La revifada dels Països Catalans i l’esmortiment de l’independentisme per Víctor Baeta i Subias, des de València.

La revifada dels Països Catalans i l’esmortiment de l’independentisme
per Víctor Baeta i Subias, des de València el 03/12/2020.

La raó de la revifada ve per l’esmortiment.
Anys d’observació i seguiment -sobre tot en els darrers anys i coincidint amb el procés independentista a Catalunya- sobre la publicitat del terme críptic, intangible i polisèmic de Països Catalans que, com l’existència de Déu, sols és comprés i afirmat pels seus fidels, al temps que són demonitzats els heretges que no combreguen amb la seua existència material, m’han portat, com a independentista català (afiliat a JxC) i independentista valencià (afiliat a RV/PVE), a formular la següent hipòtesi/teoria, que ens pot il·lustrar del perquè d’aquesta revifada d’aquests dies, on polítics catalans independentistes per la República Catalana, es presten a ser promotors culturals de mapes i llibres essencialistes que prediquen una nació imaginada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, aliena a la Nació catalana i també a la Nació valenciana. Aquesta seria la hipòtesi:

Si mesurem l’acostament a la República Catalana o lluita per la independència de Catalunya com la variable X, i la publicitat o reivindicació del terme Països Catalans, com la variable Y, plantege la hipòtesi que eixes dues variables estan en proporció inversa, X·Y=K. És a dir, quan la variable ‘X’ disminueix, quan la lluita per la independència de Catalunya té problemes i objectivament disminueix per diverses raons i es té la percepció -real o imaginada- que ens allunyem d’assolir la República Catalana o l’Estat català, llavors l’altra variable ‘Y’, la que mesura la publicitat o reivindicació dels Països Catalans o, de la pratiana i fusteriana, ‘Nació catalana’, sencera i entesa com de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, llavors observem com eixa variable revifa i augmenta. De manera que el producte de les dues variables ha de restar sempre invariable, perquè la constant ‘K’, que la podríem definir com la ‘moral de la tropa’ o el ‘manteniment de la tropa’ o ‘activitat de la tropa’, es mantinga inalterable. La revifada, llavors, de la publicitat d’aquests dies del terme Països Catalans, rauria en la perceptible davallada dels objectius independentistes per part del pragmatisme o cansament d’alguns líders independentistes.

Els Països Catalans -la ‘nació catalana’ pratiana i fusteriana- portats al terreny polític és letal per a la supervivència del català i per a la independència dels territoris català parlants.
Si un mapa lingüístic, i el mapa de Joan Ballester és eminentment lingüístic, se’l vol presentar com a polític i se l’introduïxen o afegissen -paral·lelament- termes polisèmics com el de ‘Nació’, llavors la llengua catalana que es vol defensar es pot veure afectada i involucrada pels avatars polítics que van lligats al poder i a la sobirania dels pobles i dels països. La tesi de Prat de la Riba des de Catalunya i posada al dia per Joan Fuster des del País Valencià -que sempre apareix en les revifades de torn- que manté que una LLENGUA (la catalana), dóna lloc a una NACIÓ (la catalana) i aquesta exigeix -si s’escau- un ESTAT (el català), porta com a conseqüència que els valencians hem de ser -som forçosament- nacionalment catalans i ens hem d’unir a la reivindicació de l’Estat català per a integrar-nos, en ser assolit, a ell.

Abans d’analitzar el perill que aquests plantejaments afecten -paradoxalment- a la unitat de la llengua catalana i a la desespanyolització dels valencians, vull destacar com Antoni Rovira i Virgili (RV), va eixir al pas d’aquestes teories de Prat de la Riba (PR) i les va combatre.

Entre el 10 d’abril i el 19 de juny de 1912, RV, escrivia sis articles en la Revista de Catalunya en els quals procedia a una revisió dels fonaments científics i doctrinals del nacionalisme català i que tenien en PR el seu màxim exponent. En el primer, d’aquests sis articles, plantejava:
“Creiem arribada l’ocasió de revisar els fonaments científics del nostre moviment patriòtic, de procedir a la renovació doctrinal del Nacionalisme. En nom d’aquest, corren encara per aquí una pila de monedes falses, de teories ja arraconades per l’estudi dels fets nacionals i socials. I és necessari retirar-les de la circulació. El sentit arcaic que un temps havia tingut el catalanisme, en ésser esbandit venturosament de l’actuació política, s’ha refugiat en el cos de doctrina nacionalista, arca rònega, feixuga i tancada, que cal espanyar i orejar.”

Anys després Rovira i Virgili poliria en La Publicitat (01-08-1923) aquestes afirmacions dient:
“En l’ideari polític de l’autor de La Nacionalitat Catalana (PR) hi ha afirmacions fonamentals que han d’ésser acceptades igualment per tots els patriotes catalans, i d’altres que no sols poden ésser discutides, sinó que avui, davant la dura lliçó dels fets, han d’ésser netament rebutjades.”

I a l’agost del 1928 en La Publicitat RV resumia el sentit de la seua obra així:
“Per una banda, una correcció del federalisme pimargallià i, per una altra banda, una correcció del positivisme biològic de Prat de la Riba.”

Però cal dir que les “correccions” als dos pensadors no eren, per part de RV, equiparables. Mentre que a Pi i Margall la crítica era una constatació de deficiències o mancances, les crítiques a PR afectaven el moll de les tesis pratianes.
Al principi “doctrinal”, el moll de la tesi de PR, del seu “nacionalisme integral”, que diu: “a cada nació un Estat”, RV l’analitza en el primer dels seus articles (Revista de Catalunya, 10.4.1912) i escriu:
“Segons el nacionalisme d’en Prat, s’ha d’unir tot allò que és una mateixa nacionalitat i s’ha de separar federant-ho o no després, tot allò que forma nacionalitats diverses. Aquest és el criteri. El mal està que la seva estricta aplicació és impossible. La realitat, en nombrosos casos, s’hi revoltaria. […] La fórmula “a cada nació un Estat”, tan simple i lògica teòricament, ens duria en la pràctica a solucions desgavellades o inadmissibles […] Fixem-nos, en primer lloc, que per a tot intent de reconstitució de les nacions que respongui a un criteri d’autonomia cal comptar amb els sentiments, amb l’estat d’esperit, amb la voluntat dels pobles. L’essencial és que desaparegui l’opressió de l’unitarisme, el règim de dominadors i dominats. L’aplegament dels agrupaments humans en tants Estats independents o autònoms com nacionalitats hi hagi és ja un altre aspecte del problema; no és essencial, no porta pressa. Barrejar les dues qüestions equival a complicar-les i dificultar-les greument. Perquè es pot donar el cas —i ineludiblement es donaria— que algunes parts de la nacionalitat natural, per raons múltiples i variades no s’avinguessin a confondre’s en el conjunt de l’Estat únic nacional i volguessin formar un Estat a part, ja sigui amb autonomia federal, ja amb completa independència
[…]
El criteri pannacionalista no podria triomfar en la pau de la llibertat, sinó que exigiria l’ús dels procediments de coacció i de força emprats pels conqueridors. En nom del nacionalisme, els exèrcits del Kàiser haurien d’envair els cantons suïssos del nord i les terres germàniques d’Àustria […]”

RV, que considerava aquesta fórmula “impracticable”, ens en proposa una altra que entenia com a “menys categòrica, menys precisa, menys rotunda” que la de PR però “molt més pràctica, molt més humana i molt més liberal”, la que ell anomenà “nacionalisme federatiu”.

En el seu quart article, RV hi deia:
“Cada nacionalitat, o cada fragment distint d’una nacionalitat, o cada poble amb voluntat d’ésser lliure (sigui o no sigui una nacionalitat perfectament classificada com a tal), té el dret a constituir un Estat, podent aplegar-se amb altres en la forma que li plagi o que convingui a cada cas.”

RV, en constatar la inviabilitat d’aplicar el “nacionalisme integral” de “a cada nació un Estat”, esbrinava l’error teòric que hi havia darrere d’aquesta proposta. Per a RV no era un altre que el concepte de “nació natural” de PR.
“L’error de molts nacionalistes —deia RV en el segon del seus articles—està en creure, com repetidament afirmen, que la naturalesa ja ens dóna fetes les nacionalitats. Error formidable! […] no s’ha de creure que la naturalesa produeixi nacionalitats a la manera com donen flors les plantes. […] la majoria de les vegades els elements naturals no coincideixen, no porten a una solució única, indiscutible.”

I en el capítol VIII: “Els elements naturals i la voluntat”, del llibre El principi de les nacionalitats 1932, RV diu:
“[…] durant el segle XIX [i fins al XXI afegim nosaltres] ha predominat en certs moviments nacionalistes i en les doctrines que els han sostingut la teoria dita de les nacionalitats naturals. Segons aquesta teoria, la nacionalitat l’ha feta Déu o la natura; no cal sinó reconèixer-la i atorgar-li els drets que li pertoquen. Els elements naturals són els únics presos en compte. Formulada així, la teoria de les nacionalitats és falsa. No resisteix el més lleu debat. […]
L’error neix de creure que la natura ja ens dóna fetes les nacionalitats […]
Precisament aquells qui volen basar llurs teories en la realitat natural són els qui demostren un més gros desconeixement d’aquesta realitat […]”

Però, on Rovira i Virgili se’ns apareix definitivament com el teòric del catalanisme en defensa de la voluntat popular en la construcció de la nació, és quan en el seu article cinqué a la Revista de Catalunya (22-05-1912) comença dient:
“Convé remarcar una importantíssima conseqüència de l’anteriorment exposat. És evident que el nacionalisme doctrinari, en vincular el dret de tenir Estat propi, o llibertat autonòmica, en les nacionalitats naturals, l’ha de negar lògicament als grups que no constitueixen una nacionalitat natural, i per tant, a les regions, a les veritables regions, o sigui a les varietats regionals d’una nacionalitat. Així tenim que aquest nacionalisme és contrari a la plena autonomia de les regions: tot al més, permet a aquestes una més o menys ampla descentralització administrativa. Aquest nacionalisme —oh paradoxa!— és unitari [i “centralista” afegiriem]. Sols una terminologia equívoca pot fer compatible el nacionalisme integral i el regionalisme autonomista.”

Caldria recordar al respecte que Prat de la Riba, per bé que rebutgés el qualificatiu de federalista, propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics sota un règim que –fidel a la consigna de la Lliga respecte a l’accidentalitat de les formes de govern– tant podia ésser monàrquic com republicà. Fins i tot es pronuncià a favor d’un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l’entesa de tots els pobles compresos “entre Lisboa i el Roine”). [Tret de GEC]. I quan PR, en La Nacionalitat Catalana, hi escriu:
“Principi elemental de tota classificació és unir el semblant, separar el diferent, i quan hi ha diferents gradacions de semblances i de diferències han de correspondre-hi gradacions de classificació […]”

RV li respon en la Revista de Catalunya el 22.5.1912:
“[…] Als pobles no pot imposar-se’ls divisions i classificacions, per científiques que siguin. La voluntat popular i la força de determinades circumstàncies socials, demana un ample marge de llibertat i d’arbitri en l’aplicació de les teories.
Per a delimitar, mitjançant els criteris naturals, les quatre nacionalitats ibèriques susdites tindríem una feina àrdua i nous problemes es plantejarien. Però la dificultat més forta la trobaríem de la voluntat humana. València, Mallorca són Catalunya, jo també ho crec. Més si haguéssim de crear l’Estat català, de segur que, per ara i tant, ni València ni Mallorca voldrien ésser-hi; demanarien cada una formar un Estat particular. I no hi hauria més remei que avenir-s’hi. Al cap i a l’últim, per a formar part veritablement d’una nacionalitat, no hi ha prou amb ésser-ne; cal sentir-se’n, i que el sentiment de la nacionalitat engendri el voler o el consentiment de formar-ne part; els mallorquins i els valencians, sobretot per la llengua, són catalans; però no se’n senten i no admeten gaire la unitat pancatalana.”

I en 1932, en el Capítol VI: “Elements de la nació”, del llibre El principi de la nacionalitats, reblava el concepte dient:
“Basta que un poble se senti nació perquè ho sigui. Sentint-s’ho, ho és. I, si cal, ho és, àdhuc contra la Història, i contra la raça, i contra les teories, i contra la geografia i tot.”

Doncs bé, una vegada exposats els raonaments de Rovira i Virgili, basats en la Nació com a voluntat de les persones, en resposta als plantejaments de la Nació natural o integral de Prat de la Riba, passe a plantejar les amenaces que la utilització política del terme Països Catalans o ‘Nació catalana, pratiana o fusteriana’, produeix contra la unitat de la llengua i que dificulta l’acció política dels sobiranistes valencians republicans, per desespanyolitzar políticament als valencians i perquè  esdevinguen majoritàriament políticament valencians.
En la mesura que els publicistes dels Països Catalans afirmen allò de ‘la meua llengua és la meua pàtria’; que -en conseqüència- ‘la Nació catalana va de salses a Guardamar, etc.’; que anomenen ‘Principat’ a Catalunya, per reservar el nom de ‘Catalunya’ per a tota la ‘Nació sencera’; que publiciten mapes polítics dels PPCC -no lingüístics- pel fet d’aparéixer Requena, Utiel, el Racó d’Ademús… i que afirmen que la llengua (catalana) defineix la Nació (catalana) i aquesta un Estat (català)… llavors, davant d’aquests missatges, la resposta d’aquells valencians que en absència d’un nacionalisme valencià ferm que plantege i lluite amb claredat per la sobirania política dels valencians, s’advoquen al desficaci de fer seus els plantejaments essencialistes pratians i en conseqüència s’inventen una llengua (la valenciana secessionista) que els puga definir una Nació (la valenciana), susceptible d’esdevindre un Estat (el valencià). No hi ha cap dubte que hi ha agents del nacionalisme espanyol atiant aquest secessionisme, però afirme, amb total convicció, que també hi ha agents espanyols -políticament espanyols- lligats a l’esquerra espanyola valenciana, que promouen el fusterianisme al País Valencià per impedir que el valencianisme polític puga per si sols traspassar la barrera del 5% per entrar a les Corts valencianes. Un valencianisme polític que esdevindria sobiranista i aliat de del sobiranisme català.
Nosaltres sobiranistes valencians republicans, com deia Rovira i Virgili contestant a Prat de la Riba, els diem: l’afirmació una llengua, una nació (antropològica, no política) un estat, a vegades es possible però a vegades no.
Els diem… no cal que ens inventem una llengua per a ser políticament valencians i reivindicar l’Estat valencià.
Però difícilment ens poden escoltar quan allò que sí escolten amb potents altaveus (amb el vist-i-plau de l’esquerra i dreta espanyola per a repartir-se les clienteles i vore els valencians enfrontats i dividits) els 9 d’octubre i els 25 d’abril és com la gent d’ERC, de l’EI i republicans esquerrans espanyols (1), criden en les manifestacions allò de ‘País Valencià, Països Catalans’ o allò de ‘Volem, volem … Països Catalans’…
Manifestacions que el PSOE, EUPV, Podemos i el republicanisme espanyol fan costat, perquè l’esquerra espanyola sap que aquestes expressions són les que fan que el valencianisme polític no puga alçar el cap en la vida. Que és el seu objectiu perquè el País Valencià reste per sempre políticament espanyol.

(1) Estos venent la martingala que en ‘una altra Espanya possible’ els PPCC seran reconeguts, com autonomia o Estat federal… dins d’Espanya, bien sûr. Reconeixent les ‘nacions’ però sense trencar l’Estat imperial. Vaja! com l’Imperi Austrohongarès o l’antiga URSS.

Víctor Baeta i Subias, independentista per la República Catalana i per la República Valenciana. Benimaclet- València, 4 de desembre del 2020.

NOTÍCIA RELACIONADA
La Nació dels valencians. Comunicat de RV/PVE

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.