Mostra totes les entrades de ANNA

Siga blanc o negre el gat, l’important és que cace ratolins…

La famosa frase de Deng Xiaoping: “és igual que el gat siga blanc o negre, l’important és que cace ratolins”, pronunciada en 1960, bé es pot aplicar per a els senyals que reivindiquen la República Valenciana, lliure i sobirana.
Arran de la cançó ALACANT del grup BACORA on en un vídeo clip, de caràcter humorístic, treuen una bandera independentista d’Alacant, des d’ANNA notícies els oferim uns dissenys de banderes per reivindicar la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs, a partir del seu disseny i de la històrica d’Esquerra Valenciana, coneguda com la de Dubon.

Alacant independent…

LLETRA “Alacant”
Massa prop de Múrcia, cap persona il·lustre.
No té massa coses, no és molt especial.
Plan Rabasa i màfia, plouen quatre gotes.
Despreciada, sempre el segon plat.

Ja n’hi ha prou, pagareu el preu.
Ara és el moment, tindrem el poder.
Tabarca serà la tomba del feixisme…

Alacant serà capital.
Alacant la gran capital dels Països Alacants.

Les vostres falleres, nyenya pa Fogueres.
No teniu tardeo al Cap i Casal
Pa la independència no mos cal València
Tastareu la fúria de la Santa Faç

El Negre Lloma vencerà
Terra Mítica, Helados Alacant.
Ja hi ha prou de tanta opressió, ni que fórem Castelló

Alacant serà capital.
Alacant la gran capital dels Països Alacants.
Alacant serà capital.
Alacant la gran capital dels Països Alacants.

Països Alacants, independència o no

Perdre el nord per trobar el sud
Stanbruck, Ciutat de la Llum
Tornarem com el Tio Cuc, guanyem
Perdre el nord per guanyar el sud
Manta al coll, Ciutat de la llum
Tornarem com el Tio Cuc, guanyem, perquè som i serem
Alacant: la gran capital.

CRÈDITS:
Intèrpret – Ilion trebicka
Direcció i guió – Ricard ‘Tàpera’
Agraïments – Casal Popular Tio Cuc
Gravat a la ciutat d’Alacant i muntat als SarvatStudio, CA. baix la producció d’EAR Records.

BACORA
Doc: veu
McAvy: bateria
Keta: guitarra i veu
Troll: baix
Fenwich: guitarra

Àlbum enregistrat a SP Estudios
Producció: Bacora
Mescla i postproducció: Sergio Perió i Rubén del Clot
Producció i arranjaments: Bacora
Màstering: SP Estudios
Disseny gràfic: Natxo Sarvatxo

El cristianisme i ICV són els referents de la diputada de la CUP Eulàlia Reguant

La diputada de la CUP Eulàlia Reguant nascuda a finals dels anys 70 i sense cap pas previ per l’Esquerra Independentista, ni pel moviment independentista, té la seua base ideològica  anant de cristiana del “Regne de Déu” (sic, minut 3:30 del vídeo) i treballant a les ordres del sempre a l’òrbita del món ICV Arcadi Oliveres a Justicia i Pau (entitat de l’arquebisbat de Barcelona), com es pot veure en estos vídeos de  Catalunya Religió.

Comunicat de la Colla blanc-i-negra contra el Racisme

Davant l’agressió racista patida per Mouctar Diakhaby i els fets ocorreguts en els vestuaris a continuació, durant el partit contra el Cadis CF, la Colla Blanc-i-negra vol manifestar que:

1. Volem donar tot el nostre suport a Diakhaby. Com sempre hem fet i farem, denunciem i condemnem l’agressió racista, fet intolerable en un partit de futbol. El racisme no té cabuda ni al futbol ni a la societat.

2. Denunciem el xantatge i coacció que han rebut els jugadors del València CF per fer-los tornar a jugar. Se’ls ha posat en la tessitura d’haver de triar entre la solidaritat amb el company agredit i l’amenaça de perdre els punts i una possible sanció. Este xantatge ha fet que la responsabilitat de continuar a jugar o no, caiguera sobre la víctima. La víctima al final ha demanat als companys de tornar al terreny de joc. Trobem a faltar una junta directiva del València CF amb valentia, disposada a prendre les responsabilitats pertinents per a defensar els seus jugadors fins a les últimes conseqüències.

3. És intolerable, i molt preocupant alhora, que fins ara l’únic precedent de suspensió d’un partit a l’estat espanyol haja sigut el cas de Roman Zozulia, (jugador a qui se li va dir nazi) i no per una agressió racista, com les que ha patit Diakhaby ara i altres jugadors abans. No entenem com els àrbitres poden defendre jugadors relacionats amb ideologies totalitàries d’odi i no actuar contra l’odi i el racisme al futbol.

4. Demanem contundència contra el racisme per part de la Lliga de Futbol i la Reial Federació Espanyola de futbol i valentia al València CF en la lluita contra el racisme. Cal prendre accions reals, establir un protocol d’actuació per part de Lliga i clubs, i aplicar-lo, perquè les víctimes de les agressions no siguen les que hagen de prendre la decisió de continuar jugant o no.

Estimem el València CF, rebutgem el racisme!

Amunt València!

Articles per embastar el moviment d’alliberament republicà valencià. [On posa Catalunya llegiu País Valencià]

L’independentisme, o més ben dit la independència de Catalunya, no és un projecte ideològic, sinó un objectiu polític amb uns requisits específics. I en els dos debats d’investidura celebrats fins ara s’han fet moltes —crec que masses — proclames ideològiques que són contraproduents respecte a l’objectiu. Hem passat del “Catalunya serà cristiana o no serà”, del bisbe Torras i Bages a una mena de “Catalunya serà d’esquerres o no serà” que sembla ara més predominant en el debat polític que no pas en la realitat social del país. Sorprèn especialment que els que més èmfasi han posat en “ampliar la base” s’entestin en fixar fronteres ideològiques que, es miri com es miri, redueixen el moviment.

Els projectes ideològics s’enfronten entre ells. Dretes contra esquerres, conservadors contra progressistes; i comunistes, socialistes, liberals i democristians, es disputen el Poder dins d’un marc de referència acceptat per tothom, generalment, la nació. En canvi, l’independentisme té un objectiu absolutament diferent. El que pretén és canviar el marc de referència que considera que li és hostil i, per tant, només pot avançar cap a l’objectiu si el conjunt de la pluralitat ideològica rema per emancipar-se col·lectivament.

les associacions voluntàries —com ara cercles de lectura i grups de cors— abastaven els límits lingüístics, formant la base d’una classe política liberal que incloïa parlants d’alemany, francès i italià en quantitats aproximadament proporcionals a les seves respectives poblacions”. D’això aquí en deien abans “fer país”

Una Catalunya independent no és res més que un nou ordre que alguns imaginen que és millor i, com escriu Yuval Noah Harari al seu best seller Sapiens, “un ordre imaginat només pot mantenir-se si hi ha grans segments de la població (i en particular grans segments de l’elit i de les forces de seguretat) que creuen realment en ell”. Andreas Wimmer al seu Nation Building (Perquè alguns països s’ajunten i altres es desfan) sosté que les nacions, com totes les grans formes organitzatives, es basen en les relacions entre individus i organitzacions a nivell comunitari, tribal, cantonal i estatal. Les aliances que es formen entre aquestes organitzacions, i entre organitzacions i individus, serveixen com a fonament per a la nació que finalment sorgeix. Les característiques de les aliances importants són el subministrament de béns públics a la població, la forma organitzativa de les xarxes d’intercanvi prenacionals i els mitjans per transaccionar entre xarxes d’intercanvi (normalment la llengua de comunicació). Afegeix l’exemple suís, perquè les associacions voluntàries —com ara cercles de lectura i grups de cors— abastaven els límits lingüístics, formant la base d’una classe política liberal que incloïa parlants d’alemany, francès i italià en quantitats aproximadament proporcionals a les seves respectives poblacions”. D’això aquí en deien abans “fer país”.

No és gaire agosarat afirmar que la única manera que el nou Govern català podrà reeixir, serà bastint un projecte nacional engrescador per una majoria social, la qual cosa no serà gens fàcil tenint en compte l’hostilitat sistemàtica de l’Estat i la neutralització recurrent de qualsevol iniciativa de les institucions de l’autogovern. Però això no és nou. En altres circumstàncies, per exemple quan la Mancomunitat, la situació no era gaire millor i els líders de l’època van ser capaços de dissenyar el país del futur i convèncer la ciutadania de les seves possibilitats. Ho van fer perquè Prat de la Riba, que era conservador, va confiar en gent ideològicament oposada com Rafael Campalans.

Malauradament, el país està prou malmès com per plantejar objectivament les seves necessitats de reconstrucció i la manera de resoldre els diversos reptes socials i materials que afecten al conjunt dels catalans. Només un projecte nacional integrador pot competir amb l’hostilitat de l’Estat, una realitat objectiva que, a aquestes alçades, només poden posar en dubte els seus sicaris. Hi ha, per descomptat, un sector de la societat catalana, si més no gairebé majoritari, que rebutja la idea de la independència per comprensibles raons sentimentals, o simplement per por a la deriva a que pot conduir el procés d’emancipació. Aquest sector només canviarà d’actitud quan comprovin que el que proposen i, sobretot, el que fan les institucions catalanes, van a favor seu i que l’hostilitat de l’Estat els perjudica també a ells.

Perquè no només es tracte de la repressió política. El problema endèmic de rodalies afecta tots els usuaris, pensin com pensin i parlin el que parlin. Si el govern de l’Estat no subministra a temps els vaccins contra el Covid, o els fons europeus per la reconstrucció, els perjudicats som tots. Des que va començar el procés, l’Estat ha pres la determinació de neutralitzar l’autogovern català per desacreditar l’independentisme. Les lleis del Parlament i les iniciatives del Govern són sistemàticament bloquejades amb la intenció que els ciutadans de Catalunya assumeixin que, mentre votin partits independentistes, l’Estat els maltractarà. Però els maltractarà a tots, com aquell pare que per no acceptar la separació de la seva dona va decidir matar els fills. L’Estat no ha estat capaç d’oferir cap alternativa ni ha presentat cap iniciativa pròpia per convèncer els catalans que se senten espanyols que Espanya els estima.

un Govern que patirà l’hostilitat de l’Estat difícilment arribarà enlloc si, en comptes de fer partícips els diversos sectors de la societat catalana en un projecte nacional inclusiu, s’enfronta a una part del país

Arribats a aquest punt, davant l’hostilitat de l’Estat el Govern català només se’n sortirà si és capaç de traslladar una imatge d’empatia amb tots els sectors de la societat. Tornant a l’inici del raonament, qualsevol dictat ideològic agradarà els uns, però desmobilitzarà els altres. Per posar dos exemples: que Catalunya tingui l’impost de successions més elevat de l’Estat quan Madrid presumeix de no tenir-ne és un autèntic tret al peu, basat en arguments ideològics i sobretot  falsos, això de “matxucar els rics”, que al capdavall perjudica exclusivament les classes mitjanes, perquè els que tenen deu o cent cases ja tenen organitzada la societat patrimonial o el family office per escapolir-se’n. Quan per decisió d’un govern independentista, un català s’ha de malvendre la casa dels pares per pagar els impostos, difícilment se sentirà protegit per aquest Govern i favorable als seus objectius. El mateix passa amb l’atac sistemàtic a la col·laboració publicoprivada, l’escola o la sanitat concertades, que formen part de la xarxa civil autoorganitzada que contribueix a descongestionar el sistema públic (per cert, tots els candidats a les eleccions del 14 de febrer van estudiar en escoles privades o concertades). Sense escoles ni hospitals concertats, els sistemes públics de Catalunya entrarien en col·lapse.

Però més enllà, quan Eulàlia Reguant diu que no vol fer la independència amb Damià Calvet, Joan Canadell o Elsa Artadi, és que en realitat no vol fer la independència. Vol un altre cosa. Vol un Govern d’esquerres, perquè ja no sense aquestes persones citades; sense patronals i sindicats, sense laics i religiosos, sense la gent… no hi ha cap procés que pugui sortir endavant. Un Govern que patirà l’hostilitat de l’Estat difícilment arribarà enlloc si, en comptes de fer partícips els diversos sectors de la societat catalana en un projecte nacional inclusiu, s’enfronta a una part del país. Quan Joan Tardà divideix el moviment entre “masovers i senyors” potser pot aconseguir algun profit partidista, però dinamita el moviment perquè la independència, ni tan sols el camí cap a la independència, no es pot fer sense masovers ni sense senyors.

Un espanyol il·lustrat explica als espanyols que és el Consell per la República Catalana

… i que TOTS els independentistes catalans haurien de prendre nota.

PRIMERA PARA ARAGONÉS
José Luis Villacañas
Director del Departamento de Filosofía y Sociedad. UCM. 01·04·21

La dificultad de formar gobierno en Cataluña está revelando la verdadera situación del problema y la índole de la complejidad del procés. Al mismo tiempo, permite que el Estado haga consciente el reto que tiene abierto. El grado del dualismo institucional que está en trance de crearse en Cataluña será problemático, pero es indicativo de las aspiraciones del sector independentista. En el límite, esa dualidad institucional tendrá que hacerse compatible entre sí, algo que no va a ser fácil. La consecuencia proyectará sobre el Estado español una profunda anomalía.

El Consell per la República es un organismo creado a consecuencia del referéndum del 1 de octubre de 2017. Asume que lo que allí sucedió fue un acto legal y legítimo de independencia, que resultó proclamada en la declaración unilateral del 27 de octubre. El Consell tiene como tarea «hacer plenamente efectivo» lo que allí tuvo lugar. Se autodefine como una «institución republicana» y tiene como finalidad lograr el «reconocimiento de la República catalana». En este sentido, opera como un representante permanente del estado de cosas de 2017, momento considerado esencial e irreversible de la expresión de voluntad política catalana.

Esto le concede al Consell una ‘legitimidad originaria’. Eso determina que su presidencia recaiga de forma esencial en Carles Puigdemont y en los hombres y mujeres del exilio, pues se considera que conquistaron el mérito inmarcesible de ser los responsables de aquel referéndum. El propio comunicado califica al Consell como «espacio estable». Por supuesto, es un eufemismo para decir que ya se ha separado de los procesos electorales de la Generalitat. Esta nueva institucionalidad no puede estar sometida a impugnaciones mediante elecciones de la totalidad de la ciudadanía catalana actual, ya que en el fondo la Generalitat no tiene legitimidad, pues se ha visto transferida al Consell per la República.

ERC aceptó este planteamiento con la creación del Consell sin darse cuenta de dónde se metía y de lo letal que podría ser para sus pretensiones. Al margen de que esté por encima de Junts en votos, ahora sabe que la verdadera hegemonía ya la tiene de oficio Puigdemont como presidente del Consell per la República. Las consecuencias las ve ahora Pere Aragonès. Puigdemont está por encima de cualquier candidato victorioso de las elecciones y todo ese regateo al que asistimos tiene este significado: Aragonès será presidente de la Generalitat cuando y como quiera el presidente del Consell per la República. Este deviene en algo así como un jefe de Estado frente a un subordinado administrativo.

La Generalitat española no es la Generalitat catalana, sino un delegado suyo para impedir que la ocupe el Estado, no para gobernar. Por supuesto, una vez afirmado que las elecciones sólo sirven para organizar un cuerpo administrativo, no para renovar la dirección política, el Consell se ve obligado a ir más allá de esa legitimidad originaria. Lo relevante de este movimiento es que se expresa como «legitimidad trasversal». Lo que se entiende por tal es una pluralidad que solo concierne al pueblo independentista, ahora el único pueblo catalán políticamente reconocible. El Consell es el órgano de comunicación y cooperación de la ANC y Omnium Cultural, que también están interesadas en fijar su presencia con la foto fija de aquellos épicos días de 2017. Por supuesto, tampoco se preocupan de la decepción o desmovilización. La transversalidad del Consell es así la expresión del deseo de eternizar la intensidad de aquellos días y, como veremos, de mantener la dualidad amigo/enemigo.

Que el Consell esté diseñado para que los resultados de futuras elecciones resulten deslegitimados, no quiere decir que los detalles favorables de las nuevas elecciones, como haber alcanzado el 52 % de los votos independentistas, no sean incorporados a la legitimidad del Consell. Da igual que haya representado la pérdida de cientos de miles de votos. Esta cifra tapona el argumento que recordaba que en la legislatura de 2017 no había mayoría absoluta en el voto de las posiciones independentistas.

No acaba aquí la esencialización de lo ocurrido en 2017. Los parlamentarios independentistas de la legislatura gloriosa han establecido, como verdadero poder constituyente, el reglamento para elegir la Asamblea de representantes, quienes a su vez elegirán al presidente del Consell, que es el que nombrará a los miembros de un Govern paralelo. Eso debería realizarse en junio. Ignoro qué pasará cuando la dualidad institucional llegue a producir dos gobiernos catalanes, sobre el terreno y en el exilio. Cada uno contará con su base electoral. La independentista alcanzará a aquellos que se inscriban en el Registro Ciudadano. La base ciudadana reconocida por el Estado no podrá hacer nada sobre el Govern en el exilio, pero este la dominará sin poder intervenir en sus decisiones. Se generarán dualidades entre los ayuntamientos y los consejos locales, que serán los encargados de impulsar el censo. De este modo, el pueblo independentista se autoconstituye, se construye autorreferencialmente, dejando a los que no pertenecen a ese pueblo al margen de todo derecho político. Así se asegura una dominación sobre una población subalterna.

El último comunicado del Consell es perfectamente consciente de que así impulsa una soberanización del pueblo republicano catalán. En la medida en que se anima para ganar «la confrontación inevitable con el Estado español», no tiene ningún interés en conservar la institucionalización que depende de la Constitución española, incluida la Generalitat. En este caso, todo lo que sucede en el Parlament es un simulacro, no merece respeto democrático y los que ahí actúan no hacen sino fingir. El Parlament solo sirve como escenario para preparar el desbordamiento democrático. Los derechos de los no independentistas no cuentan, porque no son parte del pueblo de Cataluña, sino de España.

El Consell ve posible alterar las condiciones de su propia gobernanza, pero deben ser sometidas a refrendo al margen de la correlación de fuerzas derivadas de estas últimas elecciones, en exclusivo cumplimiento de los propios ordenamientos y representantes. Puigdemont, como jefe del Estado, no intervendrá en esos debates. En suma, lo que estamos viendo es un ajuste esquizofrénico de dualidades en el que la victoria de Aragonès, y menos la de Illa, no tiene valor, eficacia, ni soporte democrático. Lo más terrible es que esta neutralización de la legalidad es la consecuencia de una política de Estado que sólo se centra en la afirmación de la legalidad. Al final, los enemigos acaban reflejándose en el espejo y mostrando las mismas carencias democráticas.

Mitjà per la República Valenciana