Mostra totes les entrades de RVPVE

L’ampliació del port de València i la sobirania dels valencians per a decidir. Comunicat de RV/PVE.

L’ampliació del port de València i la sobirania dels valencians per a decidir
Ahir dimarts 21 de juliol, a poqueta nit, Gabriel Rufian d’Esquerra Republicana de Catalunya, mitjançant un vídeo anunciava que la seua formació, preocupada per la situació mediambiental del planeta, anava a plantejar una bateria de preguntes sobre l’impacte mediambiental que suposaria l’ampliació del Port de València, per part -va dir- d’un govern, el valencià, suposadament d’esquerres. Eixe mateix dia en el Congreso de los diputados en Madrid, l’ex regidora de l’Ajuntament de Barcelona i actual diputada per ERC en eixe parlament, Pilar Valluguera, pujava a l’estrada per a defensar que com ecologistes seguirien no facilitant l’ampliació del port de València, i ho va justificar, a banda de per la ideologia ecologista del seu partit, perquè ERC considera que el País Valencià formava part de la seua Nació que -va dir- anava de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. Anem apanyats els valencians, entre els de la Nació espanyola, a la que estan adscrits la majoria dels diputats d’eixa cambra i els de la Nació catalana dels diputats d’ERC i de la CUP que ens inclouen com a catalans, també a nosaltres els valencians. Tots preocupats, els uns i els altres, per a decidir en el nostre nom.

Ahir mateix una altra organització, aquesta vegada amb la seua direcció al País Valencià, Demòcrates Valencians, que en les darreres eleccions europees va anar col·ligats amb el Partit Nacionalista Basc, i que es defineixen com a liberals, van eixir al pas de les declaracions d’ERC i van dir:

“Els valencianistes de centre denuncien que en Espanya tots tenen dret a decidir o debatre sobre quines infraestructures viàries, marítimes o aèries han de tenir els valencians i quines no es mereixen. Excepte els mateixos valencians.
Així mentre, en estos moments, no entenem la destrossa ambiental de les obres de l’autovia A38 paral·lela a l’autopista A7 i que van ser decidides per una Ministra socialista a Madrid, hem de contemplar que les preguntes d’alguna entitat valenciana amb les que discrepem siguen traslladades al Govern per ERC.
Demòcrates Valencians es manifesta a favor de l’ampliació del port de València per ser vital per a l’economia dels valencians i recorda a ERC que altres ports s’han pogut ampliar quan ho han necessitat com el de Barcelona.”

RV/PVE coincidix fil per randa amb el posicionament sobiranista de Demòcrates Valencians, en defensa de la sobirania dels valencians d’Oriola a Vinaròs, per a decidir allò que més ens convé, sense interferències de forasters. Però respecte al posicionament de l’organització liberal valenciana a favor de l’ampliació del Port, nosaltres, RV/PVE, no tenim una resposta fixada. RV/PVE partit estrictament independentista, però de composició transversal i amb diverses corrents de pensament, no té una decisió unànimement presa, però no defuig el debat. Al contrari el creiem primordial per damunt dels estereotips ideològics mancats d’arguments racionals. És per aquesta raó que el divendres 31 de juliol de 19:30 a 21:00, RV/PVE organitza una vídeo conferencia per a debatre, entre altres qüestions, sobre la conveniència o no de l’ampliació del Port de València.

Comitè Executiu de República Valenciana /Partit Valencianiste Europeu.
País valencià, d’Oriola a Vinaròs, 22 de juliol del 2020

Comunicat de RV/PVE: “El cos policial dels Mossos d’Esquadra és un cos policial espanyol, no és un cos policial català”


COMUNICAT DE RV/PVE ARRAN DE L’ACTUACIÓ DELS MOSSOS D’ESQUADRA A POBLET
RV/PVE davant de l’actuació dels Mossos d’Esquadra que el dilluns dia 20 de juliol va permetre el pas dels espanyols i va impedir el pas dels catalans per a rebre al Cap de l’Estat espanyol i que posteriorment va colpejar als catalans amb detencions, vol comunicar el següent:

Primer. RV/PVE som solidaris amb els independentistes republicans catalans però pel bé de les forces democràtiques cal que es diga la veritat per molt dura que siga de pair. No es pot viure en la fantasia de fer creure que el Govern català, o cap govern autonòmic, no deixa de ser un govern titella en mans de l’Estat espanyol. Davant de la realitat que anem a descriure en els punts següents, les forces republicanes i independentistes catalanes que tenen la representació de la Generalitat de la Comunitat Autònoma Catalana (LOE 4/1979), no deuen -pensem des de RV/PVE- de contribuir a crear el miratge que Catalunya no deixa de ser una colònia del terminal Imperi espanyol. Els càrrecs democràticament elegits no deuen secundar esta falsedat i l’han de denunciar obertament. No han de caure en la trampa que les forces colonials fan per desprestigiar a les forces dels mossos pel matí i per la vesprada, eixes mateixes forces colonials, utilitzar els mitjans de comunicació per deteriorar al govern autonòmic de la CAC.

Segon. La realitat dels Mossos d’Esquadra és la següent:
El cos policial dels Mossos d’Esquadra és un cos policial espanyol, no és un cos policial català malgrat la seu disfressa catalana. És un cos sotmés a la Ley Orgánica 2/1986, de 13 de marzo, de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad i d’acord amb l’article 149 -1-18 i 29 de la Constitució espanyola de 1978. D’acord amb eixes lleis, totes les forces policials autonòmiques són espanyoles i depenen del Ministeri de l’Interior.

Tercer. L’article 43 de la LOE 2/1986 de 13 de març diu:
Artículo cuarenta y tres.
(1) Los Mandos de los Cuerpos de Policía de las Comunidades Autónomas se designarán por las Autoridades competentes de la Comunidad Autónoma, entre Jefes, Oficiales y Mandos de las Fuerzas Armadas y de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado.
(2) Durante su permanencia en la Policía de la Comunidad Autónoma, dichos Jefes, Oficiales y Mandos pasarán a la situación que reglamentariamente corresponda en su Arma o Cuerpo de procedencia, al cual podrán reintegrarse en cualquier momento que lo soliciten.
(3) Un porcentaje de las vacantes de los citados puestos de mando podrá ser cubierto, mediante promoción interna, entre los miembros del propio Cuerpo de Policía de la Comunidad Autónoma, en el número, con las condiciones y requisitos que determinen el Consejo a que se refiere el artículo 48 de esta Ley.
(4) Los Mandos de los Cuerpos de Policía de las Comunidades Autónomas habrán de realizar, una vez designados y antes de su adscripción, un curso de especialización homologado por el Ministerio del Interior para el mando peculiar de estos Cuerpos.

Quart. L’article 46 diu:
Artículo cuarenta y seis.
(…)
(2) En el resto de los casos, cuando en la prestación de un determinado servicio o en la realización de una actuación concreta concurran, simultáneamente, miembros o Unidades de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado y de la Policía de la Comunidad Autónoma, serán los Mandos de los primeros los que asuman la dirección de la operación.

Cinquè. L’article 48 al que fèiem referencia en el nostre apartat tercer diu:
Artículo cuarenta y ocho.
(1) Para garantizar la coordinación entre las políticas de seguridad pública del Estado y de las Comunidades Autónomas se crea el Consejo de Política de Seguridad, que estará presidido por el Ministro del Interior e integrado por los Consejeros de Interior o Gobernación de las Comunidades Autónomas y por un número igual de representantes del Estado designados por el Gobierno de la Nación.
(2) El Consejo de Política de Seguridad ejercerá las siguientes competencias:
– Aprobar los planes de coordinación en materia de seguridad y de infraestructura policial.
– Informar las plantillas de los Cuerpos de Policía de las Comunidades Autónomas y sus modificaciones. El Consejo podrá establecer el número máximo de los efectivos de las plantillas.
– Aprobar directivas y recomendaciones de carácter general. Informar las disposiciones que dicten las Comunidades Autónomas, en relación con sus propios Cuerpos de Policía, así como la de creación de éstos. Informar los convenios de cooperación, en materia de seguridad entre el Estado y las Comunidades Autónomas. Las demás que le atribuya la legislación vigente.
(3) Para su adecuado funcionamiento el Consejo de Política de Seguridad elaborará un Reglamento de régimen interior que será aprobado por el mismo.

Comité Executiu de República Valenciana /Partit Valencianiste Europeu
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 21 juliol del 2020

(1) i (2) Dirigit als republicans valencians, demòcrates i federals.

PER A LLEGIR EN PDF L’ESCRIT CLQUEU ACÍ
Escrit dels independentistes valencians republicans de RV/PVE, dirigit als honrats republicans valencians -demòcrates i federals- que reivindiquen la ‘Tercera República espanyola’

I

Primer ens dirigim als republicans valencians ‘demòcrates’ que defensen el dret d’autodeterminació
Partim de la base que sou demòcrates, perquè ens dieu que respecteu el dret a decidir o dret d’autodeterminació dels pobles. I no dubtem que -com a demòcrates- ho dieu sincerament. Però els partits que reivindiquen -explícita o implícitament- la Tercera república espanyola -els seus dirigents, els seus diputats i una part dels seus votants- i que també, sobre el paper, defensen eixe dret democràtic de l’autodeterminació, ens han demostrat en la pràctica que en arribar eixe moment -en els moments importants, en els moments decisius per a exercir el dret, en els moments que cal passar de les paraules als fets- no ho han fet, no ho han defensat eixe dret o, pitjor encara, s’han oposat al seu exercici amb diverses excuses; enumerem:

  • En 1978 el PCE, signant de la Constitució monàrquica, va renunciar a defensar el dret d’autodeterminació i el va eliminar dels seus documents. Sols va tornar a aparèixer amb Anguita, però com veurem a continuació, sols sobre el paper.
  • L’1 de febrer del 2005 IU-EUPV (Gaspar Llamazares i Isaura Navarro), voten al Parlament de Madrid, al costat del PP i del PSOE, contra el Pla Ibarretxe, per a impedir el debat de l’Estatut aprovat pel Parlament basc, adduint fal·laçment que no era prou d’esquerres.
  • El 16 de febrer del 2005, dos setmanes després es torna a repetir els fets quan el ple de les Corts Valencianes va aprovar, a través d’una esmena transaccional a una proposta del PP, una resolució de rebuig al Pla Ibarretxe que va tindre el suport dels tres grups parlamentaris que conformaven la cambra (PP, PSOE i EUPV): els senyors Ribó, Botella, Oltra i Cardona, tots ells d’Esquerra Unida, votant al costat dels partits dinàstics espanyols i amb l’aquiescència del seu partit, en un text pactat pels tres grups on el Parlament colonial mostra el rebuig al Pla Ibarretxe, perquè considera que, i transcrivim textualment, “pretén la vulneració de l’ordre constitucional” i se suma “a l’acord majoritari en contra de la proposta de reforma de l’Estatut basc adoptat pel Congrés en el debat que va tindre lloc l’1 de febrer passat”.
  • En el cas de Catalunya.

Després que el 8 d’abril de 2014 el Congrés dels Diputats del Regne d’Espanya votes en contra del referèndum a Catalunya i de la prohibició el 4 de novembre de la ‘consulta ciutadana’ que es va celebrar el 9-N, l’espai d’ICV-EUiA-Podem, que fins llavors s’havia pronunciat a favor del dret d’autodeterminació, en el moment que l’Estat espanyol comença a prohibir l’exercici d’eixe dret, l’espai d’ICV-EUiA-Podem es posiciona a costat dels opressors i en contra de l’acció política dels oprimits, al no defensar cap consulta, ni procés d’independència, si no ve avalada per l’Estat espanyol.

És per això que el 9 de novembre del 2015 els diputats de la coalició ‘Catalunya si que es pot’ (CSQEP) formada per ICV, EUiA, Podem i Equo, van votar en contra de la declaració d’inici del procés d’independència de Catalunya, que els independentistes proposaren davant del tancament antidemocràtic de l’Estat espanyol, un procés per a la creació de l’estat català independent en forma de república i l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana. L’excusa per al vot negatiu esta vegada va ser en paraules del representant de CSQP, Joan Coscubiela perquè va acusar l’acord de voler amagar la corrupció, «tapar les vergonyes d’Artur Mas», intervenció que va ser aplaudida entusiàsticament per tota la bancada dinàstica i unionista.

El 6 de setembre del 2017, el Parlament de Catalunya aprovà la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya. A dos quarts de vuit del vespre va començar el debat de la llei, que va ser aprovada per 72 vots a favor (JxSí, CUP i diputat no adscrit), 11 abstencions (CSQP) i cap vot en contra (ja que els diputats de Ciutadans, PSC i PPC havien abandonat prèviament el Ple). El Ple del Parlament, però, va continuar, i mentrestant, a les 22.11h, la Llei del Referèndum d’Autodeterminació va aparèixer publicada al Diari Oficial del Parlament de Catalunya (DOPC). Poc més tard, a les 23.30h el Govern de la Generalitat en bloc encapçalat pel president Carles Puigdemont signà el Decret de convocatòria del referèndum pel dia 1 d’octubre, amb la pregunta “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?”. A les 23.50h, el Ple del Parlament, a petició de JxSí i la CUP, torna a aprovar una alteració de l’ordre del dia per incloure la votació de la sindicatura electoral pel referèndum, i se suspèn el Ple durant 1 hora perquè els grups presentin candidats a la sindicatura. A les 00.30h, JxSí i la CUP registren una petició perquè la Mesa admeti a tràmit la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, i la petició es aprovada minuts després. A la 1:50h de la matinada, els membres de la Sindicatura Electoral del referèndum són aprovats per 70 vots a favor (JxSí i CUP) i 8 en contra (CSQP). Un cop més, Ciutadans, PSC i PPC no varen participar en la votació. Amb tot això, el Govern de la Generalitat fa efectiva la convocatòria del referèndum. Lluís Rabell del CSQP ensenyava ostentosament el seu vot negatiu, perquè l’Estat espanyol -va dir- no el poguera acusar de sedició.

Conclusió
Com va dir un conegut comunista del PCPE de Castelló en l’acte de presentació de la ‘Declaració republicana de Sagunt del 13 maig del 2018’ a Castelló: “Tota la vida dient que érem internacionalistes, per al final adonar-nos que era mentira”. Era/és un comunista, demòcrata i … honrat.

II

A continuació ens dirigim als federals que reivindiquen la 3ra República que la volen ‘federal’

De la mateixa manera que els republicans espanyols per a fer-nos vore la seua bonhomia respecte a nosaltres, els independentistes valencians o catalans, no deixen de refregar-nos el mantra de que ells estan pel dret d’autodeterminació, però que una vegada dit això, en la seua acció política diària, fan tot el possible perquè cap poble puga arribar a exercir eixe dret i en el cas que no puguen evitar que un poble siga capaç de exercir-lo, com és el cas dels catalans o els intents bascs d’Ibarretxe (perquè nosaltres els valencians per a ells no comptem), llavors intenten posar tots els pals a les rodes per evitar-ho (amb Ibarretxe ho van aconseguir), i si finalment no el poden evitar, com va ser l’1-O a Catalunya, llavors el següent cartutx demagògic és: independència no, república federal, sí.

Els republicans, els honradament federals, en tots els darrers anys que el republicanisme espanyol ha estat dirigit i impulsat pels diversos partits comunistes espanyols, tots ells unionistes, diem que a eixos republicans federals que els suposem honrats i democràtics, els han estat buidant i amagant allò que realment representa el federalisme.

El federalisme a Espanya va ser protagonitzat pel Partit Republicà Democràtic Federal fundat en 1868 per Pi i Margall i dissolt en 1910.

Va ser una experiència política que va generar grans entusiasmes (Pacte de Tortosa en 1869, primera República i constitució non nata de 1873, Pacte de Saragossa en 1892) i esperances per acostar democràticament i igualitàriament els pobles ibèrics, però que després de quaranta i dos anys d’existència, va fracassar perquè al llarg de la història s’ha demostrat que sols la perifèria a estat federalista i s’ha donat de cap -sempre- contra el mur carpetovetònic centralista. El federalisme a Espanya ha esdevingut impossible, per una senzilla raó, la gènesi d’Espanya és espúria i com varen raonar en este document de RV/PVE: Espanya mai serà republicana.

Des de la desaparició en 1910 del Partit Republicà Democràtic Federal, el terme federalisme ha estat segrestat, tergiversat i manipulat -a l’amagar el seu veritable significat- per les forces republicanes espanyoles, que per ser-ho, d’espanyoles, són unionistes i antifederals.

El federalisme es basa en el Pacte Federal, sense l’existència d’eixe pacte no es pot parlar de federació o de confederació, que per a nosaltres és el mateix. I perquè eixe Pacte siga real i no una estafa ha de partir de dos requisits que si no es donen no hi ha cap Pacte Federal, ni cap Federació ni cap República Federal; eixos dos requisits són:

  1. L’existència prèvia de les PARTS, LLIURES I SOBIRANES, és a dir l’existència prèvia dels Estats o Repúbliques independents, que lliure i sobiranament, decideixen fer un Pacte Federal.
  2. I , el segon requisit, que eixes PARTS LLIURES I SOBIRANES, eixes Repúbliques, puguen PACTAR EN IGUALTAT ENTRE ELLES.

Sense eixos dos requisits no hi pot haver cap República Federal o Confederal -que ja hem dit que per a nosaltres és el mateix- ; si ens venen parlant de República federal i els dos requisits no són contemplats, el venedor ens està volent ESTAFAR. Si un republicà que està per la Tercera República espanyola es defineix com a federal, la prova del cotó per saber si és un estafador o un republicà federal honrat, és comprovar si a Catalunya, lluita i treballa per assolir la República Catalana, si al País Valencià lluita i treballa per assolir la República Valenciana, si al País Basc, per la República Basca, si a Andalusia, per la República andalusa, si a Castellà, per la Republica castellana i comunera, etc. etc. Caldria que començaren a deixar de ser políticament espanyols (deixar d’estar adscrits a l’Estat espanyol) i esdevingueren a ser políticament catalans, andalusos, castellans, valencians, bascs… (a estar adscrits a llurs repúbliques i estats…)

El dret d’autodeterminació (un dret pel que els republicans espanyols no mouen un dit per a que els valencians el puguem exercir… podem estar tota la vida parlant d’ell, dient-nos que estam a favor d’ell…però que ells ja s’encarreguen perquè mai arribe una majoria parlamentaria per a poder-lo exercir, com han pogut fer els catalans, superant a tots els Coscubiela’s, Herrera’s, Albiach’s, Rabell’s…) i la República Federal (una Republica ATORGADA, caiguda des del cel de Madrid, una República amb ‘autonomies’ que són LOE’s, sense Estats ni Repúbliques sobiranes prèvies) tal com són concebudes per l’unionisme republicà espanyol, són els dos mantres que utilitza per millor estafar i mantenir en la inòpia als honrats republicans valencians, demòcrates i federals.

País Valencià, d’Oriola a Vinaròs,12 de juliol del 2020

(1) i (2) Dirigit als republicans valencians, demòcrates i federals.

PER A LLEGIR EN PDF L’ESCRIT CLQUEU ACÍ
Escrit dels independentistes valencians republicans de RV/PVE, dirigit als honrats republicans valencians -demòcrates i federals- que reivindiquen la ‘Tercera República espanyola’

 I

Primer ens dirigim als republicans valencians ‘demòcrates’ que defensen el dret d’autodeterminació
Partim de la base que sou demòcrates, perquè ens dieu que respecteu el dret a decidir o dret d’autodeterminació dels pobles. I no dubtem que -com a demòcrates- ho dieu sincerament. Però els partits que reivindiquen -explícita o implícitament- la Tercera república espanyola -els seus dirigents, els seus diputats i una part dels seus votants- i que també, sobre el paper, defensen eixe dret democràtic de l’autodeterminació, ens han demostrat en la pràctica que en arribar eixe moment -en els moments importants, en els moments decisius per a exercir el dret, en els moments que cal passar de les paraules als fets- no ho han fet, no ho han defensat eixe dret o, pitjor encara, s’han oposat al seu exercici amb diverses excuses; enumerem:

  • En 1978 el PCE, signant de la Constitució monàrquica, va renunciar a defensar el dret d’autodeterminació i el va eliminar dels seus documents. Sols va tornar a aparèixer amb Anguita, però com veurem a continuació, sols sobre el paper.
  • L’1 de febrer del 2005 IU-EUPV (Gaspar Llamazares i Isaura Navarro), voten al Parlament de Madrid, al costat del PP i del PSOE, contra el Pla Ibarretxe, per a impedir el debat de l’Estatut aprovat pel Parlament basc, adduint fal·laçment que no era prou d’esquerres.
  • El 16 de febrer del 2005, dos setmanes després es torna a repetir els fets quan el ple de les Corts Valencianes va aprovar, a través d’una esmena transaccional a una proposta del PP, una resolució de rebuig al Pla Ibarretxe que va tindre el suport dels tres grups parlamentaris que conformaven la cambra (PP, PSOE i EUPV): els senyors Ribó, Botella, Oltra i Cardona, tots ells d’Esquerra Unida, votant al costat dels partits dinàstics espanyols i amb l’aquiescència del seu partit, en un text pactat pels tres grups on el Parlament colonial mostra el rebuig al Pla Ibarretxe, perquè considera que, i transcrivim textualment, “pretén la vulneració de l’ordre constitucional” i se suma “a l’acord majoritari en contra de la proposta de reforma de l’Estatut basc adoptat pel Congrés en el debat que va tindre lloc l’1 de febrer passat”.
  • En el cas de Catalunya.

Després que el 8 d’abril de 2014 el Congrés dels Diputats del Regne d’Espanya votes en contra del referèndum a Catalunya i de la prohibició el 4 de novembre de la ‘consulta ciutadana’ que es va celebrar el 9-N, l’espai d’ICV-EUiA-Podem, que fins llavors s’havia pronunciat a favor del dret d’autodeterminació, en el moment que l’Estat espanyol comença a prohibir l’exercici d’eixe dret, l’espai d’ICV-EUiA-Podem es posiciona a costat dels opressors i en contra de l’acció política dels oprimits, al no defensar cap consulta, ni procés d’independència, si no ve avalada per l’Estat espanyol.

És per això que el 9 de novembre del 2015 els diputats de la coalició ‘Catalunya si que es pot’ (CSQEP) formada per ICV, EUiA, Podem i Equo, van votar en contra de la declaració d’inici del procés d’independència de Catalunya, que els independentistes proposaren davant del tancament antidemocràtic de l’Estat espanyol, un procés per a la creació de l’estat català independent en forma de república i l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana. L’excusa per al vot negatiu esta vegada va ser en paraules del representant de CSQP, Joan Coscubiela perquè va acusar l’acord de voler amagar la corrupció, «tapar les vergonyes d’Artur Mas», intervenció que va ser aplaudida entusiàsticament per tota la bancada dinàstica i unionista.

El 6 de setembre del 2017, el Parlament de Catalunya aprovà la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya. A dos quarts de vuit del vespre va començar el debat de la llei, que va ser aprovada per 72 vots a favor (JxSí, CUP i diputat no adscrit), 11 abstencions (CSQP) i cap vot en contra (ja que els diputats de Ciutadans, PSC i PPC havien abandonat prèviament el Ple). El Ple del Parlament, però, va continuar, i mentrestant, a les 22.11h, la Llei del Referèndum d’Autodeterminació va aparèixer publicada al Diari Oficial del Parlament de Catalunya (DOPC). Poc més tard, a les 23.30h el Govern de la Generalitat en bloc encapçalat pel president Carles Puigdemont signà el Decret de convocatòria del referèndum pel dia 1 d’octubre, amb la pregunta “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?”. A les 23.50h, el Ple del Parlament, a petició de JxSí i la CUP, torna a aprovar una alteració de l’ordre del dia per incloure la votació de la sindicatura electoral pel referèndum, i se suspèn el Ple durant 1 hora perquè els grups presentin candidats a la sindicatura. A les 00.30h, JxSí i la CUP registren una petició perquè la Mesa admeti a tràmit la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, i la petició es aprovada minuts després. A la 1:50h de la matinada, els membres de la Sindicatura Electoral del referèndum són aprovats per 70 vots a favor (JxSí i CUP) i 8 en contra (CSQP). Un cop més, Ciutadans, PSC i PPC no varen participar en la votació. Amb tot això, el Govern de la Generalitat fa efectiva la convocatòria del referèndum. Lluís Rabell del CSQP ensenyava ostentosament el seu vot negatiu, perquè l’Estat espanyol -va dir- no el poguera acusar de sedició.

Conclusió
Com va dir un conegut comunista del PCPE de Castelló en l’acte de presentació de la ‘Declaració republicana de Sagunt del 13 maig del 2018’ a Castelló: “Tota la vida dient  que érem internacionalistes, per al final adonar-nos que era mentira”. Era/és un comunista, demòcrata i … honrat.

II

A continuació ens dirigim als federals que reivindiquen la 3ra República que la volen ‘federal’

De la mateixa manera que els republicans espanyols per a fer-nos vore la seua bonhomia respecte a nosaltres, els independentistes valencians o catalans, no deixen de refregar-nos el mantra de que ells estan pel dret d’autodeterminació, però que una vegada dit això, en la seua acció política diària, fan tot el possible perquè cap poble puga arribar a exercir eixe dret i en el cas que no puguen evitar que un poble siga capaç de exercir-lo, com és el cas dels catalans o els intents bascs d’Ibarretxe (perquè nosaltres els valencians per a ells no comptem), llavors intenten posar tots els pals a les rodes per evitar-ho (amb Ibarretxe ho van aconseguir), i si finalment no el poden evitar, com va ser l’1-O a Catalunya,  llavors el següent cartutx demagògic és: independència no, república federal, sí.

Els republicans, els honradament federals, en tots els darrers anys que el republicanisme espanyol ha estat dirigit i impulsat pels diversos partits comunistes espanyols, tots ells unionistes, diem que a eixos republicans federals que els suposem honrats i democràtics, els han estat buidant i amagant allò que realment representa el federalisme.

El federalisme a Espanya va ser protagonitzat pel Partit Republicà Democràtic Federal fundat en 1868 per Pi i Margall i dissolt en 1910.

Va ser una experiència política que va generar grans entusiasmes (Pacte de Tortosa en 1869, primera República i constitució non nata de 1873, Pacte de Saragossa en 1892) i esperances per acostar democràticament i igualitàriament els pobles ibèrics, però que després de quaranta i dos anys d’existència, va fracassar perquè al llarg de la història s’ha demostrat que sols la perifèria a estat federalista i s’ha donat de cap -sempre- contra el mur carpetovetònic  centralista. El federalisme a Espanya ha esdevingut impossible, per una senzilla raó, la gènesi d’Espanya és espúria i com varen raonar en este document de RV/PVE:  Espanya mai serà republicana.

Des de la desaparició en 1910 del Partit Republicà Democràtic Federal, el terme federalisme ha estat segrestat, tergiversat i manipulat -a l’amagar el seu veritable significat-  per les forces republicanes espanyoles, que per ser-ho, d’espanyoles, són unionistes i antifederals.

El federalisme es basa en el Pacte Federal, sense l’existència d’eixe pacte no es pot parlar de federació o de confederació, que per a nosaltres és el mateix. I perquè eixe Pacte siga real i no una estafa ha de partir de dos requisits que si no es donen no hi ha cap Pacte Federal, ni cap Federació ni cap República Federal; eixos dos requisits són:

  1. L’existència prèvia de les PARTS, LLIURES I SOBIRANES, és a dir l’existència prèvia dels Estats o Repúbliques independents, que lliure i sobiranament, decideixen fer un Pacte Federal.
  2. I , el segon requisit, que eixes PARTS LLIURES I SOBIRANES, eixes Repúbliques, puguen PACTAR EN IGUALTAT ENTRE ELLES.

 Sense eixos dos requisits no hi pot haver cap República Federal o Confederal -que ja hem dit que per a nosaltres és el mateix- ; si ens venen parlant de República federal i els dos requisits no són contemplats, el venedor ens està volent ESTAFAR. Si un republicà que està per la Tercera República espanyola es defineix com a federal, la prova del cotó per saber si és un estafador o un republicà federal honrat, és si a Catalunya, lluita i treballa per assolir la República Catalana, si al País Valencià lluita i treballa per assolir la República Valenciana, si al País Basc, per la República Basca, si a Andalusia, per la República andalusa, si a Castellà, per la Republica castellana i comunera, etc. etc. Caldria que començaren a deixar de ser políticament espanyols (deixar d’estar adscrits a l’Estat espanyol) i esdevingueren a ser políticament catalans, andalusos, castellans, valencians, bascs… (a estar adscrits a llurs repúbliques i estats…)

El dret d’autodeterminació (un dret pel que els republicans espanyols no mouen un dit per a que els valencians el puguem exercir… podem estar tota la vida parlant d’ell, dient-nos que estam a favor d’ell…però que ells ja s’encarreguen perquè mai arribe una majoria parlamentaria per a poder-lo exercir, com han pogut fer els catalans, superant a tots els Coscubiela’s, Herrera’s, Albiach’s, Rabell’s…) i la República Federal (una Republica ATORGADA, caiguda des del cel de Madrid, una República amb ‘autonomies’ que són LOE’s, sense Estats ni Repúbliques sobiranes prèvies) tal com són interpretats per l’unionisme republicà espanyol, són els dos mantres que utilitza per millor estafar i mantenir en la inòpia als honrats republicans valencians, demòcrates i federals.

País Valencià, d’Oriola a Vinaròs,12 de juliol del 2020

Fora els borbons, que els aplaudisquen els mamons…

Comunicat de RV/PVE per la visita dels borbons al País Valencià

Els borbons venen de visita pel territori que van conquerir en 1707 i el van transformar d’un Regne sobirà, en una colònia de la Monarquia Hispànica, hui Estat espanyol.
Entre els espanyols hi ha de monàrquics i de republicans. Ambdós són hereus i no qüestionen el decret de 29 de juny de 1707, pel qual els valencians varen perdre les nostres llibertats nacionals. Entre ells, entre els monàrquics i els republicans espanyols, tenen la seua particular confrontació i la porten al nostre territori conquerit per llur Estat, dels uns i dels altres.
RV/PVE fem una crida als republicans valencians, és a dir els que reivindiquem la sobirania del poble valencià i recuperar les nostres llibertats nacionals, per a fer-nos visibles davant esta visita. Hem de rebre els borbons amb les nostres banderes republicanes i amb consignes com:
PAÍS VALENCIÀ SERÀ REPUBLICÀ!!!
PAÍS VALENCIÀ, LLIURE I SOBIRÀ!!!
FORA ELS BORBONS, QUE ELS APLAUDISQUEN ELS MAMONS!!!

Assemblea de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 3 de juliol del 2020

Les tres vegades que Trullenque reivindica la República Valenciana directament en la seua conferència ‘NACIONALISMO VALENCIANO’ en 1915

RV/PVE ha publicat el seu 6è Quadern valencià republicà, que conté ‘El llegat de Rafael Trullenque’. Va ser el primer valencià que va reivindicar la República Valenciana, encara que en 1915 es confiava en un encaix amb Espanya, malgrat que en el seu discurs, les desconfiances són moltes. No cal dir que nosaltres RV/PVE no confiem per a res en aquest encaix. Però hem volgut per aquells de lectura ràpida, destacar els moments en que en el seu discurs reivindica la República Valenciana.


Les tres vegades que Trullenque reivindica la República Valenciana directament en la seua conferència ‘NACIONALISMO VALENCIANO’ de 1915

Primera vegada
Obra del catalanismo fué la resurrección catalana, tan brillantemente manifestada en el libro, en el teatro, en la política, en el comercio, en la fábrica. Cataluña convirtióse en casi una Bélgica por obra del catalanismo, que no quería resignarse a que su reino fuera esclavo del poder central. Obra del valencianismo ha de ser nuestra resurrección. Sinteticemos, pues, nuestras aspiraciones.
Queremos la reconstitución de nuestra personalidad con base no sólo en la Historia, sino también en la moderna ideología de los pueblos libres. Queremos la demarcación individual de la personalidad valenciana en el concierto universal de las nacionalidades. Aspiramos a una República valenciana, presidida por un Directorio individual valenciano, autónomo y libre, con todos los derechos y responsabilidades de los gobiernos capaces. Somos valencianos y tenemos derecho a serlo.
Nosotros somos españoles y hasta españolistas; pero queremos hacer constar siempre al mundo que nuestro nombre particular es «valencianos». Queremos, la gloria de España, pero nunca a costa del sacrificio de nuestra personalidad. Por derechos históricos, geográficos, etnográficos… y hasta por amor propio y por interés propio personal, antes que todo, somos valencianos.

Segona vegada
¡Una República densa, formada por Valencia, Alicante y Castellón unidas!
Si aspiramos a una República unitaria española, no la lograremos jamás, porque mientras en España existen regiones eminentemente republicanas, como Cataluña y Valencia, existen otras, Castilla por ejemplo, que son, tradicionalmente, monárquicas. Si aspiramos a una república valenciana, la lograremos porque no estamos solos en nuestro ideal. Cataluña siente, con nosotros, alienta nuestro ideal mismo. Cataluña, quiere, aparte la resurrección de su nacionalidad intrínsica [intrínseca], la restauración de la nacionalidad levantina.
Es la hermana mayor que nos señala a Valencia y a Mallorca el camino de la vida… Y además, es el cerebro de España.

Tercera vegada
Unámonos, pues, a Cataluña, contra el enemigo común: El unitarismo. Y estemos seguros de que juntas Valencia y Cataluña, venceremos, porque somos lo más grande, porque somos lo más rico, porque somos lo más culto de España.
El partido republicano de Valencia está solo. Solo está el partido nacionalista catalán. Si al ideal republicano unimos el ideal nacionalista, podremos formar un inmenso partido republicano nacionalista de Levante que podrá, quizás, sumar hasta tres millones de hombres.
Pero cuestión es ésta que habréis de considerarla vosotros y que ya estudiaremos otro día. Solo he de anticipar que para nosotros, Levante comprende desde el Cabo de Creus al de la Nao con derivaciones interiores por toda la provincia de Alicante. No quiero decir con esto que nos identifiquemos totalmente con Cataluña, no. La República valenciana ha de ser siempre únicamente valenciana, porque nuestra psicología y nuestros intereses, que son los mismos en todo el reino valenciano, disienten de los de Cataluña y del resto de la Península. Sólo que en el momento histórico actual vemos que una región. «Cataluña», es la única que tiene amor a la vida, tiene ideales y tiene ansias de eternidad. Vemos que el sentimiento nacionalista suyo es el mismo que el nuestro… Y vemos que ella sola lucha contra el enemigo que nos es común: «El unitarismo». ¿Por qué, pues, no aliar los ejércitos políticos de ambas regiones que luchan contra idéntico enemigo? Es esta cuestión la táctica política del momento histórico actual, es cuestión de un más pronto y seguro triunfo.
Yo por mi parte, puedo anticiparos que contando con el beneplácito vuestro pienso repetir estas pobres pero trascendentales conferencias en Castellón y en Alicante. Pienso, llevado de vuestro aliento, recorrer la región valenciana predicando la buena nueva de nuestro resurgimiento. Tengo fe, tengo fe absoluta en el despertar del pueblo.

Acords de RV/PVE sobre denominació i normativa del valencià

Acords de RV/PVE sobre denominació i normativa del valencià
1. Segons el principi de laïcisme i pluralisme intern de RV/PVE, definit en l’article 7 apartat 5 dels estatuts, el partit respecta la llibertat individual de l’afiliat per a denominar la llengua històrica i pròpia del nostre poble com trobe més adequat, així com utilitzar aquella normativa ortogràfica que millor s’adapte a la seua visió.
2. El partit, entitat amb personalitat jurídica pròpia, reconeix i accepta l’autoritat que les Corts valencianes han donat a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per a establir la denominació i normativa de la llengua històrica i pròpia dels valencians.
3. Seguint les recomanacions de l’AVL en el seu Dictamen de l’Acadèmia (2006), la denominació que RV/PVE utilitzarà per a anomenar la llengua històrica i pròpia del poble valencià, serà la següent:
– En la societat valenciana, valencià com a forma habitual.
Llengua valenciana com a forma solemne, sobretot per a dignificar-la davant del castellà.
– Externament i en els treballs de lingüística, el valencià-català.
[Eixes recomanacions han estat suggerides per l’acadèmic Abelard Saragossà, correligionari nostre, i estan vinculades al valencianisme històric, practicades per Josep Giner en els anys 50, i venen del valencianisme de la república, en el qual es formà Manuel Sanchis Guarner, que les va excel·lir.]
4. Els acords normatius de l’AVL http://www.avl.gva.es/web/acords/ que RV/PVE, com a entitat amb personalitat jurídica pròpia, accepta i reconeix per a ser utilitzats són:
– la seua gramàtica (Gramàtica Normativa Valenciana, 2006)
– el seu diccionari (Diccionari Normatiu Valencià, 2016),
– així com les preferències que contenen eixes obres i les idees exposades en el document: Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià (2006).
5. RV/PVE defensa que la Conselleria d’Educació, l’escola valenciana i les universitats valencianes haurien d’estar coordinades amb l’Acadèmia. Un poble que no està unit i cohesionat ni es recupera ni el respecten els de fora.

Assemblea de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu.
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, a quatre dies del 29 de juny del 2020.