No hi ha cap futur possible amb aquesta CUP, per Francesc Abad

Abans del 27-S ho vaig escriure: els vots a la CUP serviran per a comptar ‘sí’ a la independència, però no serviran per a fer la independència. La gestió del post-27-S tot això ho va evidenciar molt clarament.

El pacte agònic que va fer possible el pas enrere del president Mas va ser potser l’última carta per a salvar el procés com l’havíem conegut fins llavors. I va tornar a obrir un horitzó d’esperança que aquesta legislatura fos la legislatura de la independència.

Però aviat es va començar a veure que, necessitats com estàvem de creure que podíem fer-ho, havíem estat massa optimistes, fins i tot uns il·lusos.

Fa dues setmanes la CUP va solemnitzar que ells no se sentien lligats al pacte signat. I que, per tant, si el volien complir el complirien i si no, no.

La deslleialtat de la CUP amb el pacte signat ha estat constant. Però ara arribem a un dels moments clau de la legislatura i el procés: un pressupost decisiu per a la fase independentista en què som. D’acord amb el pacte subscrit és evident que ni n’hauríem de parlar: la CUP es va comprometre a aprovar-los. I, en canvi, hi ha presentat una esmena a la totalitat.

Tanmateix, al punt a què la CUP ha portat les coses, ja és igual si s’aproven o no, que seria gestionar la independència. El gran problema que tenim és que l’ús deslleial i irresponsable que ha fet la CUP de la seva minoria de blocatge en relació amb la majoria parlamentària per la independència ha anat esquerdant dramàticament la majoria social per la independència.

A la Facultat de Dret em vaig familiaritzar amb una expressió per a descriure i valorar els danys que una cosa pot causar: ‘daño emergente y lucro cesante‘. El daño emergente és el mal efectiu, el dany causat de manera directa. El lucro cesante és allò que deixes de guanyar a conseqüència del fet en qüestió. En el nostre cas, el daño emergente és aquest desgast directe a què la CUP sotmet la majoria social per la independència. I el lucro cesante és que, atrapats en els seus deliris, no es visualitza la feina que fa el govern per gestionar el procés cap a la independència (que en fa molta) i no es pot traslladar a la societat un missatge de confiança i il·lusió envers la independència. Hi va haver una època, fa uns tres anys, que tot allò que fèiem era per a explicar per a què volíem la independència i què implicaria. Ara estem totalment col·lapsats per l’espiral destructiva de la CUP. Ja fem prou de mirar d’evitar l’efecte devastador de les seves bogeries. I no hi ha manera de teixir un relat del moment ni de què volem fer ni de les implicacions positives que tindrà per a tots.

Diumenge hi va haver una manifestació important a Barcelona. Dic important pel que defensava (els drets socials dels catalans davant les agressions del TC) i per qui la convocava: gairebé tots els partits polítics, els sindicats i les grans organitzacions de la societat civil. Doncs, malgrat aquesta enorme llista d’organitzacions convocants, totes amb gran capacitat de mobilització, el resultat va ser més aviat discret, per no dir que va fer figa. Segons els organitzadors, 60.000 persones. Segons la guàrdia urbana, 8.000. Molt enardiment previ, molta poesia social, moltes crides, moltes sigles i performances… però una mobilització final fluixeta. Fins al punt que ja no era important el suport a la manifestació sinó la ‘unitat’ de sigles de la convocatòria.

Setmanes enrere la CUP havia convocat una altra manifestació, sota el delirant paraigua de la ‘desobediència’, del ‘desobeïm’. Un altre fracàs. A tot estirar, un parell de milers de persones. Molta samarreta i molts escarafalls i al final de la manifestació a la plaça de Sant Jaume, sort de les cartolines, perquè era mig buida.

Anem fent seguidisme dels deliris cupaires, anem fotent-nos trets al peu, que si continuem a aquest ritme quan ens descuidarem serem els de sempre.

Ho he dit moltes vegades: la principal amenaça per al procés independentista i la majoria social és la incertesa associada a qualsevol procés independentista, inclòs el nostre. Estratègicament, és clau treballar per reduir a la mínima expressió aquesta incertesa, tranquil·litzar, donar seguretat i confiança a tothom qui vol la independència i també a tothom qui no hi arriba perquè té por de què pot passar.

Doncs bé, la CUP i aquesta rucada de la desobediència, presentada com l’han presentada ells (i elles), és l’atac més fort que podem fer a la credibilitat i la seguretat en allò que fem. Perquè no defensem pas un procés en què no es respecti res ni ningú i que tot es pugui desobeir perquè algú ho digui, al seu capritx. No defensem el fet de deixar de restar sotmesos al dret i a les lleis, no respectar les normes ni els procediments. Encara més, treballem en un marc jurídic que empari el procés i garanteixi la seguretat jurídica, sense cap mena de salt al buit, en aquesta transició. No proposem un campi qui pugui que ens aboqui a la selva de la ‘llei del més fort’, ni un forat negre jurídic.

Agradi o no a la CUP, proposem un procés ordenat i amb respecte a tot i a tothom.

Quan el procés arribi a la fase decisiva, final, si es manté l’absència de diàleg amb l’estat espanyol i es confirma que és impossible una sortida negociada i democràtica, evidentment caldrà fer un acte unilateral que esdevindrà un acte de desobediència. I punt. A això queda reservada la possible desobediència, no a una manera de viure i d’actuar, en què no hi hagi lleis, ni acords, ni compromisos, ni ordre ni respecte per res ni per ningú.

Els pactes es compleixen. Les lleis s’obeeixen. La propietat privada es respecta. Els deutes es paguen. I la policia garanteix els nostres drets i un ordre per a exercir-los en llibertat, i no deixarem el carrer en mans dels vàndals.

Fem un procés perquè tothom hi guanyi, que respecti i asseguri els drets, l’status quo i l’estil de vida de tothom. Un procés que permeti de generar més riquesa i més oportunitats per a tothom. I sí, sens dubte, sobretot, també un procés per a poder atendre millor, amb més justícia, les necessitats dels qui tenen menys o no tenen res. Perquè sabem, i el TC ens ho demostra cada setmana, que només la independència ens permetrà de fer-ho de la manera que volem com a país i com a societat. I perquè sabem que només la independència ens permetrà de gestionar els nostres recursos perquè tothom hi guanyi i ningú no hi perdi. Perquè el nostre treball genera prou recursos per a atendre totes aquestes necessitats que ara, per l’autoritarisme judicial antidemocràtic o per la discriminació econòmica que implica l’espoliació fiscal, no podem atendre.

Sincerament, no sé com hem de sortir d’aquest atzucac en què ens trobem. Si les forces polítiques que van permetre de fer Junts pel Sí mantinguessin el compromís amb la unitat i no es deixessin arrossegar per les temptacions partidistes, ho veuria clar: noves eleccions abans no sigui massa tard i la situació actual hagi trinxat la majoria social independentista. Però tots sabem que aquesta unitat, que és la clau per a assolir la independència, que és condició necessària per a fer-la possible, avui no la tenim assegurada.

L’única cosa que sé és que si les coses continuen així, la CUP no tan solament farà impossible de gestionar la independència, sinó que liquidarà, letalment, la majoria social que dóna suport a la independència. Ja comencem a tenir proves d’aquest desgast. I la legitimació de la violència que ha fet la CUP en relació amb tot això que ha passat a Gràcia és una línia vermella que no es pot passar i que pot tenir conseqüències devastadores. Les imatges que ha escampat l’entorn de la CUP són pròpies de la demència de la propaganda d’Estat Islàmic, i no tenen res a veure, violen, massacren les imatges amb què l’independentisme ha forjat la majoria social aquests anys, i que algú va batejar encertadament amb la denominació de ‘revolució dels somriures’. Fem-hi alguna cosa abans no sigui massa tard!

@FrancescAbad, expert en sistemes d’informació i avaluació en la gestió pública

2 pensaments a “No hi ha cap futur possible amb aquesta CUP, per Francesc Abad”

  1. No hi ha futur possible amb la dreta (Convergència, Democràcia i Llibertat o com s’anomenes) que realmente no vol independència, sinó dependència directa de Berlín i Bruxelles

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *