1er e Maig del 2018… Treballadors/es per la República Valenciana.
Article d’Alain Krivine

Per llegir l’article d’Alain Krivine cliqueu ACÍ

Destruir por destruir
Destruir por destruir
Igual que va ocórrer amb el trenta aniversari de la mort del Che, el de maig del 68 també va a disparar un cerimonial mediàtic que no es va engegar durant el vintè. Signe dels temps, evidentment, però també una mica més. I és que la revolució està de nou en l’aire. Es palpa en l’ambient. La dreta i l’esquerra tradicionals semblen esgotades i incapaces de respondre als canvis rapidíssims de la nostra societat, una societat que exclou a milions de persones. Per açò, el Che i maig del 68 es tornen a posar de moda. Per açò, també s’estan preparant ja tots els enterradors de les grans causes, decidits a despolititzar el que van ser els esdeveniments, per a recordar només allò superficial i reduir-los a una simple revolució cultural d’estudiants privats del poder de consumir.

Parlar avui del Maig del 68 francès és, abans de res, recordar la major vaga general obrera que hi haja hagut a França. Prop de 10 milions de treballadors ocupant les fàbriques, mentre les banderes roges van onejar en les teulades durant prop de tres setmanes. La revolta estudiantil iniciadora de l’aixecament tenia les mateixes arrels que les que estan fent bullir en aquests moments les universitats a Japó, Alemanya o a Mèxic. En canvi, la revolta obrera francesa era una revolta a la mesura de les il·lusions que el general De Gaulle havia sabut suscitar en el món del treball durant més de deu anys. Els decrets promulgats en vespres del mes de maig, que posaven en perill alguns dels drets adquirits de la Seguretat Social van ser la metxa que va fer esclatar el polvorí. De totes maneres, el moviment obrer no es reconeix en les formes de lluita radicals utilitzades pels estudiants. Força i limitació del moviment estudiantil, la unió amb els obrers seria espectacular però irreal. I quan el 29 de maig amb la marxa a Alemanya del general De Gaulle, es planteja realment el problema de la presa del poder, els treballadors es tornaran cap al PCF i cap als sindicats, per a adonar-se que l’esquerra reformista no tenia intenció alguna de prendre el poder a través d’una revolta popular. I açò va ser el final de la revolta. Un final perfectament orquestrat per una espècie de complicitat De Gaulle-PC, el primer proposant eleccions generals capaces d’asfixiar en les urnes un moviment extraparlamentari i el segon acceptant immediatament aquesta eixida d’emergència.

L’interès de maig del 68 radica a haver-hi sigut un aixecament-frontissa entre el moviment obrer tradicional amb els seus símbols, el seu vocabulari i la seua cultura (bandera roja, barricades, ocupació de fàbriques) i l’aparició de nous moviments socials que no es limitaven a contestar l’explotació, sinó els mecanismes de l’opressió i de l’exclusió. Després de maig del 68, però fecundats per ell, es van a desenvolupar els moviments feministes, ecologistes i antiracistes. I en la França actual, el moviment dels indocumentats o dels aturats. Des d’aquest punt de vista, cal reconèixer que les grans mobilitzacions i manifestacions que es van produir a França en el mes de desembre de 1995 creen el que avui es denomina l’esperit del 95, reprenent i aprofundint la radicalitat i la insolència de l’esperit del 68.

Del maig del 68, queda en una part significativa de l’opinió pública i de l’opinió militant el qüestionament de l’esquerra tradicional, dels seus valors conservadors i dels seus comportaments burocràtics. Queda una extrema esquerra política, fora del PS i del PCF, però molt present en els nous moviments socials, que acaba d’aconseguir l’èxit electoral. Queda, sobretot, la idea que és possible rebel·lar-se, fins i tot en un país capitalista modern. Queda la idea que tota revolta de masses de llarga durada suscita un moviment d’alliberament cultural. La història no es repeteix mai, però l’anàlisi de les debilitats polítiques del 68, l’absència d’alternativa política en aquella època i d’una força capaç de proposar-la, indiquen el camí a seguir per a tots els que desitgen que el 68 tinga èxit. La paradoxa és que hi ha més motius per a rebel·lar-se avui que en el 68, una data en la qual amb prou faenes es coneixia l’atur. Però avui sembla més difícil fer-ho. Perquè el 68 va fracassar políticament, igual que les experiències socialdemòcrates o comunistes estalinistes. La pèrdua del nord i la pèrdua de punts de referència poden conduir la revolució cap als braços dels demagogs racistes i feixistes. És, doncs, urgent, reprendre la seua direcció. Trenta anys després, l’important és que es puga construir una nova esquerra radical, anticapitalista, feminista i ecologista, capaç de refundar un projecte de societat alternatiu al del Dow Jones i al de l’índex Nikkei.

Alain Krivine, dirigent de la Lliga Comunista Revolucionària (trotskista), va ser un dels líders del maig del 68. Ha escrit aquest article per a la REVISTA

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.