Arxiu de la categoria: Article

Torna ‘el timo de la estampita’. Tornen els Pactes de la Moncloa

EL TIMO DE LA ESTAMPITA per Alfons Duran | 06/04/2020

“España de charanga y pandereta, / cerrado y sacristía, / devota de Frascuelo y de María, / de espíritu burlón y de alma quieta (…) España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar de la cabeza”.

El retrato vivo de Antonio Machado permanece incrustado en el ADN nacional y aflora constantemente a través de sus más notorios personajes, muchos ellos pertenecientes a la clase política (los Fraga, Aznar, Calvo Sotelo, González, Zapatero, Rajoy, Abascal, Rivera y especies similares), y otros vinculados a las clases directamente extractivas, que administran los oligopolios como si fueran comunidades de vecinos sin derecho a voto.

Todo ello aderezado, eso sí, por las nuevas tecnologías de la información y la comunicación (las TIC’s), que les da un sello de falsa modernidad, pero que no les permite ocultar sus bases ideológicas de fondo reaccionario, asociadas al “orden antiguo”, contrarias al progreso, al fomento de la ciencia, a la mejora de la sociedad.

Es por ello que cuando surge un hecho inesperado (vamos a aceptar que el Covid19 es un “cisne negro” de los que describe analíticamente Nassim Taleb), se ponga de manifiesto la chapuza nacional, tanto en términos organizativos como logísticos, tanto en la definición del personal ejecutivo como en la configuración de un potente “back office”, tanto en la gestión del tiempo como en  los procesos de comunicación. Son unos ineptos porque no pueden ser otra cosa.

Cuando algunos defendemos un Estado ligero y un predominio de la sociedad civil y de la iniciativa privada, se nos tacha de neoliberales, en una simple demostración de ignorancia y mala fe. Yo siempre he creído que hay dos capítulos cruciales en una sociedad libre y democrática: la sanidad y la educación. Y que estos capítulos han de estar en manos de un Estado, libre y democrático a su vez. El resto son subsidiarios. La alta, media y baja burocracia no hace más que impedir el flujo natural de la vida. En la actual coyuntura, la prestación y el compromiso de los sanitarios son extraordinarios, nunca superados desde la guerra civil. Como contraste, vemos a diario las trabas del entramado estatal para que el equipamiento llegue con facilidad a los servicios interesados. Son los médicos y sus ayudantes los que tienen que dar el visto bueno a las unidades de apoyo, y no los funcionarios que se aferran al procedimiento porque es su alimento natural. El “vuelva usted mañana” de Larra es la respuesta condicionada de esta perniciosa fauna.

Y en medio del desconcierto, el alto funcionario Sánchez, en su calidad de jefe de gobierno del Estado español, propone una renovación de los “pactos de la Moncloa”, como una especie de llamamiento a la unidad nacional, llamamiento al que han acudido presurosos sus colegas Casado y Arrimadas, siempre dispuestos a sacar tajada de cualquier evento. Por favor, un mínimo de seriedad y de rigor. Guarden sus cantos emotivos en el baúl de los recuerdos y traten de gestionar el tema de manera objetiva y racional.

Y permítanme recordarles, si es que no lo saben, que los “pactos de la Moncloa” fueron una versión light del “timo de la estampita”, aquella vieja estafa en la que un par de cómplices se aprovechan de las ambiciones de un “primo”, al que acaban timando de manera grosera. En aquella época el “primo” fue la sociedad española, el “tonto” la izquierda oficial, que luego cogió cuotas de poder, se institucionalizó y ha vivido ricamente a partir de entonces, y el “listo” fue el aparato franquista, que bajo la capa de la renovación vendió un falso relato que ha llegado hasta ahora.

Los “pactos de la Moncloa” fueron parte de la “Transición”, que fue más una transacción interesada que otra cosa.

¿O es que creen que porque estamos confinados acabaremos siendo todos unos perfectos gilipollas?

Alf Duran Corner

Preparem l’eixida del confinament… Els valencians, ara per ara, no som independentistes, però si som majoritàriament republicans…

CAL PORTAR LA REPÚBLICA A LES INSTITUCIONS VALENCIANES
[Reflexions de Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR, després la reunió celebrada dissabte el 20-Gener del 2018 a la SC Micalet]

L’eradicació de la corrupció i l’eliminació de l’espoli econòmic que patim els valencians sols es podrà superar si aconseguim impregnar a les institucions valencianes: ajuntaments, diputacions, Parlament, Consell i Generalitat, de l’ètica i relacions republicanes, és a dir si reivindiquem i portem a les institucions valencianes la República.
Cal que els partits valencians que es reclamen republicans porten, sense més dilacions, la reivindicació per instaurar la República en els seus programes electorals i la facen majoritària en les institucions.
La manifestació del 18 de novembre passat, convocada pel PSPV, Compromís, Ciutadans i Podem, implorant a l’Estat dinàstic un millor finançament s’ha demostrat inoperant. Ara el President valencià està demanant ser rebut en el Senat dinàstic per a tornar a implorar ‘un tracte just’, com explicitaven els cartells de Compromís, on es veia una mà, que entenem era valenciana, donant-li-la a una altra que entenem era la de l’Estat dinàstic, es a dir els nostres polítics valencians donant-li la mà al lladre borbònic que entra per Almansa.
No dubte de la bona fe de Ximo Puig i Mònica Oltra, quan demanen a l’Estat dinàstic un ‘tracte just’ per als valencians, o la bona fe d’Isabel Bonig per intentar eradicar la corrupció del seu partit. Però tots ells s’estavellaran en els seus intents, perquè dins del règim del 78 no hi ha solució per als problemes dels valencians. El règim del 78, concatenat al del 39, està esgotat. Cal que els republicans valencians ens coordinem per a encetar un procés constituent amb l’objectiu de guanyar les institucions valencianes per a la República i que , esta, al nostre parlament no pot ser més que valenciana. Cal passar de la nostàlgia republicana del 2006 a l’acció política republicana de futur del 2018.
Els valencians, d’Oriola-Orihuela a Vinaròs hem de fer-nos visibles per a pujar al tren de la història que s’ha començat a posar en marxa. No hem de tornar a ser espectadors, no hem de servir per a ser moneda de canvi d’altres, no hem d’esperar res de ponent: a Ximo Puig no l’escoltaran en el Senat, tal vegada ni el deixen parlar; no hem de mirar cap a Madrid, al contrari, la nostra acció republicana ha de ser allò que faça girar el cap d’ells cap a nosaltres. Esta vegada els valencians ens hem de fer de respectar, hem de ser protagonistes i hem d’estar presents allà on es prenguen les decisions que ineludiblement ens afectaran, i això serà d’ací a poc de temps. És per això que la societat civil republicana hem de posar-nos ja en marxa perquè els polítics que ens demanen el vot s’afegisquen a eixe procés constituent republicà que els reclamem. Els valencians no som, ara per ara, independentistes, però el que si som és majoritàriament republicans. Valencians i republicans.
Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR

El paper d’Europa més enllà del COVID19, article de Toni Infante [repassada a britànics, francesos, espanyols…]

El paper d’Europa més enllà del COVID19

per Antoni Infante | El Món | 31 de març de 2020

Amb el Brexit aprovat i en procés de consumació, la pandèmia del COVID19 ha tornat a sacsejar amb gran virulència la Unió Europea (UE), consumida per la burocràcia i amb dues grans contradiccions internes de més profunditat que les picabaralles dialèctiques entre els seus actuals mandataris. La primera contradicció és la que s’estableix entre la propaganda del que diu de si mateixa l’UE i allò que està fent realment des del seu naixement. La segona entre el fet de ser un dels espais més importants del món per a la valorització del capital[1], a causa del seu gran desenvolupament econòmic, i, alhora, un dels territoris on, malgrat els retrocessos, encara hi resten importants conquestes en drets laborals i polítics que dificulten precisament aquesta valorització.

Hi ha, però, una opinió molt estesa que accepta de manera acrítica que la Unió Europea va nàixer perquè no es tornara a una situació de guerra entre els estats europeus. Però és una consideració ideològica[2], parcialment falsa, generada per anys de mentides, mitges veritats i tones i més tones de propaganda interessada. Aquest dies, amb la crisi del coronavirus, hem llegit i escoltat declaracions en aquest sentit de multitud de persones rellevants com ara Pedro Sánchez o Ximo Puig entre moltes altres.

Si mirem, tanmateix, la realitat sense la bena de la ideologia tapant-nos els ulls, podem comprovar com la gènesi de la Unió Europea, aquells primers acords dels anys 50 del segle passat sobre el carbó i l’acer entre sis estats, van estar impulsats pel mateix capital financer nord-americà, delerós d’espais on poder invertir i de mercats necessitats de mercaderies on vendre els seus productes. Recordem que prèviament va ser el mateix capital financer nord-americà l’impulsor del famós Pla (del general) Marshall de 1948 al 52 en una Europa ocupada militarment, que amb el vistiplau de les elits europees, va dirigir una determinada reconstrucció europea, amb l’obsessió per impedir l’avanç polític de les forces d’esquerres, especialment les liderades pels partits comunistes.

Un cas paradigmàtic d’aquesta obsessió va ser el suport nord-americà a les forces minoritàries i reaccionàries a Grècia, que va originar un guerra civil des del final de 1944 fins a 1949, però també el reconeixement i suport militar i econòmic a la dictadura franquista i la direcció, mitjançant la CIA i l’MI6 britànic, de la guerra bruta contra les forces populars i d’esquerres a Itàlia, com va destapar anys més tard l’escàndol mediàtic sobre l’operació Gladio[3].

Paral·lelament a la construcció d’eixe espai tan idealitzat de l’UE, alguns dels estats que en formen part no han estalviat esforços militars arreu del món per a continuar les seues polítiques extractives a qualsevol cost. Hi han traslladat la guerra perquè la pudor de la mort i la misèria no impregne els nostres salons. Alguns exemples paral·lels en el temps al procés de construcció de l’UE:

Quan Indonèsia va declarar la seua independència en 1945 els Països Baixos (Holanda), amb el suport de Gran Bretanya i EUA, la va rebutjar fins al 1949 i provocant un greu conflicte armat. En 1947 França va reprimir militarment la lluita independentista de Madagascar causant 100.000 morts. Del 1950 al 53, França, Bèlgica, Grècia, Holanda i Anglaterra (juntament amb altres països no europeus) van donar suport militar als EUA en la guerra de Corea, que va generar més de 3 milions de morts.

Del 1945 al 1954 França va desfermar la guerra d’Indoxina amb el resultat de més de mig milió de morts. Després li passaria el testimoni als EUA.

En 1956 França i Anglaterra, amb el suport d’Israel, van intervenir militarment contra Egipte en la denominada guerra del Sinaí pel control del Canal de Suez.

En els anys 1957/58 les tropes franceses van donar suport a les espanyoles en la guerra d’Ifni amb 5.000 i 9.000 soldats respectivament. França ho va repetir salvatgement a Argèlia de 1954 a 1962. Les xifres oficials de morts són de 525.000 (es parla oficiosament de més d’un milió) de les quals només uns 17.000 eren soldats de l’exèrcit francès, molt majoritàriament de la legió estrangera. França va aplicar a Argèlia[4] la tàctica del terror generalitzat que ja havia practicat a Indoxina, torturant salvatgement i massivament milers i milers de persones.

Els britànics es mantingueren en guerra colonial fins al 1968 al Iemen (protectorat d’Adem). Bèlgica va ocupar el Congo durant 80 anys, i després d’haver de reconèixer-ne la independència en 1960, li va imputar el deute extern que ella mateixa havia provocat, cosa que va empobrir-lo brutalment. Després va maniobrar juntament amb els EUA i França per a escindir el nou estat, tot i assassinant-ne el president legítim, Patrice Lumumba.

A Kènia, Anglaterra va mantenir-hi una guerra de més de 6 anys fins a l’any 1963 per tal d’impedir la independència, amb més de 100.000 morts i més de 320.000 persones detingudes.

Portugal havia declarat les colònies com a províncies d’ultramar. Tant Angola com Moçambic van haver de lluitar per la seua independència fins a la Revolució portuguesa dels Clavells de 1974. Un any abans Portugal havia assassinat Amílcar Cabrar, líder del Partit Africà da Independència da Guiné e Cabo Verde. La descolonització portuguesa de Timor va donar lloc a una immensa massacre perpetrada per Indonèsia amb el suport dels EUA.

L’estat espanyol va abandonar El Sàhara després de la visita del rei emèrit, el corrupte, en 1975, i va deixar que fos ocupat pel Marroc.

En 1987 França va donar suport a un colp d’estat a Burkina Faso, i va executar el seu líder, Thoma Sankara, i més recentment, en 2011, va liderar una aliança internacional per a enderrocar Muamar Gadafi, president de Líbia, un estat que tenia aleshores el PIB per càpita més alt de tot el continent africà. Avui Líbia és un “no estat”.

Podríem continuar referint-nos a les guerres provocades pel control del territori i les matèries primeres que “necessitem” a la nostra idealitzada Europa a tot Àfrica i amb milions i milions de morts, esclavatge infantil, violacions de dones i xiquetes en massa, etc. Més de 5 milions de morts al Congo, vora 1 milió a Ruanda… Ja no solen aparèixer-hi (si no són imprescindibles) els exèrcits colonials, i el seu lloc és ocupat per les “corporacions de seguretat”, exèrcits de mercenaris que quan es veuen desbordats provoquen algun incident perquè puguen tornar els exèrcits metropolitans, amb uniformes de forces de pau, que mai s’equivoquen de quin costat estan.

No, la Unió Europea i els estats que la componen no són el paradís terrenal. I malgrat això ha estat i és possiblement el territori on de manera genèrica i de fronteres endins, més ha avançat la llibertat i el reconeixement dels drets civils, socials i polítics de la majoria social. Un reconeixement forçat sempre per dures lluites on la suor i la sang les hi ha posades molt majoritàriament el poble, i per la realitat geopolítica que va representar la revolució soviètica primer i la derrota de l’exèrcit nazi a mans  fonamentalment de l’exèrcit roig.

Un espai de llibertats reals i formals cada vegada més esquifides i precàries, i sempre amb el perill del seu retrocés, amb normes semblants a la “Llei Mordassa” espanyola escampant-se pertot arreu amb tota mena d’excuses (algunes més creïbles que altres), majoritàriament autofabricades per al control de la població. Unes llibertats formals que costen molt d’aplicar perquè les nacions minoritzades puguem exercir el dret d’autodeterminació, per a les minories ètniques, per a les persones migrants, per a les dones, per a la diversitat d’opcions sexuals…. I són llibertats formals sobre, cada dia, menys temes importants per a la població, perquè els temes importants els negocien a porta tancada.

Sí, malgrat tot, podem continuar dient que Europa, com a continent, ha sigut on més s’havia avançat en les llibertats col·lectives i les formes democràtiques. Ara bé, és precisament la Unió Europea com a estructura política la que ha anat reduint eixos espais de democràcia, la que ha anat bastint un poder supraestatal no contra els estats, sinó contra els pobles. Una UE que va intentar aprovar una constitució d’àmbit europeu restrictiva de les llibertats individuals i col·lectives i que, quan va ser rebutjada en diversos països, va aprovar allò fonamental de tal constitució per la porta de darrere amb el Tractat de Lisboa.

Ha sigut aquesta UE la que ha donat total llibertat al Banc Central Europeu perquè puga aplicar les polítiques econòmiques que només afavoreixen el capital financer internacional, complint les directrius de l’FMI i el Banc Mundial. El BCE funciona sense cap control democràtic per part ni del Parlament Europeu ni dels parlaments estatals, i juntament amb l’FMI i la Comissió Europea, no li va tremolar la mà a l’hora d’imposar un primer ministre italià no elegit per la ciutadania i unes polítiques terribles contra el poble grec, sotmés als més grans xantatges polítics.

És aquesta Unió Europea la que ara es nega a la coordinació continental en la lluita contra la pandèmia del COVID19. I la que, sobretot, no està disposada a canviar les seues regles de joc econòmiques, perquè això seria tant com anar en contra de la seua pròpia gènesi constitutiva.

Crec que ens cal una primera tasca de clarificació del llenguatge. Cal que sapiguem diferenciar quan parlem d’Europa i quan parlem de la Unió Europea. Des de la reivindicació d’Europa com a espai de lluita per la llibertat hem de qüestionar l’essència de la Unió Europea com a contrària a eixes llibertats. Ens hi juguem el futur i la vida, com amb el coronavirus.

[1] Realització de beneficis al final de tota la cadena de producció i comercialització dels valors materials o immaterials produïts.
[2] Utilitze ací el concepte d’ideologia com a falsa consciencia dominant.
[3] La CIA i la guerra fria cultural, de Frances Stonor Saunders
[4] Una molt interessant pel·lícula sobre aquests fets, per a poder visionar aquests dies de confinament, és la Batalla d’Alger de Gillo Pontecorvo.

Mosques amb canonades per Mercè Teodoro

Mercè Teodoro és advocada i responsable dels serveis jurídics del Sindicat Valencià Republicà.

Mosques amb canonades

per Mercè Teodoro  

Mosques amb canonades
Mosques amb canonades

Fa uns quants anys, la televisió difonia un anunci en el qual un home netejava el seu cotxe primorosament. Anava amb un drapet repassant totes les superfícies, interiors i exteriors, passava l’aspirador, espolsava les estoretes, feia els vidres… acurat, amb una delicadesa i una exhaustivitat dignes de millor causa. Està clar, saps netejar! o una cosa semblant feia l’eslògan, una frase amb què s’evidenciava que els mascles de l’espècie eren perfectament capaços de netejar les coses que s’estimaven, com ara els cotxes. I que si no netejaven les rajoletes de la cuina, l’extractor del fum, el poal del fem o la tassa del vàter, no era per falta d’aptituds biològiques per a la neteja.

L’anunci, del Ministeri d’Igualtat, anava adreçat òbviament a promoure el repartiment equitatiu de les tasques domèstiques. Era molt eloqüent. Qui no ha vist, un dissabte o un diumenge, com els homes en les benzineres, els descampats, els polígons i també, en la porta de la seua “caseta” o el seu “xaletet” netegen els cotxes? Milions de persones podien veure’s identificades en eixa situació i per tant, el missatge arribava de forma directa i ràpida: tothom sap netejar.

Els darreres dies i gràcies a l’expansió del Covid-19 hem corroborat aquesta evidència en veure els militars fent tasques de neteja. Ells també en saben, de netejar. Alguns amb aspersors i mànegues arruixant per les més diverses localitzacions una solució d’aigua amb lleixiu i d’altres amb simples draps i botelles amb la mateixa mescla desinfectant. Al·leluia!

La desinfecció amb lleixiu, activitat realitzada habitualment, tant en l’àmbit domèstic com en l’àmbit professional majoritàriament per dones, una més de les desagradables, imprescindibles i invisibles tasques de cura, passa, en temps de pandèmia vírica, a mans de l’exèrcit. La cosa, però, canvia radicalment i lluny de ser una activitat ignorada i menystinguda pren ara connotacions èpiques: enviem els nostres soldats a lluitar contra l’enemic. Aquesta darrera frase, s’ha de llegir en majúscules, és clar.

Així és com se’ns presenta aquests dies l’exèrcit als ciutadans: com uns servidors públics, necessaris en la lluita contra la pandèmia. El seu desplegament per ciutats i pobles ha estat justificat per aquesta raó i hem vist, tristament, per primer cop després del 23F, desfilar els militars per les nostres comarques.

Els militars fan patrulles a peu i motoritzades que són definides pel comandament militar com “funciones de presencia y apoyo a la población” o “labores de control y vigilància”. Operación Balmis és com el Ministeri de Defensa anomena aquest desplegament estratègic per totes les comunitats autònomes, en homenatge al metge de Carles IV, qui va encapçalar un viatge a les colònies espanyoles per a difondre la vacuna contra la verola (territorios del imperio español segons explica el redactor Miguel González, en el seu article de El País del passat 16 de març).

M’he preguntat a mi mateixa què puc fer en aquesta crisi, com puc col·laborar socialment i, a més de desinfectar ma casa, com de costum, i rentar-me molt bé les mans, com el meu iaio Pepito -l’home més pulcre del País Valencià- em va ensenyar de ben menuda, crec que la millor contribució social que puc fer és denunciar la gran campanya de propaganda militarista que està duent a terme el Govern d’Espanya. Perquè el virus ens priva temporalment d’eixir al carrer, ens emmalalteix i ens pot fer morir, però no ens priva de les nostres facultats intel·lectives i no ens converteix en ramat, amb tots els meus respectes pels animals.

L’Estat espanyol reserva a Defensa el doble del que a Sanitat en els Pressuposts Generals de l’Estat, 8.537 milions d’euros front a 4.292. A més, aquest pressupost augmenta any rere any. Així, el pressupost de defensa se situa, a hores d’ara, vora als 600 milions d’euros anuals per sobre de les xifres de 2009, abans de la crisi, mentre que el de Sanitat, per contra, ha perdut més de 700 milions d’euros anuals en el mateix període. També els pressuposts prevists a Seguretat Ciutadana són molt superiors (8.418 milions d’euros) als reservats per a Serveis Socials (2.512 milions), Justícia (1.781 milions d’euros) i Educació (2.600 milions). I no, evidentment l’increment de la despesa militar no té el seu fonament en les tasques de neteja i desinfecció, ni tampoc les sanitàries.

Les matemàtiques no enganyen i els números canten. L’Estat aposta per la repressió i l’autoritarisme front a la protecció social, l’educació i la salut. I és clar que l’eclosió d’aquesta pandèmia ha posat en evidència aquestes mancances i que milers de persones de tot el món estan morint per aquesta política irresponsable i genocida. I és justament ara, quan tots miren com s’han invertit els diners i molts entenen de cop i en les seues carns el significat veritable de les retallades en serveis socials, podríem girar els nostres ulls cap a les despeses militars. I criticar-les. Potser fer-nos objectors fiscals. I manifestar-nos per un món en pau i sense exèrcit, com ja vam fer als anys 60, 70, 80 i 90 del darrer segle.

I clar, és ara quan s’ha de fer un esforç de justificació i visibilització de l’exèrcit. És un comodí amb múltiples avantatges, aposta segura: enforteix l’Estat central front a les comunitats autònomes i reforça el centralisme en plena crisi sobre l’estructura territorial de l’Estat; transmet, amb la seua pròpia estructura de comandament i el seu llenguatge una aparença (falsa) de control i fermesa en situació d’incertesa, por i desorganització, aparença que l’Estat prefereix, abans que donar informació clara, veraç i no alarmista; implica una aposta per la repressió i l’autoritarisme davant l’educació, el civisme, la responsabilitat personal i l’autogestió social i comunitària; reforça la corona en moments crítics (el rei és el primer soldat) i en definitiva serveix per a justificar la pròpia existència de l’exèrcit, dotar a la seua pròpia existència de raó de ser i de fonament. Especialment trist si ve de la ma d’un Govern de progrés. Així s’explica el silenci satisfet de la dreta i de la ultradreta.

Però no, no cola, ja sabíem que tothom sap netejar. També els homes. També els militars. Però l’exèrcit no es crea ni es manté per a fer neteja ni per a contenir pandèmies víriques. No es maten les mosques a canonades. Ni els virus amb metralletes.

Homenatge a les ‘pajaritas’ del carrer Trompetes de Barcelona i en contestació al retoret Ximo Puig

(…)

Ara sembla que Ximo Puig i altres Teresa’s de Calcuta, volen abolir la prostitució de la Comunitat Valenciana.

Per eliminar les màfies, l’explotació sexual de les dones i eliminar les prostitutes de carretera… no cal l’abolició. El que cal és regular l’activitat econòmica de les treballadores del sexe. L’abolició el que faria, com a qualsevol altre tipus d’abolició, és el foment de les màfies, la irregularitat, la clandestinitat i el descontrol.

En aquest sentit defenem els plantejaments de La Plataforma Estatal pels Drets en el Treball Sexual que demana:

  • Que es reconeguen i es garantisquen els drets de totes les persones que exerceixen la prostitució, bé al carrer o en locals tancats, especialment el dret a emigrar, a la llibertat de moviments i a establir els seus propis negocis
  • Que es compte amb la veu de les persones treballadores del sexe en totes les mesures legislatives que es prenguen en relació a la prostitució
  • Que es reconega, com planteja una sentència dictada en 2001 pel Tribunal de Justícia de Luxemburg, que la prostitució és una activitat econòmica legítima.
  • Que no s’establisquen controls sanitaris obligatoris per a les treballadores del sexe, perquè, a més d’ineficaços, contribueixen a estigmatitzar a les prostitutes com a grups de risc.
  • Que, en cas d’impossibilitat real de l’ús compartit de l’espai públic, es creuen espais públics, a l’estil dels barris rojos d’algunes ciutats europees, on es puga exercir lliurement la prostitució, en bones condicions d’higiene, seguretat i tranquil·litat. La ubicació d’aquests barris ha de ser negociada amb les persones treballadores del sexe i els veïns en peus d’igualtat.
  • Que es perseguisca de manera fefaent a les màfies que obliguen i forcen a dones a prostituir-se i les exploten en règim d’esclavitud. És necessari acabar amb la hipocresia de les pomposes declaracions públiques de rebuig i anatema d’aquestes pràctiques inhumanes, internacionalment organitzades i posar els mitjans, que n’hi ha, per a acabar amb elles, per damunt de tot tipus d’interessos creats. Exigim que les accions que es realitzen posen en primer terme la protecció de les dones que denuncien i es prenguen de mutu acord amb ella des del respecte als drets humans, sense criminalitzar a les víctimes.
  • Que es destinen recursos econòmics i materials i alternatives d’ocupació reals i efectives, als quals puguen acollir-se voluntàriament aquelles persones que, pels motius que siga, decideixen abandonar l’exercici de la prostitució.
  • Que es reconega i respecte la dignitat de les prostitutes i la seua capacitat de decidir, sense coaccions, a què volen dedicar-se i com o amb qui volen establir acords comercials. Conseqüentment, rebutgem la “fustigació” a prostitutes i clients que s’està donant en algunes ciutats del nostre país, ja que aquestes mesures no sols no redueix la demanda, sinó que afavoreixen els tractes ràpids i clandestins amb el consegüent empitjorament de les condicions de treball de les prostitutes.

ANNA notícies davant de la notícia apareguda hui al Levante es posiciona totalment en contra de la proposta abolicionista del govern del Botànic sobre la prostitució. ANNA notícies està per la regulació de l’activitat dels treballadors/es del sexe, per la seua legalitat, per la regulació i incorporació al règim laboral del sector. El model seria el de Nova Zelanda, Suïssa, Lituània o Alemanya, Països baixos, Àustria i Hongria. ANNA noticies dóna suport al Comité de Apoyo a las Trabajadoras del sexo http://www.asociacioncats.es/ La lluita contra l’explotació dels treballadors/es i les màfies de la trata de blanques amb l’abolicionisme que planteja el Botànic produiria l’efecte contrari. Estar per l’abolicionisme és estar a favor de les màfies.

 

Una veu valenciana per Joaquim Auladell

Una veu valenciana
per Joaquim Auladell
Passades les eleccions estatals, hi ha valencians decebuts i n’hi ha d’indignats pel bombardeigs per l’Estat amb tòpics que no els interessen, i hi ha valencians serenament conscients i actius, que no poden parlar i decidir les opcions centrades sobiranament.
Aquí va una història d’idees expressades amb imatges, no és un conte de fades, és pura realpolitik: hi havia tres presidents, que representaven i simbolitzaven, més o menys, tres Estats. Un era demòcrata, els altres dos no, i van sacrificar-lo (fer-lo màrtir) a la glòria i el benefici dels seus Estats. Un dels dos no demòcrates, al cap de cinc anys se suïcidà arrossegant el seu Estat (i els seus territoris) al desastre, amb grans esforços als Estats més o menys demòcrates, que el van execrar per sempre. L’altre va quedar arraconat però acceptat per fer el joc a les dictadures. Va morir trenta-cinc més tard i es va mantenir la seva essència pestífera, camuflada d’«Estat de dret».
Ara el nostre Estat ens va oferir el darrer espectacle: el canvi de lloc de la Mòmia amb tota pompa, amb helicòpter i corresponsals estrangers, mentre les seves víctimes, reduïdes a pols anònima a la glòria del Caudillo. Nosaltres, reduïts a espectadors obligats a aplaudir. La Memòria Històrica falsejada, els morts de les vores del camins i de les clapes dels boscos han de descansar en pau. Una apoteosi del franquisme.
L’Estat espanyol està en crisi, el seu joc de partits (el bipartidisme) ja no enganya la gent. El que sí funciona discretament és el món político-econòmic de les finances fantasmals de l’IBEX i de les Corporacions de la UE que estan dins i fora de la UE, portat per un equip de comediants que fan de «liberals», de «socialdemòcrates» i de «conservadors». Mireu què ha passat: hi havia els Ciudadanos liberals-centristes-franquistes, uns titelles, l’Amo els ha despatxat i ha posat un papu nou, Vox, disfressat de falangista, de nazi sud-europeu. A la República Francesa, per exemple, perquè no guanyi l’ultra dreta, la dreta aplica la política de l’ultra dreta. Al Regne d’Espanya, el PSOE vol restaurar el bipartidisme PSOE-PP, franquisme pur, en lloc d’intentar un reformisme ERC-Iglesias. D’aquí a un any i mig potser PSOE i PP intentaran reconstruir el pol bipartidista sense Compromís (quin nom!), sense Ciudadanos.
El dilluns va semblar que guanyava l’opció principal a base de carregar-se la seva gràcia, l’aparença d’oposició, base de la seva alternança. El dimecres vam saber que havia guanyat la Coalició Progressista (pròpiament Regeneracionista) amb forces provincials o neo-tribals (Euskadi, canaris, càntabres, asturs o asturians, terolencs (de ciutat, comarca o província), es pensen que són espanyols, però tenen voluntat d’arrelament a la terra.
Hi ha el Moviment Sobiranista català, que amb el Full de Ruta o sense, s’acosta a la majoria electoral i social. Que tingui sort.

Tornem als valencians. Els indignats que es palpin el cos a veure quants ossos tenen trencats, que reprenguin la consciència i el domini del seu cos i del paisatge, que es mirin els uns als altres i emprenguin una reflexió col·lectiva i comencin a caminar, a poc a poquet, sense genialitats. Només per ells podem tenir esperança.
Els que ja estan aclarits sobre Sobirania, República Valenciana, Estat valencià i bandera valenciana estan bé, tenen raó, però han de fer-se entendre pels seus conterranis, amb humilitat i, sobretot, fer-se entendre amb un llenguatge dels interlocutors.
Amb qui tindreu difícil d’entendre-us és amb els il·lusionats o il·lusos per decidir-ho tot (o gairebé tot, tot menys allò que importa). Són uns predicadors que volen vendre no sé quina salvació. Són els responsables de endarreriment polític del País Valencià. Refugiar-se el «mal menor» és autonegar-se.
I amb els valencians que se somien espanyols, federalistes d’una federació que no existeix (la passada setmana hi va haver eleccions generals, quants diputats, quants vots federalistes hi va haver?). Són més de fiar els regionalistes o localistes de la resta de territoris espanyols, es diuen espanyols però en el fons en dubten.
Després hi ha els que es confessen contraris a les coses valencianes. I els que ho demostren, són el PSOE i el PP i ara, VOX, de llarga tradició (Aznar). Hi ha els que baladregen i els que fan mal.  Fins i toto  a aquests valencians cal tractar-los amablement i clara. Si ells han renegat de qualsevol traça de valencianisme, si tots els punts de referència són Madrit, ells s’han exclòs. Jo sóc català (estrafaig la cançoneta «Yo soy español, español, español»). Discrepo, i molt, de Ciudadanos, però sempre estic disposat a parlar amb el Rivera o l’Arrimadas, perquè són catalans, viuen aquí i parlen català, però no estic disposat a aguantar les impertinències d’una Cayetana .
Els habitants dels territoris del Regne d’Espanya han d’acceptar la sobirania valenciana. Hi ha, demòcrates, «espanyols bons», però, ara com ara fan poca remor.
Se sent una veueta dels desperts i dels aclarits.
Sobirania i dues Repúbliques!

Hemeroteca (8 setembre 2014): Sobre la contradicció principal, ací i ara

Publiquem aquest article publicat en La Veu el 8 de setembre del 2014, i que en aquests moments per raons desconegudes no es pot accedir al seu contingut.

Sobre la contradicció principal, ací i ara
L’esquerra valenciana, en la seua acció política contra la dreta valenciana,  actua de manera metafísica. L’esquerra valenciana concedeix a la dreta valenciana un valor de contradicció principal, de contrari preeminent, que no té. La contradicció entre l’esquerra política valenciana i la dreta política valenciana, és una contradicció ful.
Les contradiccions que afecten als valencians són múltiples. L’avanç de la societat valenciana es fa en la mesura que, aguditzades  aquestes contradiccions, es superen. Però si no escollim amb cura, si ignorem la contradicció principal, aquella que en la seua resolució, ens ha de produir el major avanç, llavors els xicotets avanços en les contradiccions secundàries queden subsumits per la no resolució de la contradicció principal d’avanç.
L’esquerra valenciana té tantes dificultats per eixir del pou on està enfonsada tants anys, perquè, entre altres raons, actua de manera metafísica en la creença que les mancances que pateixen els valencians es resoldran dins de l’Estat espanyol. La contradicció principal per a aquesta esquerra és la que enfronta, dins de l’Estat, a l’esquerra i a la dreta. Per a l’esquerra valenciana les contradiccions entre l’Estat espanyol i els valencians, principalment l’espoli econòmic,  o no existeixen o són secundàries o es poden resoldre en una altra Espanya.
Per a aquesta esquerra els valencians no tenim cap contradicció  amb l’Estat espanyol, i sí existeix, és secundària i superable dins del mateix Estat. Per aquesta esquerra sols compta com a contradicció principal la que, com a part del pueblo español,  se’ls ha destinat que resolguen i no és una altra que l’enfrontament contra la dreta valenciana, com a part de la dreta espanyola. Aquesta esquerra ignora la contradicció existent entre l’Estat espanyol, eufemisme d’Estat castellà – esdevingut Imperi espanyol, ara ja terminal- i els territoris que domina i espolia. Aquesta contradicció, vigent i resolta fins ara contra els valencians, té data documentada d’inici: el 29 de juny de 1707 amb el decret de Nueva Planta. Decret que es reflecteix en totes les Constitucions espanyoles esdevingudes, des de la primera en 1812, fins a la darrera de 1978, passant per la republicana de 1931.
Podem afirmar que la causa del perquè l’esquerra valenciana actua de manera metafísica rau en que no exerceix com a valenciana. Perquè exerceix de manera subsidiària, com espanyola. Perquè actua d’esquenes a la contradicció principal.
Ara, per primera vegada des de 1707, el sobiranisme valencià republicà ha teoritzat la superació de la contradicció principal d’avanç, per damunt de qualsevol altra, ara i ací.
Per als sobiranistes valencians,  la contradicció principal, la que en la seua resolució ens ha de donar el major avanç per a superar les mancances de la nostra societat, és la que enfronta a l’ofegada economia productiva valenciana front a l’imperant economia especulativa i espoliadora espanyola. La contradicció entre els interessos del poble valencià (residents de l’actual Comunitat Valenciana) contraposats als interessos de l’Estat espanyol.
Aquesta contradicció sols es pot superar amb l’assoliment d’un Estat valencià que, d’Oriola a Vinaròs, controle els recursos econòmics que generem els valencians. Un Estat que face possible l’economia que ens ha caracteritzat sempre com a poble emprenedor i treballador: l’economia productiva. Economia productiva lluny de l’economia especulativa i espoliadora que ens han importat des de l’Estat espanyol.
Sols un Estat valencià sobirà i independent, amb la bandera de la República Valenciana onejant a la seu de les Nacions Unides, un Estat en mans dels valencians i al servei dels nostres interessos, que controle els nostres recursos econòmics, amb unes entitats financeres pròpies, podrà potenciar la nostra economia productiva.
Una política d’Estat –d’Estat valencià–, basada en una aliança de facto entre el Capital i el Treball, que aposte  per guanyar en productivitat, però no baixant els salaris, sinó en  millorar la tecnologia dels mitjans de producció, la qualificació de la ma d’obra i l’organització del treball, potenciant l’educació a tots els nivells, atenent suficientment la investigació, el desenvolupament i la transferència de tecnologia.
No tenim altre camí, ni cap altra alternativa.
Però per a arribar al nostre Estat valencià de benestar, cal des de ja assentar les bases que faciliten, en el seu moment, el poder assolir-lo. Caldrà començar per fer realitat dos objectius:
–         aconseguir l’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA VALENCIANA que recapte tots els impostos.
–         refer el sistema financer valencià, partint de les nostres Cooperatives de Crèdit que ja existeixen i estan compromeses amb la nostra economia productiva, la valenciana.
 
Víctor Baeta, president d’AIVCAM / NEM Sabadell
i autor del llibre ’Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’
Valènci 8 setembre 2014