Arxiu de la categoria: Article de Víctor Baeta

Víctor Baeta (RV/PVE) per la Pàtria valenciana i retreu als seus ‘benvolguts’ presidents veïns catalans Torra i Puigdemont la utilització del terme «Països Catalans»

Víctor Baeta (BLOC, en aquells moments), exhibint amb orgull la bandera que duia el patriota valencià Albert Marín (ENV), mentre ell, en la seua cadira de rodes, llegia un manifest, en el monument als Maulets de l’avinguda de l’Antic Regne de València, un 29 de juny del 2007, fatídica data que recorda com eixe dia en 1707 els valencians varen ser esborrats del mapa polític d’Europa.

Víctor Baeta de RV/PVE, en un fòrum català on es debatia la conveniència o no, del terme «Països Catalans» ha tingut la següent intervenció:

“Barregeu identitat i política i així mai ens podrem entendre.
Dos germans tenen la mateixa identitat i cadascú ser molt gelós de la seua sobirania individual.
Dos pobles poden tenir la mateixa identitat o pareguda i això no obliga a ser un sol poble políticament.
I si es tracta de lluitar contra un enemic comú, no hauria d’haver cap problema en mantenir aliances entre ells.
Per anar units no cal la unificació.
(…)
Però això sols ho entén aquell que ho pateix.
Aquell que ho viu.
Fins que no vaig anar a viure a València no ho entenia.
Però la terra fa l’esser, ho tinc comprovat.
I jo, català de naixement i de pares, si voleu d’identitat catalana, vos dic que a mi el País Valencià m’ha fet valencià.
Jo, al País Valencià, sóc valencià, no català.
I els meus benvolguts presidents catalans Torra o Puigdemont, pels que m’he manifestat en solidaritat i al seu favor quan l’Estat espanyol els ha perseguit i reprimit, m’ofenen quan ells, POLÍTICS com són i no lingüistes ni antropòlegs, a l’utilitzar el terme Països Catalans ens estan dient que el País Valencià és un país català i que nosaltres els valencians som catalans.
Escoltar això d’ells, en fa mal, em grinyola i no m’agrada.
(…)
Alguns valencians d’este fòrum, valencians de nació (identitat o política?) catalana, em direu que no penseu com jo.
Evident.
Però jo, com a valencià (políticament i per decisió) sí, afirme, que el meu pensament coincideix amb allò que pensen la majoria dels valencians: que els valencians som valencians i no som catalans.
Pensament que coincideix, fil per randa, amb el pensament de la majoria dels catalans, quan ells tenen clar que són catalans i no són valencians.
Valencians i catalans, catalans i valencians, ho tenen clar.
Valencians i catalans, cosins germans, però no més enllà.
(…)
Per als valencians NO espanyols, aquells que no volem estar adscrits a l’Estat espanyol, com és el meu cas, se’ns presenten, al País Valencià, dos alternatives: o se és patriota valencià o se és patriota català.
Jo trie ser patriota valencià.
Jo, perquè els valencians deixen de ser espanyols, els oferisc, com alternativa, la Pàtria valenciana.
L’acceptaran o no,  però m’escoltaran.
No els puc oferir la Pàtria catalana, com em demaneu els valencians de Nació catalana.
Em tindrien per un extraterrestre.
Ni tan sols m’escoltarien.
Seria una absurditat.
(…)
Al País Valencià, si ens volem despenjar d’Espanya, hem de reivindicar la Pàtria valenciana.
Tots els valencians, defensen la identitat que defensen, per a deixar de ser políticament espanyols ens hem d’unir i, tots a una veu, defensar i lluitar per la Pàtria valenciana, lliure i sobirana.
(…)
No veig una altra eixida independentista amb trellat.”

NOTÍCIA RELACIONADA
-Intervenció de Víctor Baeta el 29 de juny de 2007 en l’acte d’homenatge als Maulets. Darrera intervenció com a membre del BLOC: La paella valenciana, mai madrilenya

La revifada dels Països Catalans i l’esmortiment de l’independentisme per Víctor Baeta i Subias, des de València.

La revifada dels Països Catalans i l’esmortiment de l’independentisme
per Víctor Baeta i Subias, des de València el 03/12/2020.

La raó de la revifada ve per l’esmortiment.
Anys d’observació i seguiment -sobre tot en els darrers anys i coincidint amb el procés independentista a Catalunya- sobre la publicitat del terme críptic, intangible i polisèmic de Països Catalans que, com l’existència de Déu, sols és comprés i afirmat pels seus fidels, al temps que són demonitzats els heretges que no combreguen amb la seua existència material, m’han portat, com a independentista català (afiliat a JxC) i independentista valencià (afiliat a RV/PVE), a formular la següent hipòtesi/teoria, que ens pot il·lustrar del perquè d’aquesta revifada d’aquests dies, on polítics catalans independentistes per la República Catalana, es presten a ser promotors culturals de mapes i llibres essencialistes que prediquen una nació imaginada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, aliena a la Nació catalana i també a la Nació valenciana. Aquesta seria la hipòtesi:

Si mesurem l’acostament a la República Catalana o lluita per la independència de Catalunya com la variable X, i la publicitat o reivindicació del terme Països Catalans, com la variable Y, plantege la hipòtesi que eixes dues variables estan en proporció inversa, X·Y=K. És a dir, quan la variable ‘X’ disminueix, quan la lluita per la independència de Catalunya té problemes i objectivament disminueix per diverses raons i es té la percepció -real o imaginada- que ens allunyem d’assolir la República Catalana o l’Estat català, llavors l’altra variable ‘Y’, la que mesura la publicitat o reivindicació dels Països Catalans o, de la pratiana i fusteriana, ‘Nació catalana’, sencera i entesa com de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, llavors observem com eixa variable revifa i augmenta. De manera que el producte de les dues variables ha de restar sempre invariable, perquè la constant ‘K’, que la podríem definir com la ‘moral de la tropa’ o el ‘manteniment de la tropa’ o ‘activitat de la tropa’, es mantinga inalterable. La revifada, llavors, de la publicitat d’aquests dies del terme Països Catalans, rauria en la perceptible davallada dels objectius independentistes per part del pragmatisme o cansament d’alguns líders independentistes.

Els Països Catalans -la ‘nació catalana’ pratiana i fusteriana- portats al terreny polític és letal per a la supervivència del català i per a la independència dels territoris català parlants.
Si un mapa lingüístic, i el mapa de Joan Ballester és eminentment lingüístic, se’l vol presentar com a polític i se l’introduïxen o afegissen -paral·lelament- termes polisèmics com el de ‘Nació’, llavors la llengua catalana que es vol defensar es pot veure afectada i involucrada pels avatars polítics que van lligats al poder i a la sobirania dels pobles i dels països. La tesi de Prat de la Riba des de Catalunya i posada al dia per Joan Fuster des del País Valencià -que sempre apareix en les revifades de torn- que manté que una LLENGUA (la catalana), dóna lloc a una NACIÓ (la catalana) i aquesta exigeix -si s’escau- un ESTAT (el català), porta com a conseqüència que els valencians hem de ser -som forçosament- nacionalment catalans i ens hem d’unir a la reivindicació de l’Estat català per a integrar-nos, en ser assolit, a ell.

Abans d’analitzar el perill que aquests plantejaments afecten -paradoxalment- a la unitat de la llengua catalana i a la desespanyolització dels valencians, vull destacar com Antoni Rovira i Virgili (RV), va eixir al pas d’aquestes teories de Prat de la Riba (PR) i les va combatre.

Entre el 10 d’abril i el 19 de juny de 1912, RV, escrivia sis articles en la Revista de Catalunya en els quals procedia a una revisió dels fonaments científics i doctrinals del nacionalisme català i que tenien en PR el seu màxim exponent. En el primer, d’aquests sis articles, plantejava:
“Creiem arribada l’ocasió de revisar els fonaments científics del nostre moviment patriòtic, de procedir a la renovació doctrinal del Nacionalisme. En nom d’aquest, corren encara per aquí una pila de monedes falses, de teories ja arraconades per l’estudi dels fets nacionals i socials. I és necessari retirar-les de la circulació. El sentit arcaic que un temps havia tingut el catalanisme, en ésser esbandit venturosament de l’actuació política, s’ha refugiat en el cos de doctrina nacionalista, arca rònega, feixuga i tancada, que cal espanyar i orejar.”

Anys després Rovira i Virgili poliria en La Publicitat (01-08-1923) aquestes afirmacions dient:
“En l’ideari polític de l’autor de La Nacionalitat Catalana (PR) hi ha afirmacions fonamentals que han d’ésser acceptades igualment per tots els patriotes catalans, i d’altres que no sols poden ésser discutides, sinó que avui, davant la dura lliçó dels fets, han d’ésser netament rebutjades.”

I a l’agost del 1928 en La Publicitat RV resumia el sentit de la seua obra així:
“Per una banda, una correcció del federalisme pimargallià i, per una altra banda, una correcció del positivisme biològic de Prat de la Riba.”

Però cal dir que les “correccions” als dos pensadors no eren, per part de RV, equiparables. Mentre que a Pi i Margall la crítica era una constatació de deficiències o mancances, les crítiques a PR afectaven el moll de les tesis pratianes.
Al principi “doctrinal”, el moll de la tesi de PR, del seu “nacionalisme integral”, que diu: “a cada nació un Estat”, RV l’analitza en el primer dels seus articles (Revista de Catalunya, 10.4.1912) i escriu:
“Segons el nacionalisme d’en Prat, s’ha d’unir tot allò que és una mateixa nacionalitat i s’ha de separar federant-ho o no després, tot allò que forma nacionalitats diverses. Aquest és el criteri. El mal està que la seva estricta aplicació és impossible. La realitat, en nombrosos casos, s’hi revoltaria. […] La fórmula “a cada nació un Estat”, tan simple i lògica teòricament, ens duria en la pràctica a solucions desgavellades o inadmissibles […] Fixem-nos, en primer lloc, que per a tot intent de reconstitució de les nacions que respongui a un criteri d’autonomia cal comptar amb els sentiments, amb l’estat d’esperit, amb la voluntat dels pobles. L’essencial és que desaparegui l’opressió de l’unitarisme, el règim de dominadors i dominats. L’aplegament dels agrupaments humans en tants Estats independents o autònoms com nacionalitats hi hagi és ja un altre aspecte del problema; no és essencial, no porta pressa. Barrejar les dues qüestions equival a complicar-les i dificultar-les greument. Perquè es pot donar el cas —i ineludiblement es donaria— que algunes parts de la nacionalitat natural, per raons múltiples i variades no s’avinguessin a confondre’s en el conjunt de l’Estat únic nacional i volguessin formar un Estat a part, ja sigui amb autonomia federal, ja amb completa independència
[…]
El criteri pannacionalista no podria triomfar en la pau de la llibertat, sinó que exigiria l’ús dels procediments de coacció i de força emprats pels conqueridors. En nom del nacionalisme, els exèrcits del Kàiser haurien d’envair els cantons suïssos del nord i les terres germàniques d’Àustria […]”

RV, que considerava aquesta fórmula “impracticable”, ens en proposa una altra que entenia com a “menys categòrica, menys precisa, menys rotunda” que la de PR però “molt més pràctica, molt més humana i molt més liberal”, la que ell anomenà “nacionalisme federatiu”.

En el seu quart article, RV hi deia:
“Cada nacionalitat, o cada fragment distint d’una nacionalitat, o cada poble amb voluntat d’ésser lliure (sigui o no sigui una nacionalitat perfectament classificada com a tal), té el dret a constituir un Estat, podent aplegar-se amb altres en la forma que li plagi o que convingui a cada cas.”

RV, en constatar la inviabilitat d’aplicar el “nacionalisme integral” de “a cada nació un Estat”, esbrinava l’error teòric que hi havia darrere d’aquesta proposta. Per a RV no era un altre que el concepte de “nació natural” de PR.
“L’error de molts nacionalistes —deia RV en el segon del seus articles—està en creure, com repetidament afirmen, que la naturalesa ja ens dóna fetes les nacionalitats. Error formidable! […] no s’ha de creure que la naturalesa produeixi nacionalitats a la manera com donen flors les plantes. […] la majoria de les vegades els elements naturals no coincideixen, no porten a una solució única, indiscutible.”

I en el capítol VIII: “Els elements naturals i la voluntat”, del llibre El principi de les nacionalitats 1932, RV diu:
“[…] durant el segle XIX [i fins al XXI afegim nosaltres] ha predominat en certs moviments nacionalistes i en les doctrines que els han sostingut la teoria dita de les nacionalitats naturals. Segons aquesta teoria, la nacionalitat l’ha feta Déu o la natura; no cal sinó reconèixer-la i atorgar-li els drets que li pertoquen. Els elements naturals són els únics presos en compte. Formulada així, la teoria de les nacionalitats és falsa. No resisteix el més lleu debat. […]
L’error neix de creure que la natura ja ens dóna fetes les nacionalitats […]
Precisament aquells qui volen basar llurs teories en la realitat natural són els qui demostren un més gros desconeixement d’aquesta realitat […]”

Però, on Rovira i Virgili se’ns apareix definitivament com el teòric del catalanisme en defensa de la voluntat popular en la construcció de la nació, és quan en el seu article cinqué a la Revista de Catalunya (22-05-1912) comença dient:
“Convé remarcar una importantíssima conseqüència de l’anteriorment exposat. És evident que el nacionalisme doctrinari, en vincular el dret de tenir Estat propi, o llibertat autonòmica, en les nacionalitats naturals, l’ha de negar lògicament als grups que no constitueixen una nacionalitat natural, i per tant, a les regions, a les veritables regions, o sigui a les varietats regionals d’una nacionalitat. Així tenim que aquest nacionalisme és contrari a la plena autonomia de les regions: tot al més, permet a aquestes una més o menys ampla descentralització administrativa. Aquest nacionalisme —oh paradoxa!— és unitari [i “centralista” afegiriem]. Sols una terminologia equívoca pot fer compatible el nacionalisme integral i el regionalisme autonomista.”

Caldria recordar al respecte que Prat de la Riba, per bé que rebutgés el qualificatiu de federalista, propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics sota un règim que –fidel a la consigna de la Lliga respecte a l’accidentalitat de les formes de govern– tant podia ésser monàrquic com republicà. Fins i tot es pronuncià a favor d’un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l’entesa de tots els pobles compresos “entre Lisboa i el Roine”). [Tret de GEC]. I quan PR, en La Nacionalitat Catalana, hi escriu:
“Principi elemental de tota classificació és unir el semblant, separar el diferent, i quan hi ha diferents gradacions de semblances i de diferències han de correspondre-hi gradacions de classificació […]”

RV li respon en la Revista de Catalunya el 22.5.1912:
“[…] Als pobles no pot imposar-se’ls divisions i classificacions, per científiques que siguin. La voluntat popular i la força de determinades circumstàncies socials, demana un ample marge de llibertat i d’arbitri en l’aplicació de les teories.
Per a delimitar, mitjançant els criteris naturals, les quatre nacionalitats ibèriques susdites tindríem una feina àrdua i nous problemes es plantejarien. Però la dificultat més forta la trobaríem de la voluntat humana. València, Mallorca són Catalunya, jo també ho crec. Més si haguéssim de crear l’Estat català, de segur que, per ara i tant, ni València ni Mallorca voldrien ésser-hi; demanarien cada una formar un Estat particular. I no hi hauria més remei que avenir-s’hi. Al cap i a l’últim, per a formar part veritablement d’una nacionalitat, no hi ha prou amb ésser-ne; cal sentir-se’n, i que el sentiment de la nacionalitat engendri el voler o el consentiment de formar-ne part; els mallorquins i els valencians, sobretot per la llengua, són catalans; però no se’n senten i no admeten gaire la unitat pancatalana.”

I en 1932, en el Capítol VI: “Elements de la nació”, del llibre El principi de la nacionalitats, reblava el concepte dient:
“Basta que un poble se senti nació perquè ho sigui. Sentint-s’ho, ho és. I, si cal, ho és, àdhuc contra la Història, i contra la raça, i contra les teories, i contra la geografia i tot.”

Doncs bé, una vegada exposats els raonaments de Rovira i Virgili, basats en la Nació com a voluntat de les persones, en resposta als plantejaments de la Nació natural o integral de Prat de la Riba, passe a plantejar les amenaces que la utilització política del terme Països Catalans o ‘Nació catalana, pratiana o fusteriana’, produeix contra la unitat de la llengua i que dificulta l’acció política dels sobiranistes valencians republicans, per desespanyolitzar políticament als valencians i perquè  esdevinguen majoritàriament políticament valencians.
En la mesura que els publicistes dels Països Catalans afirmen allò de ‘la meua llengua és la meua pàtria’; que -en conseqüència- ‘la Nació catalana va de salses a Guardamar, etc.’; que anomenen ‘Principat’ a Catalunya, per reservar el nom de ‘Catalunya’ per a tota la ‘Nació sencera’; que publiciten mapes polítics dels PPCC -no lingüístics- pel fet d’aparéixer Requena, Utiel, el Racó d’Ademús… i que afirmen que la llengua (catalana) defineix la Nació (catalana) i aquesta un Estat (català)… llavors, davant d’aquests missatges, la resposta d’aquells valencians que en absència d’un nacionalisme valencià ferm que plantege i lluite amb claredat per la sobirania política dels valencians, s’advoquen al desficaci de fer seus els plantejaments essencialistes pratians i en conseqüència s’inventen una llengua (la valenciana secessionista) que els puga definir una Nació (la valenciana), susceptible d’esdevindre un Estat (el valencià). No hi ha cap dubte que hi ha agents del nacionalisme espanyol atiant aquest secessionisme, però afirme, amb total convicció, que també hi ha agents espanyols -políticament espanyols- lligats a l’esquerra espanyola valenciana, que promouen el fusterianisme al País Valencià per impedir que el valencianisme polític puga per si sols traspassar la barrera del 5% per entrar a les Corts valencianes. Un valencianisme polític que esdevindria sobiranista i aliat de del sobiranisme català.
Nosaltres sobiranistes valencians republicans, com deia Rovira i Virgili contestant a Prat de la Riba, els diem: l’afirmació una llengua, una nació (antropològica, no política) un estat, a vegades es possible però a vegades no.
Els diem… no cal que ens inventem una llengua per a ser políticament valencians i reivindicar l’Estat valencià.
Però difícilment ens poden escoltar quan allò que sí escolten amb potents altaveus (amb el vist-i-plau de l’esquerra i dreta espanyola per a repartir-se les clienteles i vore els valencians enfrontats i dividits) els 9 d’octubre i els 25 d’abril és com la gent d’ERC, de l’EI i republicans esquerrans espanyols (1), criden en les manifestacions allò de ‘País Valencià, Països Catalans’ o allò de ‘Volem, volem … Països Catalans’…
Manifestacions que el PSOE, EUPV, Podemos i el republicanisme espanyol fan costat, perquè l’esquerra espanyola sap que aquestes expressions són les que fan que el valencianisme polític no puga alçar el cap en la vida. Que és el seu objectiu perquè el País Valencià reste per sempre políticament espanyol.

(1) Estos venent la martingala que en ‘una altra Espanya possible’ els PPCC seran reconeguts, com autonomia o Estat federal… dins d’Espanya, bien sûr. Reconeixent les ‘nacions’ però sense trencar l’Estat imperial. Vaja! com l’Imperi Austrohongarès o l’antiga URSS.

Víctor Baeta i Subias, independentista per la República Catalana i per la República Valenciana. Benimaclet- València, 4 de desembre del 2020.

NOTÍCIA RELACIONADA
La Nació dels valencians. Comunicat de RV/PVE

‘La nit dels morts vivents’ o L’Estat d’alarma contra Catalunya, la felicitació de VOX i l’espontani aplaudiment, en tota Espanya, d’ahir nit. Article de Víctor Baeta.

El camioner afroamericà, Ben (Duane Jones), protegeix a Bàrbara (Judith O’Dea) bloqueja portes i finestres amb taules de fusta mentre nombrosos morts, tornats a la vida, es dirigeixen cap a la casa. La paradoxa del final és que, una vegada que Ben ha superat els zombis, són les forces armades desplegades pel sheriff, qui el mata.

‘La nit dels morts vivents’ o L’Estat d’alarma contra Catalunya, la felicitació de VOX i l’espontani aplaudiment, en tota Espanya, d’ahir nit.
Escoltar ahir a un zombi Sánchez, que semblava sorgit directament del film la Night of the Living Dead, llegint amb dificultat el discurs escrit en la pantalla i al que sols van permetre fer -al zombi-  preguntes filtrades de les que ja tenia escrita la resposta, ens va suposar l’aparició definitiva de l’espanyol neofranquista que mai ha deixat de ser-ho. Com deia Albert Rivera i qualsevol de tots ells, des del Govern d’esquerres ja sols veuen -com el dimitit ja veia adés- per tota la pell de brau, espanyols. Només veuen espanyols. El virus els ha vingut al rescat per a poder unificar-nos i per a doblegar a les províncies (terme romà que significa terra conquerida) revoltades, com és el cas de Catalunya a la que se li vol impedir alçar el vol per totes les formes possibles.  En definitiva l’al·locució monocord d’ahir, en el millor estil d’un mort vivent franquista, va ser un acte pro unitat d’Espanya. Viva España! Arriba España!

No és d’estranyar que VOX felicités als esquerrans espanyols. El discurs va ser tan patriòticament espanyol que se’ls faria el cul gasosa en escoltar-lo. Si la ultra-dreta, la dreta i les esquerres, totes elles espanyoles, tanquen files entorn al regim del 78 i porten la mateixa unitat d’acció, contra els no-espanyols, és que definitivament no tenen cap proposta de convivència. Com deia la inscripció que Dante va llegir en entrar a l’infern Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate (“Abandonar tota esperança, els que ací entreu “) de la mateixa manera oblideu qualsevol esperança d’un diàleg amb estos. Impossible. D’aquest infern espanyol i dels espanyols no se pot esperar res de res i no hi ha més camí que la destrucció, mitjançant la superació del seu katejon  particular (allò que reté a l’Anticrist és l’Imperi romà per a Agustí de Nipona), en el nostre cas del ja terminal, però encara viu, Imperi espanyol. Liquidat  l’Imperi, s’haurà acabat Espanya.

Terminal i decrèpit, el seu Imperi, però encara viu i en capacitat d’entabanar.  L’acte unionista del zombi Sánchez, va voler ser concatenat amb una acció, disfressada de solidària en acabar la compareixença televisiva del zombi. Aprofitant que abans d’ahir els italians van sortir a les finestres a cantar l’himne d’Itàlia i que a la Xina els actes d’exaltació patriòtica per guanyar el virus estan a l’ordre del dia, des de les ‘oficines’ governamentals es va llançar per les xarxes socials -que les televisions espanyoles es van afanyar en publicitar- , que calia fer “un homenatge als sanitaris” i -oh, sorpresa!- en el mateix moment que el zombi terminés la seua compareixença televisiva. Com a prova de la manipulació l’entusiasme amb què ho publicaven a les televisions espanyoles. Ha estat un acte disfressat de ‘solidari’ per promoure la unitat espanyola, i cal reconèixer que juguen molt bé amb la bona fe de la gent. Enredar ho fan bé, i a la que bades una mica ja te l’han colat els serveis de propaganda espanyols. I per ací, si una cosa fem, és badar. A Itàlia han cantat l’himne, i aquí ens han colat el gol d’aplaudir en acabar de parlar el zombi. Per un desconeixedor de la ‘espontània iniciativa a favor dels sanitaris’  qualsevol que escoltara els aplaudiments els relacionava amb el zombi que acabaven d’escoltar. Descoberta o no la manipulació, ja tenen la foto, una vegada més, tots els espanyols units, tant els de Barcelona com els de Madrid, passant per València i Albacete.

Víctor Baeta de RV/PVE
València, 15 març 2020.