Bildu demana a Podemos que concrete quin és el seu model d’Estat i com portarà a la pràctica el dret a decidir

Bildu demana a Podemos que concrete quin és el seu model d’Estat i com portarà a la pràctica el dret a decidir
EuropaPress Madrid | Dimarts, 13 de juny del 2017
La diputada d’EH Bildu en el Congrés, Marian Beitilarrangoitia, ha exigit aquest dimarts al capdavanter de Podemos i candidat a la Presidència, Pablo Iglesias, que concrete quin és el seu model d’Estat i de quina forma pensa portar a la pràctica el dret a decidir que diu defensar.
Durant la seua intervenció en el debat de la moció de censura d’Units Podemos contra Mariano Rajoy, la diputada de l’esquerra abertzale ha dit compartir amb el grup confederal en la “urgència” i “necessitat” de “desallotjar” al PP.
Ara bé, malgrat coincidir en les raons esgrimides per Units Podemos per a tirar a Rajoy de la Moncloa, Beitialarrangoitia ha apuntat que “la principal incògnita” de Bildu radica en com pensa el partit morat democratitzar l’Estat “perquè la defensa de la plurinacionalitat i el dret a decidir es porte a la pràctica”.
L’exalcaldesa d’Hernani ha qüestionat que des de Podemos defensen que en el referèndum català no cap una aposta unilateral “seriós i viable” i, no obstant açò, Iglesias no especifique quin és l’eixida per que l’aposta per a solucionar les demandes de la ciutadania d’aqueixa comunitat.
Perquè, segons ha advertit, si el que pretén és esperar al fet que es conforme una majoria que possibilite un canvi de la Constitució, pot ser que passen “dècades”. “Per tant, li demane més concreció si vol que la seua posició siga creïble”, respecte a la seua política territorial, ha insistit.

Com realitzar un Referèndum viable

REFERÈNDUM
Rafael Pla López

Darrerament rebem amb freqüència notícies sobre el propòsit de l’autoritat d’un territori de convocar un Referèndum, i la resposta de l’autoritat de l’Estat del que forma part d’actuar per a impedir-ho. Tanmateix, a aquestes altures del segle XXI és relativament senzill organitzar un Referèndum de manera que no puga ser impedit. Naturalment, a través d’Internet, allotjant els recursos corresponents en una web que no estiga a l’abast de les forces repressives de l’Estat.
Continua la lectura de Com realitzar un Referèndum viable

On llegiu Esquerra unionista catalana, ací cal llegir Esquerra unionista valenciana

El diputat Gabriel Rufián és un agut piulador. Acostuma a resumir en 140 caràcters allò que vol dir, la qual cosa no sempre és fàcil. Més enllà de la demagògia que sovint acompanya el seu verb, de vegades l’encerta. Twitter és el regne de la síntesi, de les idees condensades i les reflexions rotundes. Cal aprendre a resumir, a treure paraules sense restar sentit a la frase. Cal evitar adjectius innecessaris, buscar sinònims més breus, esquivar paraules òbvies; en definitiva, agusar l’enginy. Twitter és la xarxa de l’espontaneïtat… meditada.
L’altre dia, Rufián va escriure un d’aquests piulets tant d’ell. Anava dirigit, sense esmentar-lo, a Xavier Domènech, el diputat de la coalició En Comú Podem que va participar en la manifestació convocada per Podemos a Madrid per escalfar l’ambient de cara a fer més creïble la moció de censura que els podemites han presentat contra el govern del PP: “La malo es que algunos de los que hoy están en un escenario en Sol por una República Española nunca están en uno en Barcelona por una República Catalana”. Té tota la raó, en Rufián. A Barcelona, En Comú Podem és, junt amb el PSC, una coalició unionista. La diferència entre els socialistes i els comuns és que l’unionisme dels segons no impedeix que donin suport a un referèndum d’autodeterminació. Un referèndum que, a parer seu, hauria de ser pactat amb l’Estat. Els socialistes ja fa temps que ni tan sols ofereixen aquesta possibilitat. Lluny ha quedat aquella frase que tots els socialistes catalans repetien sense parar: “Referèndum legal i acordat”. Era l’any 2014 i no hi havia encara un govern netament independentista a la Generalitat.

En Comú Podem no és una coalició homogènia, però els independentistes hi són minoria. De la mateixa manera que hi ha una dreta unionista —amb el PP, Cs i els esqueixos derivats de CiU al capdavant—, a Catalunya existeix una esquerra unionista l’objectiu de la qual és esdevenir la pota catalana d’un projecte espanyol alternatiu al PP i al PSOE. Fa dècades que això és així. Fins i tot als anys 30 ja era així. La disputa entre Macià i els tres ministres del govern provisional republicà perquè desistís de la proclamació de la República Catalana ja anava d’això. Dos d’aquests tres ministres eren catalans, mentre que el tercer era andalús, el ministre de Comunicacions Diego Martínez Barrio. Així doncs, Lluís Nicolau d’Olwer, d’Acció Catalana Republicana i ministre d’Economia Nacional, i Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, un republicà radical socialista tarragoní que va disposar fins i tot d’un corrent polític propi, el “marcel·linisme”. Aquests catalans, republicans i d’esquerra, van ajudar a escapçar el procés constituent que es proposava l’ERC de Macià per passar a negociar amb el govern de la República  l’estructura jurídica de la nova autonomia catalana. Una autonomia aprovada pel parlament espanyol el 9 de setembre de 1932 i prèviament referendada, el 2 d’agost, pels catalans (vostès ja saben que llavors les dones no podien votar).

La segona vegada que l’esquerra catalana es va supeditar als interessos de l’esquerra espanyola va ser el 6 d’octubre de 1934. La insurrecció de la Generalitat presidida per Companys va ser espanyolíssima, atès que va ser provocada pels canvis produïts en el govern de Madrid i no pas pel que passava a Catalunya, on l’esquerra continuava controlant l’autonomia. No dic que en aquella insurrecció no hi participessin separatistes, començant pel conseller Josep Dencàs, membre d’Estat Català, però el que volia Companys era aixoplugar els republicans espanyols d’esquerra perquè instauressin a Barcelona un govern provisional de la República per desafiar la CEDA i Lerroux. Aquella “solidaritat” catalana amb el PSOE de Largo Caballero va comportar l’empresonament del Govern de la Generalitat i la supressió de l’autonomia. Quin gran negoci que van fer Companys i ERC! Per culpa d’allò ara hem de suportar les teories revisionistes i benèvoles de personatges com Pío Moa, que avui és un extremista de dreta, com abans era un terrorista dels GRAPO, sobre els motius de l’aixecament militar de Franco.

Una part de l’esquerra catalana sempre ha supeditat el destí de Catalunya al canvi polític a Madrid. Per a aquesta esquerra, els vots catalans són el rebost de l’esquerra espanyola

La darrera vegada que l’esquerra unionista catalana va intentar supeditar Catalunya als interessos de l’esquerra espanyola va ser durant els anys de la Transició. A l’Assemblea de Catalunya es van produir diversos enfrontament entre l’esquerra nacional, llavors representada pel FNC i el PSAN, i el PSUC, que tot i definir-se com un partit nacional català era, simplement, unionista. Una part de l’esquerra catalana sempre ha supeditat el destí de Catalunya al canvi polític a Madrid. Per a aquesta esquerra, els vots catalans són el rebost de l’esquerra espanyola. En això l’esquerra unionista catalana s’assembla com dues gotes d’aigua a la dreta autonomista. I és que una cosa no és incompatible amb l’altra. Que En Comú Podem defensi el referèndum no ens ha de fer perdre de vista que Xavier Domènech, Joan Coscubiela i Ada Colau —i encara més en el cas d’Albano-Dante Fachin— són unionistes declarats. I quan els surt la vena patriòtica, a tot estirar recorden aquell Nicolau d’Olwer que, enmig de les converses amb Macià perquè revoqués la República Catalana, es va treure de la màniga, que per això era un molt bon medievalista, el terme de Generalitat de Catalunya per posar nom al que era tan sols una autonomia regional espanyola.

En fi, que Gabriel Rufián es lamenta per una manera de fer que és habitual entre els hereus de l’esquerra unionista a Catalunya. Són estatistes, d’això no cal dubtar-ne, però el seu Estat, el que els importa de debò, es Espanya. Per això no entenc aquesta insistència a voler convèncer qui ja està convençut de tot el contrari. Si arriba el dia en què els catalans i catalanes —de dreta, de centre i d’esquerra— aconsegueixen proclamar la República Catalana, aquell dia els unionistes d’ara es reciclaran i fins i tot voldran disputar l’espai polític als partits independentistes de dreta, de centre i d’esquerra. A Rufián l’acusaran, com de fet ja fan ara, de no ser prou esquerrà. Tot plegat és més vell que cagar ajupit.

Pacte federal o Via catalana (2), article de Víctor Baeta

Pacte federal o Via catalana (2)
En el meu article anterior “Els valencians i Espanya” una idea força era aquesta: «la Nació espanyola o Espanya subsistirà mentre sobrevisca l’Imperi que va forjar Castella». Aquesta idea la vaig deduir després de llegir el llibre “Contra el «mite Carl Schmitt»” del professor murcià Jerónimo Molina Cano. La seua lectura em va portar al katéjon  paulí, paraula que usa l’Apòstol dels gentils per a designar l’obstacle que deté la vinguda del Anticrist (2 Tes 2, 7). Agustí d’Hipona interpreta aquest obstacle com l’Imperi Romà: «Mentre perdure l’Imperi, el món no perirà» va afirmar; d’ací vaig inferir, a partir d’un katéjon nostre particular, que: “Mentre perdure [el=el seu] Imperi [el món=Espanya] no perirà”. Certament un Imperi que, amb la rebel·lió pacífica que s’ha iniciat ja en una part dels territoris de l’antiga i conquerida militarment Corona d’Aragó, sembla entrar ja en  la seua fase terminal definitiva.
En aquest segon article, afigurant el final factible de l’Imperi –de l’autoritat suprema, de la sobirania imperial, eufemísticament rebatejada com la del «poble espanyol»– i la conseqüent liquidació d’aqueixa Espanya, la idea força que propose als valencians –perquè l’abanderen en aquest nou temps– és la «igualtat i llibertat sobirana» que ha de resplendir entre tots i cadascun dels antics súbdits de l’Imperi que esdevindran lliures, iguals i sobirans, per a poder pactar, entre ells, les seues dependències i independències. Superat l’Estat imperial de la «suprema autoritat» – traducció castellana en 1590 de souveraineté – caldrà, a partir dels Estats lliures i sobirans, construir un Estat modern neutral (Bodino), superador d’antinòmies.  Un estat neutral, coordinador d’estats sobirans. Un estat d’estats sobirans que podrà esdevenir sobirà si és i no deixa de ser-ho, neutral.
Però per a arribar a açò seria necessari i previ, un pacte entre els demòcrates; es consideren republicans o no; ja siguen unionistes o sobiranistes o independentistes. Un Pacte entre demòcrates per a instaurar un nou Estat democràtic, modern i neutral. Un pacte entre demòcrates, compromesos a respectar en cada territori els resultats dels processos constituents generats democràticament en cadascun dels seus parlaments.
El pacte ha de ser entre, d’una banda, els demòcrates –republicans o no- partidaris de l’Estat unitari espanyol, que encara no s’han desprès de l’herència imperial i, d’una altra, els republicans, també demòcrates,  territorials que xifren les seues esperances d’alliberament i prosperitat en instaurar Estats republicans independents del ‘Regne d’Espanya’. Aquest pacte és la condició necessària per a obtenir, a partir de la unitat d’acció, l’objectiu d’aconseguir majories constituents en tots els parlaments de l’Estat.

Delimitades ja les parts, passem al contingut del pacte que proposem:

  • Proposem pactar un Estat confederal partint de la non nata i única proposta de constitució federal, la republicana de 1871. D’inici, proposem redactar els articles 42 i 43 de la següent manera:

Article 42º.- La sobirania resideix en els ciutadans, i s’exerceix en representació seua pels organismes polítics de la República constituïts per mitjà del sufragi universal.
Article 43: Aquests organismes són:
– els parlaments sobirans dels diferents Estats constituïts
– el parlament de la Confederació.

  •  Proposem pactar entre les parts la lleialtat mútua per a guanyar democràticament en cadascun dels parlaments, respectant els Estats sobirans que esdevinguen i, entre tots, el parlament de la Confederació.

Sense aquest pacte federal entre les parts, l’assumpció del Nou estat modern i neutral que nosaltres, sobiranistes valencians, entenem republicà, és del tot impossible. L’absència del pacte contribuirà a la continuïtat de la monarquia de matriu imperial i abocarà a la independència dels territoris amb capacitat per a aconseguir-la. Catalunya per manca d’aquest pacte  ja ha iniciat aqueix procés de manera unilateral. Els valencians que majoritàriament no són independentistes però si ho som de republicans i confiem que arribat el moment el siguem també sobirans -d’un Estat valencià sobirà artífex d’una Confederació neutral- hem d’encapçalar aquest procés.
Però per a poder començar a avançar i poder parlar d’un Pacte Federal a partir de la realitat existent, entenem que és necessari acordar ja la derogació de la LEY DEL PROCESO AUTONOMICO  Llei 13/83 (14/10/1983), forçada pels agents de l’Imperi escudats en el 23F, cosa que abordarem en un pròxim article: “De les autonomies de l’Imperi als estats de la Confederació” (3).

Víctor Baeta de RV/PVE

València, 10 de maig 2017

(per a llegir la versió en castellà cliqueu ACÍ)

Mitjà per la República Valenciana