(II) Posicionament del sobiranisme valencià republicà sobre les banderes que porten el senyal de les quatre barres

(II) Posicionament del sobiranisme valencià republicà sobre les banderes que porten el senyal de les quatre barres.

Els sobiranistes valencians republicans reivindiquem l’Estat valencià i que la bandera de la República Valenciana onege en la seu de les Nacions Unides. Ara per ara ens hem posat d’acord en que siga  la descrita en l’article anterior com BRV. Però això no lleva que puga ser una altra, que porte o no, el senyal de les quatre barres, en el ben entès que cal descartar aquelles banderes que reivindiquen Estats diferents a l’Estat valencià, com és el cas de les banderes BRC que reivindica la República Catalana o la  BRA, que reivindica la República Aragonesa. En aquest sentit l’actual bandera autonòmica BCV o la identitària BNV, així com  qualsevol altra, són susceptibles de poder ser el senyal que identifique l’Estat valencià, la República Valenciana.

Respecte a la identificació sobre l’adscripció territorial de la persona que porta una bandera, queda també clar que si, posem per cas, un seguidor del Tour en els Alps o els Pirineus, vol ser comptabilitzat com a valencià per les càmeres de TV entre la munió d’espectadors que onegen banderes, aquest valencià haurà d’onejar una d’aquestes tres: la BRV, o la BCV o o la BNV. Ara, si aquest mateix valencià té una lleialtat al País Valencià prou laxa i no li importa ser comptabilitzat com a català, pot onejar la BCAC, o la BRC o la BNC. El mateix es pot dir si, en comptes d’estar als Alps o als Pirineus, aquest valencià participa onejant una d’aquestes banderes pel carrer Colom de València formant part d’una manifestació.

Respecte a l’adscripció ideològica de la persona que porta una bandera el ben cert és que, al País Valencià, l’esquerra espanyola ha aconseguit que les banderes BCAC, BRC o BNC s’identifiquen amb eixa ideologia i que la dreta espanyola i fins i tot l’extrema dreta, hagen d’alguna manera segrestat la BCV. Cal informar que si bé al País Valencià la BRC passa per ser d’esquerres, pel contrari a Catalunya és una bandera amb un senyal ideològic interclassista que fins i tot pels partidaris de la BNC és de dretes o burgesa. Els sobiranistes valencians republicans, com a valencians de dretes, de centre o d’esquerres, assumim per aquest ordre les banderes: primer la BRV, després la BNV i finalment la BCV. Per a nosaltres la BRV la volem com un senyal estrictament independentista valenciana i republicana, és a dir interclassista per no estar adscrita ideològicament a l’esquerra o a la dreta, com ho és a Catalunya la BRC.

Respecte a la BCV la posem la darrera perquè, a l’igual que la BCAC a Catalunya, són -les dues- banderes constitucionals espanyoles. Però malgrat aquesta classificació la BCV no deixa de ser valenciana i susceptible de deixar de ser constitucional espanyola i esdevenir independentista valenciana; de la mateixa manera que pels catalans la BCAC no deixa de ser catalana i en el futur pot deixar de ser constitucionalment espanyola i esdevenir independentista. A més com a valencians no renunciem a cap de les nostres banderes.

EU denuncia al Síndic de Greuges, l’AVLL i el CVC la intenció de la conselleria de suprimir 151 unitats educatives en valencià

Marina Albiol - EUPVMarina Albiol (EU): “Un atac al valencià en l’educació és un atac a la societat valenciana
La diputada autonòmica d’EUPV Marina Albiol ha anunciat que denunciarà la intenció de la Conselleria d’Educació de suprimir 151 unitats d’educació en valencià davant el Síndic de Greuges, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Consell Valencià de Cultura. Continua la lectura de EU denuncia al Síndic de Greuges, l’AVLL i el CVC la intenció de la conselleria de suprimir 151 unitats educatives en valencià

Agustí Peiro escriu del llibre de Nicolau Colomar

Dilluns, 20.1.2014 00h00

Un colomar d’aforismes

Enfrontaments
Nicolau Colomar
Editorial Germania, S.L.
176 pàgs
ISBN: 978-84-16044-05-4
Enfrontaments (llibre d’afirmacions i preguntes) és el primer llibre d’aforismes de Nicolau Colomar i Lloret, i dic el primer perquè estic segur que continuarà cultivant el gènere. En general, es nota que és una opera prima, elaborada amb un estil un poc difús i indeterminat, una prosa no massa cuidada que potser connecta amb el pensament ràpid dels temps megaràpids en què vivim, com a notes fetes en alguna d’eixes xarxes socials on no es pot sobrepassar un determinat nombre de caràcters.En este sentit primer, el de la vaguetat, el llibre conté alguns aforismes certament ambigus: «Per què la llibertat si no puc aconseguir allò que vull?»; «La grandesa es manifesta en aquells que s’enfronten a la matança col·lectiva sense prejudicis estúpids i infantils»; «És trist i patètic al mateix temps, però moltes vegades l’únic camí que et queda perquè et respecten és la violència», que no sols ho són en la seua formulació, d’ambigus, sinó que podrien ser entesos de moltes maneres totalment oposades i que servirien tant per a intentar justificar alguna brutalitat (comesa per algun grup terrorista, per exemple, o un assassí masclista) com una acció heroica (ja siga de la policia o d’algun anònim ciutadà). No sé sap molt bé què ha volgut dir l’autor amb ells, potser la resposta està només en la seua ment, i esta indeterminació semàntica o conceptual també es troba en alguns altres aforismes el sentit dels quals es perd, encara que no en la traducció, perquè són originals en valencià.Així mateix, Enfrontaments conté aforismes amb un accentuat to de cinisme, d’escepticisme embrutidor, de desesperança frustradora i fins i tot de misantropia i misogínia, com ara els següents: «Ho confesse, les persones concretes no m’agraden»; «M’han educat per a ser una bona persona i m’han fet un desgraciat»; «De vegades pense que l’única cosa que puc fer és mostrar l’horror del món»; «Allò evident desconeix completament els hòmens… Allò evident és l’ànima íntima de les dones»; «Cansat de tot». Es tracta de reflexions no sols negatives, sinó negativistes, que potser furguen en la ferida oberta com per a trobar un trist consol en el dolor provocat per un mateix quan se sent la ràbia del dolor extern. Això no és gens amable, en qualsevol cas, i emparenta Colomar, d’alguna manera, amb nihilistes com ara Schopenhauer o el seu deixeble Nietzsche, un filòsof este darrer que tenia un estil encisador però una mentalitat absolutament repulsiva. També Cioran s’hi beslluma, amb la qual cosa el quadre sembla enfosquir-se fins a una negritud quasi absoluta.Però on Nicolau Colomar s’enlaira i arriba a brillar és en altres aforismes, com ara: «Per a mi escriure és una necessitat fisiològica més» (descripció dels personals motius artístics); «Què és necessari per aconseguir l’estatut de persona» (crida al respecte); «Ara són els gossos qui trauen a passejar els amos» (observació sarcàstica de la quotidianitat); «Si pense que és difícil serà impossible» (exhortació a la utopia o lluita); «El gran privilegi és senzillament la possibilitat de detindre’s i contemplar tot el temps que u vulga» (pensament sobre una altra vida, més contemplativa); «El temps no pot deixar de perdre’s» (lirisme potser fusterià); «Sóc un veí modèlic. No salude ningú» (ironia relacional); «Jo sóc amic del text en el sentit més extens de l’expressió» (autoreferència creativa); «Dominen aquells que tenen la possibilitat de modificar el text» (al·lusió àcida als mèdia o governants); «Un país també pot ser un racó de borregos aparcats i amuntegats» (crítica al narcotisme social, tan escaient al País dels valencians i les valencianes). En tots estos aforismes i en molts altres es nota que l’autor té un gran cabal, moltes possibilitats en el gènere. Són textos pròxims a Stanislaw Jerzy Lec i altres cultivadors destacats de l’aforisme. Esperem que en noves temptatives, en les noves entregues que sens dubte ens oferirà, Colomar se centre en esta veta, molt més rica que aquella més bruta que podríem anomenar com a simples ocurrències.

Agustí Peiró

Ens cal despenjar-nos de l’Estat espanyol

Fomento construye en Vigo una estación soterrada como la aparcada en Valencia

La terminal del AVE incluye un túnel de ocho kilómetros que atraviesa la ciudad en subterráneo en sus últimos tramos
19.01.14 – 00:35 -ISABEL DOMINGO | VALENCIA.

 

Infraestructura soterrada para el acceso de la línea de AVE, túnel de ocho kilómetros de longitud que atraviesa la ciudad en subterráneo en sus últimos tramos, un centro comercial y de ocio diseñado por un arquitecto de prestigio… La descripción no corresponde a la estación Central o el túnel pasante de Valencia aunque, a prioiri, podría parecerlo. Se trata de la nueva estación de Vigo-Urzáiz, que el Ministerio de Fomento construye para la llegada de la alta velocidad a la ciudad gallega.

Es la segunda estación provisional que tendrá Vigo (actualmente funciona la de Guixar) a la espera de la construcción definitiva pero, a diferencia de Valencia, el proyecto que se ejecuta en la actualidad servirá de base para el diseñado por Thom Mayne, ya que las obras suponen la construcción de los dos primeros pisos de forjado del futuro edificio de la estación.

Además, sí que contempla el soterramiento de las vías. En concreto, la playa de vías estará a una cota 15 metros inferior a la antigua terminal (se derribó para levantar la actual en la misma ubicación) con el objetivo de adaptarse al trazado del acceso a Vigo del llamado eje atlántico de alta velocidad.

La situación contrasta con el proyecto valenciano, aparcado por las administraciones hasta que la situación económica mejore debido a su coste, cifrado en 800 millones. A este respecto, el Colegio de Ingenieros Industriales de la Comunidad Valenciana (COIICV) ha matizado en más de una ocasión que tan sólo quedan alrededor de 480 millones por ejecutar y que harían falta unos 262 para hacer realidad el túnel pasante de seis kilómetros.

Respecto a la estación diseñada por César Portela, tanto la alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, como los ingenieros industriales han expresado la necesidad de reducir su coste. Incluso el ayuntamiento y Fomento anunciaron en junio del año pasado que se estaba estudiando su abaratamiento para hacer viable las obras. Desde entonces, no ha trascendido ningún avance en este sentido. Ni siquiera cuando el arquitecto visitó la ciudad para ser investido académico de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos; fecha en que Barberá calificó su proyecto de «inviable», al igual que «la línea que tiene que atravesar toda la ciudad», en referencia al eje pasante.

Por contra, el túnel sí que se ejecuta en Vigo pues servirá para entrar a la terminal ferroviaria. Tendrá ocho kilómetros y su origen está en Redondela. Según la información facilitada por Fomento a finales de diciembre, cuando la ministra Ana Pastor visitó la zona, su ejecución está al 70% por lo que, salvo imprevistos técnicos, la estación podrá estar operativa a finales de 2014.

Sin proyecto urbanístico

También está al 70% la obra para la cubrición del cajón ferroviario, una actuación a la que se han destinado 22 millones. En total, la segunda estación provisional de Vigo necesitará una inversión de 126 millones. A partir de su puesta en marcha sólo quedará pendiente el proyecto del norteamericano Thom Mayne, presupuestado en unos 100 millones, y que se llevará a cabo una vez entre en servicio el tráfico ferroviario. De hecho, Fomento espera adjudicar este año la construcción de la terminal definitiva.

Según confirmó la propia Pastor en diciembre, la estación planteada por Mayne «sigue adelante»; eso sí, con las modificaciones que se pactaron con el propio Mayne (con César Gavela no ha habido contactos) tras quedar desierto el concurso anterior, pues el proyecto se acometerá con la fórmula de la colaboración público-privada. Fuentes de Adif confirmaron ayer que se está en negociación con los inversores y que el centro comercial que acogerá la infraestructura se hará bajo el paraguas de Vitalia, la marca comercial de Adif para las grandes estaciones ferroviarias que cuentan con servicios de transporte de viajeros, comercio y ocio.

Ésta es otra de las diferencias con Valencia, pues la construcción de la estación definitiva de Vigo no está vinculada a ningún desarrollo urbanístico. En cambio, buena parte de la Central se financiará con la venta de las parcelas de cuatro torres en el Parque Central.

Valencia no es la única ciudad que tiene aparcada su estación soterrada. Sucede lo mismo en Murcia, donde el AVE llegará a la estación provisional de Los Dolores y no a la subterránea de El Carmen; y en Sevilla, donde Fomento tumbó el proyecto del arquitecto Rafael Moneo, que incluía una parte soterrada para ganar metros en plazas y jardines.

Mitjà per la República Valenciana