Mostra totes les entrades de ANNA_Catalunya

EMBOLICA QUE FA FORT [on diu Catalunya llegiu País Valencià] per Alfons Duran Pich

EMBOLICA QUE FA FORT / Remake

31/03/2021

Durante unos días el debate de investidura en el Parlament de Catalunya ha tenido ocupado al personal, ya que la liga de fútbol está de baja temporal y la pandemia limita otros eventos. Se trataba de comprobar si la mayoría independentista podía ponerse de acuerdo en la elección de un candidato de consenso. Dado que Esquerra Republicana de Catalunya tenía un parlamentario más que Junts per Catalunya, les correspondía a ellos proponerlo. Y así ha sido. El candidato nominado (Pere Aragonés García) no ha alcanzado los votos necesarios, ya que los parlamentarios de JuntsxCat se han abstenido.

Y ha sido entonces cuando se ha producido una explosión controlada, en la que los chicos y chicas de ERC, junto a su corte mediática, han expresado su triste amargura (siempre controlada) ante la “traición” de sus colegas independentistas. Dramas aparte, tendremos que esperar un par de meses para ver qué solución se alcanza.

En cualquier caso, el partido que lidera con mano férrea mossèn Junqueras tiene que hacer un análisis en profundidad (de aquellos que recomendaban en los “ejercicios espirituales”) si quiere comprender lo que está ocurriendo. Vamos a darles unas pistas, por si les sirve de ayuda:

  • Catalunya es un país ocupado política y militarmente. Lleva siglos en esta situación. Todo necesita el consentimiento del virrey de turno.
  • La “España de las autonomías” es un invento grosero en términos organizativos. Se creó para impedir la reclamación de los derechos históricos de Catalunya y Euzkadi.
  • Los parlamentos autonómicos son parlamentos de feria. Sus decisiones pueden ser revocadas por cualquiera de las múltiples instituciones del Estado, siempre prestas a intervenir.
  • El “poder ejecutivo” (el govern de la Generalitat) solo sirve para gestionar el día a día del territorio catalán, siempre y cuando no se aparte ni un ápice del guion escrito por la “autoridad competente” de la capital del reino.
  • Ese gobierno es responsable del gasto público pero no de los ingresos, ya que la máquina recaudadora del Estado se queda con los impuestos pagados por los contribuyentes catalanes y luego transfiere a la Generalitat lo que considera pertinente. Y a esto le llaman cínicamente sistema de “financiación”. Te “financian” con parte del dinero que antes te han hurtado.
  • Una notable mayoría de la población que vive y trabaja en Catalunya no es consciente de lo anterior y es por ello que presenta sus quejas a la Generalitat, como si ésta pudiera decidir algo para aliviarlas. Se reclama al interlocutor equivocado, con el auxilio de la “izquierda institucional” (Socialistas, Catalunya en Comú, Podem y otras especies menores), que conociendo la raíz del problema lo ocultan en beneficio propio, lo que pone de manifiesto su baja catadura moral.
  • En paralelo el Estado se hace el sordo, señalando a las comunidades como responsables de cualquier ineficiencia. En un hábil movimiento centrífugo y centrípeto, distribuye los fracasos y se queda los aciertos. Todo ello sin apenas sonrojarse y en nombre de “el gobierno de España”.
  • El señor Aragonés, si es elegido President de la Generalitat, ha de entender que su misión será administrar los recursos que le dejen administrar y poca cosa más.
  • Ha de olvidarse de la “mesa del diálogo” que es como el “cuento de la lechera” en versión cañí.
  • También ha de asumir que su forma de entender la independencia (versión “el día más largo”) no casa con la voluntad independentista de la sociedad civil, y que sus declaraciones en este sentido son pura retórica. Como lleva ya muchos años militando en Esquerra Republicana, le resultará fácil entenderlo, ya que su partido nunca ha hecho nada concreto para conseguir la independencia (aparte de repetir su sonsonete), en sus noventa años de existencia.
  • Todo lo que se pueda hacer en favor de una República independiente se ha de hacer desde el exterior, sea a través del Consell per la República o por cualquier otra organización que no tenga que responder ante el Estado español.
  • Él ha de gobernar la gestoría y seguir haciendo trámites. Son actuaciones a corto. Los planes a largo que suponen movimientos estratégicos hay que pensarlos e implementarlos fuera. Son funciones distintas realizadas por órganos distintos. Todo muy bien delimitado.

Si el señor Aragonés, sus muchachos y su padre espiritual no tienen en cuenta algunas de estas consideraciones, se equivocarán de lleno.

Yo recomendaría a Junts per Catalunya que dentro de un par de meses (no antes) apoye la candidatura de Pere Aragonés y acuerde con ERC un pacto “flexible” de legislatura, sin entrar en el gobierno. Será entonces cuando los “republicanos” aprenderán de verdad de qué va la película y dejarán en la sacristía las flores de lirio que acostumbran a llevar en la mano.

Porque sin el “contubernio independentista”  del Consell per la República (como lo califica la insidiosa señora Eva Granados) y su extraordinario trabajo en el exterior, el ejército de ocupación habría abierto de nuevo la Modelo y resucitado a la Brigada Político Social.

Comunicat del Consell per la República Catalana

Els membres del Govern del Consell per la República hem pogut constatar que, en els darrers dies i amb motiu de les negociacions per a assolir un acord de legislatura per part de la majoria independentista del 52% que conformen ERC, Junts i la CUP, el rol del Consell en l’actual etapa del procés d’independència està sent objecte d’un intens debat. En aquest context i amb la voluntat d’aportar elements que permetin fer avançar aquest debat de manera constructiva, volem fer públiques les següents reflexions polítiques i, per això, ens adrecem en primer lloc a totes les persones que s’han compromès amb el Consell mitjançant la seva inscripció al Registre ciutadà, així com als partits polítics independentistes i a les entitats de la societat civil, i als ciutadans de Catalunya en el seu conjunt:

  • 1. El Consell per la República va ser creat per defensar la decisió presa per les nostres institucions de constituir una república independent a partir del resultat del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Troba, doncs, la seva legitimitat fundacional en el mandat de l’1-O i la Declaració d’independència del dia 27-O i, en coherència amb això, té com a missió impulsar les estratègies que permetin fer-los plenament efectius. El Consell sorgeix, doncs, de la necessitat de vehicular a través d’una institució republicana l’acció unitària per continuar l’embat democràtic fins al reconeixement de la República catalana.
  • 2. És aquesta legitimitat originària del Consell i aquesta seva missió el que explica que el Consell, en la seva etapa fundacional, s’hagi construït al voltant dels membres del govern de la Generalitat a l’exili i del seu President, en tant que responsables últims d’aquell referèndum i d’aquella Declaració. Així es va determinar en el pacte entre Junts per Catalunya i ERC que va donar inici a la passada legislatura i en el qual es va acordar formalment la creació del Consell per la República.
  • 3. El Consell té encara una segona legitimitat complementària, que és aquella que es deriva de la seva transversalitat. Posar-lo en marxa no ha estat senzill, però avui el Consell és l’espai estable amb la presència més plural i transversal de l’independentisme. L’òrgan permanent de Govern del Consell està compost per 12 persones d’una pluralitat i d’una transversalitat indiscutibles: membres del govern a l’exili, representants de partits independentistes amb representació parlamentària, representants de les dues principals entitats de la societat civil i persones referents del moviment independentista a títol personal. També ho és la seva acció: la feina dels Consells locals n’és una mostra. Aquesta és la riquesa i un dels valors de la institució republicana que anem enfortint cada dia i que entenem que cal preservar.
  • 4. El Consell té encara una tercera legitimitat, que no és altra que la seva naturalesa democràtica. El desplegament institucional del Consell, que no ha deixat d’avançar des de la seva constitució, preveu l’elecció d’una Assemblea de Representants que -d’acord amb el que determina el Reglament del Consell aprovat per l’Assemblea Fundacional del passat 19 de desembre, formada pel conjunt dels diputats independentistes de l’anterior legislatura- és qui tindrà la potestat d’elegir la presidència del Consell, que és qui al seu torn nomena els membres de l’òrgan de Govern. És la voluntat de l’actual Govern del Consell que aquest procés electoral se celebri durant el pròxim mes de juny. A més, la voluntat que el Consell per la República sigui una institució construïda i participada des de la base es demostra també en la deliberació i validació del seu Pla de Govern per part de les persones inscrites al Registre ciutadà, en l’acció quotidiana dels Consells locals i també en l’exercici de la democràcia directa mitjançant les consultes -la norma reguladora de les quals ha de ser aprovada en les setmanes vinents.
  • 5. Entenem que el Consell, a aquestes tres legitimitats, hi afegeix encara dos avantatges pràctics que faciliten notablement l’eficàcia de la seva acció política:

a) és un ens que actua de manera sobirana i sense dependència de l’Estat espanyol ni de la seva política; com a institució autoconstituïda, no té cap limitació derivada de les lleis espanyoles i, pel fet que les seves persones jurídiques instrumentals estan a l’exili, està fora de l’abast de l’acció repressora de l’estat espanyol
b) pel fet de tenir caràcter institucional, disposa d’uns òrgans de govern i de representació dels seus inscrits, així com d’una estructura tècnica, que en garanteixen l’estabilitat.

  • 6. Avui el Consell és l’espai des d’on posen bases de la sobiranització de la societat catalana i sobretot on es parla, es debat i es treballa en la preparació de tot allò que considerem imprescindible per guanyar la confrontació inevitable amb l’estat espanyol. És a dir, per reprendre amb èxit el camí que ens van forçar a interrompre el dia 27 d’octubre de 2017.
  • 7. El Consell, en aquests dos anys des de la seva fundació, ha anat teixint una proposta estratègica que es basa en la idea que és imprescindible preparar les condicions per a culminar el procés d’independència per mitjà d’un desbordament democràtic, en la perspectiva més que probable que l’estat espanyol es mantingui en la seva negativa a respectar i reconèixer el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Un consens estratègic que parteix de la premissa que no podem condicionar indefinidament l’existència de la República a la voluntat de l’estat espanyol i que, per tant, és necessari assolir l’acumulació de forces necessària per guanyar el pols al qual aquest ens obliga, des de la convicció que tenim la força suficient per guanyar-lo pacíficament. El document estratègic “Preparem-nos“, presentat públicament el proppassat 19 de desembre, és l’exposició més detallada d’aquesta proposta.
  • 8. Creiem que aquest desbordament democràtic, per a ser exitós, requereix una direcció política, de la qual participin de manera col·legiada els principals partits i les principals entitats civils de l’independentisme. En aquest sentit, ens congratulem que totes les forces polítiques i socials del moviment independentista hagin expressat la necessitat que existeixi aquest espai de coordinació que les aplegui. Tanmateix, estem convençuts que aquesta direcció política col·legiada serà més legítima i més eficaç -és a dir, més forta- si s’insereix en un marc institucional legítim i eficaç. I entenem que el Consell, en virtut de les tres legitimitats i els dos avantatges operatives abans assenyalades, proporciona el millor marc institucional possible. Creiem, doncs, que el Consell per la República és la institució republicana des de la qual s’han d’acordar les estratègies per fer efectiu allò a què ens vam comprometre a partir del resultat del referèndum.
  • 9. Al mateix temps, considerem que per tal de fer possible aquesta inserció de la direcció política col·legiada en el marc institucional del Consell és necessari reformular la seva governança, per tal de definir de manera precisa i sense contradiccions les funcions específiques dels seus diferents òrgans. Manifestem doncs la nostra disponibilitat a debatre aquesta qüestió amb els actors cridats a formar part d’aquesta direcció política col·legiada i, a conseqüència d’aquest debat, modificar tot allò que convingui del que ara disposa el Reglament del Consell sobre la seva governança i la seva estructura institucional -amb el benentès que aquestes modificacions requeriran la corresponent validació democràtica que preveu el mateix Reglament.
  • 10. Amb aquest ànim, convidem el president i la secretària general d’ERC, el secretari general de Junts, els màxims dirigents de la CUP, així com els màxims dirigents d’Òmnium Cultural i de l’ANC, a un diàleg bilateral amb el mateix Consell –representat en aquest cas pel seu Vicepresident i dos membres més del seu òrgan de Govern- per tal debatre, des de la lleialtat i la confiança, aquesta reformulació de la governança del Consell, que ha de facilitar la inserció de l’esmentada direcció col·legiada en la seva estructura institucional. I ens oferim a iniciar aquest diàleg de manera immediata.

En conclusió, ens anima la convicció que és més important per al país l’existència d’un acord per culminar el procés d’independència de manera efectiva -un acord al servei de la majoria independentista del 52% dels vots que s’ha assolit per primera vegada en unes eleccions al Parlament de Catalunya- que no pas les persones i els càrrecs que ocupin. Tots aquells que participem dels òrgans de govern del Consell, així com tots aquells que treballen incansablement des dels Consells locals i els milers de ciutadans que s’han inscrit des de la seva fundació al Registre ciutadà, assumim la nostra responsabilitat amb una única motivació: l’aportació de cadascun de nosaltres no només és útil, sinó imprescindible per poder vèncer de manera democràtica i pacífica, però determinada, l’actual pols amb l’estat espanyol.

Al mateix temps, entenem que el Consell és un instrument necessari per fer possible el desbordament democràtic, i que aquest desbordament és una condició necessària per fer possible la República. Per això, creiem que el Consell ha estat des del seu naixement -i ha de continuar sent- part de la solució, mai una part del problema. I que, per tant, la seva existència no només no hauria de ser un obstacle, sinó que hauria de facilitar el consens estratègic de tots aquells actors que tenen la constitució de la República com a objectiu prioritari.

Reagrupament ja és oficialment membre del Consell per la República

Reagrupament ja és oficialment membre del Consell per la República

El President de Reagrupament en funcions, Albert Aragonès, serà el representant de la formació com a nou membre del Consell de Govern Ampliat del Consell per la República.

Així li ha fet saber el President del Consell, el MH Carles Puigdemont, en una carta on s’afirma que el seu nomenament ha estat aprovat en la reunió del Consell de Govern del passat 26 de febrer.

Des de Reagrupament celebrem aquest fet i ens comprometem a treballar en aquest front unitari que, estem convençuts, serà clau en l’assoliment de la República Catalana.

Eleccions catalanes. L’anàlisi d’Alfonso Durán Pich

AUTOCRÍTICA
(traduït al valencià per ANNA notícies)
15/02/2021

Després de l’insofrible i bigarrat espectacle de TV3, on les vicetiples habituals van preparar l’ambient per a la traca final del sondeig, va començar el registre de resultats i de nou els comentaris i opinions de tiris i troians. Tot molt hollywoodense, encara que una mica tronat. Guy Debord tenia raó: la gestió de la cosa pública, l’assignació dels recursos, la identificació de les prioritats de la ciutadania, tot això embolicat en un pack i venut com a mercaderia.
Ara ja tenim els registres i en una lectura superficial podem assenyalar que l’independentisme aguanta bé els embats, que els socialistes mantenen una quota de vots constant, que la dreta més espanyolista -que representava el tàndem Rivera-Arrimadas– s’ha desplaçat a la nova marca Vox i ha deixat en la cuneta a l’invent mediàtic que era Ciutadans, que la dreta dinàstica del PP s’ha “acarrozado” i que al batibull d’En Comú Podem & associats (que podria ser una gestoria) li han baixat els fums.
Encara que el més rellevant ha sigut l’abstenció (amb un diferencial negatiu de 25,54 punts respecte al 2017) i els 76.967 vots que els “independentistes moderats” (que és un elemental oxímoron) del PDeCat han tirat al fem. De res els ha servit a aquests últims la quota de pantalla que els ha regalat la Junta Electoral, en detriment de qui legítimament li corresponia (JxC). Si algú vol fer un exercici de masoquisme light, no té més que assignar aqueix vot a JxC en funció de la llei electoral i s’emportarà una sorpresa majúscula. Això sí, cal fer-ho bé, amb rigor, territorialment.
I ara tocarà governar i començaran els problemes. Li toca a ERC prendre la iniciativa i els seus senyals de fum no indiquen el millor camí. Els cap pensants d’ERC sempre s’han cregut que són més independentistes i més esquerrans que ningú. Però els fets no els donen la raó en el primer capítol i en el segon es fiquen en un terreny viciat, un terreny en el qual sense anar més lluny poden trobar-se amb la branca reaccionària del Psoe o amb el tàndem Colau-Valls.
El senyor Aragonés, que encara que és un home anodí el té fàcil per a superar al senyor Montilla com President de la Generalitat, ha de tindre clar que la prioritat és la independència i que la resta ve després. Convidar a la senyora Albiach i a la seua tropa anticatalana per a un govern de coalició, és acceptar el sotmetiment a la bota castellana. És cert que sembla que els seus votants li són fidels fins ara, però tot té un límit.
I dic que sembla perquè cal escanejar els resultats per a poder identificar un problema de fons que afecta la independència de Catalunya.
El mètode a seguir és comparar els resultats obtinguts en el 2017 (21 de desembre), després de la brutal repressió física i psicològica que l’Estat va desenvolupar el primer d’octubre, amb els d’ara. En aqueixa data, en la qual el Règim havia fet l’impossible per a esborrar el vot independentista, JuntsxCat va obtindre 948.233 vots i ERC 935.861 vots. En total 1.884.094, amb una abstenció del 20,91% (de les més baixes de la història electoral). Ara JxC ha obtingut 567.421 i ERC 602.658. En total 1.170.079, amb una abstenció del 46,45%. És a dir, entre el 2017 i el 2021, els dos partits fins ara en el govern de la Generalitat han perdut 714.015 vots.
Es diu que l’abstenció ha afectat a tothom, amb l’excepció del PSC, que porta anys movent-se en una forqueta entre 550.000 i 650.000, i al nou entrant (Vox), que ha escurat els segments més grinyolants de la dreta. Però això no és cert i convé saber per què.
Si ens fixem en l’abstenció, veiem que el diferencial entre la del 2021 i la del 2017 és de 25,54 punts (46,45% – 20,91%). Acceptarem, hipòtesi versemblant, que l’abstenció major s’ha degut a la pandèmia i a la por que el propi Règim va crear imposant les eleccions en plena crisi de salut pública.
Ara fem un senzill càlcul. Si en el 2017 la suma de vots de JxC i ERC va ser d’1.884.094 i li restem el diferencial de la major abstenció (25,54%), tenim una pèrdua de vots de 481.197 vots. Però abans ja hem assenyalat que la pèrdua real ha sigut de 714.015. Després i en el millor dels casos hi ha hagut 232.818 vots independentistes que s’han evaporat. Què ha ocorregut? Tampoc han anat a la CUP, que només ha perdut 6.416 vots. I 232.818 vots són molts vots, massa com per a passar per alt.
El ciutadà que vol la independència de Catalunya, una vegada ha arribat a aquesta posició, no es passa al costat contrari, en el 95,5% dels casos, com les dades empíriques demostren. Per què s’ha abstingut? Jo em limite a assenyalar-ho per a no caure en l’autocomplaença.
Millor l’autocrítica. L’autocrítica constructiva, no la de catecisme ni la clínica, que són altres dominis.
No siga cas que acabem morint-nos d’èxit.

Resultats eleccions a Catalunya

99,79% ESCRUTAT
Meses: 9.139Participació: 53,55%
Cens: 5.368.992Votants 2.869.070
Vots en blanc: 23.978 (0,84%)Vots nuls: 40.889 (1,43%)
PartitDiputatsVots%
PSC33651.02723.02%
ERC33602.65821.31%
JxCat32567.42120.06%
Vox11217.3717.69%
En Comú Podem8194.1116.86%
CUP9188.8306.68%
Cs6157.5295.57%
PP3108.8413.85%
PDeCAT076.9672.72%
Recortes Cero012.6680.45%
Primàries Catalunya05.9310.21%
FNC04.9670.18%
PNC04.5750.16%
PCTC04.4950.16%
IZQP02.0500.07%
SOM TERRES DE L’EBRE01.4140.05%
PUM+J01.3270.05%
UEP06310.02%
EB05900.02%
Unidos Democràcia04030.01%
ALIANZA C V01670.01%
SCAT01380.01%
MCR092 0,01%

El debat a TV3 valorat per ANNA notícies

  • El PDCat (Chacón) el partit independentista amb seny que tots els espanyols desitgen.
  •  Albiach una valenciana que exerceix com la majoria dels valencians: d’espanyola, però això sí… diu que és molt d’esquerres.
  • Aragonés el bon xic que totes les sogres voldrien.
  • Borràs la dona en menys intervencions que ha estat la protagonista.
  • La Sabater… eixa qui és?
  • L’Illa el català espanyol que no arriba a cagané de tan restret com va.
  • I el Garriga? (…) – Mas cornás da l’hambre, maestro.
  • I el Carri? (…) – Papá ese niño me ha pegado.
  • I Alex? (…)  Amb bata…un bon aprenent d’una botiga de queviures, o millor… d’una drogueria.