Vicent Penya escriu sobre el llibre ‘Enfrontaments’ de Nicolau Colomar

nicoUn recull de càpsules d’idees àgils
Vicent Penya
Escriptor
La literatura d’idees contemporània al País Valencià ha gaudit d’una certa tradició i envergadura perfectament homologables a la de qualsevol país del món occidental. El primer nom que ens ve al cap és el de Joan Fuster. L’escriptor de Sueca, amb el seu estil tan personal i potent, no solament va ser autor de llibres d’assaig i de reflexió política, sinó que té en el seu haver obres de pensament i llibres d’aforismes digníssims. Seguint aquesta tradició fusteriana, després del mestre de Sueca han aparegut altres noms en les lletres valencianes que han aportat treballs de gran qualitat i diversitat, com ara, Josep Iborra, Joan Francesc Mira, Gustau Muñoz, Vicent Alonso, etc.

Enfrontaments (llibre d’afirmacions i preguntes) és el primer volum d’aforismes de Nicolau Colomar i el número 2 de la col•lecció d’assaig “L’illa dels pensaments” de l’Editorial Germania. Tot i ser un llibre d’aforismes, és sobretot un compendi de pensaments, de reflexions, d’idees, però un compendi de pensaments ràpids, de reflexions agudes, d’idees expeditives. Jo el qualificaria, si em permeteu, com un recull de “càpsules d’idees àgils.”
Tal com anuncia el subtítol del llibre, Enfrontaments és un conjunt d’afirmacions i preguntes. L’autor se’n fa moltes, de preguntes, i també en fa moltes, moltíssimes, d’afirmacions. I és que, tal com deia Willian of Canterbury en El nom de la rosa, “El dubte ens farà lliures”. Tot i que no deixa de ser curiós que per tal d’arribar a la veritat ens ho hem de qüestionar tot. La veritat es busca dubtant d’ella. És el fonament principal de la ciència i, en general, de qualsevol tipus de progrés.
El llibre de Nicolau Colomar és una obra necessària perquè ens acosta, des de les arrels del pensament més sincer i autèntic, a la problemàtica de l’home contemporani en aquest principi de segle XXI, les seues contradiccions, les seues paradoxes, les virtuts i les misèries que la societat actual ha anat creant a hores d’ara.
Agustí Peiró, en una ressenya publicada recentment en el diari digital La Veu del País Valencià assenyala que el llibre de Colomar presenta un estil “un poc difús i indeterminat, una prosa no massa cuidada que potser connecta amb el pensament ràpid dels temps megaràpids en què vivim”. Tanmateix, en la breu biografia de l’autor, se’ns informa que el llibre ha estat escrit al llarg de nou anys (agost de 2004 fins a l’agost de 2013). Per tant, si bé els pensaments que reflecteix potser hagen sigut ràpids, sí que és cert que l’elaboració de l’obra ha estat realment lenta.
D’altra banda, Peiró també afirma que, al costat d’alguns aforismes en què l’autor s’enlaira i arriba a brillar, n’hi ha uns altres que són certament ambigus. Per la meua part, tot i considerar certa aquesta afirmació, també és veritat que aquesta ambigüitat de què parla Peiró li atorga a l’estil del text un cert aire d’incertesa, d’absurditat i de misteri, cosa que fa que les propostes que llança l’autor queden obertes a diverses interpretacions per part dels lectors.
Algunes d’aquestes “càpsules d’idees àgils” que més m’han cridat l’atenció són les següents: un apunt irònic sobre el destí humà: “No he cregut mai en el destí… El destí sí que ha cregut sempre en mi…”; una nota de l’escepticisme materialista (des d’una òptica actual) sobre els ideals de la Revolució Francesa: “Llibertat, Igualtat i Fraternitat… Sí, molt bé, però no me les puc pagar…”; un altre apunt sobre l’autèntic significat del concepte “nacionalista”: “Si un nacionalista és aquell que es preocupa pel seu país… Siguem-ho tots!”; una petita reflexió sobre la violència: “La violència és un eficaç agent captador de voluntats dèbils…”; i tot un seguit de pensaments irònics: “Tot allò que fem ho fem abans de morir-nos…”; “Estar viu ja és un valor fonamental…”; “Sóc un veí modèlic… No salude ningú…”; “Una guerra justa també és una guerra…”; “Parlar correctament ja és una conspiració molt perillosa…?”; “Atenció, pregunta de geografia: en quin país del món l’augment del bilingüisme suposa en la pràctica defensar la imposició autoritària del monolingüisme en la llengua dominant…?”
Comptat i debatut, li desitgem a Nicolau Colomar que continue conreant un gènere tan necessari en els temps que corren, i, sobretot, en el país en què vivim, el País Valencià, perquè llibres com aquests ens fan pensar i ens fan reflexionar, activitats humanes que no hem de negligir avui en dia si no volem deixar de comprendre, com a éssers humans que som, l’autèntica dimensió del món en què vivim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *