Mani de la vesprada. La crónica és de LAVEUPV

eippcctancava3.000 manifestants reclamen més autogovern al centre de València. “Un país per fer, un país per construir” ha estat l’eslògan de capçalera

per engrandir les fotos de laveupv, cliqueu damuntcapçaleracompromisercppccpsoeara
Sergi Tarín / València /La VEU PV
“Què dieu? Molta gent?”, ho preguntava Toni Gisbert, d’Acció Cultural del País Valencià, en eixe moment esotèric de la comptabilitat a colp d’ull. Vora 3.000 persones s’escampen en diverses pancartes i molts metres buits pel carrer Colom. La clàssica manifestació independentista de les vesprades del Nou d’Octubre desemboca desmaiadament al Parterre. Les pancartes embolcallen el pedestal de Jaume I i una veu passa llista d’associacions, coordinadores, plataformes, sindicats, entitats cíviques, partits polítics i les corresponents escissions. Una suma cívica de molta retòrica i poca abundància. Sense el PP, el carrer descansa.
“Un país per fer, un país per construir”, reclama la capçalera. I uns metres abans, sota la pedra d’Audiència antiga de l’actual Tribunal Superior de Justícia, els fills independentistes fan berenar ideològic a banda. “Ni un pas enrere!”, criden els joves, una mica altius i atents a la possibilitat de secretes entre el ramat d’ovelles negres, és a dir, de dessuadores negres. Els pares, en canvi, més socials i socialdemòcrates, enyoren la independència com s’enyora la joventut. El so de la muixeranga s’enlaira com un fum discret. I tot esdevé un mer tràmit de l’edat i del pas del temps.
Abans també ha sigut la música i no tant els crits i les consignes. És allò que sol definir-se com a “ambient festiu”. Tabals, dolçaines i fins i tot una xaranga molt explosiva, més encara pel contrast amb els rostres dels huit militants d’Esquerra Unida que la segueixen, tota una oda interminable a la depressió postelectoral. I al mig, un vell militant amb un pòster gegant del Partit Comunista arengant, amb formes de primera internacional, les masses minses pujat a un banc de pedra. Algunes dessuadores negres l’envoltaven i feien fotos amb una curiositat entre el turisme i l’arqueologia. De fons, les notes del Segadors feien murmurar, “bon colp de falç”, Josep Guia darrere l’eterna pancarta: “Ara, independència”.
I entre la nòmina de polítics amb activitat institucional hi havia Antonio Montiel i Rosana Pastor, de Podem, i Ricardo Sixto, d’Esquerra Unida. Tot enmig d’un desplegament policial tan immòbil que els agents apegats a les escaparates semblaven maniquís fugits rere el vidre. I per fer alguna cosa, els antiavalots es dedicaven a passar del braç ancianes d’una vora a l’altra de l’avinguda feta cabal d’irregular concurrència. “Molta gent?”, insistia Gisbert a l’altura de la Delegació del Govern i enmig sotracs d’helicòpter per la teulada del Corte Inglés. I entre ferir la veritat o la sensibilitat, ja se sap, cal optar per l’indeterminat silenci.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *