Mostra totes les entrades de ANNA lliure

Bort (Compromís) se’n surt judicialment de la denúncia del Sindicat Valencià Republicà. A l’espera del comunicat del SVR, llegiu amb cura la informació de València Plaza.

Archivada la causa por prevaricación contra el diputado provincial de Compromís Josep Bort

Foto: DIPUTACIÓN DE VALENCIA

Josep Bort. Foto: DIPUTACIÓN DE VALENCIA

31/05/2020 – 

VALÈNCIA. El diputado de Bomberos Josep Bort ya puede respirar tranquilo. Tanto la magistrada del Juzgado de Instrucción Número 13 de València, como la Sección Tercera de la Audiencia Provincial han dado carpetazo a la denuncia por prevaricación que había interpuesto el Sindicat Valencià Republicà contra él por, presuntamente “enchufar a cuatro personas” y, posteriormente y una vez anuladas las plazas, “no revertir esos puestos”.

La juez instructora ya archivó una primera vez argumentando, en un auto al que ha tenido acceso Valencia Plaza, que teniendo en cuenta “el espacio temporal en que sucedieron los hechos, es imposible que el señor Bort hubiese participado en ellos”. Se refería así a los nombramientos, ya que sucedieron antes de su entrada como diputado de Bomberos y, “por tanto, no pudo participar en los hechos a que se refiere la querella”.

Ante el primer archivo, el sindicato recurrió en reforma, y la juez instructora volvió a archivar esgrimiendo que Bort “no llevó a cabo conducta alguna que pudiera ser valorada como penalmente relevante”, puesto que para la magistrada “afirmar que Bort, estando de presidente del Consorcio, procedió a estimar un recurso administrativo con la finalidad de evitar un procedimiento contencioso, y por dicha estimación la conducta debe estimarse como delictiva, carece de total relevancia“. debido a que se estimó basándose en “una resolución razonable y razonada”, que además los querellantes “no combaten”.

Explica la resolución que los miembros del sindicato no aportan ninguna prueba de que Bort “estuviera obligado a revocar los nombramientos”, a lo que añade que a tampoco se “aporta indicio alguno de que estuviera obligado a proceder de inmediato”.

La Audiencia Provincial

Tras el segundo archivo, los querellantes echaron el resto recurriendo a la Audiencia Provincial, pero ésta ha otorgado la razón a la juez instructora y no a ellos, cuando afirmaba la Sala que se considera “irrelevante penalmente la inacción que se tribute al querellado para remover la situación creada tras el procedimiento anulado”.

Y la Sala añade que considera “acertada la conclusión de la instructora, en el sentido de que no cabe identificar cualquier irregularidad, retraso o vicisitud en el desarrollo de la tramitación administrativa con la existencia del delito de prevaricación”.

La querella

Según el relato de los querellantes, en el año 2013 la presidencia delegada del Consorcio para el servicio de prevención y extinción de incendios y salvamento de la provincia de Valencia aprobó la convocatoria, y las bases, para el nombramiento provisional de cuatro vacantes de la escala de inspección. Además, también se acordó crear una bolsa para posteriores vacantes.

Durante el proceso se entregó un documento por parte de Intersindical para que, con el fin de no condicionar la puntuación de la entrevista, la aportación de los méritos se hiciera una vez publicada ésta. Por un motivo, según los querellantes: “Ya teníamos sospechas de lo que podía pasar”. Según afirman, la dirección del Consorcio no atendió su petición.

El órgano técnico de selección lo formaron las cuatro personas que hasta ahora estaban imputadas, tres de las cuales todavía siguen bajo la lupa judicial. Además de Bort, formaban parte Salvador Ballesta, presidente y funcionario de carrera; Javier Cuenca, secretario y funcionario de carrera, y José Luis Alegre, jefe de servicio de operaciones del Cuerpo de Bomberos del Consorcio. La base del concurso preveía que el sistema de elección se haría por concurso de méritos (formación y experiencia) y una entrevista para confirmar la idoneidad de los candidatos con preguntas que se valoraban de 1 a 5.

Sin embargo, explican los querellantes que varios candidatos “obtuvieron una puntuación de 0 en la entrevista, algo imposible según las bases”, y añaden que además, “la página con las valoraciones no se publicó”. Por todo ello, solicitaron revisar los expedientes de los participantes. En noviembre de 2013 les enseñaron lo que pedían, pero faltaba el documento anteriormente mencionado.

Ahora, una vez archivado el procedimiento contra el diputado de Compromís, los querellantes sólo pueden tratar de que se procese al resto de imputados, aunque las fuentes consultadas auguran otro archivo para los demás.

Pròleg a la reedició del llibre de Germania Socialista: Classe obrera i qüestió nacional


A partir de la reedició d’aquest llibre de Germania Socialista, en publiquem el pròleg.  Classe obrera i qüestió nacional: aprenentatges i debats, quaranta anys després, per Vicent Galiana Cano i Andrés Gomis Fons | 30 d’octubre de 2019

De vegades em pregunte si Germania Socialista no va deixar passar l’oportunitat d’haver estructurat un nacionalisme valencià d’esquerra.
Josep Vicent Marqués Tots els colors del roig

Escrivia Joan Fuster en la introducció de Nosaltres els valencians (1962) que li hauria agradat que aquell llibre l’haguera escrit un altre: un historiador o un sociòleg o, millor encara, un oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg. Però, per a l’escriptor suecà, fou l’existència d’aquell buit bibliogràfic –centrat en la resposta a la pregunta què som els valencians?– el que l’obligà a omplir-lo. Parafrasejant el mestre, si la reedició en valencià de Classe obrera i qüestió nacional (1978) és necessària hui és, justament, perquè ningú no ho ha fet durant tots aquests anys.
Al nostre parer, qualsevol persona interessada en la transformació social i en l’emancipació del nostre poble trobarà en Classe obrera i qüestió nacional un document enormement útil i estimulant
Al nostre parer, qualsevol persona interessada en la transformació social i en l’emancipació del nostre poble trobarà en Classe obrera i qüestió nacional un document enormement útil i estimulant. Així ho vam considerar quan, juntament amb altres persones, la descobrírem en els nostres anys universitaris i ens suggerí unes línies concretes d’acció política que només tardanament van ser explorades. I fou això el que, des de fa temps, ens va fer pensar en la seua traducció i reedició, que ara prologuem amb aquestes línies i que veu la llum gràcies a la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació. Estem convençuts que, malgrat que el seu contingut s’ha d’entendre necessàriament vinculat a la conjuntura històrica en què va ser escrit, les seues aportacions no deixen de ser lúcides, fresques i suggeridores, i permeten fer lectures aplicables a la nostra realitat actual.
Certament, en un país on els assajos i debats al voltant de la definició i caracterització del País constitueixen quasi un gènere en si mateix, sorprèn que una obra com aquesta mai no s’haja reeditat, i que resulte pràcticament desconeguda i impossible d’accedir-hi per al públic. Una absència ben significativa. El mateix Marqués, quasi vint anys després de la publicació, plantejava que possiblement el motiu pel qual ningú no havia mostrat interès a reeditar el text tenia a veure amb el fet que a alguna gent li agradava més entestar-se a proclamar coincidències i irreductibilitats respecte d’altres territoris que lluitar de manera pràctica contra l’Estat espanyol. Ho deixarem ací.
Classe obrera i qüestió nacional és una presa de posicionament de Germania Socialista en relació amb la qüestió nacional valenciana. Aquest col·lectiu sorgeix al voltant de l’any 1970 com un grup de treball polític amb la finalitat d’assajar formes d’acció i organització socialista al País Valencià. El llibre és un document didàctic i senzill que es dirigeix expressament al moviment obrer i a les organitzacions marxistes perquè impulsen la lluita nacional. S’hi defensava, des de les teories marxistes d’alliberament nacional, que el País Valencià és un poble oprimit que té dret a l’autodeterminació, un subjecte polític propi tot i mantindre característiques nacionals comunes amb la resta de territoris de parla catalana. Els agermanats postulaven que és a la classe treballadora valenciana a qui correspon impulsar aquesta autodeterminació, la qual s’havia de plasmar en alguna de les modalitats d’autogovern.
En aquest pamflet es dibuixa una anàlisi que aporta notables transformacions respecte del pensament del moment
El text, tot i que es va escriure anys enrere, es publicava pocs mesos després de la manifestació històrica del Nou d’Octubre de 1977 i setmanes abans de la creació del Consell del País Valencià. Un moment en què es produïen esdeveniments que, immersos en un procés problemàtic i conflictiu que és ben conegut, havien de culminar amb la recuperació de les institucions pròpies. Ara, quaranta anys després, ens tornem a trobar en un moment clau pel que fa a l’autogovern i el paper del País Valencià a l’Estat espanyol. Amb riscos i perills per la via de la recentralització, però també amb grans oportunitats per al desenvolupament del nostre poble i la conquesta de majors cotes de sobirania.
En aquest pamflet es dibuixa una anàlisi que aporta notables transformacions respecte del pensament del moment i que, en molts casos, vist amb perspectiva, sacsegen en certa mesura els paradigmes dominants en dos mons: el de l’esquerra espanyola i el del nacionalisme valencià. Anem a pams.
En primer lloc, Germania Socialista fa una aproximació a la qüestió nacional que té com a centre i subjecte el País Valencià, amb la seua realitat social complexa i bilingüe i amb la seua perplexitat identitària. Una concepció que analitza i entén el país com és, amb les seues pròpies necessitats, i no com hauria de ser, i que a partir d’aquesta realitat dinàmica extrau estratègies en conseqüència. Aquesta aportació suposa una revisió crítica del fusterianisme en un context en què les forces progressistes i valencianistes acostumaven a actuar amb dinàmiques exògenes al nostre territori, ja siga amb l’ull posat a Madrid o a Barcelona.
Molt prompte, anys abans que ho feren altres obres que sovint han sigut més reconegudes, Germania Socialista ens recorda que era possible una esquerra estrictament valencianista, i ho feia amb fonaments teòrics basats en la nostra pròpia realitat. Ens trobem amb la paradoxa que, sovint sense haver confrontat obertament els plantejaments fusterians, tots els actors polítics i socials han anat assumint, en la pràctica, que el País Valencià és un subjecte polític, amb una dinàmica pròpia i diferenciada de la resta de territoris catalanòfons.
D’altra banda, la construcció nacional que es proposa en aquest text no està sustentada en els elements culturals i lingüístics, com feia el valencianisme fusterià del moment, sinó en la materialitat i la dinàmica de classes. Aquesta concepció laica de la nació implica no mirar tant el passat com el futur: no es tractaria de definir o trobar una essència que dilucide la naturalesa del subjecte valencià, sinó de començar per la mateixa realitat per a entendre aquest subjecte, i extraure un projecte de país que ha de servir a la classe treballadora. Tot i que no ignora els elements culturals en la construcció nacional, aquesta es fonamenta en un horitzó emancipador que se sustenta sobre l’aspiració de transformació de les condicions de vida de les classes populars.
La proposta de Germania Socialista fa èmfasi en l’acció política concreta, amb un sentit eminentment pràctic.
Des d’aquesta perspectiva són les classes oprimides les que, independentment del seu origen i de la seua llengua, configuren el subjecte que ha d’impulsar la construcció nacional. Es tracta d’una proposta molt més inclusiva, que es preocupa per incloure les persones immigrants i articular les lluites sectorials, per acabar amb les distintes opressions i desigualtats. Així, se supera una concepció nacional estàtica i perdurable basada en trets culturals i encaminada a un objectiu últim com és la constitució en un estat propi. En canvi, el repte implica construir un projecte que integre la pluralitat cultural i vehicule la nació mitjançant la construcció del poble –en tant que majoria social col·lectivament constituïda– en clau sobirana i transformadora.
El pròleg de Marqués, signat dos mesos després de la manifestació històrica del Nou d’Octubre de 1977, planteja de manera premonitòria que, tot i que «oficialment» tota l’esquerra s’havia convertit en valencianista, la lluita nacional significava molt més que canviar les sigles dels partits, i que ningú no havia reflexionat sobre què tenien a guanyar les classes populars amb l’autonomia. De nou, i en el cas valencià, Classe obrera i qüestió nacional deixa veure la seua clarividència pel fet d’apostar de manera pionera per una estratègia d’arrel cívica i popular basada en la materialitat. Una estratègia que, dècades després i plasmada en nous conceptes i terminologies, s’ha evidenciat com la via més reeixida i coherent amb la complexitat de la societat actual. La proposta de Germania Socialista fa èmfasi en l’acció política concreta, amb un sentit eminentment pràctic. Per això és significatiu que es deixe oberta la resposta a quina consideració exacta té el País Valencià en termes d’identitat nacional en relació amb altres territoris, i incideix en el fet que, com a poble oprimit, el seu alliberament correspon a la classe social que més pateix aquesta opressió: la classe treballadora.
Classe obrera i qüestió nacional era, sobretot, un instrument de lluita. Una eina teòrica dirigida a les organitzacions obreres perquè prengueren consciència que la classe obrera, com a principal perjudicada de l’opressió nacional, no només havia de reconéixer la lluita nacional, sinó que havia d’impulsar-la com un element indestriable de la lluita social. Com expressaria Marqués amb claredat uns anys més tard, es fuig de debats bizantins sobre la idea de nació o la seua delimitació en funció de característiques culturals o històriques, i també de propostes maximalistes apriorístiques que se centren en la missió del fet nacional sense tindre en compte els condicionants materials o la realitat social existent. La prioritat és, principalment, incloure el poble en un projecte nacional des de l’acció política concreta. En aquest procés tenen un paper fonamental les eines que Marqués ens dona de manera magistral en País perplex: convertir la fosca consciència en consciència nacional plena. Més enllà de la dissecció de les ideologies valencianes de País perplex o de la teoria marxista de l’alliberament que es plasma en Classe obrera i qüestió nacional, en tots dos casos es conceben com a eines pràctiques per a construir políticament.
Un altre element que trobem en l’obra és que desmenteix el tòpic de la pressuposada anomalia del País Valencià respecte de la resta de pobles, tesi de fons fusteriana sobre la qual han girat, amb un cert ànim nostàlgic, gran part de les obres sobre el País. La realitat i la correlació de classes del País Valencià segueix pautes assimilables a les de qualsevol altre país capitalista, i són també aplicables els fluxos de pensament contemporanis. Per això s’integren en una perspectiva valenciana les teories marxistes de l’alliberament nacional i les noves perspectives sorgides del maig del 68. D’aquesta manera, es dibuixa la necessitat que els projectes d’emancipació nacional articulen altres lluites com la feminista o l’ecologista, i s’adopten diferents referents sense fer- ne un seguiment acrític i dogmàtic. Tot això aporta frescor i materialitat als debats sobre la qüestió valenciana, i els situa en fenòmens que també hi havia a la resta d’Europa.
En definitiva, en Classe obrera i qüestió nacional s’avancen aportacions que s’han anat assumint per la via de la pràctica i que, moltes vegades, no han deixat evidències completes del procés intel·lectual que ha acompanyat la seua adopció.
Resulta així premonitori respecte de la perspectiva actual de la política en l’era de la globalització: la consciència que els problemes són compartits i responen a preocupacions de caràcter global.
En definitiva, en Classe obrera i qüestió nacional s’avancen aportacions que s’han anat assumint per la via de la pràctica i que, moltes vegades, no han deixat evidències completes del procés intel·lectual que ha acompanyat la seua adopció. Però aquesta reedició no és només un acte d’homenatge per a reconéixer aquest mèrit. Més enllà del romanent utòpic, quasi sentimental, que genera la mitificació de la derrota i de la seua potencialitat per a nodrir lluites posteriors, l’obra continua sent una eina de reflexió, anàlisi i debat necessària. I ho és perquè posa el focus en l’element clau: la construcció nacional mitjançant l’acció política concreta, des d’una òptica transformadora i amb les classes populars com a protagonistes.
En aquest sentit, com s’ha assenyalat, som conscients que en quaranta anys s’han produït molts canvis: en l’organització del treball i l’estructura social del nostre país, en els mecanismes de comunicació i d’influència política o en la progressiva fragmentació i desarticulació de les identitats sòlides. Això, creiem, ens situa en un nou marc d’articulació política que ens obliga a construir, des de la nostra pròpia realitat, un subjecte al qual interpel·lar, un subjecte que és molt més clar en aquell moment –la classe obrera– que no en el nostre temps. En definitiva, un context que, en aquest aspecte, és notablement diferent del que hi havia quan es va escriure el llibre: no es pot obviar per a qui s’escriu, a qui s’adreça.
En un nou moment de cruïlla s’evidencia la necessitat d’impulsar la construcció del subjecte polític valencià
D’altra banda, quant a les institucions i les ideologies valencianes també han passat moltes coses. Quaranta anys després del procés autonòmic, una de les més evidents –però que no s’ha d’oblidar– és la mateixa existència d’institucions valencianes que permeten un cert grau d’autogovern. Però n’hi ha més. Entre d’altres, diríem que, millor tard que no mai, el valencianisme ha aconseguit construir un projecte autocentrat i ha sabut connectar amb capes importants de població. A més, en el moment actual les demandes vinculades a una agenda valenciana estan cada vegada més presents i s’ha anat generant una dinàmica política identificable i particular que ha contribuït a la configuració d’un sistema de partits propi. Fins i tot la burgesia valenciana, en unes altres èpoques la principal valedora del regionalisme més servil, s’ha sumat a part de les reivindicacions i clama pel poc pes polític dels valencians a Madrid.
I no obstant totes aquestes transformacions, i amb més raó encara, té sentit reeditar hui Classe obrera i qüestió nacional, perquè l’essència de l’anàlisi i la proposta continua estant tan present com quan es va publicar. En un nou moment de cruïlla entre la recentralització, d’una banda, i l’afirmació i l’ampliació de l’autogovern, d’una altra, s’evidencia la necessitat d’impulsar la construcció del subjecte polític valencià. I de fer-ho, al seu torn, a partir d’un projecte de país emancipador i socialment avançat que siga compartit per àmplies capes de la societat valenciana. Així, la necessitat de seguir construint socialment un poble valencià integrador i plural des de coordenades transformadores que es vinculen a la seua materialitat quotidiana és ara més important que mai. Per tant, i quasi de manera paradoxal, els reptes i les preguntes mantenen notables similituds amb les que motivaren i vehicularen aquest llibre: quin és l’impacte particular de l’opressió nacional en les classes treballadores i els col·lectius oprimits valencians i quin ha de ser el seu paper en la construcció nacional valenciana.
El text que ara reeditem, d’autoria col·lectiva, es va imprimir per primera vegada amb motiu del Primer de Maig de 1972 amb el títol original La classe treballadora davant l’opressió del País Valencià com a poble. Anàlisi marxista del problema nacional al País Valencià. El document va ser reimprès clandestinament almenys dues vegades: en 1973 i en el número 7 de la revista de Germania Socialista Bloc Roig, en 1976. No fou fins a 1978 que va ser editat i publicat per Editorial Zero Zyx, en castellà i amb un pròleg de Josep Vicent Marqués. Aquell llibre, l’única edició existent fins al moment, porta per títol Clase obrera y cuestión nacional.
El llibre que ara prologuem és la traducció al valencià de l’obra editada l’any 1978, la qual, a diferència de les impressions clandestines anteriors, va ser pensada per ser comercialitzada. Es tracta de l’última edició, més completa i madura, d’un text que sofrí revisions, canvis i modificacions puntuals, i incorpora elements formals –índex, nota editorial o índex de sigles- que no apareixen en les versions prèvies. També incorpora el pròleg de Marqués, signat el desembre de 1977, que introdueix el text i en el qual inclou una sèrie de reflexions valuosíssimes, especialment si es té en compte el moment en què es formulen. A més, hem recuperat la Nota introductòria a l’edició de 1976 que, malgrat no aparèixer en la publicació de 1978, aporta unes línies interessants per al debat.
Aquests textos han sigut revisats, corregits i editats, amb la introducció de correccions lingüístiques o d’estil i amb anotacions quan ha sigut necessari per a la millor comprensió del text.
D’altra banda, aquesta reedició incorpora una contextualització històrica de la mà de Xavier Ferré Trill, que situa el text i Germania Socialista dins els corrents de l’esquerra revolucionària de l’època i permet conéixer l’evolució i els referents de l’organització.
Per últim, i abans de deixar el lector amb l’obra, volem mostrar el nostre agraïment a la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació per fer possible aquesta publicació i a les persones que ens han ajudat a portar-la a terme. En primer lloc a aquells que, com Francesc Pérez Moragón, ens han facilitat informació i referències. En segon lloc, a Xavier Ferré, pel valuós estudi que acompanya aquesta reedició. I en tercer lloc, a totes les persones que han contribuït d’alguna manera a aquesta iniciativa, com Jordi Vila, Francesc Miralles, Elies Boscà, Pau Belda, Carla Aparici, Carles Badenes, Ferran Martínez i Òscar Piera, entre d’altres.
Valga aquest text com a mostra del nostre humil homenatge a Germania Socialista i al conjunt de valencianes i valencians que lluitaren i que lluiten per construir un país més lliure, sobirà i socialment just.

València, març de 2019

Per un patriotisme valencià republicà per Víctor Baeta (RV/PVE)

A Emili Gómez Nadal, a Enric Tàrrega Andrés, a Vicent Miquel i Diego, a Francesc Candela Escrivà, a Josep Vicent Marqués i Gonzalez

RV/PVE és un bloc patriòtic republicà d’integració, un partit-moviment que fonamenta la seua acció cultural i política en l’assoliment d’una República Valenciana com a forma d’organització i de representació política del Poble valencià . La seua llavor agermanada vol articular la tradició històrica valencianista republicana i nacional valenciana que fins hui ha lluitat i lluita per un País Valencià lliure.

Diada Nacional, 25 d’abril del 2020.

Per un patriotisme valencià republicà

(redactat en 2006)

La intel·lectualitat espanyola identifica la vindicació dels drets històrics valencians amb una reminiscència romàntica i, per tant, contrària als drets dels ciutadans.

I bé, què comporta una suposada racionalitat política sense país, sense territori? El verbalisme progressista té un únic objectiu: obviar el fet de ser valencians nacionals i estructurar políticament la connexió espanyola a través d’un cosmopolitisme provincià, merament descentralitzador. I val a dir que la descentralització anul·la la nostra condició de valencians nacionals. Per tant, quan els polítics [sic] oficials recorren al fàcil recurs del possibilisme, no fan una altra cosa que perpetuar la sucursalització nacional dels valencians, contrària al dret de sobirania. I aquesta estratègia –geopolíticament calculada per l’Estat espanyol– es té estrictament en compte per a actualitzar un tacticisme que únicament cerca perpetuar el modus vivendi i optar per la permissivitat de les estratègies monopolistes afavoridores de l’agressió al nostre litoral i interior.

Què suposa finalment aquest exercici de “realisme polític”?

Permet reproduir mecànicament un sistema de poder que impedeix aconseguir representació parlamentària nacional via l’acord (PSOE-PP) del cinc per cent; implica afermar les condicions de possibilitat per a legitimar la situació de treball submergit (el que es coneix com a “nou esclavatge”); comporta la passivitat, també pactada, per a sumir en una crisi estructural enclavaments que havien caracteritzat un creixement econòmic sostingut, com ara Ontinyent, Alcoi, Elx…

En conclusió, aquesta situació de monopoli polític, orquestrat per organitzacions –i barons territorials– aliens a la nostra cultura política valencianista, condueix a una programada reproducció del complex d’inferioritat dels valencians, que, com sabem, es concreta en sistemàtiques agressions cap a la nostra llengua i cap a ferms conciutadans que denuncien el bandejament del valencià en les institucions que precisament havien de promoure el nostre idioma. I, com no, en agressions cap a valencians nacionals exercides per les forces policials espanyoles.

Aquesta conjuntura, que arranca de la segona restauració borbònica (Constitució de 1978), no és la primera ocasió que demana un patriotisme valencià. És cert. Però també ho és que vers l’any vinent es commemoren els tres-cents anys de la resistència dels maulets contra els botiflers. I és ací, en la perspectiva d’activar el nostre imaginari col·lectiu, que cal impulsar una concepció cultural i política que pose fi a la reproducció de l’imperi de la gestió tecnocràtica hereva del tardofranquisme: l’esperit de Franco envers el sotmetiment de les nacions ibèriques no ha mort!

Així doncs, quina idealitat cal recuperar i mantindre amb orgull pels valencians? Mireu, la trajectòria ve de lluny. Des de Constantí Llombart, precursor contemporani del valencianisme republicà; l’organització València Nova; Faustí Barberà Martí; Miquel Duran i Tortajada; Salvador Donderis; Vicent Tomàs i Martí… són referents que palesen l’esperit de modernitat d’un valencianisme –vigent– desacomplexat. I per què “esperit de modernitat”?  Doncs perquè les lleis constitucionals que ens atorgàrem entre els segles XIII i XVIII no eren pas un recurs extemporani i reaccionari. Es tractava d’ordenar la nostra societat i cultura d’acord amb uns principis polítics igualitaris, molt distints a l’esperit d’hidalguía espanyol.

I, doncs, volem identificar-nos amb l’esperit de Felip V o bé volem optar per la pròpia tradició d’ordenament constitucional que responia a la nostra cultura històrica? La tradició no és sinònim de reacció. La tradició, recordada i reivindicada, respon a la nostra pròpia personalitat com a poble. I és aquesta personalitat (i tots els conscients valencians que l’han mantinguda des del franquisme fins a l’actualitat) la que és responsable que ara i ací encara ens diguem valencians! Cal que no renunciem a la nostra identitat, perquè si hi renunciem serem purament una colònia!

I és precisament en la voluntat política de condicionar –inexorablement– la nostra identitat nacional amb una idealitat republicana i patriota que l’ideari de Rovira i Virgili és significatiu per a recordar-nos que els valencians, com a poble, tenim dret a decidir lliurement el nostre futur.

Els valencianistes republicans dels anys vint i trenta, per bé que conceptuats com a minoritaris, dugueren a terme a una tasca impagable: aquella idea que València no havia de ser un subsistema de Madrid! Que el País València tenia un referent patriòtic propi en agermanament amb els catalans i els mallorquins. València no era –no és– Espanya!

La reivindicació –amb orgull– de la nació valenciana és un deure de fa massa temps marginat pel conjunt dels gestors. De fa massa temps que nosaltres estem judicats com a mers factors folklòrics per part dels polítics borbònics (no oblidem mai allò del Levante Feliz). Diria que ens volen com el bufó de la Cort i la taronja a esprémer. D’altra banda, la vinculació amb Catalunya no ha tingut una col·laboració receptora conduïda per una franca reciprocitat entre germans. Abans de tot, som germans d’una terra que ens reclama un mateix esforç davant d’un enemic comú, que ens vol veure desaparéixer: Espanya. Cal, per tant, activar una relació entre catalans i illencs que enfortisca la mata de jonc, des de la pròpia identitat política, per a fer front al nacionalisme espanyol.

Aquesta era la gran lliçó que mantingué un gran amic dels valencians, Joan Sales. I aquesta és una via vigent per a desespanyolitzar-nos, que és la nostra via per a valencianitzar-nos dins d’una Europa dels pobles. Serem valencians mentre no siguem espanyols! Perquè de la mateixa manera que Fabra ens digué als valencians que la millor forma de dignificar la nostra llengua era recórrer als nostres clàssics, també hem de recordar Sanchis Guarner, que, des de la mateixa concepció del gramàtic català, ens recordà no únicament la tradició d’uns valencians renaixentistes progressistes, sinó –i és el més important– la via del policentrisme convergent: des de cada regió –o nació– abastar una idealitat comuna. I també aquesta va ser la via de Joan Coromines, o la de l’editor Josep M. Casacuberta, en voler que des del País Valencià isquera una Nova Saba que fes front a l’espanyolisme cultural i polític.

Som valencians, no som espanyols. Aquesta idea, sota diferents formes evolutives de la contemporaneïtat, ha sigut defensada per un esperit de relació cultural que, de cap manera, no havia de permetre una definitiva imposició de l’esperit imperial espanyol. Eixe és el nostre republicanisme: contra el domini i la imposició castellanoespanyola.

En aquest sentit, cal refondre el nostre missatge emancipador amb el missatge dels valencianistes dels anys cinquanta. També, la pràctica política dels anys seixanta es concentrà en la via –valenciana– de lluitar pels nostres referents. La llengua, la bandera (originàriament la de la ciutat de València i la quadribarrada) i la història no han de ser moneda de canvi. Són els imaginaris dels nostres lluitadors, dels nostres maulets! Per tant, aquests trets d’identitat no han de ser obstacle per a congriar una unitat nacional valenciana que atenga com a objectiu la fi de la dominació espanyola dels valencians. I lluitar contra aquesta subordinació, ara com ara, té una sola via: afermar la nostra condició nacional valenciana davant Espanya. I dir amb orgull: els valencians no som espanyols!

Per a alguns (o la gran majoria) aquesta proclama serà conseqüència d’una abstracció ideològica ahistòrica. Fora, doncs, de la realitat? No! No es tracta d’això. Es tracta de situar les coses en el seu lloc. El fet de reivindicar activament la nostra nació no implica, és clar, estar fora de la realitat. Fora de la realitat –de la societat!– és estar fora del país. Ignorar les grans mancances estructurals del nostre ecosistema a mans dels nous capitalistes especulatius. Fora del país, en fi, és estar fora del món. Perquè el món es fa de gent i de països. El nostre món és el nostre país. Estimem-lo, ens ho agrairem…

Visca València lliure!

Honor als maulets caiguts en la defensa de la nostra dignitat!

València, 10 desembre de 2006

Darrera intervenció com a membre del BLOC de Víctor Baeta: La paella valenciana, mai madrilenya

[tret del seu llibre Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs]
(…)
El 29 de juny de 2007, en l’acte d’homenatge als maulets, un mes després de les eleccions de maig, encara estava en el BLOC i la confiança en aquest encara no havia sigut violentada. Però ara, rellegint la meua intervenció d’eixe dia en el monument als maulets, m’adone que llavors vaig plantejar la contradicció que hi havia entre el rupturista punt 2 dels estatuts del BLOC i els primers articles de la Constitució espanyola del 1978; m’adone de les meues sospites perquè s’anava a obviar aquesta contradicció i que, de les meues paraules d’eixe dia, es deduïa que no estava disposat a baixar el llistó i que les línies roges del valencianisme polític no estava disposat a traspassar-les amb ells.
Aquesta va ser la intervenció que vaig fer en nom del BLOC de la ciutat de València i la darrera com a membre del BLOC:

La paella valenciana, mai madrilenya
En els estatuts del BLOC llegim:
Art. 2. Els objectius del BLOC són:
– L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant l’aprovació d’una Constitució valenciana sobirana que preveja la possibilitat d’una associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història.
I també
– La defensa de la república com a forma de govern, així com la defensa dels valors republicans.
Per la seua banda, la Constitució espanyola de 1978 diu:
Art. 1-2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.
Art. 1-3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.
Art. 2 La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles… i continua.
Aquests dos pronunciaments són incompatibles. No es pot ser sobiranista valencià republicà i al mateix temps constitucionalista espanyol. O vols ser lliure i lluites per la llibertat per a assolir-la o et resignes a estar sotmés. Amb la Constitució de 1978, els valencians serem esclaus per sempre de les decisions d’un parlament a Madrid. Un parlament ple de forasters on es vota l’Estatut d’Autonomia valencià i on els valencians som minoria. Uns altres, no valencians, voten allò que diuen ens convé a nosaltres els valencians. Un parlament on els valencians estem presoners, perquè és un parlament sense llibertat per a poder-lo deixar.
Cal preguntar als nostres conciutadans, als nostres polítics, quin és el seu subjecte de sobirania. Cal preguntar si la nostra paella, les nostres institucions, les hem de tindre pel mànec els valencians o les han de tindre uns altres. A la paella, com sabeu, s’hi poden afegir distintes verdures i cal controlar molt bé el foc. O els valencians controlem la nostra paella o com ens està passant, ens l’empastaran.
Ser valencià i español hasta los tuétanos, com afirma el senyor Camps, és acceptar que la paella sempre te la facen els altres, és consentir que la paella, en comptes de valenciana, siga madrilenya. És consentir que et furten la paella.
Els sobiranistes valencians volem tindre la paella pel mànec i tindre’n sempre en última instància el control.
Tinc l’orgull de pertànyer al col·lectiu del BLOC de la ciutat de València (1), en nom del qual parle hui ací, en el qual, per damunt de distintes sensibilitats, hem actuat com una pinya en la defensa de la sobirania dels valencians i hem passejat la nostra senyera gegant, les nostres senyeres sobiranes, valencianes i republicanes, pels carrers de la nostra ciutat, però també de dalt a baix del País Valencià, a Alacant, amb el tren republicà i fins i tot les hem passejades en el cor de la metròpoli, reivindicant sempre la sobirania dels valencians, manifestant la nostra voluntat per no estar sotmesos, proclamant que: d’Oriola a Vinaròs, ningú per damunt dels valencians!
I cridant sense complexos: País Valencià lliure i sobirà!
Monument als maules de València
29 de juny de 2007

(1) Amb aquestes paraules volia reconéixer l’actitud de suport que la direcció comarcal del BLOC de la ciutat de València, amb Joan Mansanet al capdavant, havia tingut amb les propostes del sobiranisme valencià republicà que representava l’ACR Constantí Llombart i la plataforma republicana Sobirania Valenciana.