1939

Enric Vila1939

Enric Vila

Espanya ja ha decidit destruir l’autonomia a la vista que no pot controlar-la. És qüestió de temps que el règim de Vichy es mostri als ulls dels catalans amb tota la seva cruesa grotesca i pueril. El terrorisme és la darrera bala de Madrid per mirar d’estabilitzar l’Estat en les properes eleccions, però tampoc no crec que la jugada surti bé perquè Catalunya no és el País Basc, ni som al 1978.

Com ja vaig vaticinar fa més d’un any quan Quim Torra va ésser investit, el president aviat es veurà obligat a dir que ha fet el que ha pogut per defensar la llibertat de Catalunya amb algun gest grandiloqüent que salvi el seu honor. Els patriotes seran expulsats de les menjadores que la Transició va crear per tenir-los adormits o s’aniran adaptant als principis del nou movimiento constitucionalista. El terrorisme servirà d’excusa per tot, però no solucionarà res.

És qüestió de temps que Torra tingui el 1939 que tant ha estudiat, en versió de vodevil. Si els partits s’haguessin pres l’autodeterminació seriosament, el discurs sobre les sentències i les detencions seria més senzill de fer. Quan va esclatar el cas Pretòria en plenes consultes populars, o quan Jordi Pujol va confessar les seves merdes, abans del 9-N, ja vaig advertir que el problema important no era la corrupció sinó el conflicte nacional.

Després de la manera com l’Estat ha tractat el dret a l’autodeterminació, votada al Parlament des de 1980 diverses vegades, i contemplada pel PSOE, quan era antifranquista, cap català no es pot sentir segur amb la justícia espanyola. Durant la campanya electoral del 21-D, convocada per Rajoy, ja vaig dir que el règim autonòmic era mort i que tots els intents de ressuscitar-lo anirien enfonsant el prestigi dels partits i dels intel·lectuals que els fan el joc.

Hem caigut més avall del que molts s’imaginaven fa només un parell d’anys i encara som lluny de tocar fons. Els articulistes catalans que depenen de l’Ibex-35 ja escriuen com si visquessin en una dictadura, saquejant els clàssics i explicant el món de cap per avall, quan aconsegueixen fer-se entendre. Els espanyols gasten una flatulència suada i coneguda, que em recorda per què el periodisme en castellà del segle XX és gairebé un desert.

L’aparició d’Íñigo Errejón arriba amb cent anys de retard i no millorarà les coses, fins i tot encara que se’n surti en les eleccions de novembre. L’azañisme, igual que el pujolisme, és una rèmora del passat, un experiment fallit, una fugida d’estudi que ha perdut la capacitat inspiradora d’altres èpoques. Si Mónica Oltra se sent cosmopolita al costat d’Errejón és només perquè la seva família va passar gana i sobre el record de la gana només es pot construir la Xina.

Per constatar la destrucció de la vida autonòmica n’hi ha prou de posar TV3. La televisió pública s’ha convertit en una màquina de fabricar sermons disfressats de discurs científic. Els seus editors ja no en tenen prou de posar una feminista o un pederasta penedit a cada telenotícies. Per dissimular els insults sistemàtics que profereixen contra els enemics tradicionals d’Espanya, també han començat una campanya contra l’alcohol i el tabac.

La televisió autonòmica, que era una font d’inspiració i un referent de modernitat en la Catalunya postfranquista, s’ha convertit en la corretja de transmissió del puritanisme que exigeix qualsevol societat autoritària. El català, orfe d’institucions un altre cop, es pot tornar a abocar a fer diners i a tenir fills. Tot i la profunda crisi que viu el món occidental, mai la repressió havia estat tan dolça, ni el món ens havia ofert tantes alternatives a l’absurditat de deixar-nos consumir en el soterrani de la vida espanyola.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Mitjà per la República Valenciana