El sac de boxa per Víctor Baeta (publicat en Levante – EMV 15 oct.2009)

(publicat en Levante – EMV 15 oct.2009)

El sac de boxa

Un sac de boxa és aquell element que utilitzen els boxejadors per a entrenar-se. És un element estàtic que, en rebre els cops, perd momentàniament la verticalitat però que sempre torna a la seua posició inicial per a estar en disposició de continuar rebent. El valencianisme polític del BLOC ha esdevingut un sac de boxa. Un element amb el que s’entrenen i diverteixen els cadells de l’extrem ideològic explicitat en la Constitució de 1978 que en el seu article 2 sentència:
“La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”.
Aquest principi metafísic –el sistema solar podrà desaparèixer però Espanya subsistirà ‘indisoluble’ per tota l’eternitat– és compartit i defensat per l’ample ventall dels espanyols que estan en nòmina per exercir com a tals. Des dels joves boxejadors que s’entrenen directament amb el sac de boxa, ja sabeu, com pel propietari i administradors que regenten el gimnàs on esdevé l’esport. És a dir des dels violents grups d’extrema dreta fins al Cap de l’Estat, el rei Juan Carlos, passant pels partits polítics dinàstics i ací, a la ciutat de València,  pel guàrdia de seguretat del ‘gimnàs’, el delegat del Govern el senyor Ricardo Peralta.
L’any passat, per aquestes mateixes dates, el Levante-EMV (19-10-2008) em publicava l’article ‘La pedra i el vidre’ amb motiu dels atacs a seus del BLOC i de  l’agressió que una regidora de la Safor va patir. Enguany, el dia 9 d’octubre, un titular del mateix periòdic anunciava: “El Bloc irá al acto pese a las amenazas y los violentos”  Aquesta notícia era la imatge ideal per als partits dinàstics espanyols: mostrar el valencianisme com un fet conflictiu. Tot el ‘ventall’ va col·laborar i va fer el seu paper eixe dia. La patètica escena va quedar gravada per a la història: dos diputats del BLOC, Enric Morera i Josep Maria Pañella, i un grapat de joves valencianistes perseguits i agredits pel jovent, alegre i combatiu, de l’extrema dreta espanyola i amb unes forces de seguretat, també espanyoles, que portaven els beneits valencianistes com cagalló per sèquia pels carrers laterals per on passava la processó cívica del matí del 9 d’octubre.
Les lamentacions són inútils. Quan l’Estat de dret ho és per a uns i no ho és per a la resta, no cal escalfar-se el cap. No cal continuar enganyant ni estafant als valencians dient que en aquest Estat de dret cabem tots. És mentida i que ho afirma esdevé, malgrat les seues bones intencions, còmplice d’aquesta situació. En aquest ‘gimnàs’ als valencianistes només els toca el paper del sac de boxa. Els que tinguen inclinacions masoquistes poden seguir participant d’aquest joc.
Amb nosaltres que no compten. Els sobiranistes valencians republicans, els demòcrates valencians –amb els de la resta de l’Estat i d’Europa– estem ja  cercant un altre gimnàs, distint al que es va construir amb materials espuris i que es va inaugurar en 1978.
Víctor Baeta Subias, de República Valenciana – Partit Valencianista Europeu
Ciutat de València, 11 d’octubre de 2009

La pedra i el vidre [ Levante-EMV (19-10-2008)] article de Víctor Baeta

La pedra i el vidre [publicat al Levante-EMV el 19 octubre 2008]

La matinada del 13 d’octubre algú va llançar una pedra i va trencar un vidre de les finestres de la seu del Bloc Nacionalista Valencià. El 9 d’octubre pel matí vaig acompanyar el Bloc Jove en la processó cívica on rebíem els crits d’alguns titllant-nos  de catalanistes i d’antiespanyols.  En Gandia, dies abans, una altra pedra feria greument a una regidora del BLOC d’Alqueria de la Comtessa quan participava en un acte del Correllengua.

Per a un observador valencià no massa iniciat en la política, que són la immensa majoria, queda clar que aquestes agressions, aquestes i moltes altres que podríem enumerar, són conseqüència d’un conflicte. El que no tinc tan clar és que l’observador siga conscient que les agressions, en la seua immensa majoria només tenen un sentit, sempre les pedres van cap el BLOC i altres, que són els que sempre reben.

Per a l’observador anterior, en un assimilació superficial de les informacions esporàdiques que rep, pot arribar a la conclusió que la pedra la llança un valencianista (espanyol naturalment) radicalitzat a un catalanista (no espanyol) també radicalitzat. La pedra és valencianista (espanyola) i el vidre trencat, o el cap ferit de la regidora, catalanista (no espanyol). L’observador, que és un ciutadà pacífic, afirmarà que el conflicte i la violència no són bones, però que la raó de la seua existència és la que ell ha deduït: un conflicte entre valencianistes i catalanistes. Així, simplificant. Perquè l’observador que de normal gaudeix quan guanya la selecció de Del Bosque, esborra del conflicte la paraula ‘espanyol’. Els radicals que s’enfronten són, simplement, valencianistes i catalanistes.

Però anem a aprofundir. No siguem el normal espectador. Siguem un observador informat. La pedra, a ningú se l’escapa, la llança un nacionalista espanyol militant, disfressat de valencianista. Valenciano y español, deia la samarreta d’aquell que blasmava contra la bandera despenjada -des dels balcons de la Intersindical Valenciana- per la secció valenciana del partit català  -de nació catalana diuen els seus estatuts-  que lidera Puigcercós. Somos españoles y valencianos, se reafirmen els activistes anticatalanistes. I com de nació només pot haver una aquesta és naturalment, per a ells, la espanyola. Llavors qui llança la pedra resta clar qui és i com el Delegat del Govern també és espanyol, pelillos a la mar…

Però, i el vidre trencat? El vidre és catalanista? com l’observador normal arriba a deduir. És el BLOC catalanista? És la Intersindical catalanista, perquè des d’un dels seus balcons es va despenjar la bandera dels defensors de la nació catalana? Arribats a aquest punt he de confessar que, malgrat que pretenc ser un observador informat, no sabria que contestar. Els estatuts del BLOC -a l’igual que els d’ENV, Estat Valencià i RV-PVE, el meu partit, – el defineixen com a sobiranista valencià. Aquests partits tenen com objectius:  L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant l’aprovació d’una Constitució valenciana sobirana. Constitució valenciana per damunt la qual no pot haver una altra. És a dir valencianisme polític en estat pur. Llavors perquè els meus dubtes. Doncs perquè si malgrat tot els estatuts del BLOC em diuen que són valencians i només que valencians, la seua acció política, millor dit, la seua apàtica no acció política, els seus silencis, els seus seguidismes, el porten com cagalló – ni xixa ni llimonà – per les sèquies dels altres. Espanyolistes i catalanistes es barallen a casa nostra i nosaltres valencians, el valencianisme polític, d’espectadors. El mateix podem dir del silenci oficial de la Intersindical valenciana.

Aquesta indefinició li passarà factura al BLOC com li va passar a Unió Valenciana, que per no voler renunciar als seus vots espanyols ha desaparegut políticament. El BLOC per por a perdre els vots catalanistes també anirà desapareixent; perquè a l’igual que el valencianisme folklòric  del PP es va engolir a UV, el catalanisme cultural del PSOE, ara més necessitat que mai, sabrà engolir-se, de mica en mica, el BLOC i, en l’operació, alguna molleta inofensiva políticament, li deixarà a eixe Ganimedes del PSOE que és l’ERPV. En el cas de la Intersindical -que no suposa cap competència política-, sinó els importa ser el sindicat del sector catalanista del PSOE, el seu futur pot ser prou brillant. Mentre nosaltres, el sobiranisme valencià, sense defallir continuarem la travessia del desert.

Víctor Baeta i Subias, de República Valenciana -Partit Valencianista Europeu

Intervenció de Víctor Baeta (amb autocrítica prèvia de l’autor) el 13 de maig del 2006, a la plaça del Patriarca, al final de la primera manifestació per la República a València

[Ara a finals del 2013 faig una lectura crítica d’aquest parlament que vaig fer el 13 de maig del 2006 a la plaça del Patriarca en finalitzar la primera manifestació que es va celebrar a València per la República i que tot seguit d’aquesta nota transcric íntegrament.
En maig del 2006  jo militava al BLOC i les eleccions autonòmiques s’anaven a convocar en maig del 2007. M’havia incorporat, com ja he contat en capítols anteriors, després de l’experiència fallida d’Esquerra Valenciana, i ho vaig fer per coadjuvar a que el valencianisme polític entrés al parlament valencià. En entrar en el parlament – deien els dirigents del BLOC i els quadres mitjos – seriem visibles, aconseguiríem ser escoltats i el valencianisme polític s’enlairaria. En altre lloc ja he valorat com lluny d’enlairar-se, el que va fer és plegar-se a l’esquerra espanyola diluint, a canvi de vots que són sous, el seu valencianisme en un sucursalisme a la cerca impossible de l’Espanya plural. És a dir a l’igual que ara per al PSOE EUPV i Compromís, llavors aquesta estratègia passava  per la conformació de ‘tots’ -PSOE i els adlàters EUPV i BLOC- units contra el PPCV per, així, intentar allò de: “quítate-tu-que-me-pongo-yo”. Aquesta intervenció meua d’eixe dia, estava dins d’aquesta estratègia guerra-civilista molt pròpia dels espanyols i a la que els valencians ens sumem amb entusiasme carpetovetònic. La meua intervenció és una barreja d’apunts retòrics de posicionaments sobiranistes valencians republicans i, d’altra, de clams guerra civilistes, alguns d’ells incendiaris a l’estil del ’tot val contra el mono’, en especial, aprofitant la tragèdia de les foses republicanes del cementeri de València, contra l’alcaldessa que faran les delícies d’alguns, i que el Levante –EMV va recollir diligentment, i tot amanit amb l’objectiu de preparar el moment per llançar al final del discurs la consigna política pràctica d’allò que realment interessava als que aspiraven a l’alternança per canviar al partit sucursalista conservador per ‘altres’, també sucursalistes però, això sí, progressistes. Ara, desprès d’allò vist, de la submissió del valencianisme polític a l’esquerra espanyola i de l’espectacle oportunista  d’incompliment de la paraula política donada als electors que va suposar el trencament de Compromís,  renuncie  a qualsevol acció política autonomista, guerra civilista i partidista. Després del nyap del BLOC dins de Compromís, la meua acció política és independentista valenciana de convivència, la promoguda per una nova, novíssima, futura República de convivència valenciana a la que tots, i dic tots, – fins i tot l’alcaldessa- ens ha d’agermanar; la de treballar per la unió dels valencians per assolir el nostre Estat valencià, la nostra República Valenciana. Quede constància de la meua crítica a una part del discurs que vaig fer i que a continuació reproduisc. ]


Bon dia. Les meues primeres paraules seran de reconeixement als valencians que, arreu del País, han fet possible aquesta primera manifestació reivindicativa per la República. Als republicans del Baix Segura, del Baix Vinalopó, de l’Alacantí, de les Marines, als republicans de les comarques centrals, de la Safor, de les Riberes, als republicans del Camp de Morvedre, de l’Alt Palància, de les Planes , als republicans del Maestrat, als republicans del nostre País Valencià. Benvinguts els republicans espanyols que travessant el port de Contreras, amb fraternitat republicana, esteu ací, entre nosaltres. Benvinguts els germans catalans que també vos haveu acostat avui ací, travessant territoris on us contestaven Bon dia cada vegada que dèieu Bon dia. Benvinguts tots.
 Republicans i republicanes. Prengueu nota d’allò que vaig a dir.
Al Fossar de les Moreres, al barri de la Ribera de Barcelona, al costat de Santa Maria del Mar, ara encara no fa un any, un grup de valencians vàrem col•locar una placa on es recorda els Maulets valencians que van continuar lluitant contra els borbons i els botiflers, desprès de la desfeta d’Almansa,  de la crema de Xàtiva i de Vila real en el 1707. Una placa d’homenatge i record, als Maulets valencians que van morir defensant la llibertat dels territoris de la Corona d’Aragó i que estan allí soterrats.
“Al Fossar de les moreres no s’enterra cap traïdor, en perdent nostres banderes serà la urna de l’honor”
diu el pelleter que amb un foc que mai s’apaga l’ajuntament de Barcelona ha erigit per honorar-los allí on estan soterrats.
Ací a València també tenim un Fossar on en comptes de moreres han crescut palmeres; és el nostre Fossar de les Palmeres. En ell milers i milers de Maulets republicans valencians del segle XX i d’altres territoris, defensors de la llibertat i la democràcia republicana van ser assassinats per la barbàrie franquista. Barbàrie que ens va tornar de nou els borbons i ens va convertir de ciutadans d’una República en susdits d’un “Reino” . Reino imposat a sang i foc. La monarquia elegida per Franco i la Constitució de 1978 que pretén legitimar-la són els fonaments de l’actual estat de dret a l’estat espanyol. La Constitució de 1978 en els seus orígens i en la seua gènesis està tacada de sang, amb la sang dels nostres Maulets. La Constitució de 1978 és el darrer decret borbònic. El primer recordeu va ser el Decret de Nova Planta del 1707. Els borbons per als valencians suposa imposició i violència, sang i mort. Des de que venen per primera vegada en 1707 fins que tornen en la darrera en el període que va del 39 al 78. Així ho van entendre els nostres republicans Constantí Llombart, Blasco Ibáñez, Marco Miranda, Soto i Mas, Bosch i Morata, Carles Salvador, Navarro Borràs, Thous i Llorens, Gómez Nadal, Adolf Pizcueta, Miquel Duran de València, Almela i Vives, Bernat Artola, Enric Bastit, Mateu i Llopis, Sanchis Guarner, Juli Just, Joaquim Reig, Ignasi Villalonga, Rodríguez Tortajada o Huguet entre molts altres.
Ara la botiflera i borbònica alcaldessa que tenim, amb la prepotència que ha agafat per la falta d’una oposició, oposició que pacta amb els botiflers un estatut de vergonya, ha intentat portar el ciment de l’especulació fins i tot al cementiri. Rita Barberà ha volgut profanar els nostres morts. Ha pensat que ho podia fer. S’havia pensat que podia posar ciment sobre els nostre morts, sobre els millors homes i dones que ha donat aquesta terra. S’ha pensat que a falta d’oposició, es podia passejar cofoia de la ma dels seu rei i del seu papa, els dos de Roma, amb la seua jaqueta roja com a trofeu, d’un roig tacat de sang republicana, per inaugurar les noves propostes especuladores dels negocis de tots ells, dels Zaplanes, dels Fabra,s dels Alpieri’s, i de tots els que hi són darrera.

 Però la societat civil i republicana, a falta d’una oposició, l’ha parat els peus. No sols no ha pogut posar ciment sobre els nostres morts sinó que ha començat a cavar la fosa on la retirarem políticament a ella i a tots ells en el 2007.
Republicans i republicanes. Ni un sol vot es pot perdre en les properes eleccions a l’esquerra del PP i del PSOE. Els republicans hem de contribuir, junt amb la resta de l’esquerra valenciana, a retirar al PP a l’oposició i a condicionar al PSOE a donar suport a veritables polítiques d’esquerra, valencianistes, ecologistes i republicanes.
 

  • Republicans fins al 2007 mobilització general per deixar en minoria el PP.
  • El millor homenatge als republicans soterrats és treballar per la República per la qual van donar la seua vida.
  • Republicans i republicanes la llavor que avui hem plantat creixerà i fructificarà.
  • La llibertat, la igualtat i la fraternitat en la humanitat vencerà. El futur és nostre.
  • Endavant republicans…
  • A per les repúbliques: la valenciana, la de la confederació ibèrica, l’europea, la de la humanitat.
  • Visquen totes les repúbliques que defensen la llibertat sense cap dominació, la igualtat sense cap privilegi, la fraternitat sense cap condició.
  • Per les repúbliques. Visca la República.

Mitjà per la República Valenciana