Nomdedéu fa autocrítica i diu que torna…

nomdedeuLA CULPA ÉS MEUA
Enric Nomdedéu

07 de novembre, 2015

Estic profundament decebut, estabornit fins i tot. Feia temps que una decisió política grupal, no em disgustava tant. I mira que porte anys manifestant alguns disgustos. Alguna gent ja ha explicat millor del que jo seria capaç de fer-ho què és el que ens ha dut fins ací. Modestament d’alguns dels mals estructurals d’este edifici que ara sembla en ruïnes, jo ja n’havia parlat, escrit, advertit… Però tant se li val això ara.

Torne a llegir l’escrit que vaig publicar fa algunes hores. Jo volia que ens presentarem com a Compromís, i com això era impossible perquè Iniciativa i Verds van bloquejar la possibilitat de que les bases de tot Compromís ho decidiren, davant la disjuntiva que se’ns plantejava vaig apostar a contracor per una gran coalició. Tampoc no ha estat possible. Algú ha fet que no siga possible? Probablement. S’ha fet impossible perquè hi havia qui volia que es complís un full de ruta pensat de fa temps? Probablement. 

Quan parlem d’una EU suïcidant-se, puc compartir-ho, però…li demanàvem pactar amb els que vam rebentar el grup parlamentari, i amb la formació que els porta ignorant i insultant des de fa any i mig. Tampoc no resulta sorprenent que esta gent tinguen un rampell d’amor propi. (No dic que siga políticament intel·ligent, dic que és humanament més que comprensible).
Veig a companyes i companys gesticular estos dies de tensions i decepcions. Sobreactuar. He vist coses terribles publicades a les xarxes per part de càrrecs públics de la nostra coalició. I també del BLOC, que són els que més em dolen, perquè és el meu primer cercle (ui, perdó!) de fidelitat grupal. He vist irresponsabilitat. I sobretot, he vist cinismes.
Alguns dels que bramen ara, com diuen que brama la tonyina mar enllà, eren la guarda pretoriana de les renuncies del BLOC quan qui bramava era jo. He vist a gent que defensava protocols incompressibles, criticant els actuals protocols que, és cert, tampoc no resulten gaire comprensibles. He vist a gent que m’ha amenaçat i insultat greument en Consells Nacionals o fins i tot en l’Executiva, dient que jo volia trencar Compromís, fent tot el possible per trencar Compromís i titllant de traïdors a gent que ha fet possible la seua nòmina.
Els “cristians vells”, alguns dels quals no passen de conversos de fa quatre dies, no sé si passarien la prova de “tirar de la manta”. Hi ha càrrecs públics que ho són, gràcies al treball dels seus companys/adversaris interns. Perquè les seues aportacions en campanya van ser nul·les. I des del primer moment quedà clar, que enfocaven les primàries no com una lícita competència per tindre la millor llista electoral possible, sinó pensant en com controlar el partit i la coalició. Pensant en clau de congrés. De poder. I la seua campanya es va fonamentar en la difamació, i els atacs, més que en fer propostes programàtiques i xafar carrer per buscar la complicitat de la gent a qui volem representar. Trist.
Els “joves turcs” que han demostrat una enorme capacitat il·lusionadora i estratègica en rebentar tots els pronòstics de les primàries, formen part d’una generació feta d’èxits polítics. I em tem, que no han valorat prou que els seus èxits són fills de la nostra persistència en el fracàs. Mai no ens vam rendir, per això ara ells triomfen. I crec que això els porta a ignorar una cosa molt obvia. És cert que cal fer un pas endavant i buscar un nou model organitzatiu, però no es pot donar la sensació de renunciar a tot el que ens ha dut fins ací, perquè a molta gent, massa gent, ens ha costat anys d’esforços. Si algú sap de la necessitat de créixer i sumar, som precisament la gent que venim d’on venim (ja ho vaig dir l’altre dia i no ho repetiré), i sabem que en cada bugada ens hem deixat un llençol. Però no es pot declarar inútil el passat, sense pensar amb el mal que això fa a les persones. I el primer, sempre ho hem dit, són les persones. I no és només romanticisme, esta lloa al passat, és també estratègia!
Els qui tiren la culpa de tot a Iniciativa i a l’ambició de Mónica Oltra (ambició certa) no fan altra cosa que minimitzar-se. Que reconéixer la seua incapacitat. De veres que una sola persona per valuosa que siga (valua certa) pot passar per sobre d’organitzacions amb quasi tres milers de militants com és el BLOC? De veres que el BLOC no té cap capacitat de lideratge dins de la coalició?  De ser així, el que queda palès no és un potencial homèric d’Oltra, sinó la kunderica insuportable lleugeresa dels nostres lideratges interns. 
Jo crec que Consol Castillo s’estima este país per sobre de sigles i escenaris. I Enric Morera també. I Àgueda Micó. I Vicent Marzà. I Fran Ferri. I Baldo. I molta, moltíssima gent d’este partit, i d’algun altre. Ho fan també gent jove recent arribada, i gent que retorna de l’exili interior, sembla que a passar comptes. No crec que al BLOC hi hagen traïdors, perquè si ho cregués, aleshores hauria de dir que ho eren els que van munyir abans d’ara, pactes amb partits d’àmbit espanyol, i en condicions indecents per al valencianisme. Perquè això ja ho hem viscut. Portem una dècada llarga instal·lats en el dia de la marmota. De fet, crec que el Consell Nacional del BLOC l’hauria de presidir Bill Murray, que ho faria infinitament millor que el que hi ha ara. 
Si creguera que hi ha traïdors, fa anys que n’hagués assenyalat amb el dit. Aquells que es reunien abans de les Executives per portar-ho tot pastat, al marge de les Executives, al marge del Consell Nacional. Res del que vivim en estos dies convulsos, és nou. 
Jo no vull confluir. Jo no tinc res a vore amb Podemos. Possiblement amb alguna gent de Podemos sí, però no amb la seua estructura política. Res. Però vull ser honest amb mi mateix i reconéixer que si hem arribat fins ací, és culpa meua.
És culpa meua perquè vaig deixar de participar en debats del Consell Nacional, perquè vaig deixar d’assistir a l’Executiva Nacional, pel fàstic que em produïa vore com aquelles reunions eren una batalla constant entre bàndols. Els atacs despietats dels uns contra els altres, i de molts contra una. La mala educació. Les mentides. Els crits. El BLOC no s’ha trencat ara. No. El BLOC està trencant-se des de fa anys. Tot això que ens passa ara té que vore amb este protocol electoral, en les formes, en els terminis (tot absolutament impresentable, tot i que probablement amb estes cartes que juguem no podíem lligar una escala de color); però té a vore amb la situació d’impotència interna al BLOC. De cainísme. I és ací on reitere que és culpa meua.
Per molt que durant temps em sentís en el mig de la diana de grups i persones d’una enorme virulència discursiva i política, no havia d’haver fet un pas enrere. Havia d’haver seguit defensant allò en el que crec. Havia d’haver seguit assumint riscos personals i desgasts emocionals. M’ho vaig posar fàcil, vaig decidir dedicar el meu treball polític a la part institucional i apartar-me la vida de partit. Ara sé que és un error. Si algun traïdor hi ha, sóc jo, per fer això.
En el meu descàrrec diré que mai he tingut ambició en eixe sentit. Ho sap Pere Mayor que ja fa 25 o 30 anys va pensar en mi per a ser Secretari d’Organització, i no ho vaig ser. Ho sap Pepa Chesa que amablement, ja fa 20 anys em va dir que lamentava eixe desinterés meu pel poder intern, perquè creia que jo podia aportar. Ho sap Enric Morera al que mai he demanat estar en cap càrrec, i a qui només he dit que sí a formar part d’un parell d’Executives per allò de “la unitat i tal”. 
Però prou. Una de les raons que ens ha dut fins ací, és la manca de lideratge al BLOC. I eixa manca de lideratge ha configurat com únic lideratge possible de Compromís, el que ja coneixem. I una cosa és reconéixer que hem coincidit en el temps i l’espai amb una persona amb un enorme magnetisme que l’ha configurat com líder natural de les llistes electorals, i l’altra, és el punible abandó de la democràcia interna a Compromís, per manca de lideratges. De contrapés. 
Jo no plegue. Jo torne. A disposició del BLOC. A disposició de fer més Compromís. Demanant disculpes per haver-me rendit. Demanant disculpes per no haver estat a l’alçada. Demanant disculpes per no haver seguit el dia a dia.
Vull més Compromís. I vull un Compromís profundament valencià i valencianista i això és el que aporta el BLOC. Jo sí que sóc un nacionalista. Perquè em preocupa la gent del meu país, i els països, som les persones. 
La culpa és meua. Ves que no siga també un poc teua. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *