Arxiu de la categoria: contra el 78/39

Els sindicats i les patronals del 78, s’uneixen… article d’Agustí Colomines

QUERELLES POLÍTIQUES (versión en castellano)

per Agustí Colomines

1. La patronal de la petita i mitjana empresa Pimec, que és, juntament amb Foment del Treball Nacional, la principal organització empresarial de Catalunya, ha decidit querellar-se contra Joan Canadell, president del Consell de Cambres i de la Cambra de Comerç de Barcelona. Canadell va gosar denunciar, sense esmentar Pimec, que hi ha patronals que fa 25 anys que no elegeixen president i que s’escull a dit. Josep González es va sentir al·ludit perquè, efectivament, és president de Pimec des del 1997, quan l’antiga patronal del Baix Llobregat, Sefes, que ell també presidia, es va fusionar amb Pimec. Hi ha dirigents patronals i sindicals que s’enganxen a les cadires amb pega. Un vell costum del règim del 78.

  1. Està clar que les organitzacions patronals i sindicals estan nervioses davant la tramitació de la llei de cambres que obre la porta al finançament públic i la representativitat institucional a les entitats camerals. És una proposta de Junts i Esquerra, mitjançant el tràmit de lectura única i urgent. El projecte de llei ha unit Foment del Treball, Pimec, UGT i CCOO de Catalunya per oposar-s’hi. Les patronals i els sindicats del règim del 78 van remetre una carta als grups parlamentaris en la qual exigien que no es tramités la iniciativa i de moment ja han trobat el suport del PSC, que aquest cap de setmana ha anunciat que el portarà al Consell de Garanties Estatutàries. Això ha provocat que ERC ara dubti, per pur seguidisme dels socialistes, i perquè els republicans —com els antics convergents— no han apostat mai de veritat pels sindicats independentistes de classe. Patronal i sindicats no volen compartir el finançament públic de què gaudeixen per llei amb les cambres, que tanmateix representen 500.000 empresaris i autònoms que sí que tenen l’opció de votar candidatures obertes i realment competitives. Estan en joc “les competències dels que fins ara som els agents socials”, ha manifestat González sense embuts.

  2. Aquest és el pinyol de la polèmica i el rerefons de la querella. Xavier Coronas, secretari general de la Cambra, ha recordat fa poc que la representativitat de les cambres és diferent, de manera que, “a tot el món, el que defineix una cambra de comerç és la defensa dels interessos generals. En canvi, les patronals defensen els d’una part”. Josep González i els altres implicats no ho veuen així, és clar, i es queixen de l’intrusisme d’un Canadell que ja va fer saltar la banca en les eleccions a la Cambra del maig del 2019 en derrotar els candidats de l’establishment, Carles Tusquets i Ramon Masià, amb un programa renovador i independentista. Potser tot s’entén millor si hom recorda que llavors Josep González era vicepresident segon de la Cambra que presidia Miquel Valls i formava part de l’entorn convergent, simplement perquè era el partit governant, i, des dels negocis alertava que el “seu mal no vol soroll”.

  3. Si fos un treballador normal, Josep González faria deu anys que estaria jubilat. Ha estat més conegut com a dirigent patronal que no pas com a empresari. Avui dia presideix una entitat —una més— públic-privada, Pallarsactiu SA, “que té com a objectiu influir, promocionar i desenvolupar els interessos econòmics del Pallars Jussà i Sobirà”. I tanmateix, la Pimec de González va boicotejar —com també va fer Foment— la trobada sobre el dèficit en infraestructures que va convocar la Cambra i que va comptar amb la presència del Racc, FemCat, el Col·legi d’Economistes, d’Enginyers i de Camins i el Consell de Cambres. La guerra entre els vells empresaris del subsistema autonòmic del règim del 78 i l’empresariat sobiranista és total. Canadell subverteix cada dia un món acostumat a manar arreu.

  4. Josep González també presideix la Fundació Pimec, creada el 2007, la missió de la qual es confon amb els propis de l’organització general, si bé té una personalitat jurídica pròpia. El que sorprèn més és que fa cosa d’un parell d’anys Pimec transferís els seus actius a la Fundació no se sap ben bé per quin motiu. ¿És que González vol perpetuar el seu control de l’organització patronal un cop sigui substituït per Antoni Cañete, actual secretari general de Pimec, a qui ja ha ungit com el seu hereu?. Segons explicava Àlex Font Manté l’estiu passat, González ho té tot lligat i ben lligat, incloent-hi la reforma dels estatuts de l’entitat per assegurar un salari a Cañete, per quan acabi el mandat el 2022 i piloti el relleu a favor de Cañete, a la manera clàssica dels antics politburó sindicals: primer es designa i després es vota per ratificar, que és al que es referia Canadell.

  5. Un dels punts febles del moviment independentista és l’escassa incidència que té dins de les patronals i dels sindicats del règim autonòmic del 78 que s’alimenten amb diners públics directes, incloent-hi els recursos —que no són pocs— destinats a la formació. Això no vol dir que no hi hagi empresaris i treballadors independentistes. L’èxit de la candidatura de Canadell en les eleccions de la Cambra i la irrupció de la Intersindical-CSC, un sindicat independentista i de classe sense complexos, indica el camí a seguir per “ampliar la base”. Ocupar “espais de llibertat” sota el règim franquista —als col·legis professionals o inclús dins de les estructures del sindicat vertical— va ajudar a corcar el franquisme però no va tombar-lo. No n’hi va haver prou per fer net i, en realitat, segons com, va ajudar a perpetuar persones que van transitar de la dictadura al parlamentarisme com si no hagués passat res. Cal fer foc nou i apoderar-se de les institucions per canviar-les i no pas per seguir fent el mateix.

  6. Antoni Cañete ha fitxat ara Josep Ginesta com a cap de l’àrea de Treball de Pimec. El fitxatge s’ha realitzat deu dies després que Ginesta —encara avui secretari d’Emprenedoria, Treball i Funció Pública d’ERC— fos destituït pel conseller Chakir el Homrani com a secretari general del departament de Treball, Afers Socials i Famílies, degut al fiasco de les ajudes als autònoms.

¿Quin millor exemple hauríem pogut trobar de porta giratòria dels temps de l’autonomisme? Velles pràctiques amb nous protagonistes en una època de renúncies en què el fracàs obté premi. El fitxatge fa mal als ulls, però ningú alça la veu per denunciar-ho, ni tan sols els republicans que abans eren tan exigents amb els convergents. Tothom sap qui exerceix la dictadura mediàtica a Catalunya i per què s’imposa la llei del silenci. Potser és perquè la mentalitat dels que conceben el món públic com una finca privada retorna amb nous protagonistes. Deuen pensar que “ara els toca a ells”, com va dir Alfonso Guerra el 1982, no per governar, sinó per treure’n un profit personal i partidista. És per això que Canadell molesta tant. Ell i el seu equip estan impregnats d’un real esperit republicà que topa amb les formes del subsistema català del règim del 78, que malda per acabar amb el procés mitjançant complicitats incomprensibles. L’estat ha judicialitzat la política per destruir el moviment independentista i els dirigents de l’1-O. Es veu que hi ha qui està disposat a fer el mateix en altres àmbits.

Comunicat de RV/PVE: “El cos policial dels Mossos d’Esquadra és un cos policial espanyol, no és un cos policial català”


COMUNICAT DE RV/PVE ARRAN DE L’ACTUACIÓ DELS MOSSOS D’ESQUADRA A POBLET
RV/PVE davant de l’actuació dels Mossos d’Esquadra que el dilluns dia 20 de juliol va permetre el pas dels espanyols i va impedir el pas dels catalans per a rebre al Cap de l’Estat espanyol i que posteriorment va colpejar als catalans amb detencions, vol comunicar el següent:

Primer. RV/PVE som solidaris amb els independentistes republicans catalans però pel bé de les forces democràtiques cal que es diga la veritat per molt dura que siga de pair. No es pot viure en la fantasia de fer creure que el Govern català, o cap govern autonòmic, no deixa de ser un govern titella en mans de l’Estat espanyol. Davant de la realitat que anem a descriure en els punts següents, les forces republicanes i independentistes catalanes que tenen la representació de la Generalitat de la Comunitat Autònoma Catalana (LOE 4/1979), no deuen -pensem des de RV/PVE- de contribuir a crear el miratge que Catalunya no deixa de ser una colònia del terminal Imperi espanyol. Els càrrecs democràticament elegits no deuen secundar esta falsedat i l’han de denunciar obertament. No han de caure en la trampa que les forces colonials fan per desprestigiar a les forces dels mossos pel matí i per la vesprada, eixes mateixes forces colonials, utilitzar els mitjans de comunicació per deteriorar al govern autonòmic de la CAC.

Segon. La realitat dels Mossos d’Esquadra és la següent:
El cos policial dels Mossos d’Esquadra és un cos policial espanyol, no és un cos policial català malgrat la seu disfressa catalana. És un cos sotmés a la Ley Orgánica 2/1986, de 13 de marzo, de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad i d’acord amb l’article 149 -1-18 i 29 de la Constitució espanyola de 1978. D’acord amb eixes lleis, totes les forces policials autonòmiques són espanyoles i depenen del Ministeri de l’Interior.

Tercer. L’article 43 de la LOE 2/1986 de 13 de març diu:
Artículo cuarenta y tres.
(1) Los Mandos de los Cuerpos de Policía de las Comunidades Autónomas se designarán por las Autoridades competentes de la Comunidad Autónoma, entre Jefes, Oficiales y Mandos de las Fuerzas Armadas y de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado.
(2) Durante su permanencia en la Policía de la Comunidad Autónoma, dichos Jefes, Oficiales y Mandos pasarán a la situación que reglamentariamente corresponda en su Arma o Cuerpo de procedencia, al cual podrán reintegrarse en cualquier momento que lo soliciten.
(3) Un porcentaje de las vacantes de los citados puestos de mando podrá ser cubierto, mediante promoción interna, entre los miembros del propio Cuerpo de Policía de la Comunidad Autónoma, en el número, con las condiciones y requisitos que determinen el Consejo a que se refiere el artículo 48 de esta Ley.
(4) Los Mandos de los Cuerpos de Policía de las Comunidades Autónomas habrán de realizar, una vez designados y antes de su adscripción, un curso de especialización homologado por el Ministerio del Interior para el mando peculiar de estos Cuerpos.

Quart. L’article 46 diu:
Artículo cuarenta y seis.
(…)
(2) En el resto de los casos, cuando en la prestación de un determinado servicio o en la realización de una actuación concreta concurran, simultáneamente, miembros o Unidades de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado y de la Policía de la Comunidad Autónoma, serán los Mandos de los primeros los que asuman la dirección de la operación.

Cinquè. L’article 48 al que fèiem referencia en el nostre apartat tercer diu:
Artículo cuarenta y ocho.
(1) Para garantizar la coordinación entre las políticas de seguridad pública del Estado y de las Comunidades Autónomas se crea el Consejo de Política de Seguridad, que estará presidido por el Ministro del Interior e integrado por los Consejeros de Interior o Gobernación de las Comunidades Autónomas y por un número igual de representantes del Estado designados por el Gobierno de la Nación.
(2) El Consejo de Política de Seguridad ejercerá las siguientes competencias:
– Aprobar los planes de coordinación en materia de seguridad y de infraestructura policial.
– Informar las plantillas de los Cuerpos de Policía de las Comunidades Autónomas y sus modificaciones. El Consejo podrá establecer el número máximo de los efectivos de las plantillas.
– Aprobar directivas y recomendaciones de carácter general. Informar las disposiciones que dicten las Comunidades Autónomas, en relación con sus propios Cuerpos de Policía, así como la de creación de éstos. Informar los convenios de cooperación, en materia de seguridad entre el Estado y las Comunidades Autónomas. Las demás que le atribuya la legislación vigente.
(3) Para su adecuado funcionamiento el Consejo de Política de Seguridad elaborará un Reglamento de régimen interior que será aprobado por el mismo.

Comité Executiu de República Valenciana /Partit Valencianiste Europeu
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 21 juliol del 2020

Els resultats de Galícia i Euskadi, ens allunya de la independència i ens acosta a la fal·làcia de l’altra Espanya possible. L’opinió de Víctor Baeta.

L’opinió de Víctor Baeta

Els resultats de Galícia i Euskadi, ens allunya de la independència i ens acosta a la fal·làcia de l’altra Espanya possible.

Els més entusiastes amb els resultats electorals de diumenge passat a Euskadi i a Galícia, són aquells que han renunciat a una confrontació amb l’Estat espanyol per assolir la Independència o que, més bé, mai l’havien contemplat seriosament com objectiu polític. Els triomfadors a la resta de l’Estat, per això estan tan contents, són aquells que predicaven -o mai havien deixat de practicar-ho- el ‘realisme’, el ‘pragmatisme’ i que davant els irredempts independentistes catalans els teòrics de torn divulgaven allò del ‘principi de realitat’.
Els amics independentistes sincers que s’alegren dels resultats i em critiquen el meu escepticisme em pregunten:
– I quins haurien estat uns bons resultats per a tu?
No puc contestar. El problema -a hores d’ara- no són els resultats. El problema rau -segons el meu parer- en l’estratègia que els nacionalistes guanyadors BNG i EH Bildu, tenen pensat dur per alliberar els seus pobles de l’Estat imperial espanyol. Per a mi no han guanyat forces que en el seu programa portaren la independència com objectiu i, per això mateix,  han guanyat forces que s’han nodrit d’un votant federalista republicà espanyol, però ‘espanyols’ d’allò que anomenen l’altra Espanya possible; es pot dir que BNG i EH Bildu estaven prou homologades a allò que defèn Podem.
Com a independentista no puc estar content. La fal·làcia de l’altra Espanya possible, ho sent, però no me la crec.
Convençuts ERC i EH Bildu que front a l’Estat espanyol no hi ha cap possibilitat que per la via pacífica -ni per l’armada, sí més no basada en atemptats- es puga assolir la Independència, s’han posat mans a l’obra en vore com de millor es poden quedar en Espanya.
EH Bildu va llençar la tovallola -segons el meu punt de vista- quan en les darreres eleccions al Parlament Europeu del 2019, es va doblegar davant d’ERC i va renunciar al seu plantejament inicial d’anar totes les forces independentistes de l’Estat juntes en una candidatura on hauria d’estar Puigdemont com públicament va suggerir Otegi. EH Bildu, en trobar-se el veto d’ERC va sucumbir i en ‘Ara Repúbliques’ no va poder estar JxCat. Va ser el començament d’una estratègia acoblada al ‘Principi de realitat’ que no ens duu a la Independència si no a que ens crega’m la fal·làcia de que una altra Espanya és possible.
Amb tot, puc estar equivocat.

Víctor Baeta i Subias
Benimaclet, 15 de juliol del 2020

La canalla (xicalla en valencià) es cobra la violència que els hi van endossar sense motiu l’Estat espanyol als seus majors, els republicans catalans empresonats. Amb permís o sense dels pares, juguen amb la policia espanyola (tots els cossos) a fer fogueres i al gat i el ratolí en les nits de la tardor barcelonina i d’altres indrets a la Catalunya revoltada.

Noia (xicona) adolescent abillada d’heroïna republicana catalana presta a fer fogueres i jugar amb la policia i guàrdia civil espanyoles, en les nits de la tardor barcelonina.



Un iaio retreu a la canalla perquè deixen de jugar al carrer
A Catalan demonstrator throws a tear gas canister back to the riot police during Catalonia’s general strike in Barcelona, Spain, October 18, 2019. REUTERS/Albert Gea – RC14168E49C0


Demonstrators react against policemen during a protest after a verdict in a trial over a banned independence referendum in Barcelona, Spain, October 17, 2019. REUTERS/Rafael Marchante – RC145B1205A0

UNA ANÀLISI  https://twitter.com/javitremp/status/1185336079420928001

Concentració demà a Barcelona, a les 18:00. Delegació de Govern, carrer Mallorca, 278


Mentre esperen sentència, tornen a Lledoners. El Tribunal Suprem els podia haver deixat en llibertat provisional. No ho ha fet.
Altres jutges, en altres països, van dictaminar que les gravíssimes acusacions de violència no se sostenen. Juristes i observadors internacionals han denunciat que la mateixa detenció era arbitrària.
La campanya a favor de l’absolució té tot el sentit, davant d’una vulneració tan evident de drets i llibertats. Ens hi juguem molt –no solament elles i ells, presos polítics, sinó tots nosaltres com a societat. Et convidem a participar en el primer acte per l’absolució, organitzat per la Crida Nacional per la República:
Quan: Dijous 27 de juny, a les sis de la tarda
On: Barcelona, davant la seu de la delegació del Govern espanyol a Catalunya, al carrer Mallorca, 278
Com: Hi anem de blanc, almenys amb una samarreta blanca
Qui: Hi parlaran l’advocat Jaume Alonso Cuevillas, Joan Porras (Joan “Bona Nit”) i Toni Morral, secretari general de la Crida.
A B S O L U C I Ó !!!