L’article de Xavier Aliaga comentat per Víctor Baeta (o del perquè el valencià ‘del carrer’ es mostra indiferent -que ja és un pas- a la Diada catalana)

En un interessant article titulat La Diada explicada a un valencià del carrer publicat en LA VEU del PV, el seu autor Xavier Aliaga, actual responsable de Cultura de la revista EL TEMPS, ens descriu allò que li va emocionar de la Diada i reflexiona del perquè, de tornada, amb uns valencians que ell anomena “del carrer” i amb els que va coincidir va copsar que eren ‘indiferents’ a la gran demostració catalana. Són les seues paraules:

És curiós perquè, a molta gent valenciana amb la qual vaig parlar a la tornada, personal “del carrer”, la Diada no els havia impressionat gens ni mica. Repetien els arguments de la premsa i els mitjans madrilenys respecte de la il·legalitat de la consulta, de la no viabilitat de la reivindicació. Era com si assistiren a la rebequeria d’uns xiquets maleducats. Una cosa que no anava enlloc. Una de les expressions de voluntat democràtica més rotundes que haja viscut la vella Europa generava, fins i tot, més indiferència que rebuig, més cansament que alerta. Un amic valencià ressident a Catalunya em comentava, amb un punt de perplexitat i indignació, que les seues amistats del País Valencià contestaren als seus wasaps sobre la històrica jornada amb comentaris banals. No tenien res seriós que comentar al respecte de la Diada. Ni positiu ni negatiu. Bajanades sobre la gent que apareixia a les fotografies. El no-res. El buit.”

La reflexió, plena de perplexitat, que es fa Aliaga, vaig trobar important que fos analitzada.

Ahir per la nit, a punt de gitar-me, vaig descobrir l’article i li vaig fer un comentari. Va ser fet, sense planificació ni ordenació, d’una tirada.

Ara el porte ací una mica ampliat. En roig les ampliacions.

20 de setembre 04.19h
Interessant reflexió Aliaga.
Jo des de fa molts anys també estic reflexionant.
Els innumerables viatges per veure a la família (ma mare viu a Mataró)  i els amics, camí de VAL a BCN (i tornada) per l’A-7 fins a Torreblanca i de l’AP-7 des d’Altafulla o de l’Euromed (amb la via única de Vandellòs a Tarragona) me han donat molt de temps per a reflexionar.
No m’agradaria passar per un pretensiós si te dic que conec prou als d’allà i als d’ací.
Als d’ací els he pogut conèixer amb l’objectivitat que dóna el ser d’origen foraster: sóc nascut a Barcelona i no haver patit directament l’enfrontament identitari entre valencians que malauradament, atiat per l’esquerra espanyola i la dreta espanyola, encara es manté.
Als d’allà, respecte el que pensen de nosaltres els valencians, també me’ls conec. I no t’estic parlant de gent instruïda, de gen amb estudis i il·lustrada. No, no te parle de gent ‘educada’ que si és precís sap dissimular. Te parle de treballadors del port, d’estibadors, de concessionaris de vaixells fàcilment enriquits, de botiguers, de pescaters de la Ribera i de la Barceloneta, de pagesos i hortolans que portaven els seus productes al Born, de treballadors de Correus o de l’estació de França, de bodeguers bròfecs… tots ells clients de la ‘barberia’ de mon pare. Sols dir-te que en sentir a tota eixa patum malparlar dels valencians, quan vaig trepitjar per primera vegada la ciutat de València en arribar en un TAF a l’estació del Nord, als meus 19 anys i amb pantalons d’alpaca brillants, anava amb veritable por.
Tal vegada va ser per allò escoltat als clients de la barberia, per la seua ignorància, per la seua injustícia, per la seua xenofòbia que manifestaven cap els valencians, que com a redempció, dedique part de la meua vida a defensar els valencians en la seua totalitat, sense fer distincions entre esquerres i dretes. Entre ‘catalanistes’ o ‘blavers’.
Foto0941
L’altre dia, el dia 10 de setembre, amb el meu soci Abelard i la seua dona, vàrem estar en el passeig del Born, doncs el Fossar estava tancat per l’acte que Artur Mas anava a fer. En les escales de la porta de darrere de Santa Maria del Mar, església on vaig ser batejat en 1946, havien col·locat una gran pantalla per seguir allò que passava en el Fossar. El passeig estava ple de gom a gom. Els cants, l’emoció, la desfilada dels mossos vestits de gala, el moment, tot invitava a la participació col·lectiva i es van fer visques a Catalunya, a la Independència… Abelard, emocionat com tots, va fer un “Visca el País Valencià”. Confese que jo vaig pensar també de fer-ho. Però com si d’una prevenció tribal o atàvica m’aconsellés prudència (de fet la barberia de mon pare, ara transformada en una oficina d’advocats, estava a pocs metres d’on estaven), va fer que mantinguera la boca tancada i em limités a donar visques a Catalunya.
Doncs bé. El que vaig a contar d’allò que va passar no serà políticament correcte que ho diga per als lectors de LA VEU i, de segur que els negatius em plouran com una gota freda, però (metàfora) com si vinguera del túnel del temps, va aparèixer un dels antics clients de la barberia de mon pare, tal vegada (pot ser no metàfora) seria un fill i va amollar de manera bròfega, en veu alta, desafiant i provocadora, :
– Valencià i home de bé no pot ser.
No se va arribar a les mans de miracle.
Malgrat l’esbroncada de molts assistents, l’home continuava insistint.
Jo confesse que vaig caure en allò que no has de caure, Recordant una altra de les ‘perles’ escoltades en la barberia la vaig capgirar i on ells deien ‘valencià’ jo li vaig dir i senyant-li amb el dit, a l’ignorant:
-‘Català’ si no te la fet te la farà.
Reconec que no ho tenia que haver dit, però no se’m va ocórrer en aquells moments una altra cosa per equilibrar l’ofensa rebuda.
(…)
Pel demés, com diu Aliaga, la Diada fantàstica.
No vos ho podeu imaginar.
Pense que no m’he perdut mai cap 11S.
(De fet des de fa molts anys fem un homenatge a la memòria del maulets valencians que ens recorda la placa d’Alfaro en el Fossar)
Done gràcies a la naturalesa d’estar viu i compartir aquest darrers anys.
Però compte!
Vaig sempre com a valencià en solidaritat amb els catalans.
Jo sóc valencià.
He esdevingut valencià.
Vull que quan falte si algú vol posar una esquela que diga
“Un barceloní que va esdevindre valencià”
Em manifeste l’11S com a valencià.
Com un valencià solidari amb els catalans.
I ho faig amb orgull.
(…)
Aliaga, dius que vas copsar que uns valencians es ‘feien’ els indiferents.
S’ho feien però no ho estaven.
El que passava és que ells no podien compartir aquesta alegria per una senzilla raó: no es senten catalans.
Amb tot la seua ‘indiferència’ és quelcom positiu, és un pas, al no ser  una oposició o confrontació frontal, com pot ser la del nacionalisme espanyol.
És la mateixa reacció que he observat en el bar de Paco (valencianero d’UV-PP) que té en el bar el mapa dels municipis de la Comunitat Valenciana que va regalar el Levante-EMV, que és seguidor del Valencia CF, i que quan guanya el Real Madrid o el Barça (encara que en els darrers anys s’ha fet una mica simpatitzant), reacciona, a l’igual que els valencians que descrius, amb indiferència. Per a Paco, el Madrid o el Barça no són els seus equips; de la mateixa manera que la ‘moguda’ catalana no és la seua, per als valencians ‘del carrer’.
Però te dic que no estan indiferents perquè com Paco, que coneix el meu republicanisme independentista valencià i el meu origen català, em confessa el següent:
– Per a mi lo primer la meua família, a continuació el barri de Morvedre (carrer Sagunt), després sóc valencià i en darrer terme espanyol, per aquest ordre.
I afegeix, perquè ho tinga clar:
– I si me toquen molt els collons, seré espanyol fins que deixe de ser-ho.
(…)
Jo, en el tram 27, també em vaig fer la mateixa pregunta que tu. Per un moment vaig pensar en que aquelles persones foren valencianes. Com podríem mobilitzar els valencians fins al punt que, jo amb la meua bandera per la República Valenciana, no podia entrar en la munió de gent de tan atapeïda com estaven.diada2014g
Sols se’m va acudir una resposta.
Aconseguir transmetre als residents d’Oriola a Vinaròs, el seu orgull de valencians per construir un Estat valencià del benestar fet per TOTS i per a TOTS.
Que és el que senten els catalans.
Transmetre aquest orgull valencià ho intente dir en el llibre que he escrit i que m’agradaria que llegires.
(…)
Mantinc un bon record de la teua persona quan estaves de cap de premsa en la coalició l’Entesa.
Salutacions.
Víctor Baeta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *