Mostra totes les entrades de ANNA

L’AFFAIR NISSAN

L’AFFAIR NISSAN
04/06/2020

“Affair” i no assumpte, perquè en aquest cas l’aroma dominant és francés i no japonés, encara que la marca fabricada a Catalunya tinga la seua central operativa en Yokohama.

Per a comprendre aquest entramat hem d’acudir a l’estructura accionarial de Nissan, on veiem que destaca Renault (amb un 43%), seguida del fons de pensions del govern japonés (GPIF) –el major fons de pensions del món, amb una cartera de 1,4 trilions de dòlars– que és al seu torn el principal accionista de la pràctica totalitat de les corporacions industrials japoneses. La resta d’accionistes és molt divers.

Si fem el propi amb Renault, veiem que el principal accionista és l’Estat francés (amb un 18%), seguit de Nissan amb un 15%. La resta està fragmentada, amb forta presència d’inversors institucionals.

Per a tancar l’equació cal citar a Mitsubishi, el principal accionista de la qual és Nissan (amb un 34%), seguida de GPIF i altres menors.

No es pot parlar de Nissan sinó la incloem en la triple aliança Renault-Nissan-Mitsubishi, que era el somni daurat de l’anomenat “cost-killer” Carlos Ghosn, ara perseguit per la justícia i refugiat amb totes les garanties al seu país adoptiu (Líban), però que a penes un parell d’anys arrere era considerat un dels managers empresarials més capaços del món, en la seua qualitat de màxim executiu del grup. I la millor prova d’aquesta alta qualificació, a part de les seues múltiples distincions honorífiques, és que entre els anys 2015 i 2017 els seus ingressos entre salari i bons van totalitzar aproximadament 55 milions de dòlars, “fringe benefits” apart. Entre aquests beneficis addicionals s’incloïa un jet privat i altres partides menors de similar nivell. Ghosn, encara que nascut al Brasil, és d’origen libanés, on va cursar els seus estudis primaris i secundaris, per a acabar el seu cicle educatiu de manera brillant a França (École Polytechnique i École nationale supérieure de Mines), aprofitant la circumstància per a nacionalitzar-se francés, amb el beneplàcit de l’Administració republicana. Ràpidament va anar escalant posicions en el món industrial i en 1985 era ja el màxim responsable de l’empresa Michelin a Llatinoamèrica. Després d’una reeixida carrera en el fabricant de pneumàtics, va ser fitxat per Renault en 1996, on va aplicar una dura reestructuració que va donar la volta a l’empresa i la va posar en beneficis. D’ací al cim, fins que a la fi del 2018 va ser detingut al Japó, acusat, entre altres coses, de frau fiscal.

Quan en el 2007 Nissan Motor Ibèrica (Zona Franca) va aconseguir el seu punt més àlgid i va ser capaç de produir 200.000 cotxes, Ghosn portava ja molts anys en el cim. En el seu pla de negoci s’incloïa una nova fàbrica a Igualada, amb una inversió de 400 milions d’euros, exigint com a contrapartida principal (i aquest és un dels papers clau d’un Estat modern) una millora de les infraestructures viàries. El govern de torn del PSOE (presidit per el “malabarista” Rodríguez Zapatero) no va atendre la demanda, sense que el seu representant comercial a Catalunya (el funcionari senyor Montilla, àlies “el silenciós”) moguera un dit per a evitar-lo. La inversió no es va produir. Coneixent l’estil de Ghosn, probablement aquell any el “projecte Spain” va ser ratllat  de la llista de prioritats.

La visió estratègica de Ghosn era fusionar les tres empreses (Renault-Nissan-Mitsubishi) i superar el model d’aliança, la qual cosa implicava una nova reestructuració, amb la coneguda reducció de personal. I encara que al Japó era considerat el “MacArthur del món empresarial”, en el sentit que havia reformat culturalment per a bé una de les seues grans corporacions, la seua explosiva duresa directiva havia deixat molts cadàvers pel camí, entre exempleats, clients, proveïdors, mitjans de comunicació, polítics, etc. La venjança estava servida.

Acusar un ciutadà de frau fiscal, d’utilitzar actius de la companyia en el seu propi benefici i d’ocultar informació rellevant als accionistes és un pack de difícil deglució. Qualsevol alt executiu de gran multinacional sap que està exposat a aquesta triple amenaça. Que s’execute o no per part del sempre submís i disciplinat poder judicial, depén de la circumstància i de l’obstinació privada. El consell d’administració de Nissan va considerar probablement que els excessos del seu president executiu superaven certs límits, que la triple aliança afavoria els interessos de Renault i que el paper de l’Estat francés com a principal accionista de Renault (i indirectament de Nissan) era poc clar. I això els va portar a activar el procediment. La resta és història per a la premsa groga.

I és que la defunció de Nissan Motor Ibèrica fa anys que estava cantada. Hem parlat del jo, subjecte principal d’aquest affair. Parlem ara de la circumstància que ho envolta, de l’entorn sectorial de l’automòbil. Com tots els sectors industrials de base, aquest sector tendeix a la concentració. Cada vegada hi ha menys operadors, ja que els processos de fusió, absorció o aliances s’incrementen. La raó bàsica d’aquesta concentració és l’obligada reducció de costos, sobretot de la mà d’obra, que va sent substituïda gradualment per la robotització. L’estratègia de General Motors i del seu líder històric (Alfred P. Sloan) en els cinquanta del segle passat per a derrotar a Ford (la diferenciació) ja no és útil. En el sector mitjà del mercat (el denominat “value segment”) el marge per unitat s’estreny, perquè el preu ha de ser molt atractiu per a atraure al client potencial. Després es complementarà i s’afegiran franges de rendibilitat amb els elements addicionals i amb un sistema de finançament concorde que fidelitze a l’usuari de forma difusament obligada. Cal especialitzar a les plantes industrials i treballar de manera modular. I cal comptar també amb la complicitat de l’Estat. Així ho han fet França i Alemanya, i així els va. No es tracta de socialitzar pèrdues i de privatitzar guanys (a l’estil del duet González – Aznar), sinó de contribuir temporalment a la capitalització d’una empresa capdavantera, per a després retirar-se recuperant el capital actualitzat.

Perquè abraçant a l’entorn sectorial està l’entorn general, i ací els Estats responsables tenen un paper a complir. En aquest joc estratègic a l’Estat espanyol no se li espera, la qual cosa no ha de sorprendre a ningú. A Espanya hi ha empreses però no hi ha cultura empresarial. En les poltrones de la CEOE hi ha moltes empreses (per anomenar-les d’alguna manera) els orígens de les quals no tenen res a veure amb el vell concepte de llibertat de mercat. En subministraments bàsics trobem oligopolis que abans van ser públics i després es van privatitzar, amb l’ajuda inexcusable dels polítics de torn, compensats més tard a través de les portes giratòries. Tenim també els bancs, cada vegada menys, rescatats una vegada i una altra amb diners públics, i les grans empreses d’obres públiques vinculades a l’Administració, el pla de negoci de la qual apareix religiosament en el BOE. Finalment estan les concessions, que són regalies actualitzades des dels temps de l’Imperi. Amb aquest material, manejat per alts funcionaris que no han patit en les seues pròpies carns (en la seua butxaca privada) la gestió del risc, poc es pot fer.

Res millor ara que reproduir un breu text d’un article que amb el títol D’on se’n va Nissan?” va publicar “El Punt Avui” el passat trenta de maig, i l’autor del qual és Joan Amorós, actual president de Ferrmed i antic director general de programació i aprovisionaments de Nissan Motor Ibèrica. No té desaprofitament. Diu així:

“És trist constatar d’on es va Nissan. Es va d’un Estat que no s’implica en l’activitat industrial i menys encara de la zona catalana i per extensió de la Comunitat Valenciana. D’un Estat que inverteix on no ha d’invertir. D’un Estat que té abandonades totes les infraestructures de l’arc mediterrani, principalment les de Catalunya. D’un Estat que no afavoreix la investigació i la innovació en el grau que li correspondria. D’un Estat que afavoreix a les seues elits i desatén al gruix de la societat, a les petites i mitjanes empreses, als autònoms i als treballadors. D’un Estat que concentra tot el poder i l’economia a Madrid, marginant a la perifèria. D’un Estat que no reconeix les peculiaritats socioculturals dels seus territoris, i un llarg etcètera. En definitiva, d’un Estat que no té suficient poder ni credibilitat per a retindre una inversió tan estratègica per al teixit productiu com és el cas de Nissan”.

Un segon capítol d’aquesta circumstància, no menys important, és el rol social de l’automòbil. L’automòbil com a símbol d’estatus ha perdut la seua raó de ser en el món desenvolupat. L’automòbil és contaminant i la societat és conscient d’això. En les aglomeracions urbanes, l’automòbil és incòmode i és per això que els ajuntaments imposen restriccions a la seua circulació. Per a les generacions més joves, l’automòbil ha deixat de ser també una prioritat. La mobilitat compartida va obrint-se camí. Són tendències que marquen un complex futur.

En els models predictius sobre l’oferta i la demanda es posa de manifest una sobrecapacitat productiva, la qual cosa podria portar a un nivell d’infrautilització molt elevat. El cotxe elèctric podria millorar ostensiblement la crisi mediambiental, però es generen molts dubtes sobre la demanda previsible a mitjà termini. A més, en el seu escandallo el cost de mà d’obra és molt inferior percentualment al del cotxe convencional. Veiem en l’horitzó fàbriques robotitzades amb poca gent emprada. Com diria Keynes, sense demanda no hi ha negoci.

Per a Catalunya el tancament d’aquesta empresa és un nou senyal d’alerta dels perjudicis que comporta formar part d’un Estat fallit. L’aportació de la indústria al PIB català (que estava en el 19,3% a la fi del 2019) patirà un revés. Les solucions alternatives a curt termini tenen poca credibilitat, i no em referisc a les ocurrents i gracioses propostes de la inefable senyora Jéssica Albiach (bonic nom per a una telenovel·la). El que el ciutadà, en la seua qualitat de contribuent, no ha d’acceptar és la incompetència de l’Administració (també de la nostra pròpia Administració), que hauria d’haver seguit molt de prop les grans tendències de l’economia moderna, dels seus sistemes productius i dels seus principals actors, col·locant als millors professionals en tasques de control i seguiment. No pot ser que ara se senten sorpresos.

En una Catalunya independent ben gestionada això no hauria d’ocórrer. Que el senyor Pedro Sánchez Pérez-Castejón diguera, després de la seua breu estada com a convidat en el Fòrum de Davos, que el projecte Nissan estava assegurat, era el més clar indici que tot estava perdut. I ho estava des de fa molt temps. El senyor Sánchez i els seus assessors haurien de saber que a Davos “els convidats” formen part de la decoració i res més.

Als burocratitzats sindicats també els ha enxampats per sorpresa. I també als treballadors (probablement votants en la seua majoria del PSOE dels seus amors), que esperen erròniament que l’Estat els resolga el problema. L’Estat ha de posar les condicions objectives perquè l’economia funcione i això l’Estat espanyol ni ho sap ni ho vol fer. La idea de l’Estat benefactor (que reparteix riquesa com si repartira caramels, mentre et roba la cartera) està associada al culte al poder. Crea una xarxa de ciutadans dependents i no de ciutadans responsables. Luter tenia raó.

Cal despertar d’aquest malson, que és una bigarrada combinació d’ignorància, inexperiència, incompetència i mala fe.

Alf Duran Corner

L’any vinent serà el 80 aniversari de l’afusellament del republicà valencià Joan Peset Aleixandre

Joan Peset Aleixandre va ser afusellat pels franquistes tal dia com hui (24 de maig del 1941). Assassinaven un metge i un científic prestigiós que, entre altres matèries, havia investigat i gestionat epidèmies com la que patim ara. En el seu temps, sobretot, epidèmies de tifus.

El varen matar a les 18 hores al mur de Paterna, després de 14 mesos a la presó Model de València esperant inútilment que Franco commutara la pena de mort per la de 30 anys de presó. L’havien denunciat tres metges falangistes: Francisco Marco Merenciano, Ángel Moreu González-Pola i Antonio Ortega Tena. Els denunciants varen reconèixer durant el juí que Peset no havia comés cap crim “en concreto”, però que tenia idees republicanes. En una primera sentència, el tribunal militar proposava commutar la pena. Els denunciants varen forçar una segona sentència, que ja no recomanava salvar-lo.

Una de les persones que va declarar en el juí era la portera de l’edifici on vivia Peset, al carrer de Jorge Juan de València. Una dona molt humil, Aquilina Jordán Lanza, que va poder superar el pànic ambiental i va declarar en favor d’un republicà jutjat per militars venjatius. Aquilina va dir que al seu edifici “todos los inquilinos eran de derechas a excepción de D. Juan, que era el único izquierdista, y la que habla vio que por tres o cuatro veces el mismo D. Juan Peset Aleixandre hizo salir de la casa a individuos que en grupos venían en busca de los inquilinos de derechas”. I va afegir: “Una de las veces entró en la casa un grupo de seis o siete hombres armados que, a su juicio, venían en busca de un señor llamado Bernardo Gómez, y D. Juan les hizo bajar al patio, y uno de aquellos sujetos se encaró con D. Juan y le dijo: “Bueno, Don Juan, y ahora qué?, a lo cual contestó dicho señor que ellos ya habían cumplido con su obligación y que la responsabilidad cayese sobre él, cosa que le repitió por dos veces, con lo cual dichos individuos no realizaron sus propósitos”. I encara: “Que también Don Juan le tenía advertido repetidamente, por aquella época, que si veía salir humo de alguna iglesia le avisase inmediatamente, bien al laboratorio o a Izquierda Republicana”.

No importaven els testimonis. La sentència estava decidida d’abans: calia eliminar un científic brillant, que havia ampliat estudis a Alemanya i França, que parlava idiomes, que era catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia, que havia sigut rector de la Universitat de València (1932-1934)… I que havia resultat el més votat en les eleccions de febrer del 1936. Militava en Izquierda Republicana, el partit de Manuel Azaña, i s’hi havia presentat dins de la candidatura del Front Popular per València. Va guanyar en 7 dels 11 districtes de la ciutat, amb 84.106 vots. El primer candidat de la dreta (Lluís Lúcia) n’obtingué 68.277.

Joan Peset havia nascut a Godella el 1886 en una família d’idees liberals (el besavi Marià Peset ja va ser perseguit per Ferran VII). També de creences religioses. Tres monges (Concepció Lluesa, Carolina Puig i Maria Marco) varen declarar que les va protegir els primers mesos de la guerra, quan vestir hàbit era un gran perill. Concepció digué: “Con motivo de las persecuciones de que era objeto por parte de las hordas rojas buscó amparo en el domicilio de D. Juan Peset, donde encontró primero albergue y luego medios para trasladarse a casa de sus parientes, salvando con ello su vida que seguramente hubiera perdido”.

La sentència contra Joan Peset la varen signar el coronel Boán Callejas (president el tribunal); els capitans Ruiz Martínez, Gimón Gil i Revuelta; i el tinent García León. Franco va tardar 14 mesos en confirmar la sentència, mentre Peset llanguia en la presó en condicions terribles.

L’any vinent serà el 80 aniversari de l’afusellament de Peset. Dit està.

[tret d’un missatge de whatsapp]

Impedeixen Jordi Sanchez treballar a La Crida Nacional per la República

Els membres de govern de la Crida Nacional, davant la resolució de la Junta de tractament denegant el permís a Jordi Sanchez per treballar a la Crida Nacional, volem manifestar que:
  • La Crida Nacional per la República és una Associació Cívica, desvinculada de les institucions, que té com objectiu treballar per a la Independència de Catalunya i fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre promovent la màxima unitat social i política.

  • L’ordenament jurídic vigent permet la lliure defensa de les idees per part de la ciutadania a través d’organitzacions polítiques i associacions cíviques. La defensa de la independència és un dret reconegut.

  • En Jordi Sanchez té dret a treballar en la defensa de les seves idees des de l’activisme social, desvinculat de les institucions i organismes públics en l’aplicació del 100.2 del Reglament penitenciari, com fan la resta dels seus companys i companyes presos. Per tant, té el dret a treballar a la Crida Nacional, tal i com li vam demanar des dels òrgans de govern.

  • Donem ple suport al comunicat que avui ha fet Jordi Sànchez, denunciant la mala praxi del Departament de Justícia davant el sobtat canvi de criteri respecte de la concessió del permís 100.2 per poder treballar en el si d’aquesta associació política.

  • Ens preocupa la forma però, sobretot, el fons, ja que, tal com el nostre President exposa en el seu comunicat, “la naturalesa sociopolítica de l’Associació de la Crida no pot ser la causa de la negativa de la Junta de Tractament a tramitar el 100.2. Ni tampoc ho pot ser la defensa de la independència que dona personalitat a l’entitat. Si fossin aquestes les motivacions, s’estaria imposant una inhabilitació extrajudicial i una condemna complementària”.

  • Hem de recordar que el Tribunal Suprem va dictar una sentència injusta i venjativa, absolutament desproporcionada, inhabilitant a totes les persones implicades en l’organització de l’1 d’octubre.

  • Jordi Sànchez, prové de l’activisme cívic i polític compromès en la defensa dels drets i les llibertats socials i nacionals per vies cíviques i pacífiques. El seu activisme ha estat considerat com un dret legítim fora de cap penalització jurídica per Amnistia Internacional que ha reclamat el seu immediat alliberament juntament amb Jordi Cuixart.

  • La negació a aquesta incorporació professional per part de la Junta de Tractament, reforça el sentit injust de la sentència del Tribunal Suprem, i el condemna a una persecució ideològica.

Per tot el que aquí hem exposat, esperem que al més aviat possible hagi una qualificació favorable que permeti al nostre President Jordi Sánchez incorporar-se laboralment a la Crida.

Hi ha molta feina a fer i comptar amb qui ha triat la cita de Joan Maragall “llum als ulls i força al braç” com a lema de vida, és la millor manera de garantir que aquesta tasca serà realitzada pel bé de tots aquells que defensem el mandat de l’1 d’Octubre.

Barcelona, 24 maig

Govern de la Crida Nacional per la República

Ja sabem el que votarà Compromís, però i la resta dels 32 diputats valencians a Madrid que faran

1. Resultats electorals del 10N a València

Els quinze diputats electes per la circumscripció de València (4 del PSOE, 4 del PP, 3 de Vox, 2 Unides Podem, 1 de Més Compromís i 1 de Ciudadanos) són els següents:

PSOE:
  1. José Luis Ábalos Meco. 59 anys. Diplomat en Magisteri. Ministre de Fomento. Secretari d’Organització del PSOE. Diputat nacional des de la novena legislatura. Ha sigut regidor en l’Ajuntament de València i diputat provincial.
  2. Ana Botella Gómez. 61 anys. Llicenciada en Geografia i Història. Secretaria d’Estat de Seguretat. Ha sigut regidor en l’Ajuntament de València i delegada del Govern a la Comunitat Valenciana. Diputada des de la XI legislatura.
  3. Vicent Sarrià Morell. 52 anys. Ha treballat com a ajudant de producció en el centre territorial de RTVE. Va ser secretari general de Joves Socialistes. Ha sigut diputat autonòmic. Regidor en l’Ajuntament de València. Diputat nacional.
  4. Josefa Andrés Barea. 61 anys. Diplomada en Infermeria. Funcionària del cos especial d’Inspecció de la Conselleria de Sanitat. Ha sigut diputada autonòmica i eurodiputada. Diputada nacional

PARTIT POPULAR (PP):
1. Belén Hoyo Juliá. 35 anys. Llicenciada en Dret i en Ciències Polítiques i de l’Administració. Advocada. Ha sigut secretària general de l’IVAJ i directora general de la Joventut de la Generalitat. Coordinadora de Política Nacional del PPCV. Diputada nacional des de la desena legislatura.
2. Vicente Betoret Coll. 47 anys. Llicenciat en Dret. Advocat. Corredor d’assegurances. Ha sigut alcalde de Vilamarxant, diputat autonòmic i president provincial del PP. Diputat nacional.
3. Luis Santamaría Ruiz. 50 anys. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia. Funcionari del Cos Superior d’Administracions Civils de l’Estat. Ha sigut president de la gestora del PP de la ciutat de València i diputat autonòmic. Diputat nacional.
4. Óscar Gamazo Micó. 43 anys. Llicenciat en Dret. Diplomat en Protocol institucional i empresarial. Advocat. Ha sigut regidor a Potries i a Gandia. Diputat nacional.

VOX:
1. Ignacio Gil Lázaro. 62 anys. Llicenciat en Dret. Ha sigut senador i diputat en el Congrés des de 1982 a 2016 pel PP, partit que va deixar en 2018 per no sentir-se ja identificat. Diputat nacional.
2. Cristina Esteban Calonje. 43 anys. Llicenciada en Geografia i Història, en la branca Història de l’Art. Treballa en banca. Diputada nacional.
3. Julio Utrilla Cano.

UNIDES PODEM:
1. Héctor Illueca Ballester. 44 anys. Doctor en Dret. Inspector de Treball i Seguretat Social. Professor de la Universitat de València. Diputat nacional.
2. Roser Maestro Moliner. 30 anys. Advocada. Ha sigut regidor d’Esquerra Unida en l’Ajuntament de Sagunt. Membre dels òrgans de direcció del PCE i d’IU. Responsable de l’Àrea institucional d’EUPV. Diputada nacional

MÉS COMPROMÍS:
1. Joan Baldoví Roda. 61 anys. Maestro. Ha sigut alcalde de Sueca (València). Diputat nacional des del 2011. Membre del Bloc.

CIUDADANOS:
1. María Muñoz Vidal. 41 anys. Llicenciada en Dret. Postgrado en Gestió Patrimonial i Banca Privada i Postgrau en Urbanisme. Ha desenvolupat la seua carrera professional com a gestora de banca personal i en banca privada. Diputada nacional.

2. Resultats de les eleccions generals 10N a Castelló

Els cinc diputats electes per la circumscripció de Castelló, 2 del PSOE, 1 del PP, 1 de Vox i 1 d’Unides Podem són els següents:

PSOE:
1. Susana Ros Martínez. 50 anys. Diplomada a Turisme. Ha sigut regidor a Benicàssim. Secretària executiva contra la violència de gènere del PSOE. Diputada nacional.
2. Germán Renau Martínez. 41 anys. Enginyer tècnic de Telecomunicacions. Màster en Administració d’Empreses. Vicesecretari segon de la Comissió Executiva Provincial del PSPV de Castelló. Diputat nacional.

PARTIT POPULAR (PP):
1. Óscar Clavell López. 40 anys. Llicenciat en Història. Va ser alcalde de la Vall d’Uixó entre 2011 i 2015. Professor d’institut en l’assignatura d’Història. Diputat nacional.

VOX:
1. Alberto Asarta Cuevas. 68 anys. General de Divisió de l’Exèrcit de Terra, en la reserva des de 2013. Professor del Master de Relacions Internacionals en la Universitat Alfons X de Madrid. Conferenciante i autor de diversos articles.

UNIDES PODEM:
1. Marisa Saavedra Muñoz. 57 anys. Treballadora social. Membre del Consell Ciutadà Valencià de Podemos, en la secretaria de Societat Civil. Diputada nacional.

3. Resultats electorals del 10N a Alacant

Els dotze diputats electes per la circumscripció d’Alacant, 4 del PSOE, 3 del PP, 3 de Vox, 1 d’Unides Podem i 1 de Ciudadanos, són els següents:

PSOE:
1. Pedro Duque Duque. 56 anys. Enginyer aeronàutic. Astronauta. Premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional al costat d’altres astronautes. Ministre de Ciència, Innovació i Universitats en funcions. Diputat nacional.
2. Patricia Blanquer Alcaraz. 46 anys. Llicenciada en Econòmiques i Empresarials. Màster en Auditoria i Gestió Empresarial. Profesora associada en la UPV. Ha sigut regidor a Alcoi. Diputada nacional.
3. Alejandro Soler Mur. 47 anys. Llicenciat en Dret i Màster en Assessoria Jurídica d’empreses. Ha sigut alcalde d’Elx i diputat provincial. Director general de l’empresa pública SEPES. Secretari adjunt de Política Municipal del PSOE. Diputat nacional.
4. Yolanda Seva Ruiz. 49 anys. Diplomada en Magisteri. Mestra. Alcaldessa de Santa Pola. Presidenta de l’executiva local del PSPV de Santa Pola. Diputada nacional.

PARTIT POPULAR (PP):
1. César Sánchez Pérez. 41 anys. Llicenciat en Sociologia, especialitat en Publicitat i Màrqueting. Ha sigut diputat autonòmic, sotssecretari general del PPCV i alcalde de Calp. President de la Diputació d’Alacant. Diputat nacional.
2. Macarena Montesinos de Miguel. 58 anys. Assessora laboral. Ha sigut diputada autonòmica, regidora a Alacant i diputada nacional durant quatre legislatures.
3. Agustín Almodóbar Barceló. 41 anys. Màster en gestió hotelera i turística. Diplomat en Empreses i Activitats. Ha sigut senador. Diputat nacional.

VOX:
1. Manuel Mestre Barea. 67 anys. Tinent General de l’Exèrcit de l’Aire, en la reserva des del 2015. Diplomat d’Estat Major per l’Escola Superior de les Forces Armades i diplomat de l’Air Way College d’Alabama (EUA). Diputat nacional.
2. José María Sánchez García. 62 anys. Doctor en Dret. Diplomat en Lletres. Catedràtic d’Universitat. Advocat. Jutge en excedència.
3. Eduardo Luis Ruiz Navarro.

UNIDES PODEM:
1. Txema Guijarro García. 44 anys. Llicenciat en Economia. Diputat nacional.

CIUDADANOS:
1. Marta Martín Llaguno. 47 anys. Doctora en Ciències de la Informació. Catedràtica en Deontologia universitària. Secretària autonòmica de Programes del comité autonòmic de Ciudadanos a la Comunitat. Diputada nacional.