L’Institut Universitari de Filologia Valenciana (ara IIFV) va ser creat a iniciativa de Manuel Sanchis Guarner i a la seua mort Joan Fuster va ser el seu director. En l’actualitat Vicent J. Escartí i Soriano és el director de l’IIFV.

[RV/PVE ens envia esta informació per a la seua publicació en ANNA notícies]

M. Sanchis Guarner i Joan Fuster, els dos primers directors de l’IUFV i l’actual director de l’IIFV, Vicent J. Escartí i Soriano

Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV)

Un institut universitari és un organisme integrat per professors i investigadors universitaris que tenen com a objectiu comú fer recerques, impartir docència i emetre resolucions científiques sobre un camp especialitzat de coneixement.
La decisió de crear un institut universitari correspon als òrgans de govern de la universitat en què aquell s’integrarà. Quan un institut universitari és compartit per diverses universitats rep la consideració d’institut interuniversitari. Els instituts interuniversitaris es creen mitjançant convenis entre universitats. En qualsevol cas, la seua creació ha de ser aprovada per l’òrgan de govern de la comunitat autònoma a què pertanyen, a proposta del consell social de la universitat i amb l’informe favorable del Consell d’Universitats (article 10 de la Llei de Reforma Universitària).
L’any 1978 es creà (O. M. de l’11 de juliol, BOE del 18-X-1978) l’Institut Universitari de Filologia Valenciana com a organisme científic de la Universitat de València; la iniciativa de creació va partir del professor Manuel Sanchis Guarner, el seu primer director. Després de la mort d’aquest, han ocupat el càrrec de director els professors Joan Fuster, Antoni Ferrando, Rafael Alemany, Manuel Pérez Saldanya, en funcions, Joan J. Ponsoda, Ferran Carbó, Rafael Ramos i, en l’actualitat, Vicent J. Escartí i Soriano.
Acordada la seua transformació en Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana [IIFV] (1987), es creà com a tal per un Decret de la Generalitat Valenciana del 22 de novembre de l’any 1994 (DOGV del 29-XI-1994), després de l’informe preceptiu del Consell d’Universitats. L’integren la Universitat de València-Estudi General, la Universitat d’Alacant i la Universitat Jaume I, de Castelló de la Plana, és a dir, les tres universitats valencianes amb estudis superiors de filologia. El Reglament de l’IIFV preveu la integració d’altres universitats valencianes que s’hi vulguen adherir.
L’objectiu específic de l’IIFV és l’estudi lingüístic i literari del valencià, dins el marc general de la llengua i la literatura catalanes. A més de les finalitats docents i investigadores, l’IIFV té, entre les seues competències, l’assessorament en tots els àmbits relacionats amb el fet lingüístic i literari valencià. En el conveni de creació de l’IIFV s’estableix que, independentment de l’autonomia de cada universitat, aquest serà l’únic organisme que, en nom de totes les universitats que l’integren, podrà assessorar i dictaminar en les matèries filològiques de la seua competència.
L’IIFV ha col·laborat amb l’Administració local i autonòmica, i amb altres institucions i entitats públiques i cíviques, bàsicament, en l’emissió d’informes i dictàmens sobre qüestions lingüístiques, en l’assessorament de treballs d’investigació i en matèria gramatical i lexicogràfica.
Durant aquest període l’IIFV va iniciar la reforma del Reglament de règim intern. El nou Reglament va ser aprovat en la reunió del CG del 10 de novembre del 2000. Posteriorment va ser aprovat per les Juntes de Govern i pels Consells Socials de les tres universitats.
Aquest Reglament ha estat renovat com a conseqüència de la posada en vigor de la LOU i dels nous estatuts de les universitats valencianes i, una vegada aprovat pel Consell General de l’IIFV i els Consells de Govern de les tres universitats, ha entrat en vigor en novembre de 2006.

IIFV

 

Hemeroteca (8 setembre 2014): Sobre la contradicció principal, ací i ara

Publiquem aquest article publicat en La Veu el 8 de setembre del 2014, i que en aquests moments per raons desconegudes no es pot accedir al seu contingut.

Sobre la contradicció principal, ací i ara
L’esquerra valenciana, en la seua acció política contra la dreta valenciana,  actua de manera metafísica. L’esquerra valenciana concedeix a la dreta valenciana un valor de contradicció principal, de contrari preeminent, que no té. La contradicció entre l’esquerra política valenciana i la dreta política valenciana, és una contradicció ful.
Les contradiccions que afecten als valencians són múltiples. L’avanç de la societat valenciana es fa en la mesura que, aguditzades  aquestes contradiccions, es superen. Però si no escollim amb cura, si ignorem la contradicció principal, aquella que en la seua resolució, ens ha de produir el major avanç, llavors els xicotets avanços en les contradiccions secundàries queden subsumits per la no resolució de la contradicció principal d’avanç.
L’esquerra valenciana té tantes dificultats per eixir del pou on està enfonsada tants anys, perquè, entre altres raons, actua de manera metafísica en la creença que les mancances que pateixen els valencians es resoldran dins de l’Estat espanyol. La contradicció principal per a aquesta esquerra és la que enfronta, dins de l’Estat, a l’esquerra i a la dreta. Per a l’esquerra valenciana les contradiccions entre l’Estat espanyol i els valencians, principalment l’espoli econòmic,  o no existeixen o són secundàries o es poden resoldre en una altra Espanya.
Per a aquesta esquerra els valencians no tenim cap contradicció  amb l’Estat espanyol, i sí existeix, és secundària i superable dins del mateix Estat. Per aquesta esquerra sols compta com a contradicció principal la que, com a part del pueblo español,  se’ls ha destinat que resolguen i no és una altra que l’enfrontament contra la dreta valenciana, com a part de la dreta espanyola. Aquesta esquerra ignora la contradicció existent entre l’Estat espanyol, eufemisme d’Estat castellà – esdevingut Imperi espanyol, ara ja terminal- i els territoris que domina i espolia. Aquesta contradicció, vigent i resolta fins ara contra els valencians, té data documentada d’inici: el 29 de juny de 1707 amb el decret de Nueva Planta. Decret que es reflecteix en totes les Constitucions espanyoles esdevingudes, des de la primera en 1812, fins a la darrera de 1978, passant per la republicana de 1931.
Podem afirmar que la causa del perquè l’esquerra valenciana actua de manera metafísica rau en que no exerceix com a valenciana. Perquè exerceix de manera subsidiària, com espanyola. Perquè actua d’esquenes a la contradicció principal.
Ara, per primera vegada des de 1707, el sobiranisme valencià republicà ha teoritzat la superació de la contradicció principal d’avanç, per damunt de qualsevol altra, ara i ací.
Per als sobiranistes valencians,  la contradicció principal, la que en la seua resolució ens ha de donar el major avanç per a superar les mancances de la nostra societat, és la que enfronta a l’ofegada economia productiva valenciana front a l’imperant economia especulativa i espoliadora espanyola. La contradicció entre els interessos del poble valencià (residents de l’actual Comunitat Valenciana) contraposats als interessos de l’Estat espanyol.
Aquesta contradicció sols es pot superar amb l’assoliment d’un Estat valencià que, d’Oriola a Vinaròs, controle els recursos econòmics que generem els valencians. Un Estat que face possible l’economia que ens ha caracteritzat sempre com a poble emprenedor i treballador: l’economia productiva. Economia productiva lluny de l’economia especulativa i espoliadora que ens han importat des de l’Estat espanyol.
Sols un Estat valencià sobirà i independent, amb la bandera de la República Valenciana onejant a la seu de les Nacions Unides, un Estat en mans dels valencians i al servei dels nostres interessos, que controle els nostres recursos econòmics, amb unes entitats financeres pròpies, podrà potenciar la nostra economia productiva.
Una política d’Estat –d’Estat valencià–, basada en una aliança de facto entre el Capital i el Treball, que aposte  per guanyar en productivitat, però no baixant els salaris, sinó en  millorar la tecnologia dels mitjans de producció, la qualificació de la ma d’obra i l’organització del treball, potenciant l’educació a tots els nivells, atenent suficientment la investigació, el desenvolupament i la transferència de tecnologia.
No tenim altre camí, ni cap altra alternativa.
Però per a arribar al nostre Estat valencià de benestar, cal des de ja assentar les bases que faciliten, en el seu moment, el poder assolir-lo. Caldrà començar per fer realitat dos objectius:
–         aconseguir l’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA VALENCIANA que recapte tots els impostos.
–         refer el sistema financer valencià, partint de les nostres Cooperatives de Crèdit que ja existeixen i estan compromeses amb la nostra economia productiva, la valenciana.
 
Víctor Baeta, president d’AIVCAM / NEM Sabadell
i autor del llibre ’Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’
Valènci 8 setembre 2014

Les 500 nits de Carme Forcadell (Amb una foto inèdita d’ANNA notícies)

LesEditorial - José Antich 500 nits de Carme Forcadell

José Antich
Barcelona. Dissabte, 3 d’agost de 2019

[Editorial en castellà]

Carme Forcadell, el 29 de juny de 2008, als locals del CIEMEN, quan era membre de la PDD que presidia Elisenda Romeu. FOTO: ANNA notícies (per engrandir la imatge cliqueu damunt)

L’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, per a qui el ministeri públic demana 17 anys de presó per un delicte de rebel·lió, ha complert aquest dissabte 500 nits de reclusió provisional en diferents presons, des del 10 de novembre del 2017, primer per iniciativa del jutge d’instrucció del Tribunal Suprem Pablo Llarena i ara per decisió del president de la sala que els ha jutjat, Manuel Marchena. Forcadell, activista cultural i expresidenta de l’ANC entre 2012 i 2015, va portar la veu cantant en aquesta entitat sobiranista fins a saltar a la presidència de la cambra legislativa catalana.

Com a organitzadora de les quatre primeres manifestacions multitudinàries de l’independentisme, ha estat una figura política perseguida des del primer moment pel deep state i això explica la gravetat de l’acusació de la fiscalia i el fet que, tot i que la Taula del Parlament és un òrgan col·legiat, s’hagi mantingut la causa de la presidenta al Suprem i la dels altres cinc membres sobiranistes hagi anat a parar al TSJC i s’hagi rebaixat la imputació en desobediència.

El cas de Forcadell, com el dels dos Jordis ―Cuixart i Sànchez, que han complert 657 dies a la presó―, és especialment singular perquè són unes acusacions molt greus quan ella era la presidenta d’una cambra legislativa. Això li ha valgut el suport de més de 600 diputats i exdiputats de 25 països, que van firmar un manifest el desembre passat demanant la seva llibertat immediata i criticant el seu empresonament “per permetre un debat” parlamentari. Forcadell va desatendre informes dels lletrats, que d’altra banda no eren vinculants, entenent que ni podia ni havia d’exercir cap coacció de l’activitat parlamentària. Presidents d’altres parlaments regionals europeus li han donat la raó i nombrosos eurodiputats també, partint dels principis que regeixen en les democràcies parlamentàries i la llibertat de les paraules.

Les seves paraules en el seu al·legat final al Suprem el passat 12 de juny ressonen avui amb la mateixa força que aquella jornada en el Tribunal Suprem: “Estic sent jutjada per ser qui soc, per la meva trajectòria política, no pels meus actes, no pels meus fets”. Hi ha hagut un esforç per incriminar-la, fins i tot amb acusacions durant el judici que eren falses. Però res no li ha tornat la llibertat.

Mitjà per la República Valenciana