCE es varen reduir a quatre.
    VBS

  3. Víctor,
    no dubte que García Esteve defensés, també, a companys del FRAP (alguns dels quals vaig conèixer en la Presó de València). I a molta més gent. Entre altres, va ser també el meu advocat, el que me va fer tenir amb ell una relació molt estreta (que descric en la meua contribució al llibre publicat en homenatge a ell).
    El que no és cert és que en els anys 70 estigués “marginat” i “a un pas de l’expulsió” en el PCE. Tot el contrari. Era el nostre advocat de confiança. Entre altres coses, si va ser el meu advocat va ser per indicació del PCE (abans, jo no el coneixia personalment). Albert el que estava era “protegit”, no participant directament en activitats clandestines per evitar la seua caiguda i preservar la seua actuació en defensa dels camarades detesos.
    En ocasió del 1r Congrés del PCPV, Albert García Esteve va demanar l’ingrés amb aquestes paraules: “Demane l’ingrés al PCPV, perquè al PCE maig he deixat de pertànyer”.
    Per cert que alguns dins del PCE i el PCPV, com jo mateix, mai vam assumir les renúncies del PCE en la transició a qüestions com la República o el dret d’autodeterminació (i Albert tampoc). Congrés darrere Congrés, vam presentar esmenes al respecte, com potser recordes, fins que finalment al XIII Congrés del PCE, el 1991, la nostra posició va guanyar, i des d’aleshores és la política oficial del PCPV i del PCE, de la direcció dels quals forme actualment part.

  4. Benvolgut Rafa…
    Per tu m’assabente d’un llibre d’homenatge a Alberto.
    Me jugue una paella a que se silencia la seua col·laboració amb al FRAP o es passa de puntetes.
    Em pots dir quin títol té i quina Editorial ho ha fet?
    Gràcies.
    VBS

  5. Víctor, el llibre es titula “Homenaje a Alberto García Esteve”, editat pel Consell Valencià de Cultura – Generalitat Valenciana en 1998 en València, ISBN 84-482-1916-3. Inclou una “Entrevista a Alberto García Esteve” realitzada en 1985 per un militant del PCE(m-l) EN EL 10é aniversari dels afusellaments del 27 de setembre de 1975. En una de les respostes diu el següent: “Todo esto provocó unos juicios en los tuve, y en eso me enorgullezco, aunque mi definición política sea distinta, pero me enorgullezco en cuanto a honradez profesional, porque me acuerdo de que expliqué lo que era el PCE(m-l) con una tremenda objetividad -puesto que los miembros del PCE(m-l) que yo defendía, y el FRAP, me lo dijeron- frente al Tribunal”.
    A Ximo Cunyà i Alcover: jo encare estic viu (:-), però quan me vaig jubilar vaig cedir la part del meu arxiu personal referida a la meua activitat sindical y en el moviment de PNN a la FEIS de CC.OO., el sindicat al qual estava afiliat en aquell moment i durant la meua vida laboral activa. Posteriorment me vaig donar de baixa quan CC.OO., junt amb UGT, va donar suport a la intervenció militar en Líbia, però mai m’ha passat pel cap reclamar-li el meu arxiu. La història (la meua, la de CC.OO. i la d’Albert García Esteve) és la que és, i no es pot anul·lar.
    I no entenc, per cert, què significa sindicat “del RÈGIM”. Un sindicat no és una organització revolucionària, sinó una organització de treballadors, primordialment per a la defensa dels seus interessos immediats enfront de la patronal. I inevitablement expressa el nivell de consciència de la classe treballadora. En la meua militància política des del PCPV i el PCE per la superació del règim monàrquic bipartidista treballe per elevar la consciència de la classe treballadora, cosa que hauria de portar a que els sindicats majoritaris expressen aquesta elevació de consciència. Mai he cregut que l’alternativa a tenir uns sindicats majoritaris reformistes siga apuntar-se a sindicats revolucionaris minoritaris.

  6. Senyor Pla:
    Si vosté, que ja està jubilat, no sap que vol dir que CCOO es un sindicat del Règim, no cal que li ho explique perque no ho entendrà.
    Respecte al que diu dels sindicats en general, es d’un conservadurisme escandalós.
    El sindicats deurien de tindre una consciencia revolucionaria i no “la defensa dels seus interessos immediats (dels treballadors) enfront de la patronal”.
    Respecte a que els sindicats reflexen la consciència de la classe treballadora, crec que s’enganya, CCOO reflexa la conciència dels treballadors que estàveu afiliats, que evidentment ereu la majoria, pero no la de minories obreres que hem estat lluitant per la trasformació social, tenint sempre enfront a lo que huí es diu la casta, PPSOE i UGT-CCOO.
    Finalment diu vosté que es borrà de CCOO quan l’invasió de Libia.
    Home, pués no es molt coherent, perque segons voste mateix diu, “En la meua militància política des del PCPV i el PCE per la superació del règim monàrquic bipartidista treballe per elevar la consciència de la classe treballadora, cosa que hauria de portar a que els sindicats majoritaris expressen aquesta elevació de consciència”; el que deuria es seguir treballant per portar CCOO al bon camí. ¿O es que ja s’ha cansat?
    En definitiva Sr. Pla, Santa LLucia li conserve la vista, perque visió política progresista no en té vosté cap.

Respon a Rafael Pla López Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *