Què passa amb els museus de Madrid a València?
per Antonio Marín

piusQuè passa amb els museus de Madrid a València?
Ara tots són lamentacions i retrets, però el que ningú sembla exigir als titulars dels museus de l’Estat existents a la Comunitat Valenciana són majors inversions, amb la finalitat de dotar-los dels necessaris mitjans humans i tècnics a uns espais expositius que porten molts, moltíssims anys abandonats.
Sí, dic bé quan afirme sense  ambigüitats que el Museu de Belles arts Sant Pío V i el Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuaris “González Martí” porten anys abandonats pel govern d’Espanya.

I també no tinc objecció alguna en afirmar que també els valencians, tots els valencians sense excepcions, han oblidat reivindicar amb claredat, contundència i reiteració una major i millor finançament per a aqueixos museus de titularitat estatal, situats en el cap i casal.
Durant dècades els gestors de la Generalitat Valenciana i la totalitat dels partits polítics amb representació institucional han dedicat molt pocs esforços a l’hora de reclamar -amb la deguda intel·ligència i constant persistència-, la necessària ampliació i reforma de la qual diuen ser la segona pinacoteca d’Espanya, oblidant exigir que es procedisca a iniciar l’ampliació i millora de les tercermundistes instal·lacions del Museu Nacional de Ceràmica “González Martí”.
Amb prou faenes s’han impulsat algunes iniciatives parlamentàries en el Congrés dels Diputats, gràcies a la tenacitat i insistència d’algunes entitats cíviques com a Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural i Cercle Obert.
I en els mitjans de comunicació han sigut molt pocs els periodistes que han realitzat una labor crítica i una anàlisi sobre les causes del deteriorament i degradació que patien aquests museus espanyols ubicats a València.
Esment especial i destacada mereixen José Ricardo Seguí i Carlos Aimeur, que han estat durant anys denunciant amb arguments contundents i sense pèls en la llengua, la visible ruïna i la nefasta gestió d’aquests museus de responsabilitat estatal a València.
Ara, després d’un robatori i d’una avaria de l’aire condicionat, tots s’alarmen per la precària salut del Museu de Belles Arts Sant Pío V, oblidant que açò són simples símptomes d’una malaltia molt més greu i que amenaça a convertir-se en metàstasi si no existeix un compromís de totes les forces polítiques i de tota la societat a acabar amb aqueixa idea que la cultura és simplement un adorn, un entreteniment per a ociosos, per a diletants, per a exquisits incurables i amb molt temps lliure.
El que subjau en la present crisi que pateix el Sant Pío V, és la falta d’interès per la nostra cultura, pels nostres senyals d’identitat com a valencians, doncs hem permès (i seguim tolerant) de manera activa i directa la degradació del nostre Patrimoni Cultural, sense emprar els mitjans administratius, legals i polítics per a posar remei i denunciar-ho dins del termini i en la forma escaient.
És obvi que el govern d’Espanya no ha invertit el necessari en el manteniment dels nostres museus, però açò únicament demostra que els nostres representants polítics i tota la societat valenciana al no exigir-les que assumisquen les seues responsabilitats,  no tenen cap respecte ni estima per la cultura i les seues diverses manifestacions.
Ara que sembla que les falles, els “bous al carrer” i les bandes de música van a rebre millor tracte que els nostres grans museus, palaus, castells, alqueries… seria convenient que tots férem un esforç per exigir al Ministeri d’Educació, Cultura i Esports que els museus no són una galeria comercial, on alguns “excèntrics” van a passar el temps o a conrear les seues refinades i llurs obsessions.
Sense un finançament adequat, serà totalment impossible retornar la dignitat al Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuaris i al Sant Pío V. Però hem de saber que aqueixa ajuda econòmica -que precisen desesperada i urgentment aquests museus-, no es podrà obtenir si no s’exerceix una tenaç i feroç pressió política, social i administrativa. Per açò convé fer una crida a tots els valencians perquè deixen de guardar silenci davant el maltractament sistemàtic al que ens sotmet Madrid.
I per favor no oblidem mai que tots els governs, absolutament tots (inclòs el de Zapatero), han “oblidat” a València. Ací tots som culpables, per acció o omissió. Uns han callat massa temps. I uns altres s’han dedicat a emprar el victimisme per a entretenir i confondre als incauts.
Resumint: “El que no plora, no mama”. Doncs açò, deixem de queixar-nos virtualment o quan roben algunes peces de la segona pinacoteca d’Espanya o quan cau una alqueria o s’omple de termites l’artesanat  de la Llotja de la Seda. Aprenguem a reclamar amb habilitat i de manera sistemàtica el que en justícia ens correspon. No fa falta que plorem per les cantonades quan ens maltracten o s’obliden d’ “estimar-nos” els nostres “amics” i “coneguts”. Traguem les arpes i ensenyem les dents a Madrid ara i tots els dies. Aprenguem a denunciar per escrit, doncs tenim motius i arguments de sobres. No són sols els museus els que necessiten ajuda i corren perill; som tots els valencians els que estem en una situació de greu precarietat i risc, gràcies a la nostra indolència i passivitat.
Convindria exigir ja, (a més d’una major i just finançament per al 2016), que Madrid procedisca a lliurar la titularitat de tots els béns culturals (que són molts) al govern de la Generalitat Valenciana.
Antonio Marín Segòvia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *