Els Goya, del no a la guerra de l’esquerra espanyola canyí al silenci pels presos polítics catalans

Els Goya, del no a la guerra al silenci pels presos

Carlota Camps| Barcelona. Diumenge, 4 de febrer de 2018
636533042952446891
Si per alguna cosa s’ha caracteritzat el món de la cultura és per el seu punt crític i reivindicador. Així s’ha plasmat any rere any en premis i cerimònies com els Goya. L’any 2003 la gala dels premis de cinema espanyol es va convertir en un crítica al Govern espanyol i a la guerra d’Iraq, el 2009 va criticar la crisi i el 2012 va fer una defensar aferrissada del jutge Garzón després de la seva inhabilitació. Aquest any va ser una gala feminista i molt critica contra el masclisme al cinema, això sí, cap record pels presos polítics, tot i ser indubtablement un dels temes de l’any.
El Marriott Auditorium Hotel es va omplir aquest diumenge a la nit de ventalls de colors vermell, a favor de la igualtat de gènere, però no es va veure ni un sol llaç groc. Malgrat que estaven nominats, i van acabar essent premiats, alguns artistes catalans, l’empresonament d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart tampoc va ser present en cap dels discursos. Una situació que contrasta amb la que es va viure fa tot just una setmana als premis Gaudí, que es van convertir en un record i una reivindicació pels presos i els exiliats.
En la gala catalana, van ser-hi presents amb llaços grocs i a través dels discursos d’alguns dels premiats, però també a través del discurs de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, o del presentador de la nit, David Verdaguer. L’actor, però, que va ser premiat amb el Goya a millor actor de repartiment, no va fer-ne cap referència en el seu discurs a Madrid. Tampoc la catalana Bruna Cusí ni, evidentment, la directora cinematogràfica Isabel Coixet, coneguda per la seva defensa de la unitat d’Espanya.  Premis Goya 2018 - EFE

Una gala en euskera, però no en català
L’edició dels Goya d’enguany va ser, probablement la poliglota de la història, ja que estaven nominades pel·lícules en quatre idiomes: català, castellà, euskera i anglès. Tot i això, la llengua catalana no va estar present en els discursos dels premiats catalans, a diferència de l’euskera, que va estar-hi molt present amb la pel·lícula basca Handia, que va guanyar fins a 10 estatuetes.
Això sí, el cinema català va ser un dels grans premiats de la nit. Estiu 1993, l’òpera prima de Carla Simón, es va fer amb tres dels vuit premis Goya als que optava, entre ells el de millor direcció novella, el de millor actor de repartiment (David Verdaguer) i millor actriu revelació (Bruna Cusí). També va rebre el premi a millor curtmetratge documental Los desheredados, dirigida per la catalana Laura Ferrés.
Els premis més prestigiosos, millor guió adaptat, millor direcció i millor pel·lícula, van ser per la pel·lícula anglesa La llibreria, de la també catalana Isabel Coixet.

Lluita feminista

Tot i oblidar-se dels presos o de la repressió exercida pels cossos de seguretat de l’estat contra el referèndum de l’1 d’octubre, que van deixar un miler de ferits de diversa consideració, els Goya van ser força reivindicatius. L’Associació de Dones Cineastes va convertir la gala en una reivindicació a favor de la igualtat i contra el masclisme.
Les sabates planes, símbol contra la “tirania dels talons”, i els ventalls vermells van ser els protagonistes de la nit. Les reivindicacions feministes van ser-hi molt presents en els discursos de les artistes premiades, però també a nivell polític.
Sanchez Iglesias Garzon premis Goya - EFE
El líder del PSOE, Pedro Sánchez, el de Podemos, Pablo Iglesias, el de Cs, Albert Rivera, o també Alberto Garzón, d’Izquierda Unida, van passar per la catifa vermella amb els protagonistes de la nit, els ventalls vermells, i van defensar el paper de la dona, tant en el món del cinema com en tots els àmbits.

REPÚBLICA O BARBÀRIE!

NO HI HA ALTERNATIVA: REPÚBLICA O BARBÀRIE! Comunicat de Poble Lliure

NO HI HA ALTERNATIVA: REPÚBLICA O BARBÀRIE!

 Cal una estratègia republicana basada en la fermesa, la unitat i la mobilització.

Davant l’agudització de la deriva autoritària d’un estat espanyol que ha optat per liquidar la democràcia a còpia de repressió i xantatge, tal com hem vist amb les noves citacions per declarar al Tribunal Suprem espanyol a mitjans de febrer, i de l’espectacle, entre desconcertant i lamentable, de la no-investidura del legítim President Puigdemont, des de Poble Lliure manifestem que:

  1. Una part del moviment independentista i republicà sembla continuar sense entendre la naturalesa de l’estat espanyol, intrínsecament oligàrquic i autoritari, i segueix enganyant-se amb falsos eslògans com “anirem de la llei a la llei” o “la democràcia sempre guanya”. Un senzill repàs als llibres d’història ens demostra que això no és així, i que , de fet, en el cas d’Espanya, gairebé MAI ha estat així. L’Estat espanyol i els poders que el conformen mai permetran de bon grat l’emancipació del poble català, fet que contradiria la seva doctrina fundacional (el nacionalisme excloent i unitarista), ni s’avindran a aturar l’espoli econòmic del nostre poble, font primordial de llur supervivència.
  1. La República Catalana, com a projecte polític alliberador que permetrà la construcció d’un futur de justícia i llibertat per al nostre poble i esdevindrà una porta oberta a la democràcia per a la resta de pobles oprimits per l’estat espanyol, tan sols serà possible a través de la lluita, de la confrontació democràtica entre un poble organitzat i un estat com més va, més putrefacte. Després de la seva nova i contundent derrota a les urnes el 21D,  l’estat tan sols contempla la repressió, la derrota i la humiliació en el seu full de ruta per a Catalunya.
  1. Espanya es troba al límit de la fallida, segrestada per un govern que ha saquejat el país, amb un poder judicial corromput i al servei exclusiu de l’executiu i les elits extractives, i amb un poder mediàtic qualificat com “el menys creïble del món occidental” pels observatoris internacionals de premsa, que atia la catalanofòbia com a via d’escapament per al descontentament popular i, alhora, com a mitjà per garantir la supervivència econòmica del règim a curt termini.
  1. Davant l’augment de la persecució política del règim contra l’independentisme, demostrat aquesta setmana amb les noves citacions per mitjans de febrer a persones destacades –a les quals volem mostrar tota la nostra solidaritat i suport- de l’ampli espectre polític republicà al Tribunal Suprem espanyol, ens reafirmem en què només amb la fermesa, unitat i solidaritat antirepressiva de tot el moviment republicà es podrà aturar l’embat de l’estat.
  1. En aquest context, no només és inadmissible, sinó també impossible una estratègia de replegament i retorn a l’autonomisme. L’autonomia ja no existeix, ha estat escanyada econòmicament, intervinguda políticament i liquidada a cop de sentència judicial. I no hi ha ningú que la contempli com a opció seriosa: ni l’espanyolisme, decidit a liquidar qualsevol fet diferencial que contradigui el seu nacionalisme supremacista i excloent, ni el poble català, conscient que aquesta va esdevenir, des del 2010, una via morta.
  1. El Tribunal Constitucional, el TSJC i el ministeri d’hisenda espanyol no es cansen de demostrar, dia rere dia, que és impossible fer polítiques d’igualació social des de les institucions autonòmiques. El discurs reformista propagat pels Comuns i assumit per sectors d’ERC és una fal·làcia. L’eixamplament de la base republicana no vindrà donat per renúncies, i gestió d’engrunes, sinó per intensificar la lluita democràtica en defensa dels nostres drets i llibertats, denunciant el caràcter oligàrquic i extractiu de l’estat espanyol i lligant la lluita republicana a les lluites socials.
  1. La claudicació no és només una traïció als milions de persones mobilitzades per un projecte alliberador. És, sobretot, una estupidesa estratègica. “Com més cedíem i obeïem, més ens maltractaven”, ens recordava Rosa Parks. En la mesura que l’estat vegi que la repressió causa l’efecte desitjat, no dubtarà en utilitzar-la de manera sistemàtica. Cap dirigent republicà hauria d’oblidar que el poble català no està disposat a seure mai més a la part del darrera de l’autobús.
  1. Per tant, l’independentisme ha de dotar-se d’una estratègia de ruptura que contempli i prevegui les vicissituds intrínseques de l’enfrontament entre el nostre projecte republicà democràtic i un estat autoritari que, després de la seva nova i contundent derrota a les urnes, tan sols contempla la repressió i la humiliació en el seu full de ruta per a Catalunya.
  1. Aquesta estratègia, com ja vam comentar el desembre passat, ha de fonamentar-se en tres pilars:
  • – La fermesa per plantar cara a la repressió i a la deriva autoritària de l’estat, a les agressions feixistes i als intents del nacionalisme espanyol de destruir les nostres institucions i els pilars de la cohesió del nostre poble. Fermesa per, en contraposició a tot intent de regressió, fer avançar el projecte republicà tant en els àmbits institucional, econòmic, social i internacional.
  • – La unitat en la defensa de la República Catalana pel damunt de càlculs partidistes i oportunismes de curta volada. Unitat per evitar el segrest de les institucions actuals per part del feixisme espanyol, unitat per construir una institucionalitat lliure del jou autonòmic i les eines polítiques, econòmiques i socials per fer efectiva la República.
  • – La mobilització per part d’un poble organitzat per fer valdre els seus drets i defensar la República. Cal una reorganització del moviment popular que permeti, des de la resistència pacífica i la desobediència civil activa, encarar la confrontació democràtica amb l’estat, els seus aparells repressius i els poders econòmics que el sustenten.

El vell món s’ensorra i el nou no ha acabat de néixer, però amb fermesa, unitat i mobilització no  passaran els monstres i avançarem amb pas ferm vers la República Catalana.

Secretariat Nacional de Poble Lliure,

3 de febrer de 2018

Dignitat cavallers, dignitat…

Es tracta de no legitimar mai l’opressor

I això comença pels gestos.
M’explico. Acabo de veure una piulada d’en Fachin on es pregunta si negar-se a fotografiar-se amb en Millo comporta inhabilitacions. Òbviament és irònic però trobo que encerta de ple.
La foto en qüestió sembla que està presa en l’àmbit del Mobile World Congress i apareix el virrei nomenat pel gobierno de Madrid envoltat de personalitats de la societat catalana. Podeu veure’ls vosaltres mateixos al final d’aquest comentari.
No n’espero res de la Colau, ni de l’alcaldessa de l’Hospitalet, ni d’en Nobita per citar-ne alguns (tot i que amb la boca petita han dit q desastre, qué mal todo en referència al 155), però d’en Trias i de la segona autoritat de Catalunya com és el President del Parlament, n’esperava una mica més.
La política és també gestos. I dignitat. I algú que ha estat nomenat per dissoldre les institucions catalanes senzillament no comparteix res -ni una foto- amb representants escollits democràticament pel poble de Catalunya. Si altres ho volen fer, endavant. Però en Roger Torrent -i en Trias, per què no- han perdut una magnífica ocasió per, educadament, això sí, fotre-li una plantofada a en Millo i de retruc al bloc del 155. Es tracta de, quan s’ha de fer la foto sortir-se’n, convocar la premsa i dir que no, que ells no tenen res a compartir amb aquest senyor i que la dignitat institucional els ho impedeix.
No té aquest comentari cap intenció d’aprofitar aquest moment per criticar en Roger Torrent pel seu paper en la investidura fallida. N’hi ha altres fils que en parlen i ja he expressat la meva opinió. Més aviat té a veure amb el sentiment que la fermesa també es demostra amb gestos i que, si volem ser respectats, hem de marcar el terreny molt clarament. En definitiva que ja n’hi ha prou que a sobre de cornuts pagar el beure.
Aquesta és la piulada en qüestió:

Mitjà per la República Valenciana