Mostra totes les entrades de ANNA

A cinc anys de l’article ‘Maragall i Teresa de Calcuta’ l’aposta puja a favor del Maragall valencià

Última hora: ‘Izquierda socialista’ tanca files a favor de Sánchez/Ábalos front a Ximo Puig. Ampliació amb el comunicat d’ENV.
calcudef2[versió original. En roig les frases que han caigut]

Maragall y Teresa de Calcuta

Fue en el programa de Sergio, la noche en 24 horas, donde Ximo Puig me sedujo. No fue por su sonrisa mecánica entre pregunta y pregunta. Tampoco por sus prudentes respuestas en referencia a los contactos con su jefe Sánchez o con el traspasado Fabra. Fue en el momento que, después de haber explicado que la grave situación económica valenciana era debida a la corrupción, a la mala gestión y a, dijo, “otras cosas” –no pude evitar interpretar que entre esas “cosas” estaba la maldita financiación– digo que tras esa reflexión, con voz que transmitía cierta pasión, se me apareció el honrado socialista español periférico de alma federal –sólo los periféricos son federales y los socialistas de las montañas honrados–, que urgido por la necesidad y ante la responsabilidad de presidir un gobierno del que muchos y sencillos ciudadanos esperan maravillosas soluciones, era consciente que la caja para hacer frente a las expectativas creadas por los predicadores y los místicos, no sólo estaba vacía sino que además tenía un agujero de 40.000 millones de euros. Fue entonces cuando, sentado en un plató de la televisión de la metrópoli y rodeado de periodistas mesetarios, desapareció el triste secretario de aquel mister Chance que fue Lerma y apareció el valenciano, el hombre de estado, de Estado valenciano quiero decir –pero entiéndase, de un Estado de una idílica España federal pimargalliana, no otra cosa, bien sûr– que despojado de las miserias partidistas de acuerdos gallináceos y pactos ajustadizos, realzando el tono dramático dijo: “La situación de emergencia social y política de la Comunitat Valenciana es tal que exige acuerdos más allá del propio gobierno”. Tate. De repente vislumbré en él la posibilidad de encarnar a un nuevo Maragall, el honrado y leal, el justo y federal; que confiando en la bonhomía del Estado, llama a arrebato a todos los parlamentarios, en este caso valencianos (un 91% de los votantes y un 63% del censo), a pactar un gran acuerdo, para que ‘tots a una veu’, dirigir la petición unitaria al Gobierno central por una nueva y justa financiación para la Comunitat Valenciana. Si eso es así –pensé– no lo voy a dudar, Ximo Puig será mi hombre y cualquier cosa que se nos responda, buena o mala, o se nos silencie desde Madrid, en cualquier caso, será buena. Y ya me entienden.
Porque, ¿qué otra alternativa tenemos?. Qué se ha hecho de “¡aquel trueno!, vestido (ahora) de nazareno” pregonando “el amor de los amores” y proponiéndonos, como Teresa de Calcuta, un plan de choque contra la pobreza. ¿Con qué dinero? Acaso echaría mano, como la santa albanesa, de la aristocracia para redimir a los pobres. Acaso la veríamos, acompañada de doña Leticia, repartiendo bolsas de Mercadona a los necesitados. Ahora que su admirador y ‘compa’, el de la coleta –al asalto del cielo de Madrid los dos–, alterna y le regala juegos al hijo del cazador de elefantes? Recordemos, el que ahora ha heredado la llave del neofranquista artículo 99 de la Constitución.
Entre la ingenuidad de aquel que –parece– va a la raíz del problema para intentar resolverlo y la caridad de los neocristianos que invaden como una plaga, las antes transformadoras organizaciones marxistas, me quedo con el ingenuo. Nos dará más juego.
Pero atención, no es una apuesta personal. Aquel o aquella que encabece la reivindicación por una financiación justa para los valencianos y que con más eficacia seduzca a la mayoría del parlament, incluidos los apestados, pues ‘tots encara serem pocs’ frente a Madrid, será mi héroe o heroína. Hoy, pienso que puede ser uno, mañana puede ser otra. Estaremos atentos a los hechos. La vida es dialéctica.

Víctor Baeta Subias,
autor de ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

Comunicat d’ENV

Tret de la seua pàgina oficial
A mesura que van passant les hores i se van coneguent les reaccions d’uns i atres, resulta més evident que la decisió de deixar al 70% de la població valenciana en la fase 0 ha sigut més política que técnica. De fet, l’explicació donada per Simón de no complir un dels paràmetres (el de passe dels test) que no estava entre els mesurables, sona a excusa i ho corrobora, aixina com la comparació de les nostres dades en les d’Euskadi, molt més dolentes.
I quines han sigut eixes raons polítiques? al nostre entendre, varies:
– A diferència dels bascos, els valencians no tenim cap pes polític a madrid, mane qui mane ací i en l’estat, i som vistos i tractats de manera colonial, fent en nosatres allò que li convé al govern central sin ni tan sols avisar.
– En un estat tan fortament “madridiste”, no se podia deixar a la comunitat de madrid, del pp, sancera en fase 0 sense “equilibrarho” en un atra autonomia “amiga”: la valenciana, evitant el victimisme madrileny basat en vendeta política.
– I perque no, aleshores, deixar tota Valéncia en fase 0? Ací intervé els rifirrafes interns del psoe. Hem de recordar que en l’equip de Sanchez està Leire Pajín, i en el seu govern, Ábalos; cap dels dos massa aliats de Puig. Aixina se pot entendre que passen a fase 1 determinades zones, i no unes atres en millors dades, i s’enten millor el cabreig mostrat este mateix mig dia pel President.
I quina solució ens queda, no per a esta situació, sino per al futur?. Evidentment, actuar com a valencians. Treballar, cadascú en el seu àmbit, per aconseguir la independència econòmica i social que necessitem per a poder desenrollarnos com a societat lliure. No podem continuar “posant l’atra galta” sense rebre res a canvi, “pel be d’espanya”, perque, a la fi, només es pel be d’una part d’eixe estat. Hem de triar polítics que anteposen els interessos dels valencians als privats, o als espanyols, que nos perjudiquen. I este és un bon moment per escomençar a demanar als que tenim (d’un signe i d’atre i, especialment als que s’autodenominen “valencianistes”), que ho facen.

Nosaltres, els unilaterals o És el com pitjor, millor, que funciona. Passa que fa lleig de dir-ho.

Nosaltres, els unilaterals

Els independentistes pragmàtics han vist, aquesta setmana, com la seva via fracassava a Madrid

Per: Andreu Barnils     09.05.2020  22:00

Nosaltres, els unilaterals, tenim aquests dies una oportunitat d’or per a fer demagògia. Podríem escarnir els independentistes pragmàtics, vist que la seva teoria de cercar el diàleg amb Espanya ha obtingut aquest fantàstic resultat: Jaume Asens sembla Joan Coscubiela i el PSOE pacta amb Ciutadans. Felicitacions. Sort que eren els aliats. Sort que tocàveu de peus a terra. Sort que sabíeu què fèieu.
Nosaltres, els unilaterals, podríem aquests dies recrear-nos en preguntes retòriques: si independentistes dels comuns com Jaume Asens han deixat de ser independentistes i insulten al president Torra com si fossin de Ciutadans, qui eixampla la base? Nosaltres o Ciutadans? Si l’esquerra espanyola militaritza la solució i opta per l’autoritarisme, qui eixampla la base, nosaltres o el PP? Si un govern del PSOE premia els ‘piolins’ del 2017, qui eixampla la base, nosaltres o Vox? Sort que tocàveu de peus a terra. Sort que sabíeu què fèieu.

Report diari sobre el coronavirus
Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d’interès.
Nosaltres, els unilaterals, podríem recordar en aquests moments la teoria que hem hagut d’aguantar per terra, mar i aire, durant llargs mesos i pesades hores: la política de blocatge a Madrid no mena enlloc. És hora de fer política. No podem votar sempre que no. Nosaltres, els unilaterals podríem ara agafar la vostra teoria i el vostre eslògan i us el podríem estampar a la paret juntament amb la votació d’aquesta setmana a Madrid: No d’ERC, No de Junts. No de la Cup. No és fer política, això, doncs? I què és?
Podríem, també, llegir amb interès què passa al País Valencià i a les Illes, aquests dies, on ves que la base no s’eixampli gràcies al que diuen de fa molts anys tants teòrics, tants llibres i la meitat dels pragmàtics fins no fas pas tant: com pitjor, millor. Com pitjor ho faci Madrid, millor per als independentistes. (Una mica més d’empenta, de mando único i de desconfinament caòtic, i faran independentistes molts valencians. Ja no falta tant.) Si avui, en lloc d’un govern del PSOE amb comuns, tinguéssim un govern del PP, seria pitjor, però amb Rajoy de president potser Asens encara seria independentista. És el com pitjor, millor, que funciona. Passa que fa lleig de dir-ho.
Sí, nosaltres, els unilaterals, podríem dir tot això i no aniríem enlloc. Què hi guanyaríem? Veure que els nostres companys, els independentistes pragmàtics, s’han fotut una patacada èpica? Que van perduts com mai? Que la seva teoria es demostra falsa? Que els pragmàtics s’han enfonsat? Molt bé. I què? La realitat és que nosaltres també.
On és la nostra via unilateral? Enlloc no és. I aquests dies, encara menys. Anem tan perduts com ells. O més, que a diferència seva, ni marquem el pas, ni l’agenda, ni els nostres decideixen gaire res. Pitjor encara: els unilaterals no hem sabut explicar ni tan sols la nostra diagnosi del passat recent. El nostre relat no domina, i la majoria de votants veu l’octubre del 2017 com un fracàs de la via unilateral, i no pas com allò que va ser: el fracàs de la via dialogada. (La via unilateral es va morir el dia del seu èxit esclatant: el primer d’octubre del 2017; el 2 d’octubre ja van refugiar-se a cercar el diàleg.)
Els unilaterals fa tres anys que, el partit, el veiem de la grada estant: a l’una banda Espanya i a l’altra els pragmàtics. Veure com els pragmàtics perden estrepitosament no ens fa jugar el partit. A la grada hi continuem estant.