Tant per tant, president, tireu el barret al foc i recupereu la iniciativa.

per Agustí Colomines1 de Desembre 2015 a les 20.07 h
Tant per tant, president…
Les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP s’han convertit en una mena de vodevil. Una comèdia de frívols equívocs. La sort és que l’aritmètica parlamentària ha permès visualitzar la posició de cadascú d’una manera diàfana. JxSí va néixer tard i malament, ja ho sabem, però tanmateix es va constituir com un front ampli independentista la prioritat del qual havia de ser, si es guanyaven les eleccions plebiscitàries, posar en marxa el procés de desconnexió de Catalunya d’Espanya, cosa que incloïa la negociació amb l’estat, per poder constituir, al cap de 18 mesos, un estat independent. JxSí no va assolir la majoria absoluta, per bé que la nit del 27-S se suposava que l’independentisme sí que ho havia fet, atès que la CUP, l’anomenada esquerra independentista, havia tret 10 diputats. La nova majoria absoluta parlamentària era, doncs de 72 diputats independentistes.
Al cap de dos mesos d’aquella gran victòria, ha quedat clar que l’independentisme no va guanyar les eleccions malgrat haver guanyat clarament el plebiscit. I això s’explica perquè si bé JxSí no ha afluixat en el compromís sobiranista que va animar la coalició, la CUP, en canvi, va arraconar-lo perquè va arribar a la conclusió que la DUI, que era el que defensaven en campanya que s’havia de fer l’endemà de les eleccions, no era possible amb un 48% de vots. Aquesta no va ser l’única conclusió que la CUP va extreure del 27-S. També va començar a difondre la idea que el plebiscit no es va guanyar amb claredat per culpa de CDC i de Mas. La presència de Mas a les llistes de JxSí havia impedit l’ampliació de l’espectre independentista per l’esquerra perquè ell era el paradigma del mal govern i de la corrupció. A partit d’aquella nit tot el que ha fet la CUP són gestos de cara a CSQP, incloent-hi l’última votació parlamentària que ha permès a Alícia Sánchez Camacho repetir com a senadora. No ho han fet per ella, ho han fet perquè CSQP també mantingui el seu senador.

A partir d’una anàlisi tan desencertada, que obvia, per exemple, que la CUP va rebre un munt de vots de gent “estructuralment” convergent però que es va donar el gust de votar un grup que es presentava com a garant de l’independentisme més sòlid i jovenívol, la negociació s’ha torçat. A poc a poc, la CUP ha anat mostrant què és realment: una organització d’extrema esquerra el sector més jove de la qual és independentista, ai las!, tan sols instrumentalment. Molts joves de la CUP són, per entendre’ns, com Ada Colau i Lluís Rabell, que pertanyen al món de CSQP, que a la consulta del 9-N del 2014 van votar Sí-Sí no perquè fossin independentistes sinó perquè aquella opció posava més en crisi l’estat i l’statu quo. Només així s’explica que el 9-N votessin per la independència i ara defensin la “tercera via” Podemos. Com els radicals unionistes, molts militants de la CUP no són independentistes ni remotament. Són extremistes i prou, amb una cultura política limitadíssima i un odi visceral a l’adversari que impressiona.
El que està passant aquest dies no es culpa de la CUP, però.Si calgués donar les culpes a algú, caldria atribuir-les, si de cas, als electors. Tothom és responsable del vot que ha donat a una opció o una altra i, per tant, no és lícit queixar-se dels actes d’aquells als quals van votar sense saber ben bé què deien. No conec cap votant de JxSí que s’hagi penedit del seu vot. Per contra, conec força gent que va votar la CUP que ara s’estira els cabells. Per tant, la CUP faria bé de no confondre els 1.600 militants que es van aplegar a Manresa amb els 347.794 vots que va obtenir el 27-S. A més, tot un país no pot estar pendent del que es decideix en una assemblea partidista després d’unes eleccions tan participatives com les passades.
Però, bé, les coses són com són i no és poden canviar fàcilment. La CUP està enrocada i no vol cedir de cap manera a permetre la investidura de Mas. L’actitud dels radicals consisteix a anar socarrimant el president a base de negatives i d’acular-lo a una cantonada, per demostrar que és un home aferrat al poder i que no vol cedir de cap manera perquè és un dretà fastigós que posar per damunt l’interès personal al col·lectiu. És evident que no és així, però la CUP podria aconseguir desprestigiar el president més que no ho ha aconseguit el govern espanyol i els seus aliats del Cercle d’Economia, per exemple. I el president és avui, i els que tenen dos dits de fronts a la CUP ho saben, un dels grans patrimonis del procés sobiranista.
Són faves comptades. Si Artur Mas i el que ell representa no haguessin virat cap a l’independentisme, avui aquesta opció no arribaria al 25%, que és on ha estat gairebé sempre des del 1980. Baños, Comin i Mas, per dir-ho a la manera de Francesc-Mas Álvaro, són tres conversos a l’independentisme que han permès la victòria del 27-S. Però es veu que els mèrits no sempre són ben repartits. El decantament tranquil dels moderats cap a l’independentisme va tenir el seu cost, perquè la transformació no va ser individual, sinó col·lectiva. La dissolució de CiU i l’escissió d’UDC no és exactament el mateix que el fet que un grapat de persones abandonin el PSC o bé que un s’apunti individualment a la CUP. Per tant, si ara aquests moderats queden afeblits, l’independentisme tornarà on estava, al 25%. La suposada ampliació per l’esquerra és una pura fal·làcia. El candidat de En Comú Podem, Xavier Domènech, ja ha dit per activa i per passiva que ell creu en la “revolució” espanyola liderada per Pablo Iglesias i que, en tots cas, si mai guanyessin, permetrien un referèndum. Duran i Lleida diu el mateix per la banda dreta.
En una situació política com aquesta, què cal fer? Esperar al 10 de gener per constatar el que tots ja sabem és, decididament, suïcida. Unes noves eleccions, com jo mateix he propugnat, porten a la fi del procés sobiranista. Potser és el que ens mereixem, perquè entre tots plegats estem fent l’impossible perquè fracassi. Ara bé, si volem reconduir-lo, només ens queda una possibilitat, que no és altra que canviar el frame. L’important ara és que el perímetre independentista no s’estrenyi i que la cohesió dels moderats tampoc. Al contrari. En aquests moments és més important que mai que Artur Mas esdevingui el líder del nou centre sobiranista, ja que és l’única persona amb autoritat per fer-ho, i per això cal evitar el desgast al que se l’està sotmetent. Només si Artur Mas es decideix a liderar la regeneració política d’un espai polític que ha estat dinamitat pels mals vicis de l’anomenada “vella” política és com es podrà guanyar una batalla que és a punt de fer-nos perdre la guerra.
El 25 de novembre, Artur Mas va dir, com ara li recorda malèvolament la CUP, per bé que s’estava referint al seu paper en les llistes electorals, que “puc ser el primer o puc ser l’últim… Ja veuen que no hi ha condicions personals”. Certament, Artur Mas no té cap ambició personal més enllà de la que té qualsevol dirigent polític, patronal, sindical o cultural. A tots ens agrada dirigir els projectes que considerem adequats per a la societat. I Mas avui és tan necessari per preservar el que hem aconseguit que no es pot permetre que una colla de radical en facin estelles amb la complicitat dels que estan esperant la seva oportunitat. Posem-hi imaginació i posem-hi valentia. Al president, com és sabut, de coratge no li’n falta.
Avui dia és més important disposar d’instruments polítics per fer front a la nova etapa que vindrà que gestionar l’enterrament de l’autonomia. Això pot fer-ho qualsevol. Assolir la independència només pot fer-ho un líder que disposi del grup polític capaç d’arrossegar rere seu a la majoria de la població. Tony Blair va saber-ho fer, encara que posteriorment s’equivoqués. Va enfonsar-se quan va deixar de ser hàbil políticament. La política és per a gimnastes i no pas per a persones sedentàries. L’espai dels independentistes moderats cal construir-lo de cap i de nou prescindint de velles sigles, deixant caure la guillotina quan calgui i amb una frescor que connecti amb la “revolució del somriures” que ha estat fins ara el procés sobiranista. Qui vulgui fer de Duran per quedar-se amb unes sigles històriques, que ho faci, perquè tampoc no li serviran de gaire. El que no pot ser, però, és esperar i esperar mentre els de la CUP van fent propostes cada vegada més esotèriques. Seria com aplicar-se l’eutanàsia. Tant per tant, president, tireu el barret al foc i recupereu la iniciativa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *