Sobre les ‘altres’ detencions en l’estiu de 1975

Desprès de la notícia en JPG que publiquem del Levante-EMV, a continuació ANNA notícies, publica una crònica sobre ‘altres’ detencions que es van produir en l’estiu de 1975 al País Valencià.
altrahistòria

No sé les raons per les que Ximo Puig no ha assistit, però d’alguna manera m’he sentit reconfortat…

En aquell estiu de 1975 van haver-hi unes altres detencions,  i en acabar, a la tardor, el 27 de setembre de 1975, els afusellaments de cinc antifeixistes que no compartien l’estratègia dels Deu d’Alaquàs.  Els centenars de detinguts i tres dels afusellats, eren membres del FRAP que  lluitaven contra la reforma pactada, la que va donar lloc a la Constitució de la segona restauració monàrquica i als Estatuts que ara ja estan, com es veu a Catalunya i la senyora Punset s’ensuma que pot passar amb el de la Comunitat Valenciana, saltant pels aires.

Aquells dies, en les dependències de Ferran el Catòlic, en un moment de descans de les descàrregues elèctriques que m’aplicava al cos nu i dels cops al cap que em donava amb una petita porra , el gran professional de la BPS que va ser Benjamín Solsona, fumant una cigarreta per retornar descansat més endavant al seu treball de torturador, em feia la següent revelació:

– El otro día detuvimos a unos en Alaquàs y  nos equivocamos. Pensábamos que era una reunión vuestra, del FRAP. En cuanto nos dimos cuenta del error los soltamos.

L’any 2000, l’esquerra que va pactar amb el franquisme, necessitada de crear herois per l’imaginari col·lectiu van fer un homenatge als Deu d’Alaquàs.  Com ara, però el fet que ahir Ximo Puig no haja assistit m’ha reconfortat. En aquella ocasió Josep V. Marqués va fer un article prou desmitificador (Levante-EMV 28-06-00) sobre el fet que es recordava  i jo vaig escriure un article que va publicar el Levante l’u de juliol del 2000 i que a continuació transcric.
Víctor Baeta Subias
——————————
Publicat en Levante-EMV  – València, 1 juliol del 2000

UNA MICA MÉS D’HISTÒRIA

Una història concreta de la humanitat, si l’haguera,
hauria de ser la història de tots els homes.
Hauria de ser la història de totes les esperances, lluites i patiments humans.
Karl R. Popper

La col·laboració Melones todo el año de Josep- Vicent Marques sobre Los de Alaquàs (Levante-EMV 28-06-00) i la convicció de que no acabaré el llibre autobiogràfic que tinc encetat des de fa anys, m’anima a escriure sobre altres històries que van succeir en els mateixos mesos en que foren detinguts i soltats els 10 d’Alaquàs. També m’anima a escriure una certa sensació que estic reben -i que les noves generacions també poden endur-se-, de creure que aquells mesos, si bé eren de dictadura, aquesta era ja prou blaneta i que “la inminente transición política” estava ja a la volta de la cantonada. A bou passat, quan la història es conta, algunes interpretacions poden portar a engany. A l‘estiu del 75 ningú sabia que Franco moriria al novembre d’una malaltia que es va fer evident a partir d’octubre. I van ser precisament eixos darrers mesos d’agost i setembre, quan la dictadura va mantenir intacta la seua repressió ferotge. Una tia meua aragonesa ho va descriure molt bé fent referència a la relació de Franco amb la meua família, va dir “Hay que ver este hombre, nos hizo mal cuando llegó i nos hace mal cuando se va”.

Franco i el seu règim, va ser criminal des del principi a la fi, i ho va ser, en cada moment històric, contra aquells que lluitaven sense concessions contra la dictadura, aplicant detencions amb tortures, presó i afusellaments, ja foren maquis com Quico Savater,  comunistes com Julian Grimau, anarquistes com Puig Antich o simplement demòcrates i republicans com Lluís Companys.

En els darrers anys ho va ser envers aquells que no estàvem disposats a pactar una nova restauració monàrquica  que posteriorment seria legitimada per la Constitució de 1978, aquella que ara ens refreguen constantment per la cara i que Jordi Solé Tura va deixar escrit sota que pressions es va consensuar, en el seu llibre Nacionalidades i nacionalismos en España (Alianza Editorial 1985); per a que ara l’Aznar ens sentenciés, respecte al tema d’Euskadi, fa uns mesos: “cap negociació sota l’amenaça de la violència” i fins i tot Francisco Mora (La historia como fue. Levante-EMV 26-06-00) puga escriure “Nadie chantajeó a Carrillo para que diera los pasos que dio hacia la confluencia con las fuerzas democràticas (sic) que trabajaban por la reforma pactada”  Sobre Carrillo no ho sé, però sobre el conjunt de la població que era testimoni de com tractava la dictadura a aquells que no estaven per la reforma pactada i ho feien palès, el lector jutjarà després de llegir el que a continuació descriuré.

En juliol i agost de 1975 eren detinguts al País Valencià més d’un centenar d’antifeixistes republicans organitzats en el FRAP organització que havia fundat el 6 de gener de 1974, el socialista i darrer ministre d’Estat de la República, Julio Alvarez del Vayo. Va ser la culminació d’un procés que s’havia encetat en 1971 i en oposició a la línia de “reconciliació i pacte amb el feixisme” que certs sectors dugueren després del  Procés de Burgos.

El FRAP al País Valencià va ser una força molt arrelada i amb presència en molts pobles, dels que ara se me’n venen a la memòria: Alcalà de Xivert, Castelló de la Plana, Xilxes, la Vall d’Uixó, Almenara, Faura, Sagunt, El Puig, Alboraia, Bunyol, Requena, València, Cullera, Sueca, Alzira, Xàtiva, Dénia,…formaven part d’ell persones de tots els estaments: llauradors, obrers, professionals, estudiants, professors, artistes i, fins i tot, algun empresari; l’organització contava amb l’ajuda i simpatia, entre d’altres, de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i de M.Sanchis Guarner. Totes aquestes persones tenien en comú una decidida, conseqüent i frontal lluita contra la dictadura que, d’alguna manera, feia nosa als sectors proclius al pacte amb part del franquisme. Després de 1969 amb la detenció i tortura d’Antonio Palomares, responsable del PCE al País Valencià, es pot dir que, al pas per les dependències policials, el tractament va ser distint segons el tipus d’oposició. Segons es propugnés “la reconciliació nacional” amb algun tipus de reforma pactada o es lluités contra la dictadura sense cap concessió.

El centenar de membres del FRAP que van ser detinguts i torturats en juliol i agost de 1975 eren del segon tipus d’oposició. El que vaig a relatar no te cap mèrit per la meua part, ni per la dels meus companys,  perquè va ser tot fet en contra de la nostra voluntat, però pense que les noves generacions han de conèixer aquesta part de la història que s’insinua però no es conta.

Vaig ser detingut, com la majoria dels meus companys, a punta de pistola, tres mesos abans de morir Franco, en front de ma casa, en el mateix carrer on continue vivint, a les 7.30 del matí quan anava a treballar, un dia de juliol del 75, quan el meu cotxe va ser rodejat per membres de la BPS (Brigada Político Social) que no es van identificar. Moments abans un veí havia sigut apallissat al ser confós amb mi i oferir-les resistència; aquest veí encara pateix les conseqüències d’aquella pallissa. Emmanillat, encara vaig poder cridar a un amic botiguer que alertés a la meua dona que se me’n portaven. En arribar a les dependències policials de Gran Via Ferran el Catòlic i pretendre destruir un paper on hi havia una cita se’n tiraren damunt i vaig rodar per terra. Va ser la primera pallissa, però les veritables tortures encara no havien començat. Vaig ser conscient que estava en mans de malaltissos mentals, quan aquella mateixa vesprada, mentre estava segut i sempre emmanillat, se’n va acostar un secreta i sense cap explicació amb un mena de porra amb uns elèctrodes en la punta en va donar una descàrrega elèctrica en el braç, un altre que ho va veure va venir d’una correguda per a que li ensenyés l’artefacte, pel que semblava ho estaven estrenant amb nosaltres, i com si foren dos xiquets se’n anaren jugant i rient  amb ell. Vaig pensar, Mare de Deu, estic en mans de degenerats. L’interrogatori va començar aquella nit. La meua activitat en el FRAP era la d’enllaç entre la gent que estava en la presó des del 73, els familiars, els advocats i l’organització. L’advocat Alberto Garcia Esteve, m’havia alliçonat de com comportar-me davant de la BPS, “no les facilites la tortura, fes-los treballar” m’havia dit, i efectivament quan aquella nit, i com aperitiu, en van dir que comencés a fer el pato, caminar emponnat i totalment nu, jo em vaig negar i el vaig obligar a que vingueren darrera meu amb un encenedor encès que m’aplicaven al darrere. El seu objectiu era que reconegués a Daniel N. Panisello un navarrès que treballava de fuster a La Telefònica, era tan curt de vista que portava unes ulleres amb cristalls que semblaven un cul de got. Era acusat  d’accions terribles. Per aquells grans professionals el seu mètode d’investigació era prou primitiu: la tortura física. Aquella nit van començar a aplicar-me descàrregues elèctriques per tot el cos amb l’artefacte que havien estrenat. Per converses posteriors ens assabentarem que els companys que van caure aquells dies en mans de la Guàrdia Civil van ser torturats amb mètodes més rudimentaris, els elèctrodes anaven per separat i les descàrregues eren menys controlades. Com no estava disposat a fer-me el valent,  a cada descàrrega donava uns crits que es tindrien que escoltar des de la Gran Via; per apaivagar-lo em tapaven la cara amb un coixí fins ofegar-me. Descàrrega al cos nu i coixí a la cara. Tal vegada si el que volien haguera sigut que m’inculpés, de segur que ràpidament l’haguera fet, però com el que volien era que a més inculpés al company allò va ser el que, ara ell ara jo, ens tingueren més de dues setmanes interrogant-nos i quasi un mes fins que es van anar els rastres de la tortura i entraren en la presó com si fos un alliberament. Amb tot aquella primera nit quan després del primer interrogatori no havien tret res de mi, en tancar-se la porta del calabós, vaig començar a fer exercicis gimnàstics i vaig somriure d’alegria. Allò que sempre havies pensat de com te comportaries davant d’una situació límit com aquella havia passat i l’havia aprovat. En tot el pitjor era quant des del calabós es sentia allò de “puerta”, significava que demanaven al gris que estava en el corredor que obrís la reixa del passadís i podia ser que vingueren una altra vegada a per tu.  Van ser un fum les sessions a que en van sotmetre aquells professionals de la investigació, amb variants diverses, en una d’elles Benjamín Solsona, és una pena que no sàpiga més noms d’aquests grans professionals, va començar a colpejar-me amb una petita porra per tot el cap i a cada cop cantava FUDE-FRAP, FUDE-FRAP,…fent referència a l’organització dels estudiants. Aquella nit ja no vaig fer exercicis gimnàstics, després de la sessió elèctrica, del coixí i de la porra, ja em portaven en volades. En el calabós gràcies a un mocador que encara portava, el vaig poder posar delicadament entre bony i bony dels que m’havia fet el Solsona al cap i vaig intentar descansar, estirat damunt de la bancada de pedra. Aniré resumint perquè dues setmanes allí donen per a molt, acabaré amb allò que per a mi va ser el pitjor moment. Una de les nits va arribar el que, podíem dir, va ser el clímax. Eren quatre, un em va agafar per el coll i en tirava el cap contra la paret, un altre per la dreta en donava cops als ronyons i a la panxa, un altre per l’esquerra als testicles i un per darrera m’aplicava descàrregues elèctriques a les manilles. Allò no es podia suportar. Desitjava desmaiar-me però físicament estava molt fort. I com no estava disposat a reconèixer a Panisello vaig inventar-me una boutade, aprofitant-me dels meus orígens aragonesos i de que els meus pares als cinc mesos me van portar de Barcelona a Saragossa per a passar-me pel mant de la Verge del Pilar, vaig començar a implorar a la Pilarica i a cada pregunta, cop i descàrrega jo cridava Virgen del Pilar! Va resultar. Un d’ells que era de Xàtiva, em va agafar pel coll, nu com estava, i ofegant-me em va dir “no me engañas, tu eres un ateo comunista que no crees ni en  Dios ni en la Virgen, cabrón”. Solsona li deia: “no le dejes huellas , no le dejes huellas” i ho deia amb accent argentí. Només una variant no van utilitzar amb mi i que si la van utilitzar amb Josep  Garés d’Alzira, cops amb una barra a la planta dels peus.

Ja en la presó, alliberats dels professionals de la  Gran Via, ens comunicaven que  Franco signava, i amb ell tot el consell de ministres, l’afusellament de tres membres del FRAP i dos d’ETA. El 27 de setembre de 1975, a Cerdanyola era segada la vida del basc d’origen extremeny Juan Paredes Manot “Txiqui”, que va morir cantant l’himne guerriller basc, de matinada a Burgos l’escamot d’afusellament segà la vida del basc Àngel Otaegui i en Hoyo de Manzanares, en el cap de tir de Motalagraje, sonaren tres descàrregues de fusells: a les 9.20, a les 9.30 i a les 10 del matí, eren segades les vides del gallec José Humberto Baena Alonso, de l’aragonès Ramón Garcia Sanz i del madrileny José Luis Sanchez Bravo.  

 L’altre dia no vaig assistir a l’homenatge dels 10 d’Alaquàs. No dic que no s’ho mereixen, per suposat que sí, com tants i tants altres, però en portaven massa records. En aquells temps qui més qui menys, anaven assumint, en la mesura de cadascú, el compromís que, de vegades, de manera casual, passava per davant nostre. Tal vegada un dia algú trucava a la porta demanant una ajuda per algú que fugia i calia amagar-lo. La dignitat en un mateix era la mesura de la resposta. Hi hagué de tot. Cap rancor. El FRAP, però, no ha tingut el seu homenatge. No hagué ruptura. Vam perdre. Som els vençuts. Per ara, perquè res és etern.    

 Víctor Baeta i Subias

2 pensaments a “Sobre les ‘altres’ detencions en l’estiu de 1975”

  1. Jo sí vaig assistir a l’homenatge. Però no vaig poder menys que recordar que en aquella data jo estava en la presó. Me van agafar en febrer de 1973, acusant-me de propaganda il·legal per la distribució de Mundo Obrero, i me van soltar en desembre de 1975 arran la mort de Franco.

    Rafael Pla López
    ex-presoner polític

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *