Poble Lliure intenta la quadratura del cercle. S’acosten a la política però aquesta ve llastrada per elements identitaris. Víctor Baeta (RV/PVE) ho analitza.

La resolució de Poble Lliure analitzada per Víctor Baeta.
Poble Lliure, una de les dues principals ànimes de la CUP, ha celebrat avui a Barcelona la seua primera assemblea nacional, en la qual han marcat perfil i ha reclamat reformular el full de ruta i l’estratègia independentista. En la seua resolució, en allò que ens afecta als valencians, apareixen dos novetats que fins ara no contemplaven. La primera que la seua proposta de República dels PPCC, passa de ser Federal a Confederal. La segona, l’afirmació d’una voluntat per construir la República Valenciana independent, ells l’anomenen del País Valencià, que garantisca la plena sobirania de -diuen- “cadascuna de les parts del nostre poble” i en la perspectiva de “confederar el conjunt de territoris dels Països Catalans a mesura i forma que cada un d’ells puga decidir-ho lliurement”. Mai, fins ara amb aquesta resolució, s’havia proposat una República Valenciana i l’acceptació de la sobirania del… -i ací ve el primer problema apolític que té aquesta resolució- no del poble valencià, sinó de la sobirania “d’una part” del poble català que a l’inici de la resolució han definit així: “poble català (entès com a català, valencià i illenc)”.  Indubtablement amb aquesta resolució s’acosten a la política independentista però aquesta queda llastrada encara perquè no se desprenen de la poesia apolítica  identitària que va teoritzar el sociòleg i historiador Joan Fuster i  que els fa caure en incoherències polítiques.  Per als sobiranistes valencians republicans la definició del poble valencià és estrictament política, el poble valencià són els residents de l’actual Comunitat Valenciana. Com també és estrictament política la definició de poble català per als independentistes de CDC:  poble català són els residents de l’actual Comunitat Catalana. Però cal preguntar. Quin és el poble català per a Poble Lliure. Si fem cas al mapa que ells publiciten, on inclouen a Requena-Utiel i el racó d’Ademús, poden afirmar que per a ells el poble català són els residents de les actuals Comunitats catalana i valenciana, entre altres territoris que ells inclouen en el seu mapa?
És a dir tots els veïns de la meua escala, inclòs jo i la família manxega del meu replà , -pregunte a Poble Lliure- som catalans? Jo, com a sobiranista valencià republicà, puc defendre  que ell, el meu veí,  és valencià, políticament valencià, malgrat el seu origen manxec, com fan els catalans, amb trellat, amb els seus manxecs, però dir que ell i jo som catalans, políticament catalans, o pitjor encara ‘nacionalment’ catalans perquè ell i jo estem en terra catalana, que som de la Nació catalana… com poder dir-ho es pot dir, però per amistat farà un somriure i em prendrà per un humorista. Jo al meu veí i si les contradiccions amb l’Estat van en augment, podré aconseguir que deixe de ser políticament espanyol, com són la majoria de valencians, i esdevinga políticament valencià. Però fer-lo català em sembla un desficaci propi dels monstres que els somnis a vegades es produeixen des de la raó,mostruosgoya3 com va deixar pintat en el seu quadre l’aragonès Goya .
En definitiva voler barrejar identitat amb política, en el nostre cas per als independentistes que ens volem despenjar de l’Estat espanyol, és un nyap. Sols és possible conrear la identitat sense massa problemes dins d’una proposta política si aquesta és espanyola, com fa Compromís i el BLOC, culturalment catalans, políticament espanyols, aixoplugats amb els espanyols d’esquerres.
Però si el nostre objectiu és, com fan els catalans, guanyar-nos als respectius residents per assolir les respectives  independències, cal fer política i deixar la poesia per als poetes.
poblecatala2a

3 pensaments a “Poble Lliure intenta la quadratura del cercle. S’acosten a la política però aquesta ve llastrada per elements identitaris. Víctor Baeta (RV/PVE) ho analitza.”

  1. “Per als sobiranistes valencians republicans la definició del poble valencià és estrictament política, el poble valencià són els residents de l’actual Comunitat Valenciana.”

    La definició del poble valencià és estrictament no política, l’Estat és el poder i el seu resplendor (més o menys fals). Hi ha poble andorrà perquè hi ha Estat andorrà, no hi ha poble valencià, ni català, políticament. Senatus populusque romanus (SPQR)… Xirinacs deia que havia viscut esclau i els esclaus no tenen nom, és el que vol l’amo.
    L’Estat és el Poder i la idea del Poder. L’Administració és el maneig dels recursos per Estat.
    La població (i el territori) els Estats futurs (i els seus pobles) no són una qüestió essencialista o identitària (perquè en l’ actualitat, que és la realitat, la majoria de la població amb satisfacció, indiferència o resignació, racionalment (políticament) o irracionalment, és espanyola.
    Només la voluntat, el determini (i l’encert, la intel·ligència, bé escàs) ens pot salvar.
    I potser la sort. Fa cinc anys, quan el present de 2016 era un futur molt negre amb la Rita amb majoria absoluta. L’Oltra pot tenir molts defectes, però ara respiro i la Rita m’ofegava.

    1. Joaquim Auladell ‘salta’ i es remou del seu seient quan els sobiranistes valencians republicans intenten definir el subjecte de sobirania que ha de reivindicar i proclamar l’Estat valencià, un subjecte de sobirania que no és un altre que el ‘poble valencià’ i que l’agrade o no al senyor Auladell, des d’una perspectiva política liberal de no dominació republicana, este subjecte de sobirania que evidentment per ser-ho ha d’exercir com a tal en el seu moment, són els actuals súbdits espanyols residents de l’actual Comunitat Valenciana.
      Però tota la sensibilitat que manifesta per a negar l’existència del ‘poble valencià’ no la té per a negar l’existència del ‘poble català’. Auladell ha restat mut fins ara, i mai ha saltat del seient per a negar (i mira que se’l roseguen de vegades en la seua Catalunya) al ‘poble català’. Mai l’he vist saltar indignat per negar el ‘poble català’ i sols se’n recorda de negar-lo (i de passada) quan es tracta (i això és allò fonamental per l’essencialista fusterià que és) de negar al ‘poble valencià’. A Auladell el ‘poble català’ no el fa nosa, li poden arrossegar el terme per la cara i no immutar-se, però en sentir el ‘poble valencià’ o simplement reafirmar-nos com a valencians, no perd ni un segon per treure la pistola i amenaçar-nos del mal que hem de morir. I és que per als essencialistes fusterians com ell ELS VALENCIANS NO EXISTIM, NI TENIM DRET A L’EXISTÈNCIA; per a ells o som catalans, o som uns degenerats catalans com el Porcioles o els Samaranchs que es fan espanyols. Per a ells o hem de ser catalans o hem de ser espanyols, però mai valencians. El meu pare em va aconsellar i em digué ‘tracta com et tracten’. Si vostè ens menysprea als valencians fins al punt de negar-nos la nostra existència, no em queda més eixida que menysprear els seus arguments. El seu romanticisme ens nega el nostre. Pel que sembla són romanticismes enfrontats. M’obliga vostè a fer-me nacionalista valencià i mira que estava fent esforços per no ser-ho, però vostè, com deia Bertolt Brecht me vol obligar a que em baixe de la vorera. Acabe. Si per a vostè no existim no podem parlar. La guerra a partir d’ara serà bruta i mesquina.
      Víctor Baeta

  2. L´independentisme català, que ha assumit i reivindica com a marc nacional de la ´´Nació catalana sencera“ a totes les terres dels Països de llengua Catalano-Valenciana, no és qui com per a reivindicar sense l´opinió democràtica de tot el poble valencià, que el País Valencià es part integrant de la nació catalana, perquè som , nosaltres els valencians , els qui ho hem de dir-ho i no ells.

    Els Valencians, malgrat, que no hem comptat amb una Mancomunitat Valenciana- ni haber pogut aconseguir l´ autonomia durant la segona republicana espanyola per la guerra contra els feixistes, com van comptar els nostres germans catalans, i la poca consciència nacional del nostre poble, malgrat d´ eixes carències, SOM UNA NACINALITAT HISTÒRICA, com Galiza, Euskal Herria, Catalunya i Ses Illes Balears i Pitïuses.

    Una nació , que ja als segles XV, XVI i XVII, i en el XVIII, molts il.lustres valencians quan es referien al Regne de València l ´anomenaven Nació Valenciana, i què a principis del segle vint, el doctor Faustí Barberà- el vertader pare del nacionalisme valencià modern- va recatar de l´oblit com a reivindicació nacional del nou nacionalisme valencià , i que altres valencianistes de la seua època, com l´il.lustre valencianista castellonenc, Gaetà Huguet també reivindicava.
    Però va ser als anys trenta, quan el modern valencianisme , va reivindicar i defensar que els valencians i el País Valencià son una nació, com ho van fer des d´ Ignasi Villalonga i Joaquim Reig, dirigents del partit valencianista Unió Valencianista, o Miquel Duran i Tortajada, què en un article que va escriure al diari blasquista, El Pueblo l´u de stembre de 1933 va escriure un article titulat´´ Valencia, Nación: el derecho a la vida de las pequeñas nacionalidades, en el qual recalamava el dret del País Valencià a ser una nació- estat.
    També, el setmanari valencianista , El Camí, va fer un clar i contundent editorial, al numero 91 de 2- 12- 1933: València , Nació. Un crit de guerra per a tots els valencianistes. Una editorial que representava el punt de vista del setmanari que arreplegava a la inmensa majoria dels valencianistes de l´època.
    La revista ´´ Acció“ òrgan d´Acció Nacionalista Valenciana, també utilitzava en nombroses ocasions l´expressió ´´Nació Valenciana“.
    Partits valencianistes republicans , com Esquerra Valenciana, reivindicaven i usaven també l´expressió de Nació Valenciana, com podem constatar-ho en l´article que el seu màxim dirigent , Vicent Marco Miranda- que va ser el primer alcalde valencianista de València i primer diputat valencianista al Congrés de la segona republica- en un article que va publicar en el periòdic El País Valencià, numero 4 de 8 de Juny de 1935, on en un article titulat Les Nostres converses, Vicent Marco Miranda i el Valencianisme , davant de les preguntes que li feen, responia:
    ´´ Tots els partits i agrupacions dedicades a conquerir les llibertats de la Nació Valenciana poseixen semblants propòsits i entre ells està Esquerra Valenciana“.
    També , en la Memòria del II Congrés Nacional del Partit d´Esquerra Valenciana, celebrat el 20 nde febrer de 1937, referint-se als afiliats del partit diu:
    ´´ El nombre dels seus afiliats a Castelló de la Plana i a València( l´organització s´estendrà per terres d´Alacant) fa d´aquell partit un dels més importants de la Nació Valenciana i el primer entre els nacionalistes“.
    També, intel.lectuals valencianistes , com Nicolau Primitiu varen també reivindicar que el País Valencià és una nació , i varen usar l´expressió de Nació Valenciana, com ho va fer al llibre titulat El Bilingüisme Valencià, on va escriure:
    ´´ Nosaltres, valencians, no som bilingües: la Nació Valenciana no és bilingüe: car parla una llengua pròpia, perfectament gramatitzada i literària, que tè, ademés , una zona fronterera influenciada pel castellà. Eixa zona, si acàs seria bilingüe, constituint ú dels nostres problemes mes greus, i no la Nació.
    La Nació Valenciana és integrament i rònega, monolingüe“.
    Com podem comprovar d´estes recopilacions de testimònis dels intel.lectuals valencianistes del principis del segle vint i dels dirigents polítics valencianistes de la segona republica, el valencianisme , era de Nació Valenciana, i volia la construcció d´un espai nacional valencià, i utilitzava la denominació de País Valencià, però també altres com València, era quatribarrat, preferentment amb corona, però no exclusivament, i considerava a Catalunya com a germana, utilitazava la denominació de Llengua Valenciana, tenint molt clar que anava de Salses a Guardamar.
    Però , eixe nacionalisme valencià , – que estava essent assumit per molts valencians- amb la pèrdua de la guerra contra el feixisme, va ser quasi esborrat amb la forta i cruel repressió del franquisme, i quan als anys seixanta , Joan Fuster va ecriure el llibre de Nosaltres els Valencians, va ser ignorat, i en comptes d´assumir-lo com la millor possible opcció nacional per a que un poble que havia perdut la memòria històrica i la consciència de ser un poble i una nació l´haguera pogut assumir, ens va proposar l´opció nacional pancatalana, que significava l´integració de les comarques catalanoparlants valencianes en la Catalunya estricta , on el País Valencià, només sería- com Fuster ho va escriure a Qüestió de noms i altres escrits, ´´ una precisió comarcal“, és a dir, unes simples comarques de la ´´Nació Catalana“, on el País Valencià – i els valencians- ens dissoldriem com a poble valencià i com a nacionalitat històrica i entitat política que varem ser els valencians des que Jaume I va crear el Regne de València.
    Les reivindicacions nacionals que del ´´Pancatalanisme Fusterià“ han assumit els independentistes catalans, representen un greu error, que per a l´únic que aprofiten son per a enfrontar-nos a dues nacions germanes con som els Valencians i Catalans, i dividir-nos, fomentant l´odi a Catalunya entre els valencians i l´odiòs anticatalanisme, que la dreta espanyolista i antivalenciana utilitza per a aturar el moviment nacionalista valencià i el sobiranisme, que el maltracte, l´expoli fiscal , i la discriminació que en infraestructures estem patint els valencians, està fent que molts valencians obriguen els ulls i vegen com Espanya ens roba els nostres recursos econòmics i ens castiga amb l´infrafinançament que la GVA està rebent.
    Davant de les reivindicacions que l´independentisme català està fent sobre la pertenència del PV a la Nació Catalana, els nacionalistes i soberanistes valencians, els hem de donar una resposta contundent i clara:
    ELS VALENCIANS SOM UNA NACIÓ, I NO CAP REGIÓ NI DE L´ESTAT OPRESSOR CASTELLANOESPANYOL NI DE LA GERMANA NACIÓ CATALANA.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *