Mostra totes les entrades de ANNA

L’aportació valenciana el 10-J. [vídeo] La pancarta que els valencians van confeccionar en un taller de Marxalenes, pels catalans independentistes de Sobirania i República’ el 10-J i va ser portada a ‘El País’ i va donar la volta al món.

Per damunt del lema SOM UNA NACIÓ el lema independentista de SiR i de REAGRUPAMENT: ‘PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ’

Barcelona, 10 de juliol del 2010. Manifestació contra la sentència de l’Estatut © Marcel.lí Sàenz. La pancarta “PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ” va ser confeccionada a València a iniciativa de Joaquim Auladell i Víctor Baeta, els dos membres de SOBIRANIA i REPÚBLICA.

Per què estic per la República Valenciana? [escrit per Joaquim Auladell a l’octubre del 2012 i donat a conéixer ara, al 2020]

Per què estic per la República Valenciana?
[escrit per Joaquim Auladell a l’octubre del 2012]

A començaments del mil·lenni vaig percebre que s’acostava una onada independentista, la tercera. La primera va ser amb Macià, els anys 30 del segle passat, la segona amb el PSAN, els anys 70, la tercera seria sota el lema de la Sobirania i en un escenari mundial, globalitzat, la quarta el més probable és que no es produeixi perquè s’ha assolit la Independència o perquè ha desaparegut el subjecte a independitzar. Tot això ho vaig exposar a bastament a l’article Tres onades considerades des de la carena entre segles (“Revista del Centre de Lectura”, Setena època, núm. 7. Reus, 2003).

El 2003 jo era d’ERC i abonava l‘aliança amb el PSOE, amb una política moderadament independentista i moderadament d’esquerres, amb un suport popular creixent. La destitució de Carod-Rovira per una incorrecció protocol·lària, quan després el PSOE va ser culpable de la catàstrofe dels túnels [del Guinardó] sense cap conseqüència em va demostrar qui era l’amo i que la política d’ERC era inviable. Després hi va haver la defenestració del President de la Generalitat [Maragall] (pel PSOE que, per a qui creu en les institucions, el President de la Generalitat, que és de tots els catalans i com a tal se l’ha de respectar, no pot ser substituït per un encarregat d’un partit, no català (no la persona, que si pensem en en Montilla, pot haver nascut a les Andalusies o a les Rússies, que si com a President parla en català i és lleial a Catalunya, és tan vàlid com qualsevol català, parlem del PSOE, disfressat de PSC, colonialista i imperial) per més inri.

El 2005 em vaig incorporar a la Plataforma SOBIRANIA I REPÚBLICA, una associació política per impulsar projectes sense presentar candidatures. Vam realitzar moltes iniciatives per la Sobirania en abstracte i per les Repúbliques en concret. En el món de la comunicació vam instituir el Guardó de la República Catalana, creació de Jordi Argemí i que s’ha atorgat a:
– el 2007 a Till Steigman, a Vicent Gisbert  [La Nucia-PV] i al CEIM (Coordinadora de l’Esquerra Independentista del Montserratí),
-el 2008 a Rut Carandell, a Daniela Grau, a Daniel Mach, a Joan Becat, a Alfons López Tena, a Xavier Polo, a Teresa Peyrí Macià i a Marc Belzunces.
– el 2009 a Heribert Barrera, a Josep Gifreu, a la CUP de Sallent, a Aminatu Haidar i a Ramon Carner.
– el 2010 a Carles Mora, a Joan Laporta, a Agustí Barrera, a Pau Alabajos i a Isona Passola.
– el 2011, a Joan Carretero i
– el 2012, el 14 d’abril, dia de la República Catalana, a Muriel Casals.

També en el 2005 em vaig incorporar al Bloc Nacionalista Valencià (BNV), un partit progressista i valencianista (Progressista és el que no pot ser res més, i de valencianistes n’hi ha d’espanyolistes, com hi ha catalanistes espanyolistes) perquè com deia Fuster, cal fer política.

El 2006 un equip sobiranista va redactar el Full de Ruta a la Independència i el va presentar Joan Carretero. Es va muntar una plataforma, Reagrupament Independentista, per fer una candidatura sobiranista. El resum del programa és “PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ” (aconseguir una majoria de diputats que s’haguessin presentat amb el programa de proclamar la independència). SOBIRANIA I REPÚBLICA hi coincidia i ens hi vam adherir. El 10 de juliol de 2010 hi va haver una gran manifestació en què SOBIRANIA I REPÚBLICA i Reagrupament amb el poble català va canviar la fada i bleda consigna “Som una nació” per “Independència!”, que és el que va cridar la gent.

Barcelona.10.07.2010 Manifestación contra sentencia del Estatut © Marcel.lí Sàenz. La pancarta “PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ”  va ser confeccionada a València per encarrec de Joaquim Auladell a Víctor Baeta, els dos membres de Sobirania i República.

Després, a l’agost va aparèixer Solidaritat Independentista, Reagrupament es portà com un partit encobert a les eleccions del desembre 2010 i no va treure cap diputat. Les falles de Reagrupament van ser confiar que un líder li faria la feina (Laporta) i somiar ser un partit d’empresaris quan la immensa majoria dels electors (i els associats) són assalariats. SOBIRANIA I REPÚBLICA es dissol en el poble.

Vist des Barcelona, de fa dos anys les coses han canviat molt de pressa. Convergència va guanyar les eleccions, la crisi econòmica, agreujada per la dependència de Spain (nom que funciona), ha empitjorat, l’Estat no paga el que deu a l’administració territorial i local i als particulars i es dedica a retallar l’ús de la llengua catalana. Fa un mes hi va haver la manifestació de l’Onze de Setembre [2012], multitudinària i plural, decididament independentista, i el president de la Generalitat, com que el Govern del Regne no va acceptar la seva proposta de pacte fiscal, va convocar eleccions amb perspectiva independentista.

El Full de Ruta de l’antic Carretero, de Solidaritat i de SOBIRANIA I REPÚBLICA està a mig camí. L’estat propi no és l’estat sobirà, republicà, amb bandera a l’ONU que volem. Els imperialistes declarats i i els catalanistes espanyolistes ho faran tot perquè canviant tots els detallets reials, forals, federals, que calgui, perquè tot continuï igual. No n’hi haurà prou amb guanyar unes eleccions, els imperialistes, del Guerra a l’Aznar, són pertinaços.

Els canvis que no es noten és dubtós que hagin existit. L’alternativa sobiranista passa per una fractura amb l’Estat espanyol. A la Comunitat Valenciana cal, a més, un despertar, una fractura mental amb l’Estat espanyol, entitat ben real, i Espanya, entitat imaginària. Si no es vol ser sobirà, no se n’és. Del 1980 al 2010 els valencians han viscut, per il·lusió o conveniència, el somni del Levante Feliz, l’Eix de la Prosperitat Madrid-València i l’ofrenar flors a Espanya compulsiu. El 2010 comença el malestar, no és una qüestió moral, de si Zaplana o Fabra son bons o dolents, sinó que un tenia diners per repartir i l’altre no. Com la defenestració de Camps, tan semblant a la de Maragall, pels seus superiors espanyols. El malestar social és el començament del despertar del somni. Et fan mal tots els ossos però no saps per què. Uns poden buscar remei en ersatz espanyols i d’altres en l’alternativa sobiranista valenciana.

Molts valencians es desperten, es demanen “On som?” i intenten orientar-se. Tant de bo que els convenci el sobiranisme republicà.

Un incís: jo vull que la llengua catalana creixi, floreixi i tingui fruits a la futura República Valenciana i molts residents (valencians) també. I això no és per cultura (simbologia), ideologia o “suprastructura”, sinó condició material de vida que es resoldrà en la marxa majoritària cap a la independència i en el debat de la Constitució. Final de l’incís.

En aquests moments només està per la República Valenciana la coalició de dos partits: Esquerra Nacionalista Valenciana i República Valenciana /Partit Valencianista Europeu. Agustí Cerdà, dirigent d’ERC al País Valencià, està per l’Estat valencià.

Joan Fuster, des del document Apèndix a la Justificació de Catalunya de Mn. Armengou (1962) que conté el Material Països Catalans diu: “Penseu en la unitat i feu el que vulgueu”, que no vol dir que fem el que ens roti sinó el que convingui. És evident que no volia que ens poséssim tots al pas de la regió o parcel·la més lenta per fer els passos solemnes junts. El PSOE ha segrestat la figura de Fuster, ha amagat el polític i ha potenciat l’erudit. Deixem l’erudit als erudits i fixem-nos en el polític.

 Per què estic per la República Valenciana?
Sóc nacionalista internacionalista (considero que les nacions són una forma d’associació humana que cal tenir en compte) i la meva nació és els Països Catalans. Les nacions han de tenir llibertat i sobirania, poder estatal. Sóc demòcrata, però això ho diu tothom. Un Estat, ho sap tothom què és i hi està d’acord: a la bandera, als ministeris, a la frontera, a les ambaixades, als portaavions, a l’ONU i als segells postals. Les nacions cadascú se les imagina com li convé, a mida. Els Estats-nació segur que són Estats, que siguin nacions ja és problemàtic, s’ha de comprovar, però és difícil. Parlar de nacions és entrar en una olla de grills i només ho faig si m’hi veig obligat. En una discussió en què cerquem entendre’ns fem servir conceptes formals, en una polèmica, on cerquem la victòria es fan servir els recursos de la retòrica. Parlarem de política i no de simbologia.

Sóc actual, concret i pràctic. Mentre perds el temps creix el malestar i el genocidi. Si parlo de societat i d’individu parlo de política, de poder i d’Estat. Per això em va venir tan bé el full de Ruta de l’equip de Carretero i el dels sobiranistes valencians: tal com estaven les coses, aconseguir (1) un Estat sobirà, republicà i democràtic (2) per a alliberar un territori d’administració colonial (3) amb la proclamació d’independència per una majoria de diputats del Parlament colonial convertit en constituent.

Majoritari, és a dir democràtic, per la majoria de la població, no minoritari, no una elit, no un Equip Alfa fantàstic. Cal comptar amb les pròpies forces, si t’alliberen, t’hauràs d’alliberar de l’alliberador (Xirinacs). No et preocupis, a l’equip guanyador s’hi suma tothom.

Parlant en el marc del Regne d’Espanya, també dit Regne Insular i Peninsular o, internacionalment, Spain, la S és la de PIIGS. Qualsevol territori definit administrativament es podria alliberar, democratitzar, autodeterminar, legítimament, si vol. La Comuniat Autonòmica de Madrid, per exemple. La veritat és que com que Spain no és un Estat democràtic (no és de ciutadans sobirans) no ho pot fer. D’altra banda a mi em sembla perfecte que la CA Madrid faci el que vulgui. En canvi, no m’és indiferent el que faci la Comunitat valenciana, estimo per un igual els territoris de les dues Generalitats.

Parlant en actual i concret, pensant democràticament, majoritàriament, “l’alliberament ha de ser obra del poble com a subjecte que s’allibera” (Xirinacs), i tenint present la perspectiva nacional dels Països Catalans, tenint en compte que a la Comunitat, catalana entre la manifestació de l’Onze de Setembre del mes passat i les eleccions de les eleccions del mes que ve hi haurà alguns canvis, cal tenir pensada i posada en marxa l’alternativa per a la Comunitat valenciana, la República Valenciana democràtica i oberta (“és valencià qui hi viu, sense condicions identitàries”) feta pels vivents concrets i no per la Història, que es pot explicar de moltes maneres.

Previsió del procés de constitució de les dues Repúbliques seguint el Full de Ruta

  1. Un primer grup (entitat per a ella mateixa) republicanista pensa i discuteix. Quan hi ha un acord sobre el complex República-Estat democràtic-Marc constitucional), passa a ser un equip (entitat que actua per assolir el seu projecte) difon el complex i mira d’incorporar gent a la idea i a la lluita.
  1. Quan es té representació electoral (un diputat, uns quants regidors), és a dir quan es tenen unes mínimes responsabilitats davant del poble, es discuteixen i es fixen les bases mínimes de la Constitució. (Cal parlar d’antiavortisme, com a Irlanda? d’animalisme, com a Dinamarca? Amb campanes o sense?)
  1. Si el republicanisme creix (cap a un 20%), hi haurà grups republicanistes que, més enllà de les bases constitucionals, plantejaran qüestions articulars, i les eleccions ajudaran a saber-ne l’acceptació popular-electoral per part dels electors.
  1. Quan s’acosti a la majoria (40%), hi haurà una coalició republicanista amb unes bases comunes fermes i propostes particulars. Si la coalició guanya, realitza l’Acte de Sobirania, proclama la República i redacta la Constitució amb les Bases i segons les votacions a les diverses candidatures independentistes.

La majoria parlamentària republicana constitueix la societat estatal cohesionada, en concret. Un Estat, la Confederació Helvètica (popularment “Suïssa”) té llengües i religions diferents, bons motius per a la guerra. Ser suïssos ha estat més atractiu que anar-se’n per una altra banda, a diferència de la federació de Iugoslàvia.
El grup impulsor inicial no pot prejutjar ni condicionar com serà la majoria constituent. En el procés sí que es veu per on va. Els primers republicans irlandesos eren laics, la majoria que va proclamar la República va ser catòlica.

Resumint
– Estic per la República Valenciana perquè es l’única manera racional que se m’acut de democratitzar, d’alliberar la Comunitat valenciana, que es faci sobirana, amb ajut de no sé qui o sense, i de realitzar els Països Catalans concrets.
– És problemàtic, però és que la realitat és problemàtica.
– Si una de les dues Repúbliques surt antiavortista i/o animalista, deixaré de donar-hi suport? Em sembla que no. Si una de les dues Repúbliques surt islàmica, deixaré de donar-hi suport? Em sembla que sí.

Joaquim Auladell
Barcelona,  12 d’octubre del 2012

Els Comuns i/o Podem PV, pugen o baixen? [Declaracions sobre “Un haz de naciones” de Xavier Domènech]

Els Comuns/Podem PV, pugen o baixen?
A banda de ser espectadors de la lluita rupturista amb el 78 de l’independentisme, estan disposats a fer quelcom?

Dóna suport els Comuns, a la República Catalana?
Són confederals?
Sí ho són, està Podem PV,  per la República Valenciana?

I estes preguntes a l’espai de Podem, les podem fer extensibles al conjunt del republicanisme que es reclama rupturista amb el 78.
[ANNA notícies]

ACN
Domènech avisa que com més es tarde a afrontar el problema amb Catalunya “més probable serà la bancarrota del sistema”
L’exlíder dels comuns diu que la solució només pot ser federal o confederal i que l’Estat és en si mateix el problema

L’exlíder dels comuns Xavier Domènech adverteix que com més es tarde a afrontar el problema amb Catalunya “més probable serà la bancarrota del sistema”. Domènech aborda a ‘Un haz de naciones’, que es publica aquest dimarts, “la crisi democràtica i territorial més gran des del fi del franquisme” i diu que la solució a l’horitzó només pot ser federal o confederal per canviar la naturalesa de l’Estat, “que és en si mateix el problema”. També apunta que sense un pacte polític amb Catalunya la Constitució mai serà reformable perquè el referèndum sobre la Carta Magna agafaria un caràcter diferent. “Segons la forma que prengui, seria materialment constituent i no hi ha alternativa a aquest pacte si no és a costa de la Constitució o amb repressió”.

Domènech també carrega en diverses ocasions cap als socialistes. Els retreu que donessin suport a l’aplicació del 155 de la Constitució a Catalunya, que van brindar “suposadament” després que el PP “acceptés obrir la reforma constitucional”. “Més enllà que al final no es va aconseguir res, intentar vendre una reforma constitucional a una part de la població en el mateix moment en què s’estan intervenint les seves institucions d’autogovern deu ser una peça única i mai vista de pacte i legitimació constitucional”, rebla Domènech, que els retreu que el PSOE afirmés que calia “perfeccionar” l’Estat autonòmic en una comissió per la seva modernització “creada just quan aquest saltava pels aires”. I continua: “Qualsevol somni d’Estat compost va morir aquell dia”.

Un dels altres retrets que dirigeix al PSOE és per la manera en què alguns dels seus dirigents defensen el federalisme, als quals acusa de ser, conjuntament amb el PP, una de les fàbriques d’independentistes: “Converteixen el federalisme en una mena de gran engany i, com a tal, inservible per a solucionar els problemes als què ens enfrontem”. Tot i això, admet que una reforma constitucional permetria anar a la llavor dels problemes i orientar-los en un sentit o un altre, com ja defensa el PSOE i el PSC -amb una proposta que Domènech titlla d’inservible- o Unides Podem i En Comú Podem.

En aquest darrer cas, també detecta dos problemes, un de tècnic i l’altre de polític. En el primer cas, assenyala que la Constitució va ser pensada per ser “molt difícilment reformable”. Pel que fa al problema polític, Domènech hi veu falta de voluntat en el PSOE per a iniciar una reforma constitucional, el PP que mai s’hi ha posicionat i que sempre s’ha trobat una “excusa ‘vàlida'” per no iniciar-la, i que ara és Vox. Més enllà d’això, assenyala que aquesta reforma és “pràcticament impossible sense un pacte previ de caràcter plurinacional i, a més, no és controlable en allò que atanyi a la forma d’Estat”.

Domènech dibuixa tres úniques vies de sortida al conflicte amb Catalunya. Dues de reformistes, amb un canvi profund en lleis orgàniques i una reforma constitucional; i una de rupturista, amb l’inici d’un procés constituent. Adverteix que “de vegades la ruptura no prové d’una acció revolucionària, sinó de la implosió de l’ordre anterior, incapaç de seguir permaneixent en les seves contradiccions”. En tot cas, descarta aquestes dues vies reformistes com una solució a la llarga. Domènech creu que el problema pendent de solucionar és la plurinacionalitat, i assegura que “s’haurien de generar models d’encaix que no prenguin la forma o els intents d’ofegar les diferents realitats nacionals”. Per tot plegat, l’exlíder dels comuns aposta per construir una “alternativa republicana, igualitària i confederal” per canviar la naturalesa de l’Estat, “que és, en si mateix, el problema”, conclou.

I és que l’exdirigent dels comuns només veu tres alternatives: “un reformisme fort que prendrà la forma de nou pacte fundador -que ara mateix no veu viable que s’afronti des del sistema polític-, un de procés constituent tipus rupturista, o el creixement de les vies autoritàries. Pel que fa a un nou referèndum per a reformar la Constitució, avisa que això comportaria necessàriament pactar abans amb Catalunya el reconeixement del seu propi procés constituent per ser viable i, això, més que probablement, activaria altres processos de caràcter plurinacional: o la independència o el nou pacte fundador. “Aquest pot ser un dels camins possibles, però en realitat sobre això es pot escriure poc ja que el camí es fa en caminar”, subratlla. Amb tot, sobre aquest nou pacte, apunta que on es podria trobar una de les solucions és en el “federalisme plurinacional, asimètric i pluralista”.

Domènech, historiador i també activista de diversos moviments, entre ells el 15-M, ho emmarca tot plegat en una “crisi de sobiranies”. Un concepte que ha agafat recentment Domènech, juntament amb l’exdiputat de la CUP Quim Arrufat, entre d’altres, per impulsar l’Institut Sobiranies per “enfortir l’espai del catalanisme popular d’esquerres”. Al llibre, Domènech apunta que la crisi actual no és només una crisi de la relació entre Catalunya i l’Estat, sinó que en realitat significa la fallida de tot l’Estat autonòmic, perquè no dona resposta al motiu pel qual va sorgir inicialment.

Patrice Lumumba, màrtir del nacionalisme africà i l’heroi independentista de la República democràtica del Congo, va nàixer un dia com hui, el 2 de juliol del 1925.

RV/PVE considera que, des del 29 de juny del 1707, el País Valencià és una colònia, de la Monarquia catòlica o hispànica, anomenada hui com Reino de España o Estado espanyol o España. En conseqüència considerem Patrici Lumumba, (1925-1961) com un dels nostres. Per això hem volgut compartir amb ell el nostre senyal de combat i de lluita pel nostre alliberament.

Patrice Lumumba, màrtir del nacionalisme africà i l’heroi independentista de la República democràtica del Congo, va nàixer un dia com hui, el 2 de juliol del 1925.
Fa 59 anys, el 17 de gener de 1961,  agents dels serveis secrets belgues i de la CIA van introduir el cos de Patrice Lumumba en un barril d’àcid i el van fer desaparéixer. La República Democràtica del Congo va poder haver anat cap a una democràcia i, per contra, va anar cap a una de les pitjors dictadures africanes del segle XX.
Patrice Lumumba va ser el primer cap de govern de la República Democràtica del Congo. Va buscar la descolonització del seu país en mans de Bèlgica i destruir totalment el poder colonialista europeu present a Àfrica, erradicar l’ultratge i l’espoli que durant segles havia patit el continent.
En 1958 es va orientar decididament cap a la lluita per la descolonització del RD del Congo per les escasses possibilitats d’acció social que li permetien les autoritats colonials belgues i així va fundar el Moviment Nacional Congolés, partidari de crear un Estat independent i laic, les estructures polítiques unitàries del qual ajudaren a superar les diferències tribals creant un sentiment nacional.
Després de la independència de Bèlgica, el 30 de juny de 1960, la RD del Congo va celebrar eleccions, i Patrice Lumumba, líder de la lluita independentista, va arribar a la Presidència amb un programa nacionalista i d’esquerra.

Primer ministre de la RDC anuncia Govern de transició
Lumumba no va poder impedir que la retirada de l’exèrcit belga donara pas al conflicte polític amb pronunciaments militars, atacs a la població blanca i disturbis generalitzats.
La rebel·lió va ser especialment greu a la regió minera de Katanga, que es va declarar independent sota el lideratge de Tschombé; Lumumba va denunciar que aquesta secessió havia sigut promoguda pel govern belga en defensa dels interessos de la companyia minera que explotava els jaciments de la regió.
Lumumba va demanar ajuda a l’Organització de Nacions Unides (ONU), que va enviar un xicotet contingent de cascos blaus incapaços de restablir l’ordre, i per això va demanar el suport de la Unió Soviètica, amb el que va amenaçar directament els interessos occidentals.
El llavors president dels EUA, Eisenhower, va donar ordre d’eliminar-ho. I va enviar a l’agent de la CIA, Frank Carlucci, qui després seria secretari de Defensa de Ronald Reagan.

Culmina període constitucional del president de la RDC enmig de tensions
Un colp d’estat va enderrocar a Lumumba al setembre de 1960. Va ser torturat brutalment i afusellat per mercenaris belgues, que van dissoldre el seu cos en àcid i van escampar les seues restes perquè no fóra reconegut.
Al novembre de 2001, el Parlament de Bèlgica reconeixia la responsabilitat del seu Estat en la mort de Patrici Lumumba.
Patrice Lumumba va ser assassinat pel seu pensament i lluita política
Analistes indiquen que Lumumba va ser assassinat d’aqueixa manera per la gran lluita política i ideològica que va realitzar per a donar a conéixer la unitat com a instrument i via per a l’assoliment de l’alliberament per part dels pobles africans, dels jous colonials que es mantenien en el moment en què va lliurar la seua lluita i que encara es mantenen.
El pensament de Patrice Lumumba va constituir un perill per a les potències occidentals explotadores dels pobles africans. Mig segle després, les autoritats estatunidenques van reconéixer la seua implicació en el derrocament i assassinat del líder congolés.

Pensaments en llegir l’article de Carod Rovira sobre els Països Catalans, en estos moments que trontolla la unitat dels independentistes catalans.

Pensaments en veure l’article de Carod Rovira sobre els Països Catalans, en estos moments que trontolla la unitat dels independentistes catalans…

Primer pensament.
x·y=K    Proporció inversa…
Quan una variable disminueix, l’altra augmenta per mantenir la K constant.
Quan uns més s’allunyen de la Independència de Catalunya , de la República Catalana, és a dir quan disminueix eixa variable, per a compensar més parlen dels Països Catalans, més augmenta l’altra variable. Que no ens entabanen i ens desvien de l’objectiu prioritari ara: avançar cap la independència de Catalunya.

Segon pensament.
Si vols els Països Catalans sobirans, cadascú ha d’assumir la seua responsabilitat… els catalans la República Catalana, els valencians la República Valenciana.

Tercer pensament.
I entre republicans valencians i republicans catalans, suport mutu i aliança estratègica front a l’enemic: l’Estat espanyol, ja siga monàrquic o ja siga republicà.
 

Sobre la llengua dels valencians. ANNA notícies fa seu el contingut que va redactar Víctor Baeta en un desplegable arran d’un aplec de la nit de Sant Joan a Benimaclet en 1991 i afegim el reconeixement normatiu a l’AVL

A continuació el desplegable de 1991.
per a engrandir cliqueu damunt

Ara al 2020, ANNA notícies reconeix l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sorgida del parlament valencià, per la Llei de la Generalitat Valenciana 7/1998, de 16 de setembre de 1998 i es va constituir el 23 de juliol de 2001, en un acte presidit pel llavors President de la Generalitat, Eduardo Zaplana, en el Saló de les Corts del Palau de la Generalitat.
L’AVL té com a objecte determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià a partir de les denominades Normes de Castelló, i per a això compta amb una sèrie d’acadèmics, fixats en 21, que van ser nomenats per les Corts Valencianes per un període de quinze anys, els quals s’ocupen de la gramàtica, la lexicografia, l’onomàstica, el foment de l’ús de la llengua, la documentació lingüística i literària, l’assessorament lingüístic i les publicacions. Les vacants que es produïsquen entre els acadèmics es cobrixen per cooptació interna.
Les decisions de l’AVL, en l’exercici de les funcions que li corresponen, hauran de respectar-les totes les institucions de la Generalitat, així com el conjunt d’administracions públiques, el sistema educatiu, i els mitjans de comunicació, entitats, organismes i empreses de titularitat pública o que compten amb finançament públic amb seu a la Comunitat Valenciana.
El mateix model de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua fa que la institució s’haja convertit en un lloc de trobada on conviuen les diverses sensibilitats lingüístiques que puguen representar els acadèmics, i on sempre s’ha buscat el consens més ampli possible a l’hora d’aprovar les qüestions importants que afecten el valencià.
Fins a la construcció de les seues noves instal·lacions, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té la seua seu en el monestir de Sant Miquel dels Reis, seu també de la Biblioteca Valenciana, ubicat en el barri valencià dels Orriols, encara que pot tindre altres seus territorials o celebrar sessions en qualsevol municipi de la Comunitat Valenciana.
Amb la reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2006 l’AVL va quedar reconeguda com l’únic organisme competent en la regulació del valencià, així com una de les institucions estatutàries valencianes, quedant adscrita a Presidència, per la qual cosa té personalitat jurídica pròpia i exercix les seues funcions amb autonomia orgànica, funcional i pressupostària per a garantir la seua objectivitat i independència.