Arxiu de la categoria: Article

la Junta Electoral Central resolt a favor del PDCAT i defineix a JxC com extraparlamentari

PRE-CAMPANYA per Alf Duran Corner 09/01/2021
(traducció del castellà al valencià per ANNA notícies)

El 14 de febrer hi haurà probablement eleccions a Catalunya, les úniques generals que de debò haurien d’interessar als catalans. Cal agrair que les circumstàncies de la pandèmia ens estalvien l’espectacle vergonyós dels polítics professionals repartint caramels, metafòrics o no, entre els sorpresos ciutadans.
El que sí que patirem, sobretot els més masoquistes, són els espais electorals gratuïts i d’obligat compliment en els mitjans públics. Seran repetitius i adotzenats, com acostuma a ocórrer.
Però si a algun independentista despistat i en hores baixes se li ocorre parar atenció a aqueixos bunyols, pot estar tranquil perquè JuntsXCat no “gaudirà” d’aqueix privilegi.
Aqueixa cosa, plena d’alts càrrecs, que es diu Junta Electoral Central i que va contribuir a l’expulsió de l’enèsim President de la Generalitat senyor Joaquim Torra, ja s’ha ocupat (en plena pre-campanya) de dictar procediments per a ocultar la marca de la meua preferència. El que correspondria legítimament a JuntsXCat li ho regalen als residus del PdeCat, en una decisió administrativa d’allò més rocambolesca. Un favor que ens fan.
També ha entrat en pre-campanya aqueix còmic anomenat “El Periódico”, al qual el canvi de propietat no ha fet més que abaratir el material informatiu que manegen. Segons el seu més recent sondeig, el ranci Psoe provincial (antic Psc) serà el clar guanyador, superant en deu punts al partit del President Puigdemont.
Ara falta, i està al caure, que s’accelere el procediment judicial contra Laura Borrás, per uns suposats aprofitaments econòmics en la seua etapa com a directora de la Institució dels Lletres Catalans. Pensa el lladre que tots són de la seua condició.
Finalment i si li dóna temps al comissionat nomenat ad hoc en el Parlament europeu (on el difícil és trobar a algú no contaminat) sobre si alçar o no la immunitat al President Puigdemont, recomanaran un sí a la búlgara. Clar que aquests tipus no saben res sobre la independència de Nederland i de la seua llarga lluita contra les tropes mercenàries dels Habsburg conduïdes per comandaments castellans. Si ho saberen no perdrien el temps amb les seues martingales provincianes contra Catalunya i els seus genuïns representants. O és que necessiten que li ho recorde de nou un altre jutge belga?
Es tracta d’ocultar que existeix un projecte polític netament independentista que es diu JuntsXCat.
No importa. Encara no he pogut conéixer a cap independentista que s’haja donat de baixa. I votaran una altra vegada; saben perfectament per què voten.
Alf Duran Corner

…la presència de Podemos al govern de Madrid no és garantia de res. Més aviat podria esdevenir una coartada per blanquejar la coalició del 155 (PP, PSOE, Cs i Vox), que impedirà debatre la proposta de llei d’amnistia al congrés espanyol el 15 de març, un mes després de les eleccions catalanes del 14 de febrer.

 tuit

1. Joan Coscubiela és un home apassionat i morrut. L’empatia no és el seu fort. Sovint té el posat hieràtic dels vells jerarques comunistes del Kremlin. Va demostrar-ho durant la legislatura passada quan, davant la repressió a tot gas de l’Estat contra l’independentisme, es passejava per l’hemicicle amb una papereta amb un “No” exculpatori, no fos cas que li toqués el rebre. No va ser l’únic del seu grup a fer-ho. Jéssica Albiach va imitar-lo sense vacil·lar. Sempre hi ha una primera vegada per trair els ideals de llibertat. Coscubiela forma part del sector més unionista dels comuns. Només es pot comparar amb la rabiosa agressivitat contra el sobiranisme d’uns pocs professors universitaris vinguts d’Itàlia i que ideològicament estan més a prop de Berlusconi que de Berlinguer, tot i que facin veure el contrari.2. Aquesta setmana l’unionisme s’ha esverat una altra vegada. En la segona volta de les eleccions al rectorat de la Universitat de Barcelona s’ha imposat, de nou, la candidatura alternativa del professor Joan Guàrdia. En la primera volta va estar a 0,35 dècimes d’obtenir la majoria absoluta i llavors va ser quan es van encendre totes les alarmes entre els unionistes. La guerra bruta es va desfermar a tot drap, per bé que, curiosament, els que la promovien, per començar l’extrema dreta universitària, aliada amb l’unionisme suposadament d’esquerra, acusaven els partidaris de Guàrdia de joc brut. Si els ensenyés els missatges que he rebut per haver gosat escriure un article en el qual explicava per què votaria el catedràtic de la Facultat de Psicologia, se’n farien creus. Estirabots, desqualificacions i fins i tot el desig que servidor fos expulsat de la UB perquè el meu independentisme em converteix en un ésser intel·lectualment inferior.

3. Les eleccions a la UB no han estat plantejades en termes merament nacionals. Tot i així, és evident que davant una crisi política tan persistent com la que travessa Catalunya des de fa una dècada, és impossible que l’ambient polític no hi repercuteixi. La universitat no és una institució al marge de la societat. La responsabilitat social impregna tots els estaments universitaris i, a més, tothom en fa gala: des dels bancs que paguen programes sencers fins al consell social. La universitat és una escola de professionals però, també, una àgora de futurs ciutadans. Pretendre que la universitat sigui neutral davant la injustícia o la repressió, simplement és d’un conservadorisme atroç. El relativisme és sempre reaccionari.

4. Coscubiela va ser durant anys secretari general de CCOO, que abans que esdevenir un sindicat a l’ús havia estat un moviment de masses que actuava dins les estructures del sindicat vertical per “conquerir” espais de llibertat —a les empreses i als barris— per tal d’acumular forces contra el règim dictatorial. Estic parlant de finals dels anys 60, quan els comunistes estaven decidits a dirigir la lluita política amb l’objectiu d’imposar una hegemonia que orientés la lluita obrera cap al socialisme, amb una parada prèvia en la democràcia burgesa. Les elaboracions teòriques —en aquest cas de Gramsci— anaven bé per conciliar la lluita unitària i la fèrria direcció comunista del moviment unitari antifranquista. El PSUC va ser un partit molt important, qui ho pot dubtar!, però no va poder evitar mai que els seus militants més totalitaris l’anomenessin el Partit, així amb majúscules, com si cap altre partit pogués tenir el rol dirigent.

Pretendre que la universitat sigui neutral davant la injustícia o la repressió, simplement és d’un conservadorisme atroç.

5. Coscubiela, com Manuel Valls, es queixa que l’independentisme té una estratègia de control de la societat perquè s’ha proposat —diu ell— controlar la societat mitjançant l’accés a dirigir cambres, universitats, sindicats o entitats esportives. ¿Quin seria el problema si el sobiranisme es plantegés arribar al capdamunt de tantes institucions com fos possible de manera democràtica? És que les institucions són neutrals? La democràcia consisteix en el pluralisme, en la controvèrsia, i en la capacitat d’actuar per a tothom segons un programa polític. Només el totalitarisme prescindeix d’aquest principi bàsic i reclama unanimitats. Ja sé que Coscubiela ha crescut políticament subjugat pel comunisme, però no hauria dit mai que acabés contravenint fins i tot els principis de l’eurocomunisme, que va ser una temptativa fallida de bastir un socialisme amb rostre humà i democràtic. A les proves em remeto: va caure el Mur i tots els partits comunistes —ortodoxos o eurocomunistes— van escolar-se per l’aigüera de la història.

6. Sense democràcia no hi ha llibertat. Amb repressió, tampoc. Aquesta setmana, en la darrera sessió al Parlament de Catalunya, Junts, ERC i la CUP es van posar d’acord per aprovar una proposta de resolució per a reclamar al congrés espanyol una llei d’amnistia per als presos polítics, el retorn dels exiliats i la fi de les causes contra els gairebé tres mil represaliats arran del procés. Els partits independentistes van negociar fins a darrera hora amb Catalunya en Comú-Podem perquè s’afegissin a la proposta de resolució, però finalment no hi va haver acord. Els comuns van demostrat una vegada més la distància que separa la teoria de la seva pràctica. Amb relació a la repressió, els comuns actuen com fan quan parlen de resoldre el conflicte per la via de convocar un referèndum i després s’hi oposen al Congrés. No són ni carn ni peix, malgrat els grans esforços dels federalistes d’ERC —que inclús renyen el militants del seu partit que en dubten— per fer-los passar pels campions del sobiranisme. La conclusió és òbvia, la presència de Podemos al govern de Madrid no és garantia de res. Més aviat podria esdevenir una coartada per blanquejar la coalició del 155 (PP, PSOE, Cs i Vox), que impedirà debatre la proposta de llei d’amnistia al congrés espanyol el 15 de març, un mes després de les eleccions catalanes del 14 de febrer.

7. L’independentisme ha de conquerir democràticament l’hegemonia per dirigir —siguem gramscians de debò— el camí de la separació pacífica. Quantes més institucions es manifestin a favor del canvi, més probable serà que es produeixi, malgrat les dificultats. Accentuar les contradiccions i no errar sobre qui està a favor de la independència i qui no ho està no ha de ser un problema. És la lluita. Que Coscubiela no sigui independentista és ben legítim. Només faltaria. Però això no vol dir que els independentistes hagin de contemporitzar amb ell fins que caigui del cavall. A última hora sempre hi cabrà tothom, perquè la Catalunya independent serà una societat democràtica, oberta i pluralista, tot i que també espero que la majoria de la societat —i les institucions que la representen— estiguin a favor de lleis com ara la de l’eutanàsia, que respon a uns ideals humans i ideològics concrets i que, ai las!, almenys una part de la societat rebutja. La democràcia és un sistema basat en majories i minories i no pas d’imposar un comportament polític o moral.

Contra la caritat. En defensa de la renda bàsica

 Agustí Colomines
Barcelona. Dilluns, 14 de desembre de 2020

1. Save the Children, una ONG ben coneguda, emet uns anuncis per televisió que quan els veig em posen de mal humor. No és que l’anunci em commogui, és que no suporto la càrrega emocional que vol transmetre per conscienciar-nos o per arrencar un donatiu a l’audiència. El primer anunci és el d’una nena de tretze anys que es diu Zahara i que explica que viu en un camp de refugiats, que el seu germà petit està malalt i que no tenen un metge per atendre’l. Al final es dirigeix a l’espectador plorant. El segon és el que es pot veure a dalt, amb el testimoni de Reijanah, una nena refugiada al camp de Moira (a l’illa de Lesbos), que es dirigeix a la càmera en anglès i es pregunta per què ha de viure en un camp com aquell des de fa més d’un any quan el que desitja és estar amb les seves amigues i menjar espaguetis.

2. Aquests anuncis pretenen deixar-te destrossat i fer-te sentir impotent, perquè cada vegada que vegis les llàgrimes de la Zahara o de la Reijanah i sentis la seva veu trencada pel dolor, t’embargui un sentiment de pena i compassió que et porti a fer el donatiu que et reclamen. Els pidolaires de carrer utilitzen sovint la mateixa estratègia. Són poques les vegades que algú et para pel carrer, com va passar-me a mi fa un dies, i davant de la porta d’un forn un home sense llar em va demanar, sense llàgrimes ni dramatisme, si podia convidar-lo a un cacaolat i a un entrepà. No vaig dubtar-ho ni un moment. Mentre jo pagava amb el meu Apple Pay (fa temps que no porto mai diners a la butxaca), l’home li va demanar a la fornera si podia asseure’s en una de les taules per menjar-hi el berenar. L’escena va resultar ser un retrat costumista bestial que, vista en perspectiva, mostra les grans desigualtats socials actuals.

3. L’home que em va demanar caritat, perquè de fet és això el que va fer, no era un immigrant, però hauria pogut ser-ho i l’hauria convidat a berenar igualment. Però donar diners empès per un sentiment de culpa en veure unes nenes plorant per televisió o deixar anar una mica de xavalla en un pot o bé fer, com jo vaig fer, pagar-li una mica de menjar a qui ho necessita, no és res més que un acte pal·liatiu afavorit pel que ens arriba mitjançant els sentits i posa en marxa les nostres emocions. La caritat no és el remei a les grans desigualtats, més aviat és una expressió, com l’escena que els he explicat del forn, de la desigualtats entre els individus. A Contra la caritat. En defensa de la renda bàsica (Arcàdia), Daniel Raventós i Julie Wark defensen que la bondat caritativa, sovint gratificada fiscalment, és una estafa que no fa més que agreujar la divisió entre rics i pobres. Ni la predisposició a fer el bé, ni apel·lar a les emocions, ni intentar commoure els telespectadors amb nenes refugiades, resoldran un problema que les grans migracions del nostre temps han fet més gran que mai. Estic amb Raventós i Wark quan reclamen que cal substituir la caritat per unes polítiques públiques que promoguin una existència materialment digna al conjunt de la població.

Reclamar acollir indiscriminadament mentre no es tenen els mecanismes legislatius, ni els recursos per fer-ho, és tan hipòcrita com la solidaritat momentània

4. L’incendi de la nau de Badalona ha fet sortir de nou a la llum la qüestió de la immigració irregular i les condicions de vida en les quals viuen persones que tothom sap que existeixen però que són invisibles per als benestants fins que no passa una desgràcia. En el cas de Badalona, les dosis de demagògia són tan elevades, que resulten tan enervants com les llàgrimes televisives de les nenes refugiades. Quan fou mort el combregaren, ja se sap, però les lamentacions són llàgrimes de cocodril. L’esperit caritatiu que anima a qui proclama —inclús des de les institucions— que està disposat a acollir tothom que aconsegueixi arribar a sòl europeu, després no es tradueixen en res, en cap dret real. Les consignes no fan sortir de la misèria els immigrants que, com els de Badalona, s’instal·len ens naus o edificis abandonats que no tenen les mínimes condicions d’habitabilitat i higiene. El benestar comença quan s’assegura la dignitat de les persones i no pas amb llagrimetes per commoure consciències.

5. Sovint es dona la paradoxa que qui se sent interpel·lat per l’anunci de Save of Children és rematadament intolerant amb la immigració. És més fàcil donar uns calerons que “suportar” els immigrants al costat de casa o deambulant pels carrers. Acollir o no acollir immigrants, tancar o no les fronteres són els grans dilemes de les societats opulentes, que elles mateixes ja conviuen amb la pobresa extrema generada pel desenvolupament econòmic desigual propi del capitalisme. Una política que pretengui ser realment liberal, només ho serà si és capaç de bastir polítiques públiques que evitin el naufragi vital d’una part de la població. La millor inversió en una societat dinàmica i oberta, que és la filosofia que fonamenta el liberalisme progressista, és sempre la que inverteix en polítiques de benestar i no diu mentides. Reclamar acollir indiscriminadament mentre no es tenen els mecanismes legislatius, ni els recursos per fer-ho, és tan hipòcrita com la solidaritat momentània provocada per “una sobredosi de realisme atroç”, com va escriure Mònica Planas en comentar l’anunci de la Zahara.

6. La pandèmia ha provocat un caos social terrible. Parlem del nombre de morts a les residències, i ens escandalitzem per la major incidència de la Covid entre els afroamericans, però no sabem quants morts hi ha hagut entre immigrants sense targeta sanitària o entre els molts pobres que cada vegada més omplen tots els racons imaginables de les grans ciutats catalanes. Són els invisibles, dels quals només tenim imatges impactants quan les flames cremen els refugis indignes de la pobresa i la immigració. Hi hem après a conviure, a Badalona o al 22@, però cap polític aporta una solució, ni els que sempre diuen que tenen una resposta per tot. La majoria són incapaços de confessar que per abordar una qüestió tan important com aquesta, Catalunya no disposa ni d’una organització política que li permeti regular els fluxos migratoris ni dels recursos econòmics per anar més enllà de la caritat. No cal ser independentista per veure-ho. És clar que els governants actuals també podrien fer-ho millor amb el que tenen si fossin més bons gestors i tinguessin un sentit polític més perspicaç i agut.

Hui 25-N, ANNA notícies per la regulació de la prostitució per acabar amb les màfies, els proxenetes, l’explotació i el desempar de les dones treballadores del sexe. DIRIGIT AL GOVERN DEL BOTÀNIC. En defensa del treball sexual regulat.

HOMENATGE A LES ‘PAJARITAS’ DEL CARRER TROMPETES DE BARCELONA I EN CONTESTACIÓ AL GOVERN DEL BOTÀNIC

Eren els anys 50 del segle passat, anys de misèria a Barcelona. Però al carrer Trompetes, entre Consolat de Mar i el carrer dels Agullers, hi havia una activitat econòmica que irradiava riquesa a tot el barri de la Ribera. L’activitat es circumscrivia exactament a aquest carrer, sense traspassar els seus límits, entre les columnes gòtiques de l’antic port medieval de Jaume I i el carrer dels antics fabricants d’agulles. En aquest darrer hi era la perruqueria de ma mare on jo vaig passar tota la meua infantesa i part de la meua joventut. Jo era el fill de la perruquera del carrer Agullers i la perruqueria de ma mare va ser, per a mi, una universitat de la vida que em va donar uns coneixements que han anat en mi des de llavors.

L’activitat econòmica que s’exercia al carrer Trompetes corresponia a treballadores de l’ofici que diuen és el més antic de món. Eren meuques, és a dir dones que s’avenen a mantindre relacions sexuals amb altres persones a canvi de diners. Però les meuques del barri de la Ribera, cal deixar clar, que no tenien res a veure amb l’estil, ni amb les formes, ni amb l’oferta de les meuques dels carrers Robadors, o de les Tàpies, al barri del Rabal, a la dreta de la Rambla o a l’esquerra del Paral·lel, baixant cap el port. Cal dir de les nostres, que cap d’elles anava pintada, ni la seua vestimenta era extremada, ni portaven cap element de reclam. Eren totes elles d’un posat discret. Amb vestimentes de mestresses duent el cabàs de la compra al braç, semblava que estaven fent temps per anar al colmado  de queviures o al mercat de Santa Caterina a fer la compra del dia. Del veïnat, elles eren les més apreciades pels botiguers pel seu poder adquisitiu. Elles eren el motor econòmic del barri i una font de riquesa sense precedents en aquells anys i que recordem -els que encara vivim d’aquella època- en agraïment. Elles captaven, recollien, els ingressos dels sectors econòmics que ens envoltaven i feien possible reconduir-los per a tots. Ho feien dels pagesos que des dels seus pobles portaven les collites al Born i aprofitaven el seu pas pel cap i casal per desfogar-se; dels maquinistes de l’Estació de França que feien parada a Barcelona; dels portuaris, tan dels embarcats, com dels concessionaris, com dels militars de la Comandància de Marina i, finalment que jo em puga recordar, dels treballadors de la Companyia Transmediterrània, dels funcionaris d’Hisenda o els del Sindicat Vertical, tots ells treballant en edificis a la Via Laietana. Elles recaptaven la riquesa de l’exterior i elles eren les encarregades de fer la distribució i repartiment de la riquesa pel barri, en les tendes de queviures, en els forns, en les merceries, en la mongeteria de la tenda de llegums cuinats, en la lleteria, en la tenda dels ous… i com no, totes elles eren clientes de ma mare. La perruqueria de ma mare era el lloc d’encontre de les veïnes del barri i elles, les treballadores del carrer Trompetes, hi formaven part de forma natural i que jo percebia que hi eren sense cap discriminació ni problema. Jo com a fill de la perruquera hi era present i compartia, en silenci, els problemes familiars de les clientes, entre – ara una, ara l’altra- les nores i les sogres, entre les filles i les mares i de les diverses malalties i misèries que es prodigaven. Però també de les petites alegries que les clientes tenien i que les agradava compartir.

Elles -les treballadores del carrer Trompetes- eren veïnes, per aquesta raó i pel fet de ser-ho, la resta no podien anomenar-les com de normal la cultura popular les anomenen. Si ho hagueren fet no sols les hagueren denigrat a elles, sinó que  la resta de veïnes s’hagueren menyspreat  així mateixa; no ho podien fer-ho perquè elles hi formaven part. No se com va ser però jo sempre vaig escoltar un nom per a elles que jo vaig percebre com entranyable. Elles eren les ‘pajaritas’.
– Escolta, ha vingut Carme i ha dit que al migdia passarà.
– Quina Carme?
– Sí dona, la ‘pajarita’
– Ah! Val. D’acord.

Elles eren autònomes. Éssers lliures i sobirans que no treballaven per a ningú. Una altra dona més major era la que regentava en el mateix carrer Trompetes un pis on es feia la transacció econòmica i s’encarregava de proporcionar els estris necessaris, el canvi de llençols i mantenia polit el lloc de treball.

Un dia va aparèixer pel barri una en pinta de missionera, a l’estil de Teresa de Calcuta, que anava recollint signatures per foragitar-les.
– Araceli– ma mare es deia Araceli- no pensaràs firmar -li va dir una ‘pajarita’ a la que estaven pentinant.
– No et preocupis -li va tranquil·litzar ma mare- ja l’hem dit que no i que s’estalvie el treball de demanar res. Que no torni.
– Gràcies Araceli -va dir alleugerada la veïna- nosaltres no fem mal a ningú ni generem cap problema. Ningú ens obliga a treballar ni necessitem que ningú ens vingui a prohibir que treballem.

Aquests i més records, com el dia que una ‘pajarita’ em va comprar la col·lecció del ‘Capitán Trueno’ para el seu fill que amb orgull el va portar a la perruqueria perquè el coneguérem, s’amuntonen en la memòria. A mode de reconeixement sempre dic que gràcies, en part, a les veïnes ‘pajaritas’ del carrer Trompetes, la meua família va poder finançar que estudiés una carrera aristocràtica a Valencià com va ser l’enginyeria de l’ETSIAV, quan en els anys 60 els fills de perruqueres -i de segur d’alguna ‘pajarita’- ja arribaven a la Universitat i les carreres aristocràtiques van començar a deixar de ser-ho.

Víctor Baeta i Subias, el fill de la perruquera del carrer dels Agullers, cantonada amb el carrer Trompetes.

(…)

DIRIGIT AL GOVERN DEL BOTÀNIC
En defensa del treball sexual regulat

Ara sembla que Ximo Puig i altres Teresa’s de Calcuta, volen abolir la prostitució a la Comunitat Valenciana.

Per eliminar les màfies, l’explotació sexual de les dones i eliminar les prostitutes de carretera no cal l’abolició. El que cal és regular l’activitat econòmica de les treballadores del sexe. L’abolició el que faria, com a qualsevol altre tipus d’abolició, és el foment de les màfies, la irregularitat, la clandestinitat i el descontrol.

En aquest sentit defenem els plantejaments de La Plataforma Estatal pels Drets en el Treball Sexual que demana:

  • Que es reconeguen i es garantisquen els drets de totes les persones que exerceixen la prostitució, bé al carrer o en locals tancats, especialment el dret a emigrar, a la llibertat de moviments i a establir els seus propis negocis
  • Que es compte amb la veu de les persones treballadores del sexe en totes les mesures legislatives que es prenguen en relació a la prostitució
  • Que es reconega, com planteja una sentència dictada en 2001 pel Tribunal de Justícia de Luxemburg, que la prostitució és una activitat econòmica legítima.
  • Que no s’establisquen controls sanitaris obligatoris per a les treballadores del sexe, perquè, a més d’ineficaços, contribueixen a estigmatitzar a les prostitutes com a grups de risc.
  • Que, en cas d’impossibilitat real de l’ús compartit de l’espai públic, es creuen espais públics, a l’estil dels barris rojos d’algunes ciutats europees, on es puga exercir lliurement la prostitució, en bones condicions d’higiene, seguretat i tranquil·litat. La ubicació d’aquests barris ha de ser negociada amb les persones treballadores del sexe i els veïns en peus d’igualtat.
  • Que es perseguisca de manera fefaent a les màfies que obliguen i forcen a dones a prostituir-se i les exploten en règim d’esclavitud. És necessari acabar amb la hipocresia de les pomposes declaracions públiques de rebuig i anatema d’aquestes pràctiques inhumanes, internacionalment organitzades i posar els mitjans, que n’hi ha, per a acabar amb elles, per damunt de tot tipus d’interessos creats. Exigim que les accions que es realitzen posen en primer terme la protecció de les dones que denuncien i es prenguen de mutu acord amb ella des del respecte als drets humans, sense criminalitzar a les víctimes.
  • Que es destinen recursos econòmics i materials i alternatives d’ocupació reals i efectives, als quals puguen acollir-se voluntàriament aquelles persones que, pels motius que siga, decideixen abandonar l’exercici de la prostitució.
  • Que es reconega i respecte la dignitat de les prostitutes i la seua capacitat de decidir, sense coaccions, a què volen dedicar-se i com o amb qui volen establir acords comercials. Conseqüentment, rebutgem la “fustigació” a prostitutes i clients que s’està donant en algunes ciutats del País Valencià, ja que aquestes mesures no sols no redueix la demanda, sinó que afavoreixen els tractes ràpids i clandestins amb el consegüent empitjorament de les condicions de treball de les prostitutes.

Els resultats de Galícia i Euskadi, ens allunya de la independència i ens acosta a la fal·làcia de l’altra Espanya possible. L’opinió de Víctor Baeta.

L’opinió de Víctor Baeta

Els resultats de Galícia i Euskadi, ens allunya de la independència i ens acosta a la fal·làcia de l’altra Espanya possible.

Els més entusiastes amb els resultats electorals de diumenge passat a Euskadi i a Galícia, són aquells que han renunciat a una confrontació amb l’Estat espanyol per assolir la Independència o que, més bé, mai l’havien contemplat seriosament com objectiu polític. Els triomfadors a la resta de l’Estat, per això estan tan contents, són aquells que predicaven -o mai havien deixat de practicar-ho- el ‘realisme’, el ‘pragmatisme’ i que davant els irredempts independentistes catalans els teòrics de torn divulgaven allò del ‘principi de realitat’.
Els amics independentistes sincers que s’alegren dels resultats i em critiquen el meu escepticisme em pregunten:
– I quins haurien estat uns bons resultats per a tu?
No puc contestar. El problema -a hores d’ara- no són els resultats. El problema rau -segons el meu parer- en l’estratègia que els nacionalistes guanyadors BNG i EH Bildu, tenen pensat dur per alliberar els seus pobles de l’Estat imperial espanyol. Per a mi no han guanyat forces que en el seu programa portaren la independència com objectiu i, per això mateix,  han guanyat forces que s’han nodrit d’un votant federalista republicà espanyol, però ‘espanyols’ d’allò que anomenen l’altra Espanya possible; es pot dir que BNG i EH Bildu estaven prou homologades a allò que defèn Podem.
Com a independentista no puc estar content. La fal·làcia de l’altra Espanya possible, ho sent, però no me la crec.
Convençuts ERC i EH Bildu que front a l’Estat espanyol no hi ha cap possibilitat que per la via pacífica -ni per l’armada, sí més no basada en atemptats- es puga assolir la Independència, s’han posat mans a l’obra en vore com de millor es poden quedar en Espanya.
EH Bildu va llençar la tovallola -segons el meu punt de vista- quan en les darreres eleccions al Parlament Europeu del 2019, es va doblegar davant d’ERC i va renunciar al seu plantejament inicial d’anar totes les forces independentistes de l’Estat juntes en una candidatura on hauria d’estar Puigdemont com públicament va suggerir Otegi. EH Bildu, en trobar-se el veto d’ERC va sucumbir i en ‘Ara Repúbliques’ no va poder estar JxCat. Va ser el començament d’una estratègia acoblada al ‘Principi de realitat’ que no ens duu a la Independència si no a que ens crega’m la fal·làcia de que una altra Espanya és possible.
Amb tot, puc estar equivocat.

Víctor Baeta i Subias
Benimaclet, 15 de juliol del 2020

Per què estic per la República Valenciana? [escrit per Joaquim Auladell a l’octubre del 2012 i donat a conéixer ara, al 2020]

Per què estic per la República Valenciana?
[escrit per Joaquim Auladell a l’octubre del 2012]

A començaments del mil·lenni vaig percebre que s’acostava una onada independentista, la tercera. La primera va ser amb Macià, els anys 30 del segle passat, la segona amb el PSAN, els anys 70, la tercera seria sota el lema de la Sobirania i en un escenari mundial, globalitzat, la quarta el més probable és que no es produeixi perquè s’ha assolit la Independència o perquè ha desaparegut el subjecte a independitzar. Tot això ho vaig exposar a bastament a l’article Tres onades considerades des de la carena entre segles (“Revista del Centre de Lectura”, Setena època, núm. 7. Reus, 2003).

El 2003 jo era d’ERC i abonava l‘aliança amb el PSOE, amb una política moderadament independentista i moderadament d’esquerres, amb un suport popular creixent. La destitució de Carod-Rovira per una incorrecció protocol·lària, quan després el PSOE va ser culpable de la catàstrofe dels túnels [del Guinardó] sense cap conseqüència em va demostrar qui era l’amo i que la política d’ERC era inviable. Després hi va haver la defenestració del President de la Generalitat [Maragall] (pel PSOE que, per a qui creu en les institucions, el President de la Generalitat, que és de tots els catalans i com a tal se l’ha de respectar, no pot ser substituït per un encarregat d’un partit, no català (no la persona, que si pensem en en Montilla, pot haver nascut a les Andalusies o a les Rússies, que si com a President parla en català i és lleial a Catalunya, és tan vàlid com qualsevol català, parlem del PSOE, disfressat de PSC, colonialista i imperial) per més inri.

El 2005 em vaig incorporar a la Plataforma SOBIRANIA I REPÚBLICA, una associació política per impulsar projectes sense presentar candidatures. Vam realitzar moltes iniciatives per la Sobirania en abstracte i per les Repúbliques en concret. En el món de la comunicació vam instituir el Guardó de la República Catalana, creació de Jordi Argemí i que s’ha atorgat a:
– el 2007 a Till Steigman, a Vicent Gisbert  [La Nucia-PV] i al CEIM (Coordinadora de l’Esquerra Independentista del Montserratí),
-el 2008 a Rut Carandell, a Daniela Grau, a Daniel Mach, a Joan Becat, a Alfons López Tena, a Xavier Polo, a Teresa Peyrí Macià i a Marc Belzunces.
– el 2009 a Heribert Barrera, a Josep Gifreu, a la CUP de Sallent, a Aminatu Haidar i a Ramon Carner.
– el 2010 a Carles Mora, a Joan Laporta, a Agustí Barrera, a Pau Alabajos i a Isona Passola.
– el 2011, a Joan Carretero i
– el 2012, el 14 d’abril, dia de la República Catalana, a Muriel Casals.

També en el 2005 em vaig incorporar al Bloc Nacionalista Valencià (BNV), un partit progressista i valencianista (Progressista és el que no pot ser res més, i de valencianistes n’hi ha d’espanyolistes, com hi ha catalanistes espanyolistes) perquè com deia Fuster, cal fer política.

El 2006 un equip sobiranista va redactar el Full de Ruta a la Independència i el va presentar Joan Carretero. Es va muntar una plataforma, Reagrupament Independentista, per fer una candidatura sobiranista. El resum del programa és “PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ” (aconseguir una majoria de diputats que s’haguessin presentat amb el programa de proclamar la independència). SOBIRANIA I REPÚBLICA hi coincidia i ens hi vam adherir. El 10 de juliol de 2010 hi va haver una gran manifestació en què SOBIRANIA I REPÚBLICA i Reagrupament amb el poble català va canviar la fada i bleda consigna “Som una nació” per “Independència!”, que és el que va cridar la gent.

Barcelona.10.07.2010 Manifestación contra sentencia del Estatut © Marcel.lí Sàenz. La pancarta “PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ”  va ser confeccionada a València per encarrec de Joaquim Auladell a Víctor Baeta, els dos membres de Sobirania i República.

Després, a l’agost va aparèixer Solidaritat Independentista, Reagrupament es portà com un partit encobert a les eleccions del desembre 2010 i no va treure cap diputat. Les falles de Reagrupament van ser confiar que un líder li faria la feina (Laporta) i somiar ser un partit d’empresaris quan la immensa majoria dels electors (i els associats) són assalariats. SOBIRANIA I REPÚBLICA es dissol en el poble.

Vist des Barcelona, de fa dos anys les coses han canviat molt de pressa. Convergència va guanyar les eleccions, la crisi econòmica, agreujada per la dependència de Spain (nom que funciona), ha empitjorat, l’Estat no paga el que deu a l’administració territorial i local i als particulars i es dedica a retallar l’ús de la llengua catalana. Fa un mes hi va haver la manifestació de l’Onze de Setembre [2012], multitudinària i plural, decididament independentista, i el president de la Generalitat, com que el Govern del Regne no va acceptar la seva proposta de pacte fiscal, va convocar eleccions amb perspectiva independentista.

El Full de Ruta de l’antic Carretero, de Solidaritat i de SOBIRANIA I REPÚBLICA està a mig camí. L’estat propi no és l’estat sobirà, republicà, amb bandera a l’ONU que volem. Els imperialistes declarats i i els catalanistes espanyolistes ho faran tot perquè canviant tots els detallets reials, forals, federals, que calgui, perquè tot continuï igual. No n’hi haurà prou amb guanyar unes eleccions, els imperialistes, del Guerra a l’Aznar, són pertinaços.

Els canvis que no es noten és dubtós que hagin existit. L’alternativa sobiranista passa per una fractura amb l’Estat espanyol. A la Comunitat Valenciana cal, a més, un despertar, una fractura mental amb l’Estat espanyol, entitat ben real, i Espanya, entitat imaginària. Si no es vol ser sobirà, no se n’és. Del 1980 al 2010 els valencians han viscut, per il·lusió o conveniència, el somni del Levante Feliz, l’Eix de la Prosperitat Madrid-València i l’ofrenar flors a Espanya compulsiu. El 2010 comença el malestar, no és una qüestió moral, de si Zaplana o Fabra son bons o dolents, sinó que un tenia diners per repartir i l’altre no. Com la defenestració de Camps, tan semblant a la de Maragall, pels seus superiors espanyols. El malestar social és el començament del despertar del somni. Et fan mal tots els ossos però no saps per què. Uns poden buscar remei en ersatz espanyols i d’altres en l’alternativa sobiranista valenciana.

Molts valencians es desperten, es demanen “On som?” i intenten orientar-se. Tant de bo que els convenci el sobiranisme republicà.

Un incís: jo vull que la llengua catalana creixi, floreixi i tingui fruits a la futura República Valenciana i molts residents (valencians) també. I això no és per cultura (simbologia), ideologia o “suprastructura”, sinó condició material de vida que es resoldrà en la marxa majoritària cap a la independència i en el debat de la Constitució. Final de l’incís.

En aquests moments només està per la República Valenciana la coalició de dos partits: Esquerra Nacionalista Valenciana i República Valenciana /Partit Valencianista Europeu. Agustí Cerdà, dirigent d’ERC al País Valencià, està per l’Estat valencià.

Joan Fuster, des del document Apèndix a la Justificació de Catalunya de Mn. Armengou (1962) que conté el Material Països Catalans diu: “Penseu en la unitat i feu el que vulgueu”, que no vol dir que fem el que ens roti sinó el que convingui. És evident que no volia que ens poséssim tots al pas de la regió o parcel·la més lenta per fer els passos solemnes junts. El PSOE ha segrestat la figura de Fuster, ha amagat el polític i ha potenciat l’erudit. Deixem l’erudit als erudits i fixem-nos en el polític.

 Per què estic per la República Valenciana?
Sóc nacionalista internacionalista (considero que les nacions són una forma d’associació humana que cal tenir en compte) i la meva nació és els Països Catalans. Les nacions han de tenir llibertat i sobirania, poder estatal. Sóc demòcrata, però això ho diu tothom. Un Estat, ho sap tothom què és i hi està d’acord: a la bandera, als ministeris, a la frontera, a les ambaixades, als portaavions, a l’ONU i als segells postals. Les nacions cadascú se les imagina com li convé, a mida. Els Estats-nació segur que són Estats, que siguin nacions ja és problemàtic, s’ha de comprovar, però és difícil. Parlar de nacions és entrar en una olla de grills i només ho faig si m’hi veig obligat. En una discussió en què cerquem entendre’ns fem servir conceptes formals, en una polèmica, on cerquem la victòria es fan servir els recursos de la retòrica. Parlarem de política i no de simbologia.

Sóc actual, concret i pràctic. Mentre perds el temps creix el malestar i el genocidi. Si parlo de societat i d’individu parlo de política, de poder i d’Estat. Per això em va venir tan bé el full de Ruta de l’equip de Carretero i el dels sobiranistes valencians: tal com estaven les coses, aconseguir (1) un Estat sobirà, republicà i democràtic (2) per a alliberar un territori d’administració colonial (3) amb la proclamació d’independència per una majoria de diputats del Parlament colonial convertit en constituent.

Majoritari, és a dir democràtic, per la majoria de la població, no minoritari, no una elit, no un Equip Alfa fantàstic. Cal comptar amb les pròpies forces, si t’alliberen, t’hauràs d’alliberar de l’alliberador (Xirinacs). No et preocupis, a l’equip guanyador s’hi suma tothom.

Parlant en el marc del Regne d’Espanya, també dit Regne Insular i Peninsular o, internacionalment, Spain, la S és la de PIIGS. Qualsevol territori definit administrativament es podria alliberar, democratitzar, autodeterminar, legítimament, si vol. La Comuniat Autonòmica de Madrid, per exemple. La veritat és que com que Spain no és un Estat democràtic (no és de ciutadans sobirans) no ho pot fer. D’altra banda a mi em sembla perfecte que la CA Madrid faci el que vulgui. En canvi, no m’és indiferent el que faci la Comunitat valenciana, estimo per un igual els territoris de les dues Generalitats.

Parlant en actual i concret, pensant democràticament, majoritàriament, “l’alliberament ha de ser obra del poble com a subjecte que s’allibera” (Xirinacs), i tenint present la perspectiva nacional dels Països Catalans, tenint en compte que a la Comunitat, catalana entre la manifestació de l’Onze de Setembre del mes passat i les eleccions de les eleccions del mes que ve hi haurà alguns canvis, cal tenir pensada i posada en marxa l’alternativa per a la Comunitat valenciana, la República Valenciana democràtica i oberta (“és valencià qui hi viu, sense condicions identitàries”) feta pels vivents concrets i no per la Història, que es pot explicar de moltes maneres.

Previsió del procés de constitució de les dues Repúbliques seguint el Full de Ruta

  1. Un primer grup (entitat per a ella mateixa) republicanista pensa i discuteix. Quan hi ha un acord sobre el complex República-Estat democràtic-Marc constitucional), passa a ser un equip (entitat que actua per assolir el seu projecte) difon el complex i mira d’incorporar gent a la idea i a la lluita.
  1. Quan es té representació electoral (un diputat, uns quants regidors), és a dir quan es tenen unes mínimes responsabilitats davant del poble, es discuteixen i es fixen les bases mínimes de la Constitució. (Cal parlar d’antiavortisme, com a Irlanda? d’animalisme, com a Dinamarca? Amb campanes o sense?)
  1. Si el republicanisme creix (cap a un 20%), hi haurà grups republicanistes que, més enllà de les bases constitucionals, plantejaran qüestions articulars, i les eleccions ajudaran a saber-ne l’acceptació popular-electoral per part dels electors.
  1. Quan s’acosti a la majoria (40%), hi haurà una coalició republicanista amb unes bases comunes fermes i propostes particulars. Si la coalició guanya, realitza l’Acte de Sobirania, proclama la República i redacta la Constitució amb les Bases i segons les votacions a les diverses candidatures independentistes.

La majoria parlamentària republicana constitueix la societat estatal cohesionada, en concret. Un Estat, la Confederació Helvètica (popularment “Suïssa”) té llengües i religions diferents, bons motius per a la guerra. Ser suïssos ha estat més atractiu que anar-se’n per una altra banda, a diferència de la federació de Iugoslàvia.
El grup impulsor inicial no pot prejutjar ni condicionar com serà la majoria constituent. En el procés sí que es veu per on va. Els primers republicans irlandesos eren laics, la majoria que va proclamar la República va ser catòlica.

Resumint
– Estic per la República Valenciana perquè es l’única manera racional que se m’acut de democratitzar, d’alliberar la Comunitat valenciana, que es faci sobirana, amb ajut de no sé qui o sense, i de realitzar els Països Catalans concrets.
– És problemàtic, però és que la realitat és problemàtica.
– Si una de les dues Repúbliques surt antiavortista i/o animalista, deixaré de donar-hi suport? Em sembla que no. Si una de les dues Repúbliques surt islàmica, deixaré de donar-hi suport? Em sembla que sí.

Joaquim Auladell
Barcelona,  12 d’octubre del 2012

L’ESCARMENT [l’Estat espanyol contra Laura Borràs] article d’Alfons Duran Corner

L’ESCARMENT
23/06/2020 [traducció d’ANNA notícies]
A Laura Borrás no li perdonen moltes coses i volen escarmentar-la. No li perdonen que siga dona, que siga culta, que siga interessant, que siga atractiva, que siga independentista i que siga catalana. En ella es produeix la condensació d’una sèrie de trets que l’Espanya de la Contrareforma odia visceralment i que al llarg dels segles s’ha anat transmetent de generació en generació.
Una societat masclista, ignorant, mediocre i ominosa no pot donar cabuda a una persona amb aquest perfil.
I acollint-se a un tema menor, que ja va ser investigat pels Mossos d’Esquadra sense resultats concloents, s’ha obert un expedient que porta el segell de la Guàrdia Civil. I ja sabem per experiència que quan afecta temes de polítics independentistes catalans, les diligències segueixen un procés regular: guàrdia civil, fiscalia, tribunal.
Crida l’atenció, en aquest i en tots els casos, que la guàrdia civil (que és un cos militar) intervinga per a fer investigacions com a policia judicial, és a dir, com a unitat de serveis als tribunals.
Hi ha una diferència substancial, conceptualment, entre un cos militar, que s’ajusta a un rigorós codi de disciplina i està per a protegir els interessos de l’Estat, i unes institucions (policies, mossos, ertzaines) que són servidors públics i la seua obligació és defensar els interessos dels ciutadans. El propi llenguatge simbòlic el delata, quan la guàrdia civil té com a lema “Todo por la patria”. I la pàtria, que és un ens abstracte, permet tot tipus d’elucubracions.
Amb un material esbiaixat, apareix el tàndem de moda (senyors Zaragoza i Marchena), que posa en marxa la roda. Tots dos són molt coneguts per la seua història recent en el procés contra els independentistes catalans, però la seua notorietat ve des de lluny.
El senyor Marchena va formar part del tribunal que va condemnar a l’expresident Atutxa, que més tard (massa tard) el Tribunal Europeu de Drets Humans va desautoritzar. També del que va ratificar l’absolució del president valencià senyor Camps, va ser el que va reduir substancialment la condemna al president balear senyor Matas, i el que va arxivar la querella presentada contra el ministre Fernández Díaz i el cap de l’oficina antifrau a Catalunya senyor Alonso, que va destapar les bafarades putrefactes  de les clavegueres de l’Estat.
Quant al senyor Zaragoza cal recordar que, com a fiscal cap de l’Audiència Nacional, va signar la instrucció en la qual es feia un canvi en la jurisdicció penal espanyola, amb un nou llistat de delictes si s’ha de jutjar per l’Audiència Nacional que incloïen els de “sedició i rebel·lió”. I que aquesta modificació es va fer uns dies abans que el Parlament de Catalunya fera una declaració explícita d’iniciar un procés constituent per a crear un Estat català independent. I que com a fiscal es va oposar al processament dels militars nord-americans acusats de la mort del periodista José Couso.
Hi ha un pas previ en tot aquest trist espectacle i és retirar la immunitat com a diputada a Laura Borrás. Atapeïdes les files, els representants del feixisme explícit de Vox, els del feixisme implícit del PP i Ciutadans i els nacionalistes espanyols del Psoe, donaran la seua aprovació amb alegria. Que alguns demòcrates s’oposen permet donar l’aparença d’un Estat democràtic. Que els autonomistes d’ERC (cada dia més mongívols) dubten de la seua posició, no és més que un altre signe del seu baix aspecte moral. Que la CUP dispare i expresse així la seua confusió ideològica és quelcom  al que ja estem acostumats.
Laura Borrás serà condemnada, per ser dona, per ser culta, per ser interessant, per ser atractiva, per ser catalana i, sobretot, per ser independentista.
Un brindis per aquesta brava dona !

Alfons Duran Corner

Mitjà per la República Valenciana