Arxiu de la categoria: Article

El ‘front valencià’ l’hem d’obrir els valencians sense cap “interpel·lació”. Article de Josep Gomis

El ‘front valencià’ l’hem d’obrir els valencians sense cap “interpel·lació”.
article de Josep Gomis

L’article de Josep Barbera (JB), president de la Federació valenciana d’ERC/ER/E  ‘Obrir el front valencià’, publicat al digital català ELNACIONAL.CAT mereixen unes reflexions.
El primer que ens hauríem de preguntar, per esbrinar allò que JB ens està proposant, és saber quina proposta política té el seu partit per al País Valencià. Si ens atenem als seus estatuts l’article 2 diu:
Article 2. Objectiu Esquerra Republicana té com a objectiu la unitat territorial i la independència de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i l’assoliment d’una societat més justa i solidària, sense desigualtats entre les persones i els territoris. (…).
Entenem doncs que de la mateixa manera que per a Ximo Puig, Isabel Bonig i Mónica Oltra, els valencians formem part de llur Nació espanyola, per a JB, els valencians formem part de la seua Nació catalana. Puig, Bonig, Oltra i Barberà, són polítics i en conseqüència el concepte de ‘nació’, entenem, ha de ser polític i es concreta en l’existència i defensa d’un Estat espanyol -realment existent- per als primers i català -en construcció, ampliant les quatre províncies- per a JB. Cap problema. Com ell diu ‘tot legítim’.
Aclarit llavors l’objectiu polític de JB i del seu partit, on rau el motiu del seu article?
Ho direm ras i curt.
Al nostre entendre advoca implícitament perquè la direcció d’ERC/ER/E a Barcelona, després dels reiterats fracassos electorals d’ERPV, no se’ls passe pel cap tancar la Federació valenciana.
Ni més ni menys. La ‘República Catalana’, hauríem de dir també ‘estricta’, en el seu trànsit per a esdevindre ‘completa’, ha de tenir passat el Sénia, els seus defensors homologats i en nòmina. Ha de mantenir contra vent i marees a ERPV, per l’interès dels valencians de nació catalana, però també i sobre tot per als d’allà dalt, per a no entrar en conflicte -ERC- amb els pre-polítics de l’EI, també defensors de la ‘nació sencera’.
Puig, Bonig, Oltra i Barberà, cadascú en la seua vessant, són sucursalistes. Representen a la gran majoria de valencians que els hi dona vertigen anar a soles per el món. Amb els espanyols o amb els catalans, però mai a soles com a valencians.
Amb tot l’article de JB, malgrat la seua motivació implícita, té una consideració que cal destacar i que cal donar suport. Des del sobiranisme valencià republicà cal donar suport als republicans catalans i al seu objectiu d’assolir la República Catalana. Obrir un front republicà al País Valencià, que una vegada més els fusterians no concreten,  a hores d’ara és,  si no es concreta, obrir-lo espanyol o com JB insinua comprometent als catalans a traspassar les seues quatre províncies -“interpel·lant” diu JB els catalans als valencians de Nació catalana dispersos en altres opcions electorals-, és a dir obrir un ‘front català’ al País Valencià, un veritable aprofundiment del suïcidi polític.
La millor defensa de la República Catalana, passat el Sénia, és reivindicar i fer possible la República Valenciana. La prova del cotó, que distingís a un sobiranista/independentista valencià republicà d’un sucursalista, és reivindicar, al costat i sent solidari amb la República Catalana, la República Valenciana.
El ‘front valencià’ l’hem d’obrir els republicans valencians sense cap interpel·lació de ningú. Prou problemes ja tenen els republicans catalans com per a afegir-ne més, com per a demanar-los que es fiquen en el vesper valencià. Allò que més ens agrairan els republicans catalans és que els valencians els obrim un front republicà solidari amb ells, però veritablement valencià. Que lluitem per la República Valenciana, lliure i sobirana. Això sí serà obrir un veritable ‘front valencià’.
Josep Gomis, membre de l’Executiva de RV/PVE (República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu)
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 17 de juliol de 2019

Entre el “mori el Borbó” i l’ordre establert per Jaume Renyer

Els posicionaments d’ERC en relació al trentè aniversari de la Carta Magna espanyola han oscil·lat entre Joan Tardà i el seu crit de “mori el Borbó” i l’informe sobre la legitimitat democràtica de la Constitució del 1978 elaborat per la Fundació Irla.

Joan Tardà va cloure el seu abrandat parlament en un acte de les JERC contra la Constitució espanyola amb l’històric crit de lluita de la Guerra de Successió. Fou, el seu, un gest políticament legítim i inhabitual en discurs oficial de l’Esquerra actual perfectament homologable dins del llenguatge característic de la classe política autonòmica. La reacció de la “brunete mediatica” el portà a emular la conducta seguida per Carod (després de l’entrevista amb ETA), Puigcercós (amb la bandera espanyola) i Benach (amb els complements del cotxe oficial), és a dir, rectificar conductes no pas fruit de l’autocrítica voluntària sinó de la pressió externa. Feta aquesta reflexió, Joan Tardà és un patriota i un diputat honest que mereix la solidaritat dels companys davant les anunciades actuacions de la fiscalia espanyola.

L’altre pronunciament d’ERC és un document -conegut la vigília de la festa constitucional elaborat per la Fundació Irla (d’autor anònim i que per defecte cal atribuir a Josep Vall, que n’és el director)- sobre la legitimitat de la Constitució del 1978. Consta de dues estadístiques, una sobre el percentatge de població actual que no va poder votar en el referèndum constitucional d’ara fa trenta anys, i l’altra sobre la predisposició a una reforma constitucional entre la ciutadania. Unes dades i les altres estan enllaçades per frases més pròpies d’un power-point que d’un document políticament argumentat i tot plegat conclou amb un paràgraf del punt 24 de la Declaració de Principis de la Internacional Socialista, de l’any 1989, referit al dret d’autodeterminació dels pobles.

En conjunt és un document inconsistent, jurídicament i políticament, que no està a l’alçada de la temàtica que pretèn abordar, i més quan empra l’argument del temps transcorregut per deslegitimar la validesa del text constitucional (com si allò procedent fos revalidar periòdicament les lleis vigents). L’any 1978 la direcció d’ERC fonamentà el rebuig a la Constitució en el no reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles, trenta anys després aquesta raó queda desdibuixada en un context en el qual hom sembla estar a l’espera d’un gest governamental en pro de l’Espanya plural per acollir-se a una eventual reforma constitucional. Joan Ridao, que va presentar l’informe, va desaprofitar l’ocasió de concretar allò que anunciava en el seu llibre “El Pla B: l’estratègia cap a la sobirania” (Editorial Mina, Barcelona, 2007), és a dir, quin pla B i quina estratègia ha de seguir ERC, un cop declarat esgotat el procés autonòmic.

El proppassat dia 4, la direcció d’ERC va convocar un acte polític amb el títol “Estem construïnt un estat propi. Disculpin les molèsties”. A banda d’un lema tan agosarat, res es va aclarir sobre la posició que adoptarà el Partit davant el desenllaç del finançament de la Generalitat i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. En tot cas, hauría de ser una resposta congruent amb les resolucions del congrés del juny i amb els bons propòsits que inspiren la convocatòria d’actes com l’esmentat, i si pot ésser, doni consistència jurídica i política a un projecte nacional que va més enllà del “mori el Borbó” i de l’informe sobre la Fundació Irla.

Víctor Baeta: “Las falacias actuales de EL PAÍS que Aranguren desmontó ya en 1978”

Las falacias actuales de EL PAÍS que Aranguren desmontó ya en 1978

per Víctor Baeta

En la editorial del domingo 4/11/ 2018 Regímenes de libertades, EL PAÍS pretende hacernos pasar gato por liebre. Nos refriega por la cara y sin atisbo de vergüenza que:

“la voluntad popular expresada en el referéndum por el que, en 1978, los ciudadanos ratificaron mayoritariamente el texto elaborado por una comisión de partidos con representación parlamentaria, y aprobado por una Asamblea Constituyente elegida dos años antes.”

Que desfachatez tildar de ‘Asamblea Constituyente’ la convocatòria neofranquista (de la ley a la ley) y los resultados electorales del 15 de junio de 1977.

La Monarquia restaurada por Franco y la Constitución de 1978, que pretende legitimarla, son las instituciones que fundamentan el actual estado de derecho.

La Constitución de 1978 fue un trágala que desmontó en un riguroso artículo el profesor Aranguren [El País 27.V.78] en donde decía: “…para que sea posible, en serio, una Constitución, es menester un proceso constituyente, la eclosión desde abajo, de la democracia y la convocatoria al país por el país a unas cortes constituyentes. Es decir justo lo que no ocurrió al extinguirse el régimen anterior por muerte natural de su fundador y al funcionar con todo rigor el previsto mecanismo de trasmisión del poder supremo”.

Un trágala, a la que se prestaron PCE, PSOE y CDC, que ha podido resistir hasta ahora gracias al llamado consenso entre aquellos que la pactaron y que se ha empezado a agrietar seriamente por el abandono del mismo por parte de los catalanes, ahora acontecidos republicanos.

En 1998 escribia al respecto de la Constitución de 1978.

Desde el mismo sistema se había aceptado que el proceso fue “singular, sui generis y heterodoxo (P.Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978). “Singular” en la medida que no existe una ruptura legal y por la presencia “de los poderes fácticos que han conservado intacto su poder”; “sui generis”, “por la disminución (ausencia diríamos nosotros) del poder constituyente en su calificación de soberano y originario”; y “heterodoxo”, “por no seguir los cánones tradicionales de la dogmática democrática constitucional” es decir por la ausencia de un gobierno provisional encargado de organizar la transición pacífica del régimen anterior al nuevo; la inexistencia de una Asamblea unicameral encargada de redactar la Constitución, la cual fue sustituida por una Ponencia reducida donde faltaban el PSP, todos los grupos vascos y los partidos catalanes republicanos y soberanistas; y, finalmente, por la ausencia de una convocatoria hecha por parte de los “constituyentes” en este sentido.

Pero también desde el sistema, se quería justificar el tràgala al decir que si bien, en origen, faltó un verdadero proceso democrático, este fue adquiriendo esta condición con el llamado consenso y por los objetivos que se marcaron. Lucas Verdú viene a decir: “la irregularidad o heterodoxia del proceso constituyente español puede juzgarse según los resultados a los que llegue (…) La génesis de la inminente Constitución ha sido heterodoxa; sus efectos, si consigue consenso y duración, ortodoxas”. Es decir la fundamentación del trágala del 78 obliga el mantenimiento continuo del consenso por parte del “bloque constitucional” y al mantenimiento de su silencio para hacerla “ortodoxa”.

Pero con todo, aquello más inquietante, todavía hoy, por su condición de auténtico chantaje, paralitzador de iniciativas y auténtica prueba del estado de derecho vigilado y tutelado, en el que vivimos, es el mantenimiento, en el texto constitucional redactado en 1978, del artículo que atribuye a las fuerzas armadas la defensa de la “integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. Artículo que en el año 1998, cuando yo escribía este escrito, todavía se nos presentaba escalofriante después de conocer los puntos de vista del fiscal en jefe Fungairiño sobre los golpes de estado en Chile y Argentina.

Roto el consenso por parte de los republicanos catalanes, la mentira se hace evidente y muchos, como en el cuento del danés Andersen, ven ya que “el rey está desnudo”. Los demócratas de nuevo nos hemos de agrupar para acabar con la larga noche franquista, ahora con apellido borbónico, que paso a paso, se nos aparece, ahora ya, sin maquillajes y para generar los procesos constituyentes republicanos definitivos .

Víctor Baeta de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu

EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS

EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS
• La proliferació d’apostes federals en actors dispars ideològicament no hauria de ser notícia. No hi ha un, sinó molts federalismes
• El propi origen etimològic del terme ho posa de manifest: foedus significa “pacte” en llatí. Sense pacte no hi ha federalisme
• Fins ara totes les propostes de reforma constitucional incorren en el mateix error. Totes diuen ser federals i cap ho és
Per Rubén Pérez Trujillano , 16 d’octubre de 2018 Continua la lectura de EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS

La falsa ruta, la de debò; per Agustí Colomines

L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació

L’escuderia d’opinadors unionistes avui fa el mateix que va fer Ferrando Valls Taberner el 1939. Intenta fer passar per culpables els independentistes, obviant que el govern espanyol —el d’abans i el d’ara— es neguen a negociar una sortida política al conflicte amb la majoria del poble català. L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació. Aquest conflicte no l’han provocat els independentistes, com la Guerra Civil no van començar-la els republicans. El conflicte sorgeix perquè, d’entrada, el TC es va passar per l’arc de triomf el que havia estat votat democràticament pel poble. A Espanya van ser pocs els que van escandalitzar-se. Al contrari. La xenofòbia anticatalana és un dels exercicis predilectes de la majoria d’espanyols. És increïble però és així. I la xenofòbia és estimulada tant per gent de dreta com d’esquerra, no ens enganyem. El més sorprenent és que davant d’aquests atacs el que es reclami, en el millor dels casos, sigui paciència i, en el pitjor, que s’afirmi sense ruboritzar-se que els culpables de tanta maldat són els catalans independentistes. La xenofòbia anticatalana és anterior a l’anticatalanisme, malgrat els esforços dels catalans del segle XIX i XX per participar en la construcció de l’Estat nació espanyol. La setmana passada vam poder constatar fins a quin punt encara cueja aquest catalanisme baix en calories que es postra davant el poder sense obtenir res a canvi.

L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit

A l’Espanya actual els criteris de la dreta extrema es van imposant a poc a poc arreu. Fins i tot a Catalunya. I, segons aquesta gent, els conflicte actual no té solució perquè Carles Puigdemont i els intransigents de la Crida Nacional no baixen del burro. Per això l’unionisme es dedica a exaltar ERC i Oriol Junqueras, perquè hi detecta signes de debilitat. Sovint la presó serveix per provocar aquest efecte. La repressió i la guerra segueixen la mateixa lògica. Aquesta és la raó per la qual Oriol Junqueras continua tancat. Segrestar la voluntat d’un pres, doblegar-la, és l’objectiu de tot empresonament. Per això és tan important solidaritzar-se amb els presos, però per això mateix els presos no poden pretendre dirigir la política catalana. L’exili, malgrat els inconvenients, dona més llibertat. Però tornem al catalanisme baix en calories, que és el motiu de l’article.

Una altra de les tesis dels defensors que el sobiranisme ha estat el que ha provocat el conflicte és que les mobilitzacions independentistes són en l’origen de les mobilitzacions espanyolistes. L’espanyolisme a Catalunya existeix des de fa anys i panys. Si no fos així no tindríem un nom per designar-lo: lerrouxisme; i els lerrouxistes no haurien disposat de la majoria absoluta a l’Ajuntament de Barcelona entre 1909 i 1911, i  no haurien esdevingut la primera minoria municipal, amb Manuel Morales Pareja com a alcalde i el populista Emiliano Iglesias ocupant la primera tinença d’alcaldia, durant el període 1918-20. El Partit Republicà Radical va ser fundat per Alejandro Lerroux el 1908 en escindir-se de la Unió Republicana de Nicolás Salmerón. El motiu de l’escissió era que els lerrouxistes s’oposaven al catalanisme light del partit de Salmerón. Una altra falsa ruta, atès que el catalanisme de l’expresident de la Primera República era més tebi, per entendre’ns, que el de Carles Campuzano i Jordi Xuclà. L’espanyolisme no en té mai prou amb les mostres públiques de constricció. No està interessat en les rebaixes, vol la liquidació de l’estoc sencer.

L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit. El motiu de l’exacerbació espanyolista de Celestino Corbacho, per exemple, no és culpa del pujolisme, encara que l’exministre segueixi obsedit, com molts socialistes de la vella guàrdia, amb Pujol. L’espanyolisme de molts militants del PSC és marca de la casa, com ja va descriure fa molts anys Jaume Lorés, el cunyat de Pasqual Maragall. Culpabilitzar els defensors d’una determinada idea política i estendre sobre ells una sospita general de subversius, violents, intransigents o totalitaris és pur maccarthisme. Les acusacions del senador Joseph McCarthy contra els comunistes, reals o suposats, nord-americans equival a l’intent unionista d’ara de convertir l’independentisme català en el culpable del naufragi de la democràcia espanyola. Aquesta sí que és la falsa ruta.

Mitjà per la República Valenciana