Arxiu de la categoria: Article

Preguntes d’un català (A. Duran) que ens hauríem de fer els valencians

NULLA ETHICA SINE AESTHETICA
(traduït al valencià per ANNA notícies)
05/03/2021

Friedrich Nietzsche ho va proposar a l’inrevés (No hi ha Estètica sense Ètica), encara que el concepte de l’estètica en Nietzsche no tenia res a veure amb els estereotips dominants en la descripció de l’obra d’art.
L’assaig en el qual apareixia aquest missatge haguera passat desapercebut, si el professor José María Valverde no l’haguera représ a mitjans dels seixanta per a renunciar a la seua càtedra d’Estètica en la universitat de Barcelona, com a mostra de solidaritat amb el professor Aranguren, que havia sigut expulsat de la seua càtedra d’Ètica en la universitat de Madrid per la seua oposició al règim franquista.
No fa falta donar moltes explicacions per a entendre això i és que en qualsevol activitat humana hi ha o hauria d’haver-hi un compromís moral.
Si li done la volta al concepte és perquè contemple molts grinyols que trenquen la qualitat del silenci (l’estètica), grinyols que qüestionen el fons moral de la font (l’ètica).
Em pregunte i pregunte als meus lectors:
– Per què eleva tant la veu, amb un to agressiu, la fiscal que presenta càrrecs contra els teòrics síndics del primer d’octubre?
– Per què insisteix la cúpula d’Esquerra Republicana a incloure a “Comuns” en un projecte de govern independentista, quan aquests últims no sols no ho són, sinó que fan gala d’espanyolisme?
– Per què el senyor Llarena practica el filibusterisme jurídic contra els exiliats independentistes, sabent que l’única cosa que aconseguirà és obligar-los a no moure’s de Bèlgica per un temps?
– Per què la CUP no deixa de marejar la perdiu, s’incorpora a un govern independentista i assumeix la cartera d’Interior, la qual cosa li permetria sanejar el cos de Mossos d’Esquadra?
– Per què ERC, com a partidaris de la “taula de diàleg” no li comunica al seu teòric interlocutor (el PSOE) que si els seus representants en el parlament europeu continuen assetjant als exiliats, no s’asseuran en cap taula?
– Per què el govern del senyor Sánchez no ens explica quin sentit té que Iberdrola, representant de l’oligopoli elèctric, s’associe amb Volkswagen i el propi Estat en el projecte d’una nova fàbrica de bateries a Martorell?
– Per què aqueix mateix govern no ens aclareix si el cost d’aquest projecte serà assumit íntegrament pels fons europeus, en detriment d’altres projectes menors de mitjanes i petites empreses que també han sol·licitat fons?
– Per què la senyora Albiach no deixa de ficar-se amb el senyor Canadell, l’únic defecte del qual és haver creat un parell d’empreses i contribuir a acabar amb el domini espanyolista en la Cambra de Comerç?
– Per què els comunicadors de TV3 es refereixen als empresaris catalans quan expliquen les declaracions de la junta de Foment o de la Pimec? O és que no saben distingir entre centenars de milers d’empreses i autònoms i uns xicotets oligarques apoltronats en aqueixes juntes?
– Per què en les tertúlies de TV3 i a Catalunya Ràdio hi ha un repartiment digital (fet a dit) entre un tertulià independentista autèntic, un tebi, un espanyolista i un franquista camuflat? És aquesta la representació de la societat catalana?
– Per què “el govern més progressista de la història” no ens informa quins són els seus plans quan acabe la cobertura dels ERTO’s?
– Per què la majoria dels partits del nou parlament de Catalunya es reuneixen per a “aïllar a Vox”, quan els valors d’aquesta agrupació porten anys explicitats en el PP, Ciutadans, i en bona part del PSOE català i en el còctel de la senyora Colau?
– Per què s’insisteix que el pla social té prioritat sobre l’independentista, quan la solució d’aquest últim permetria cobrir àmpliament la majoria de les necessitats socials?
– Per què no es parla del Dèficit Fiscal de Catalunya, que és l’autèntic moll del problema, del qual depenen la resta de variables?
– Per què el govern central continua construint línies d’alta velocitat, que només enriqueixen a les grans empreses d’obres públiques, sense que el retorn econòmic ni el social les justifique?
– Per què el “corredor Mediterrani” segueix el seu lent procés, mentre s’assignen recursos a estranyes variants que fan de Madrid un port més, canviant el Mediterrani per el “Madridterráneo”.
– Per què la Fiscal General de l’Estat no assumeix la seua posició jeràrquica i posa fre al zel esbiaixat dels seus subordinats?
– Per què l’abús de poder d’alguns alts funcionaris en el tema de la vacunació per al Covid s’ha tancat amb dimissions i sense més conseqüències?
– Com s’atreveixen a presumir d’Estat de Dret, si ni tan sols en Estètica compleixen els mínims d’una societat civilitzada!
Alf Duran Corner

Eleccions catalanes. L’anàlisi d’Alfonso Durán Pich

AUTOCRÍTICA
(traduït al valencià per ANNA notícies)
15/02/2021

Després de l’insofrible i bigarrat espectacle de TV3, on les vicetiples habituals van preparar l’ambient per a la traca final del sondeig, va començar el registre de resultats i de nou els comentaris i opinions de tiris i troians. Tot molt hollywoodense, encara que una mica tronat. Guy Debord tenia raó: la gestió de la cosa pública, l’assignació dels recursos, la identificació de les prioritats de la ciutadania, tot això embolicat en un pack i venut com a mercaderia.
Ara ja tenim els registres i en una lectura superficial podem assenyalar que l’independentisme aguanta bé els embats, que els socialistes mantenen una quota de vots constant, que la dreta més espanyolista -que representava el tàndem Rivera-Arrimadas– s’ha desplaçat a la nova marca Vox i ha deixat en la cuneta a l’invent mediàtic que era Ciutadans, que la dreta dinàstica del PP s’ha “acarrozado” i que al batibull d’En Comú Podem & associats (que podria ser una gestoria) li han baixat els fums.
Encara que el més rellevant ha sigut l’abstenció (amb un diferencial negatiu de 25,54 punts respecte al 2017) i els 76.967 vots que els “independentistes moderats” (que és un elemental oxímoron) del PDeCat han tirat al fem. De res els ha servit a aquests últims la quota de pantalla que els ha regalat la Junta Electoral, en detriment de qui legítimament li corresponia (JxC). Si algú vol fer un exercici de masoquisme light, no té més que assignar aqueix vot a JxC en funció de la llei electoral i s’emportarà una sorpresa majúscula. Això sí, cal fer-ho bé, amb rigor, territorialment.
I ara tocarà governar i començaran els problemes. Li toca a ERC prendre la iniciativa i els seus senyals de fum no indiquen el millor camí. Els cap pensants d’ERC sempre s’han cregut que són més independentistes i més esquerrans que ningú. Però els fets no els donen la raó en el primer capítol i en el segon es fiquen en un terreny viciat, un terreny en el qual sense anar més lluny poden trobar-se amb la branca reaccionària del Psoe o amb el tàndem Colau-Valls.
El senyor Aragonés, que encara que és un home anodí el té fàcil per a superar al senyor Montilla com President de la Generalitat, ha de tindre clar que la prioritat és la independència i que la resta ve després. Convidar a la senyora Albiach i a la seua tropa anticatalana per a un govern de coalició, és acceptar el sotmetiment a la bota castellana. És cert que sembla que els seus votants li són fidels fins ara, però tot té un límit.
I dic que sembla perquè cal escanejar els resultats per a poder identificar un problema de fons que afecta la independència de Catalunya.
El mètode a seguir és comparar els resultats obtinguts en el 2017 (21 de desembre), després de la brutal repressió física i psicològica que l’Estat va desenvolupar el primer d’octubre, amb els d’ara. En aqueixa data, en la qual el Règim havia fet l’impossible per a esborrar el vot independentista, JuntsxCat va obtindre 948.233 vots i ERC 935.861 vots. En total 1.884.094, amb una abstenció del 20,91% (de les més baixes de la història electoral). Ara JxC ha obtingut 567.421 i ERC 602.658. En total 1.170.079, amb una abstenció del 46,45%. És a dir, entre el 2017 i el 2021, els dos partits fins ara en el govern de la Generalitat han perdut 714.015 vots.
Es diu que l’abstenció ha afectat a tothom, amb l’excepció del PSC, que porta anys movent-se en una forqueta entre 550.000 i 650.000, i al nou entrant (Vox), que ha escurat els segments més grinyolants de la dreta. Però això no és cert i convé saber per què.
Si ens fixem en l’abstenció, veiem que el diferencial entre la del 2021 i la del 2017 és de 25,54 punts (46,45% – 20,91%). Acceptarem, hipòtesi versemblant, que l’abstenció major s’ha degut a la pandèmia i a la por que el propi Règim va crear imposant les eleccions en plena crisi de salut pública.
Ara fem un senzill càlcul. Si en el 2017 la suma de vots de JxC i ERC va ser d’1.884.094 i li restem el diferencial de la major abstenció (25,54%), tenim una pèrdua de vots de 481.197 vots. Però abans ja hem assenyalat que la pèrdua real ha sigut de 714.015. Després i en el millor dels casos hi ha hagut 232.818 vots independentistes que s’han evaporat. Què ha ocorregut? Tampoc han anat a la CUP, que només ha perdut 6.416 vots. I 232.818 vots són molts vots, massa com per a passar per alt.
El ciutadà que vol la independència de Catalunya, una vegada ha arribat a aquesta posició, no es passa al costat contrari, en el 95,5% dels casos, com les dades empíriques demostren. Per què s’ha abstingut? Jo em limite a assenyalar-ho per a no caure en l’autocomplaença.
Millor l’autocrítica. L’autocrítica constructiva, no la de catecisme ni la clínica, que són altres dominis.
No siga cas que acabem morint-nos d’èxit.

La llibertat d’un, la llibertat de tots.

[ANNA notícies ha rebut este article d'una persona coneguda que vol reservar el seu nom i signa com L'Encovert. Passem a la seua publicació]

La llibertat d’un, la llibertat de tots.

En les planes dels diaris, el mateix dia, apareixen dues notícies que, aparentment, no hi tenen res a vore. D’una banda, la de la identificació policial reiterada i  les denúncies que repetidamnent rep un ciutadà valencià, l’informàtic Alejandro Colomar, pel fet d’haver decidit passejar nu pels carrers, ja que sent naturista i practicant el nudisme habitualment dins la seua casa, va descobrir que fer-ho en la via pública de cap manera pot ser considerat ilegal, així que decidí reivindicar el seu dret a ser qui és sense amagar-se de ningú, amb passejades. D’altra banda, la del poeta i raper català Pablo Hasel, que en els pròxims deu dies pot entrar en presó per vint anys, fruit de la decisió judicial repressora i la complicitat de tot l’aparell de l’Estat espanyol, incloent l’executiu hui ocupat per PSOE I UP, i tot per exercir la seua llibertat d’expressió i opinió, tot practicant el seu ofici, el de raper I poeta, que li ha comportat haver de fer front a una llarga llista de processos judicials.

Aparentment res a vore l’un I l’altre cas, i res més lluny de la realitat aquesta aparença. Tots dos s’enfronten a la repressió, via poder judicial en última instància, per exercir senzillament els seus drets més bàsics com a ciutadans, el dret a ser, a expressa-se, a opinar i manifestar-se. De cap manera cap dels dos han atemptat contra ningú ni violat la llibertat d’altres ni posat en risc la seguretat de cap bé o persona. I malgrat això, tots dos pateixen la virulenta resposta repressora de l’Estat espanyol.

Mai la dictadura franquista va empresonar un sol cantant, ni tan sols els de pitjor gust musical. I només amb l’aplicació d’una llei, la coneguda com de “vagos y maleantes”  i de perillositat social, aconseguí exercir la repressió sobre les conductes no volgudes pel règim  la moral dominant nacional-catòlica, sobre grups socials definits per unes identitats individuals alternatives a les tolerables per aquesta moral. L’exili en uns casos, la mort en vida en altres amb la invisibilitat, i la repressió brutal, via reclusió penitenciària o psiquiàtrica, que incloïen la tortura i arribar fins I tot a l’aniquilació mental i física, foren en aquella dictadura la norma. Però mai va aconseguir el règim cap legitimitat per exercir aquesta repressió ni imposar la seua moral de part.

En els anys 80 del segle passat, es produí a l’Estat espanyol el canvi de tendència. Casualment no, amb l’agressiva introducció de les drogues dures com l’heroïna, amb l’alarma social provocada per l’extensió de la Sida, amb el segrest de la contracultura antifranquista i la imposició de la “Movida Madrileña” o la “Ruta del Bakalao” com a nous paradigmes d’una modernitat trivial i inofensiva políticament i socialment, tot just quan la dictadura franquista consolidava la seua heretat en forma de monarquia, amb l’autocolp televisiu i berlanguià del 23F i l’entrada a l’OTAN I la pertinença a la UE, com a cireretes, tota l’emoció que despertaven fins aquells anys totes i cadascuna de les espurnes de llibertat que somniàvem, esdevingueren minetes que s’esmortien a poc a poc d’una en una, per ser substituïdes per un cada vegada més asfixiant moviment pendular conservador, repressor i anorreador de revolta individual i col·lectiva.

I així dècada rere dècada, nasqueren les noves generacions, les que feren velles les del Baby Boom i l’anterior, la del Silenci. La X, la Y i la Z, les primeres cibergeneracions, tan anodines com insulses. I passant d’un miratge a un altre. Del miracle dels olímpics 90 i dels primers 2000, quan tot era possible i qualsevol podia esdevenir ric en quasi un no res, fins el miracle del 15M, en què es podia de nou conquistar el cel d’una empentada de palmes i bonisme. I arribem ací, amb només uns fets no sols paraules, que sí efectivament trasbalsaren la “normalitat” i suposaren un vertader risc per al règim, els de Catalunya, creixents durant uns anys i amb l’1 d’Octubre de 2017 com a simbòlica data cim.

Ben mirat, als de sempre els ha eixit barat el preu del seu poder: escindits hui els ahir agermanats, en presidi, exili o repressió un grapat de revoltats, i amb un raper i poeta, d’una banda, i un informàtic naturista, d’un altra, que exerceixen de tals,com a imatges d’aquesta “modernitat reaccionària” que lluny d’acabar-se es nodreix de misèries, d’hipocresies i covardies fins fer-se inabastable, emmudint tota crida a una revolta present o futura amb el seu gest determinista, fent estralls de tota esperança. La revolta sempre té un preu I la revolució encara resulta més cara. El preu de tot plegat sempre el posa qui vol que res no canvie el seu lloc de poder. Però que ningú dubte que només estant decidits a pagar el preu que calga, el somni pot esdevenir realitat. Contràriament, els anys de COVID esdevindran la norma de l’esclavitud per moltes dècades.

Hui, als dos protagonistes de les dues notícies els reivindique en nom de la meua pròpia llibertat, perquè la llibertat d’un sempre serà la llibertat de tots, perquè la valentia de les seues actituds rebels i dignes, són la valentia que ens caldria a tots per sobreviure, per reivindicar-nos com a ciutadans, per (re)construir-nos com a poble, com a societat, per proclamar-nos col·lectivament, com a valencians, una República Valenciana, on tot siga, sense miratges, possible si ho volem, digne sempre, de llibertat victoriosa…

Fem cadascú examen de consciència i actuem amb la conseqüència necessària. Fa massa temps ja que era hora d’alçar-se i caminar.

L’Encobert

la Junta Electoral Central resolt a favor del PDCAT i defineix a JxC com extraparlamentari

PRE-CAMPANYA per Alf Duran Corner 09/01/2021
(traducció del castellà al valencià per ANNA notícies)

El 14 de febrer hi haurà probablement eleccions a Catalunya, les úniques generals que de debò haurien d’interessar als catalans. Cal agrair que les circumstàncies de la pandèmia ens estalvien l’espectacle vergonyós dels polítics professionals repartint caramels, metafòrics o no, entre els sorpresos ciutadans.
El que sí que patirem, sobretot els més masoquistes, són els espais electorals gratuïts i d’obligat compliment en els mitjans públics. Seran repetitius i adotzenats, com acostuma a ocórrer.
Però si a algun independentista despistat i en hores baixes se li ocorre parar atenció a aqueixos bunyols, pot estar tranquil perquè JuntsXCat no “gaudirà” d’aqueix privilegi.
Aqueixa cosa, plena d’alts càrrecs, que es diu Junta Electoral Central i que va contribuir a l’expulsió de l’enèsim President de la Generalitat senyor Joaquim Torra, ja s’ha ocupat (en plena pre-campanya) de dictar procediments per a ocultar la marca de la meua preferència. El que correspondria legítimament a JuntsXCat li ho regalen als residus del PdeCat, en una decisió administrativa d’allò més rocambolesca. Un favor que ens fan.
També ha entrat en pre-campanya aqueix còmic anomenat “El Periódico”, al qual el canvi de propietat no ha fet més que abaratir el material informatiu que manegen. Segons el seu més recent sondeig, el ranci Psoe provincial (antic Psc) serà el clar guanyador, superant en deu punts al partit del President Puigdemont.
Ara falta, i està al caure, que s’accelere el procediment judicial contra Laura Borrás, per uns suposats aprofitaments econòmics en la seua etapa com a directora de la Institució dels Lletres Catalans. Pensa el lladre que tots són de la seua condició.
Finalment i si li dóna temps al comissionat nomenat ad hoc en el Parlament europeu (on el difícil és trobar a algú no contaminat) sobre si alçar o no la immunitat al President Puigdemont, recomanaran un sí a la búlgara. Clar que aquests tipus no saben res sobre la independència de Nederland i de la seua llarga lluita contra les tropes mercenàries dels Habsburg conduïdes per comandaments castellans. Si ho saberen no perdrien el temps amb les seues martingales provincianes contra Catalunya i els seus genuïns representants. O és que necessiten que li ho recorde de nou un altre jutge belga?
Es tracta d’ocultar que existeix un projecte polític netament independentista que es diu JuntsXCat.
No importa. Encara no he pogut conéixer a cap independentista que s’haja donat de baixa. I votaran una altra vegada; saben perfectament per què voten.
Alf Duran Corner

…la presència de Podemos al govern de Madrid no és garantia de res. Més aviat podria esdevenir una coartada per blanquejar la coalició del 155 (PP, PSOE, Cs i Vox), que impedirà debatre la proposta de llei d’amnistia al congrés espanyol el 15 de març, un mes després de les eleccions catalanes del 14 de febrer.

 tuit

1. Joan Coscubiela és un home apassionat i morrut. L’empatia no és el seu fort. Sovint té el posat hieràtic dels vells jerarques comunistes del Kremlin. Va demostrar-ho durant la legislatura passada quan, davant la repressió a tot gas de l’Estat contra l’independentisme, es passejava per l’hemicicle amb una papereta amb un “No” exculpatori, no fos cas que li toqués el rebre. No va ser l’únic del seu grup a fer-ho. Jéssica Albiach va imitar-lo sense vacil·lar. Sempre hi ha una primera vegada per trair els ideals de llibertat. Coscubiela forma part del sector més unionista dels comuns. Només es pot comparar amb la rabiosa agressivitat contra el sobiranisme d’uns pocs professors universitaris vinguts d’Itàlia i que ideològicament estan més a prop de Berlusconi que de Berlinguer, tot i que facin veure el contrari.2. Aquesta setmana l’unionisme s’ha esverat una altra vegada. En la segona volta de les eleccions al rectorat de la Universitat de Barcelona s’ha imposat, de nou, la candidatura alternativa del professor Joan Guàrdia. En la primera volta va estar a 0,35 dècimes d’obtenir la majoria absoluta i llavors va ser quan es van encendre totes les alarmes entre els unionistes. La guerra bruta es va desfermar a tot drap, per bé que, curiosament, els que la promovien, per començar l’extrema dreta universitària, aliada amb l’unionisme suposadament d’esquerra, acusaven els partidaris de Guàrdia de joc brut. Si els ensenyés els missatges que he rebut per haver gosat escriure un article en el qual explicava per què votaria el catedràtic de la Facultat de Psicologia, se’n farien creus. Estirabots, desqualificacions i fins i tot el desig que servidor fos expulsat de la UB perquè el meu independentisme em converteix en un ésser intel·lectualment inferior.

3. Les eleccions a la UB no han estat plantejades en termes merament nacionals. Tot i així, és evident que davant una crisi política tan persistent com la que travessa Catalunya des de fa una dècada, és impossible que l’ambient polític no hi repercuteixi. La universitat no és una institució al marge de la societat. La responsabilitat social impregna tots els estaments universitaris i, a més, tothom en fa gala: des dels bancs que paguen programes sencers fins al consell social. La universitat és una escola de professionals però, també, una àgora de futurs ciutadans. Pretendre que la universitat sigui neutral davant la injustícia o la repressió, simplement és d’un conservadorisme atroç. El relativisme és sempre reaccionari.

4. Coscubiela va ser durant anys secretari general de CCOO, que abans que esdevenir un sindicat a l’ús havia estat un moviment de masses que actuava dins les estructures del sindicat vertical per “conquerir” espais de llibertat —a les empreses i als barris— per tal d’acumular forces contra el règim dictatorial. Estic parlant de finals dels anys 60, quan els comunistes estaven decidits a dirigir la lluita política amb l’objectiu d’imposar una hegemonia que orientés la lluita obrera cap al socialisme, amb una parada prèvia en la democràcia burgesa. Les elaboracions teòriques —en aquest cas de Gramsci— anaven bé per conciliar la lluita unitària i la fèrria direcció comunista del moviment unitari antifranquista. El PSUC va ser un partit molt important, qui ho pot dubtar!, però no va poder evitar mai que els seus militants més totalitaris l’anomenessin el Partit, així amb majúscules, com si cap altre partit pogués tenir el rol dirigent.

Pretendre que la universitat sigui neutral davant la injustícia o la repressió, simplement és d’un conservadorisme atroç.

5. Coscubiela, com Manuel Valls, es queixa que l’independentisme té una estratègia de control de la societat perquè s’ha proposat —diu ell— controlar la societat mitjançant l’accés a dirigir cambres, universitats, sindicats o entitats esportives. ¿Quin seria el problema si el sobiranisme es plantegés arribar al capdamunt de tantes institucions com fos possible de manera democràtica? És que les institucions són neutrals? La democràcia consisteix en el pluralisme, en la controvèrsia, i en la capacitat d’actuar per a tothom segons un programa polític. Només el totalitarisme prescindeix d’aquest principi bàsic i reclama unanimitats. Ja sé que Coscubiela ha crescut políticament subjugat pel comunisme, però no hauria dit mai que acabés contravenint fins i tot els principis de l’eurocomunisme, que va ser una temptativa fallida de bastir un socialisme amb rostre humà i democràtic. A les proves em remeto: va caure el Mur i tots els partits comunistes —ortodoxos o eurocomunistes— van escolar-se per l’aigüera de la història.

6. Sense democràcia no hi ha llibertat. Amb repressió, tampoc. Aquesta setmana, en la darrera sessió al Parlament de Catalunya, Junts, ERC i la CUP es van posar d’acord per aprovar una proposta de resolució per a reclamar al congrés espanyol una llei d’amnistia per als presos polítics, el retorn dels exiliats i la fi de les causes contra els gairebé tres mil represaliats arran del procés. Els partits independentistes van negociar fins a darrera hora amb Catalunya en Comú-Podem perquè s’afegissin a la proposta de resolució, però finalment no hi va haver acord. Els comuns van demostrat una vegada més la distància que separa la teoria de la seva pràctica. Amb relació a la repressió, els comuns actuen com fan quan parlen de resoldre el conflicte per la via de convocar un referèndum i després s’hi oposen al Congrés. No són ni carn ni peix, malgrat els grans esforços dels federalistes d’ERC —que inclús renyen el militants del seu partit que en dubten— per fer-los passar pels campions del sobiranisme. La conclusió és òbvia, la presència de Podemos al govern de Madrid no és garantia de res. Més aviat podria esdevenir una coartada per blanquejar la coalició del 155 (PP, PSOE, Cs i Vox), que impedirà debatre la proposta de llei d’amnistia al congrés espanyol el 15 de març, un mes després de les eleccions catalanes del 14 de febrer.

7. L’independentisme ha de conquerir democràticament l’hegemonia per dirigir —siguem gramscians de debò— el camí de la separació pacífica. Quantes més institucions es manifestin a favor del canvi, més probable serà que es produeixi, malgrat les dificultats. Accentuar les contradiccions i no errar sobre qui està a favor de la independència i qui no ho està no ha de ser un problema. És la lluita. Que Coscubiela no sigui independentista és ben legítim. Només faltaria. Però això no vol dir que els independentistes hagin de contemporitzar amb ell fins que caigui del cavall. A última hora sempre hi cabrà tothom, perquè la Catalunya independent serà una societat democràtica, oberta i pluralista, tot i que també espero que la majoria de la societat —i les institucions que la representen— estiguin a favor de lleis com ara la de l’eutanàsia, que respon a uns ideals humans i ideològics concrets i que, ai las!, almenys una part de la societat rebutja. La democràcia és un sistema basat en majories i minories i no pas d’imposar un comportament polític o moral.

Contra la caritat. En defensa de la renda bàsica

 Agustí Colomines
Barcelona. Dilluns, 14 de desembre de 2020

1. Save the Children, una ONG ben coneguda, emet uns anuncis per televisió que quan els veig em posen de mal humor. No és que l’anunci em commogui, és que no suporto la càrrega emocional que vol transmetre per conscienciar-nos o per arrencar un donatiu a l’audiència. El primer anunci és el d’una nena de tretze anys que es diu Zahara i que explica que viu en un camp de refugiats, que el seu germà petit està malalt i que no tenen un metge per atendre’l. Al final es dirigeix a l’espectador plorant. El segon és el que es pot veure a dalt, amb el testimoni de Reijanah, una nena refugiada al camp de Moira (a l’illa de Lesbos), que es dirigeix a la càmera en anglès i es pregunta per què ha de viure en un camp com aquell des de fa més d’un any quan el que desitja és estar amb les seves amigues i menjar espaguetis.

2. Aquests anuncis pretenen deixar-te destrossat i fer-te sentir impotent, perquè cada vegada que vegis les llàgrimes de la Zahara o de la Reijanah i sentis la seva veu trencada pel dolor, t’embargui un sentiment de pena i compassió que et porti a fer el donatiu que et reclamen. Els pidolaires de carrer utilitzen sovint la mateixa estratègia. Són poques les vegades que algú et para pel carrer, com va passar-me a mi fa un dies, i davant de la porta d’un forn un home sense llar em va demanar, sense llàgrimes ni dramatisme, si podia convidar-lo a un cacaolat i a un entrepà. No vaig dubtar-ho ni un moment. Mentre jo pagava amb el meu Apple Pay (fa temps que no porto mai diners a la butxaca), l’home li va demanar a la fornera si podia asseure’s en una de les taules per menjar-hi el berenar. L’escena va resultar ser un retrat costumista bestial que, vista en perspectiva, mostra les grans desigualtats socials actuals.

3. L’home que em va demanar caritat, perquè de fet és això el que va fer, no era un immigrant, però hauria pogut ser-ho i l’hauria convidat a berenar igualment. Però donar diners empès per un sentiment de culpa en veure unes nenes plorant per televisió o deixar anar una mica de xavalla en un pot o bé fer, com jo vaig fer, pagar-li una mica de menjar a qui ho necessita, no és res més que un acte pal·liatiu afavorit pel que ens arriba mitjançant els sentits i posa en marxa les nostres emocions. La caritat no és el remei a les grans desigualtats, més aviat és una expressió, com l’escena que els he explicat del forn, de la desigualtats entre els individus. A Contra la caritat. En defensa de la renda bàsica (Arcàdia), Daniel Raventós i Julie Wark defensen que la bondat caritativa, sovint gratificada fiscalment, és una estafa que no fa més que agreujar la divisió entre rics i pobres. Ni la predisposició a fer el bé, ni apel·lar a les emocions, ni intentar commoure els telespectadors amb nenes refugiades, resoldran un problema que les grans migracions del nostre temps han fet més gran que mai. Estic amb Raventós i Wark quan reclamen que cal substituir la caritat per unes polítiques públiques que promoguin una existència materialment digna al conjunt de la població.

Reclamar acollir indiscriminadament mentre no es tenen els mecanismes legislatius, ni els recursos per fer-ho, és tan hipòcrita com la solidaritat momentània

4. L’incendi de la nau de Badalona ha fet sortir de nou a la llum la qüestió de la immigració irregular i les condicions de vida en les quals viuen persones que tothom sap que existeixen però que són invisibles per als benestants fins que no passa una desgràcia. En el cas de Badalona, les dosis de demagògia són tan elevades, que resulten tan enervants com les llàgrimes televisives de les nenes refugiades. Quan fou mort el combregaren, ja se sap, però les lamentacions són llàgrimes de cocodril. L’esperit caritatiu que anima a qui proclama —inclús des de les institucions— que està disposat a acollir tothom que aconsegueixi arribar a sòl europeu, després no es tradueixen en res, en cap dret real. Les consignes no fan sortir de la misèria els immigrants que, com els de Badalona, s’instal·len ens naus o edificis abandonats que no tenen les mínimes condicions d’habitabilitat i higiene. El benestar comença quan s’assegura la dignitat de les persones i no pas amb llagrimetes per commoure consciències.

5. Sovint es dona la paradoxa que qui se sent interpel·lat per l’anunci de Save of Children és rematadament intolerant amb la immigració. És més fàcil donar uns calerons que “suportar” els immigrants al costat de casa o deambulant pels carrers. Acollir o no acollir immigrants, tancar o no les fronteres són els grans dilemes de les societats opulentes, que elles mateixes ja conviuen amb la pobresa extrema generada pel desenvolupament econòmic desigual propi del capitalisme. Una política que pretengui ser realment liberal, només ho serà si és capaç de bastir polítiques públiques que evitin el naufragi vital d’una part de la població. La millor inversió en una societat dinàmica i oberta, que és la filosofia que fonamenta el liberalisme progressista, és sempre la que inverteix en polítiques de benestar i no diu mentides. Reclamar acollir indiscriminadament mentre no es tenen els mecanismes legislatius, ni els recursos per fer-ho, és tan hipòcrita com la solidaritat momentània provocada per “una sobredosi de realisme atroç”, com va escriure Mònica Planas en comentar l’anunci de la Zahara.

6. La pandèmia ha provocat un caos social terrible. Parlem del nombre de morts a les residències, i ens escandalitzem per la major incidència de la Covid entre els afroamericans, però no sabem quants morts hi ha hagut entre immigrants sense targeta sanitària o entre els molts pobres que cada vegada més omplen tots els racons imaginables de les grans ciutats catalanes. Són els invisibles, dels quals només tenim imatges impactants quan les flames cremen els refugis indignes de la pobresa i la immigració. Hi hem après a conviure, a Badalona o al 22@, però cap polític aporta una solució, ni els que sempre diuen que tenen una resposta per tot. La majoria són incapaços de confessar que per abordar una qüestió tan important com aquesta, Catalunya no disposa ni d’una organització política que li permeti regular els fluxos migratoris ni dels recursos econòmics per anar més enllà de la caritat. No cal ser independentista per veure-ho. És clar que els governants actuals també podrien fer-ho millor amb el que tenen si fossin més bons gestors i tinguessin un sentit polític més perspicaç i agut.

Mitjà per la República Valenciana