Des de Catalunya, article de Carles Castellanos: Ruptura independentista o reforma espanyola

Ruptura independentista o reforma espanyola
13/12/2015  Carles Castellanos

Entendre bé les posicions més evidents i les més amagades

Com en d’altres moments importants, ens trobem en una cruïlla històrica en què les opcions que es prenguin són determinants. I ara el dilema fonamental es presenta entre, d’una banda, la possibilitat d’una ruptura política de tipus democràtic que haurà de tenir lloc en la conquesta i construcció de la República Catalana Independent en una part de la nostra nació; i d’altra banda, la continuïtat dins l’Estat espanyol, amb tot el que això comporta.

En la majoria dels casos les posicions sobre qüestions tan fonamentals són clares i apareixen exposades explícitament, però n’hi ha d’altres que s’expressen d’unes maneres menys evidents. En aquest article ens esforçarem per a aclarir les diferents posicions importants que incideixen en el debat obert avui dia.

Les eleccions del març. Què representen?

Ja s’ha explicat, d’una manera prou explícita, què representa avançar les eleccions al mes de març (v. Carles Benítez “Les eleccions avançades i les idus de març”).

En síntesi, i des del punt de vista estrictament polític, representa escapar de les obligacions i els mandats derivats del 27 de setembre i del 9 de novembre passats.

El debat polític més important se centra, doncs, a la meva manera de veure, al voltant de la posició que es pren amb relació als compromisos rupturistes esmentats. L’anàlisi de les diferents posicions no és, però, sempre evident i de comprensió immediata, de tal manera que, per a tenir un coneixement adequat de la qüestió, pot ser convenient abordar l’aproximació a la ruptura independentista des de tres nivells d’anàlisi que desenvolupo tot seguit.

La ruptura independentista. Tres nivells d’anàlisi:

La confrontació per la ruptura independentista es manifesta almenys en tres nivells d’anàlisi que són:

1. La base sociopolítica de la independència (el ventall polític i social del suport a la independència).

2. L’enfocament ideològic de l’acció independentista.

3. La pràctica política amb relació a la ruptura.

Es tracta de considerar els diferents fenòmens socials i polítics que es manifesten en la pràctica política actual; uns fenòmens que convé, per tant, conèixer perquè serveixen per a explicar les diferents posicions que existeixen en aquests moments amb relació a la ruptura independentista

1. La base sociopolítica de la independència

La primera qüestió que ajuda a aclarir les posicions al si de l’independentisme fa referència al ventall social i polític del suport a la independència. Tal com s’esdevé en tots els casos de moviments per la independència que han tingut lloc arreu del món des de fa més d’un segle, el suport popular a l’objectiu independentista abraça sectors socials amplis, des de les classes populars a la petita burgesia i fins sectors més explícitament burgesos (sectors de la mitjana burgesia en el nostre cas; la gran burgesia dels Països Catalans dins l’Estat espanyol, hi és frontalment contrària i s’expressa per mitjà de partits del règim polític espanyol). El fet que al Principat de Catalunya el suport hagi arribat a aquesta amplitud social i política (políticament s’ha manifestat a través del compromís independentista en suport a la CUP, a ERC i a sectors independentistes de CDC) és una de les mostres de l‘inici de la seva maduresa objectiva com a moviment independentista.

Tal com s’esdevé en un cert nombre de casos la direcció del procés ha estat protagonitzada per sectors de la burgesia, aprofitant la seva hegemonia social i econòmica (i, per tant, mediàtica). Es tracta, però, d’una hegemonia que, políticament, es va desplaçant, en el nostre cas, cap a l’esquerra com a reflex de la base social popular. La qüestió de l’hegemonia és un aspecte important de la dinàmica interna del moviment, en la qual l’independentisme d’esquerres haurà d’incidir per a aportar els continguts adequats a aquesta “revolució democràtica de la majoria” que és el moviment independentista català.

Amb l’objectiu d’aclarir què és allò que, en les circumstàncies actuals, defineix el caràcter independentista, o no, d’una posició política, és el fet d’assumir, o no, la consideració d’aquesta base social àmplia per al moviment cap a la independència. Es tracta d’un element social i ideològic que fa possible que la lluita per la independència en la fase actual sigui una lluita per la ruptura democràtica i per la República catalana. Una República que caldrà omplir de contingut social d’acord amb la correlació de forces interna al si del moviment. Mostrar el rebuig enfront d’aquesta base social i política (que inclou, com hem exposat, des dels votants de la CUP, d’ERC i de la CDC independentista) tot proposant per exemple, una acció independentista sense els votants de la CUP, o sense els votants independentistes de CDC, és un error polític que ve del fet de confondre allò que és una base social i política en un moment concret, d’acord amb la consciència aconseguida, amb el que són les formulacions i posicions concretes de les diferents organitzacions. Aquesta base social i política de suport a la independència és el bagatge mínim acumulat al llarg dels darrers anys, damunt el qual és possible fer efectiva la ruptura política que representa la independència. Oposar-s’hi és no assumir com a propi l’objectiu de la independència tot proposant o bé pactes de caire autonomista,  o bé aliances amb sectors federalistes de l’espanyolisme, posicions que no són altra cosa que fugides d’estudi i dilacions “sine die” de cap possible ruptura.

L’extensió d’aquesta base sociopolítica mínima justament només serà possible per mitjà del desenvolupament d’un procés constituent català, una iniciativa política que tan sols serà factible a partir d’un pacte de govern que permeti endegar un procés participatiu de caràcter massiu. Pensar que el procés constituent català podrà tenir lloc per mitjà d’aliances exteriors a aquest bloc sociopolític mínim és encetar un camí que no va cap a enlloc si es destrueix aquest element bàsic per a la ruptura. El debat constituent i la convenció constitucional que el pot fer possible s’haurien de cloure amb un acte formal d’aprovació que podria ser un referèndum. Aquesta ratificació massiva serviria, a més, com a expressió d’un acord general que podria ser superior i definitiu, de manera que podria posar fi als dubtes que a nivell nacional i internacional la majoria parlamentària actual, no prou contundent per a una decisió resolutiva. El referèndum que ens falta, ara, seria doncs, post-constitucional, és a dir, posterior al debat i a la assumpció massiva de la nova Constitució de la República Catalana. El referèndum  té sentit, doncs, en el nostre cas, a tall de cloenda, i no pas com a substitució o anul·lació del procés plebiscitari i constituent endegat el 27 de setembre i encarat el 9 de novembre, com sembla que alguns sectors vacil·lants (poc independentistes, de fet) volen proposar.

2. L’enfocament ideològic de l’acció independentista

El fet de no acceptar la base sociopolítica de l’independentisme que hem descrit a l’apartat precedent  (classes populars, petita burgesia i sectors de la mitjana burgesia) té les seves arrels en diferents ideologies no independentistes. Quan alguns sectors de JuntsxSÍ, per exemple, afirmem que “sense la CUP el procés independentista aniria més bé” posen al descobert la no acceptació de la base social i política necessària i, per tant, una arrel ideològica de caràcter autonomista que estaria interessada a fer fracassar el procés actual per tal de decantar el procés cap a alguna mena de pacte amb l’Estat espanyol. No hi fa res que aquesta mena de pacte no sigui possible ara perquè el que analitzem són posicions ideològiques, que en bona part poden ser de caràcter fantasiós. I, d’altra banda, quan alguns sectors de l’entorn de la CUP fan afirmacions semblants respecte dels sectors més moderats d’aquesta base sociopolítica (del tipus de “sense CDC i – o sense ERC, fins i tot – l’independentisme aniria més bé”) revelen altrament la no acceptació de la base social necessària i cauen en una desviació de caire lerrouxista d’arrel espanyolista que postula que l’independentisme és essencialment de dretes i que cal cercar aliances amb el reformisme regeneracionista espanyol.

En aquests casos ens trobem davant posicions que han estat qualificades de criptoautonomistes i criptoespanyolistes pel fet que (de manera conscient o inconscient) operen en l’entorn de l’independentisme, però tot amagant les posicions reals allunyades de la pràctica política realment independentista fonamentada en el suport aconseguit al llarg dels darrers anys i fet explícit els passats 27 de setembre i 9 de novembre.

3. La pràctica política amb relació a la ruptura.

A més dels aspectes ideològics és interessant descriure breument la pràctica política d’uns i altres. La ruptura democràtica per la independència es defineix com el fet de portar la seva base sociopolítica (classes populars, petita burgesia i sectors de la mitjana burgesia) cap a la creació d’una República independent deslligada del poder de l’Estat i no subordinada als diferents poders (europeus i mundials) que puguin interferir en la seva capacitat de decisió. Com sabem, la pràctica política dels sectors socials més immobilistes (pròxims als interessos de la mitjana burgesia) es basa en el fet d’evitar qualsevol mena de ruptura. És per exemple significativa l’obsessió de massa dirigents de CDC per mantenir-se sempre dins la legalitat. Com és lògic, la burgesia com a classe dominant es vol assegurar el pas a la República catalana independent amb la mínima possibilitat de canvis socials. I per això propugna de manera obsessiva el manteniment sempitern “dins la legalitat”. Sabem que aquest exercici d’immobilisme social i polític és impossible per les característiques rupturistes mateixes de l’opció independentista (que es fonamenta en el fet de situar un nou poder, sorgit d’una nova base social, fora del poder dominant precedent). La ruptura de la legalitat és, doncs, inevitable i els continguts polítics i socials de la nova República depenen, en darrera instància, de la capacitat de les diferents forces socials i polítiques per a empènyer els diferents canvis socials i econòmics d’acord amb l’avanç de la consciència col·lectiva; en resum, un procés que no s’adiu amb aquesta voluntat d’immobilisme que hem comentat. Cal comptar amb el fet que la burgesia intentarà impedir que el procés constituent avanci en continguts socials i en radicalitat democràtica (avanços que serien possibles per mitjà d’una veritable participació popular), obstruint les vies de participació i treballant per a reduir-lo a un simulacre. La batalla del procés constituent és, doncs, molt important per tal de desenvolupar el camí cap a la República catalana independent.

D’altra banda, no hauríem d’oblidar que els diferents sectors de l’esquerra espanyolista (alguns disfressats d’amics de l’independentisme) estan interessats a evitar una ruptura realitzada a partir de la base sociopolítica plena que hem exposat en aquest article i advoquen per una “aliança d’esquerres” (fora de l’independentisme)  que trenqui aquesta base sociopolítica tot allunyant l’opció independentista de la majoria, oferint com a objectiu la perspectiva d’una reforma espanyola que faria possible un referèndum o que es proposaria recomençar “un nou procés” indefinit que seria “més esquerrà”.

Es tracta de dues pràctiques polítiques enganyoses per la inanitat de les posicions legalistes que hem comentat; i perquè un referèndum espanyol no es fonamenta en cap possibilitat creïble i el “nou procés més esquerrà”  és només un pretext de caire lerrouxista, sense cap possibilitat política efectiva, i orientat tan sols a trencar la base de suport a la independència tot encarrilant el sector independentista d’esquerres que volgués seguir aquesta via, cap a un carreró sense sortida política durant llargs decennis.

En resum, sabem que en el context de l’Estat espanyol, l’única possibilitat de canvi social substancial està en funció de les oportunitats noves que s’obriran amb la conquesta de la independència i el procés de construcció de la República Catalana.

El dilema es presenta, doncs, com una sola opció possible: o ruptura política independentista amb la possibilitat de canvi social. O diferents expressions del reformisme espanyolitzant, sense perspectives de canvi.

No hi ha terceres vies. Ja ho sabíem. Però convé ara també que sapiguem veure de quina manera les falses opcions es pretenen amagar sota falsos debats existents al si de l’independentisme. Observant les diferents posicions respecte dels tres nivells d’anàlisi exposats i respecte al tema central que és l’avançament de les eleccions al mes de març vinent, podrem saber realment el seu veritable caràcter respecte d’una política favorable, o no, a la ruptura de la independència.

El moment polític actual és transcendent i demana molta tenacitat i molta reflexió per part de tothom. Totes i tots els independentistes estem obligats a aportar-hi tota la nostra intel·ligència i tot el nostre esforç.

Carles Castellanos

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *