Vicent Pitarch i Almela, el filòleg i sociolingüista valencià, encapçala l’associació sobiranista Miquel Penya a Castelló de la Plana.

Miquel Penya i Masip ex regidor i signatari de les Normes de Castelló, va militar en diversos partits republicans i amb Gaetà Huguet va entrar a Esquerra Valenciana. Va ser l’encarregat d’anunciar la proclamació de la II República des de la balconada consistorial.

Miquel Peña i Masip

Castelló de la Plana, 22 de gener de 1899
Castelló de la Plana, 25 de febrer de 1975
Metge i polític

Fill d’una familia acomodada de Castelló, pogué cursar els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona. Pocs anys després de tornar a Castelló, i una vegada finalitzats els seus estudis, a l’edat de 25 anys, ingressa a la lògia maçònica Helios de la capital castellonenca.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera entra ja en contacte amb els sectors esquerrans de la ciutat, sent detingut i empressonat sota l’acusació de conspiració. És en aquesta mateixa época quan s’afilia al sindicat de metges de la UGT.
El febrer de 1931 constitueix el partit Acción Republicana a la provincia de Castelló, partit que a nivell estatal encapçalava Manuel Azaña i que es presentava a Castelló com una formació republicana i autonomista. Es va convertir en el seu primer president local i un any després s’hi va sumar Francesc Casas, formant el tàndem que comandarà la formació. Com a president, es va presentar a les eleccions legislatives de juny d’eixe mateix any, tot i que finalment no va eixir elegit. Aquest mateix any, i també a Castelló, impulsa la creació del diari Libertad.
El 14 d’abril deixe any va ser l’encarregat d’anunciar la proclamació de la República des de l’Ajuntament de Castelló.
Tan sols un any després el trobem com un dels protagonistes a un altre esdeveniment clau, convertint-se en un dels primers signants de les Normes de Castelló.
El 1934, es forma a Castelló un nou partit fruit de la unió de l’Acción Republicana encapçalada per Peña i Casas, del Partido Republicano Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i dels valencianistes del Grup valencianista d’Esquerra de Gaetà Huguet. El nou partit, anomenat Esquerra Republicana del País Valencià (i sense cap relació amb Esquerra Republicana de Catalunya), queda presidit Francesc Casas, qui encapçala el sector més nombrós de militants. El nou partit, que formava part d’Izquierda Republicana a nivell estatal, tingué una vida curta i molt convulsa degut a les grans diferències existents entre els distints grups que l’havien format. Així, la primera gran crisi es donà el desembre de 1935, quan el sector més nacionalista (encapçalats per Gaetà Huguet i per Miquel Peña), i d’acord amb la direcció estatal, aconsegueix la dimissió de Casas com a president del partit.
Durant aquesta mateixa època el trobem com un dels fundadors dels “Amics de la Unió Soviètica”, alhora que col·labora amb l’Ateneu Racionalista de Castelló.
Uns mesos després Izquierda Republicana decideix establir-se a Castelló recuperant Casas, qui junt a Matías Sangüesa, lideraran el partit a la Província de Castelló. Un any després, el sector nacionalista de Gaetà Huguet i Miquel Peña, entra a formar part de l’Esquerra Valenciana de Vicent Marco i Miranda.
Ja durant la Guerra Civil espanyola va compaginar l’exercici de la seua professió com a metge amb l’agitació política. Així, va ser nomenat metge municipal interí per a, posteriorment, ser destinat a Benicàssim, on atenia un hospital dedicat a atendre les Brigades Internacionals.
Paral·lelament desplega la seua activitat política donant mítings per a Esquerra Valenciana i participant de la creació de la l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica.
El 1939 va ser destinat a Barcelona, on assolí el grau de comandant de l’Exércit Popular i exercí a diversos hospitals militars de la capital.
En finalitzar la guerra va haver d’exiliar-se a la localitat francesa de Seta, on romangué durant algun temps i on col·laborà amb la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols.
Posteriorment marxà cap a Mèxic, on continua col·laborant amb tot tipus d’organitzacions d’exiliats, així com a diverses publicacions dels exiliats catalans, com Quaderns de l’Exili i Veu Catalana. El 1953 participa a la Conferència Nacional Catalana, què donarà com a resultat la creació del Consell Nacional Català.
El 1973, finalment, torna al seu Castelló natal on morirà dos anys després producte d’una insuficiència cardíaca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.