On llegiu Esquerra unionista catalana, ací cal llegir Esquerra unionista valenciana

El diputat Gabriel Rufián és un agut piulador. Acostuma a resumir en 140 caràcters allò que vol dir, la qual cosa no sempre és fàcil. Més enllà de la demagògia que sovint acompanya el seu verb, de vegades l’encerta. Twitter és el regne de la síntesi, de les idees condensades i les reflexions rotundes. Cal aprendre a resumir, a treure paraules sense restar sentit a la frase. Cal evitar adjectius innecessaris, buscar sinònims més breus, esquivar paraules òbvies; en definitiva, agusar l’enginy. Twitter és la xarxa de l’espontaneïtat… meditada.
L’altre dia, Rufián va escriure un d’aquests piulets tant d’ell. Anava dirigit, sense esmentar-lo, a Xavier Domènech, el diputat de la coalició En Comú Podem que va participar en la manifestació convocada per Podemos a Madrid per escalfar l’ambient de cara a fer més creïble la moció de censura que els podemites han presentat contra el govern del PP: “La malo es que algunos de los que hoy están en un escenario en Sol por una República Española nunca están en uno en Barcelona por una República Catalana”. Té tota la raó, en Rufián. A Barcelona, En Comú Podem és, junt amb el PSC, una coalició unionista. La diferència entre els socialistes i els comuns és que l’unionisme dels segons no impedeix que donin suport a un referèndum d’autodeterminació. Un referèndum que, a parer seu, hauria de ser pactat amb l’Estat. Els socialistes ja fa temps que ni tan sols ofereixen aquesta possibilitat. Lluny ha quedat aquella frase que tots els socialistes catalans repetien sense parar: “Referèndum legal i acordat”. Era l’any 2014 i no hi havia encara un govern netament independentista a la Generalitat.

En Comú Podem no és una coalició homogènia, però els independentistes hi són minoria. De la mateixa manera que hi ha una dreta unionista —amb el PP, Cs i els esqueixos derivats de CiU al capdavant—, a Catalunya existeix una esquerra unionista l’objectiu de la qual és esdevenir la pota catalana d’un projecte espanyol alternatiu al PP i al PSOE. Fa dècades que això és així. Fins i tot als anys 30 ja era així. La disputa entre Macià i els tres ministres del govern provisional republicà perquè desistís de la proclamació de la República Catalana ja anava d’això. Dos d’aquests tres ministres eren catalans, mentre que el tercer era andalús, el ministre de Comunicacions Diego Martínez Barrio. Així doncs, Lluís Nicolau d’Olwer, d’Acció Catalana Republicana i ministre d’Economia Nacional, i Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, un republicà radical socialista tarragoní que va disposar fins i tot d’un corrent polític propi, el “marcel·linisme”. Aquests catalans, republicans i d’esquerra, van ajudar a escapçar el procés constituent que es proposava l’ERC de Macià per passar a negociar amb el govern de la República  l’estructura jurídica de la nova autonomia catalana. Una autonomia aprovada pel parlament espanyol el 9 de setembre de 1932 i prèviament referendada, el 2 d’agost, pels catalans (vostès ja saben que llavors les dones no podien votar).

La segona vegada que l’esquerra catalana es va supeditar als interessos de l’esquerra espanyola va ser el 6 d’octubre de 1934. La insurrecció de la Generalitat presidida per Companys va ser espanyolíssima, atès que va ser provocada pels canvis produïts en el govern de Madrid i no pas pel que passava a Catalunya, on l’esquerra continuava controlant l’autonomia. No dic que en aquella insurrecció no hi participessin separatistes, començant pel conseller Josep Dencàs, membre d’Estat Català, però el que volia Companys era aixoplugar els republicans espanyols d’esquerra perquè instauressin a Barcelona un govern provisional de la República per desafiar la CEDA i Lerroux. Aquella “solidaritat” catalana amb el PSOE de Largo Caballero va comportar l’empresonament del Govern de la Generalitat i la supressió de l’autonomia. Quin gran negoci que van fer Companys i ERC! Per culpa d’allò ara hem de suportar les teories revisionistes i benèvoles de personatges com Pío Moa, que avui és un extremista de dreta, com abans era un terrorista dels GRAPO, sobre els motius de l’aixecament militar de Franco.

Una part de l’esquerra catalana sempre ha supeditat el destí de Catalunya al canvi polític a Madrid. Per a aquesta esquerra, els vots catalans són el rebost de l’esquerra espanyola

La darrera vegada que l’esquerra unionista catalana va intentar supeditar Catalunya als interessos de l’esquerra espanyola va ser durant els anys de la Transició. A l’Assemblea de Catalunya es van produir diversos enfrontament entre l’esquerra nacional, llavors representada pel FNC i el PSAN, i el PSUC, que tot i definir-se com un partit nacional català era, simplement, unionista. Una part de l’esquerra catalana sempre ha supeditat el destí de Catalunya al canvi polític a Madrid. Per a aquesta esquerra, els vots catalans són el rebost de l’esquerra espanyola. En això l’esquerra unionista catalana s’assembla com dues gotes d’aigua a la dreta autonomista. I és que una cosa no és incompatible amb l’altra. Que En Comú Podem defensi el referèndum no ens ha de fer perdre de vista que Xavier Domènech, Joan Coscubiela i Ada Colau —i encara més en el cas d’Albano-Dante Fachin— són unionistes declarats. I quan els surt la vena patriòtica, a tot estirar recorden aquell Nicolau d’Olwer que, enmig de les converses amb Macià perquè revoqués la República Catalana, es va treure de la màniga, que per això era un molt bon medievalista, el terme de Generalitat de Catalunya per posar nom al que era tan sols una autonomia regional espanyola.

En fi, que Gabriel Rufián es lamenta per una manera de fer que és habitual entre els hereus de l’esquerra unionista a Catalunya. Són estatistes, d’això no cal dubtar-ne, però el seu Estat, el que els importa de debò, es Espanya. Per això no entenc aquesta insistència a voler convèncer qui ja està convençut de tot el contrari. Si arriba el dia en què els catalans i catalanes —de dreta, de centre i d’esquerra— aconsegueixen proclamar la República Catalana, aquell dia els unionistes d’ara es reciclaran i fins i tot voldran disputar l’espai polític als partits independentistes de dreta, de centre i d’esquerra. A Rufián l’acusaran, com de fet ja fan ara, de no ser prou esquerrà. Tot plegat és més vell que cagar ajupit.

Un pensament a “On llegiu Esquerra unionista catalana, ací cal llegir Esquerra unionista valenciana”

  1. Excel·lent article del senyor Colomines, un dels pares ideològics de la futura República catalana. El que bàsicament ve a dir,es que el sobiranisme català (com tots) , és cosa de burgesos o gent de dretes.
    Res de nou davall el sol!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Mitjà per la República Valenciana