Arxiu de la categoria: Cultura

Ha faltat Joan Genovés… en la seua memòria ANNA notícies publica un original del pintor dedicat a Víctor (Baeta)

Tornant d’Oriola de camí cap el Perelló, amb Joan Genovés i Josep Algarra -els dos nascuts al Barri Obrer del camí d’Algirós de València- en parada en Les Rotes a Dénia per a dinar, el pintor valencià  va fer el següent esbòs damunt el tovalló del restaurant Sendra,  dedicat a Víctor (Baeta)…

Catxirulos republicans de la Pasqua valenciana…

per a engrandir cliqueu damunt

Hui: ‘catxirulo’

Les paraules sovint representen períodes de temps perquè l’objecte a què donen nom es fa servir especialment en eixa època. Pot ser el cas, per exemple, del camp lèxic de la roba perquè, hi estarem d’acord, que no sovintejarà el mot abric a l’estiu ni xancleta a l’hivern. Així, i aprofitant que per Pasqua mamprenem a «regolar la mona» per les nostres extenses contrades (fem-ho amb tot el respecte per la natura, per favor) ens fixem en un objecte que acostumava a engalanar el nostre cel durant les vacances de Pasqua: el catxirulo.

Hui però fem una excepció i no ens basarem tant en la definició que es dóna en el llibre Paraules en xarxa, perquè apareix com a subentrada amb el significat de «constipat fort» al costat de mots com catxamó, carraspera, xamorrera o galipàndia, entre d’altres. Tanmateix, ja es pot avançar que per a la propera edició apareixerà com a entrada representant el joguet amb què els més menuts (i també els que no ho som tant) acostumen a mirar el cel amb un gran somriure mentre somien volar.

El primer que ens crida l’atenció és que el DNV no la inclou com a forma primera, sinó com a secundària de catxerulo. Ens sobta perquè l’ús més comú arreu del territori és el de catxirulo, com notem quan consultem el grup Rescatem paraules de l’oblit, perquè en testimonien l’ús des de la Plana Alta fins a l’Alacantí. Però vaja, no entrarem en eixes disquisicions perquè no és el nostre camp. A més, en el mateix grup, és palesa l’alternança amb el mot milotxa, que també té un ús bastant freqüent arreu del territori. Un incís, no sé si està massa estés al País Valencià, però al sud de la Ribera, un milotxa és també algú que, per a no ser massa cruels, no té massa llums. Un altre sinònim que es fa servir en altres indrets del nostre domini lingüístic, concretament a les Illes Balears i a bona part de Catalunya, per a referir-se al catxirulo: estel…, m’encanta, el trobe encertadíssim perquè crec que quan el fem volar executem una aportació humana en forma d’astre al nostre trosset de cel.

Ja hem parlat de l’ús freqüent al nostre territori dels mots catxirulo i milotxa. Trobem però un aclariment absolutament fantàstic per la precisió dels diferents tipus de catxirulo, notem: un usuari del grup aclareix que hi ha diferents mots per a donar nom a al giny que fem volar durant la Pasqua. Així, ens recorda que «segons la forma geomètrica és catxirulo, hexagonal, milotxa, quadrangular estirada, i abadejo, triangle isòsceles; també hi ha estrelles, avions i caixons», tot i aclarint que fa referència a la seua infància. Sense dubte, una exhaustivitat sorprenent.

Tornant a la definició del DNV, diu: «Tros de paper o de tela que es manté estés i subjecte per mitjà d’una carcassa de canyes o de llistons de forma poligonal, lligat a un cordell llarg que es va amollant a poc a poc perquè s’envole», entre nosaltres, un mot que evoca tants records es mereix quelcom més que ser un tros de paper, però bé, m’agrada la descripció de la tècnica per a fer-lo volar i la supressió de la carrera que cal fer perquè s’envole el tros de paper…

Ens interessa, però, el tarannà evocador del mot. Aprofitarem que ja gaudim de la Pasqua (compte no feu servir massa això de pasqües) per a fer-ho de nou del vol del «tros de paper» que ha passat de generació en generació. Una activitat idònia al nostre territori, sobretot a les zones del litoral, on el llevant, que fa ploure les tempestes (el ponent és qui les mou), és un aliat magnífic perquè els nostres catxirulos s’enlairen mentre les cares dels infants transmeten la il·lusió que només es troba a recer dels ulls de la infància. I també adequada a l’època de l’any perquè, tot i que el cicle lunar fa caure la Pasqua en dies diferents cada any, acostuma a coincidir amb l’esplendor de la primavera, període que al nostre País Valencià va acompanyat gairebé sempre d’un vent incansable que ens ajudarà amb la nostra tasca de regalar al cel la nostra estrela particular.

Uns tastets més del mot: l’usem per a definir l’estat d’embriaguesa d’algú en expressions graduals com ara «portava mal catxirulo», per tant, no sigueu innocents i si alguna volta vos ho diuen això, penseu de seguida que fan referència a l’estat que algú mostrava per l’abusiva ingesta etílica, o dit com cal: perquè «duia un bon pet». I ja l’última la trobem al teatre, concretament en l’obra 23 centímetres de Carles Alberola i Roberto García, quan un dels personatges (Carlota) s’adreça al públic per a etzibar-los un contundent: «Una autèntica bogeria. La primera vegada que utilitzo les dues mans per agafar-li el catxirulo a un tio”, em va dir la Raquel. I jo em pregunto: Amb un tio així, cardes?… O fas puenting?» Com acostumem a fer, obert a la lliure interpretació de cadascú…

Finalment, no podem acabar de parlar d’una paraula tan viva com la de hui sense recordar com tots l’hem cantada. Efectivament, té igual si a Pepito o a Pepico el catxirulo se li empinava, se li envolava o se li enlairava, al remat, el que ens importa és que passen els anys, i les paraules continuen vives, i si no ho estan, doncs ens toca recuperar-les cantant-les, contant-les o llegint-les…

Bona Pasqua i tothom a regolar la mona i empinar el catxirulo, que ens fa bona cosa de falta continuar gaudint de les nostres xicotetes històries.

Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.

La Fundació «Constantí Llombart» demana a l’IIFV incloga l’enllaç de l’AVL en la seua secció d’enllaços

NOTA DE PREMSA · 04/03/2020
LA FUNDACIÓ «CONSTANTÍ LLOMBART» DEMANA A L’IIFV INCLOGA  L’ENLLAÇ DE L’AVL EN LA SEUA SECCIÓ D’ENLLAÇOS
La Fundació -de la Comunitat Valenciana- cultural, valencianista i republicana «CONSTANTÍ LLOMBART» s’ha dirigit a l’INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA (IIFV), perquè incloga en la seua secció d’Enllaços de la seua pàgina https://web.ua.es/iifv/ l’enllaç amb l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (AVL) i al costat dels altres enllaços de les entitats relacionades amb la llengua que s’estudia, defensa i promou..
L’IIFV té el seu origen a l’any 1978 amb la creació  de l’Institut Universitari de Filologia Valenciana (O. M. de l’11 de juliol, BOE del 18-X-1978) com a organisme científic de la Universitat de València; la iniciativa de creació va partir del professor Manuel Sanchis Guarner, sent el seu primer director.
La carta lliurada a l’IIFV en llurs ubicacions d’Alacant, València i Castelló ha estat la següent:
per a engrandir cliqueu damunt

En homenatge a Josep M Folch i Torres (Barcelona, 29 de febrer de 1880 – 15 de desembre de 1950)

Imatge
Massagran, en Pum i la Pallaringa, en Bolavà, en Lluquet i en Rovelló… Més de 1.800 pàgines viscudes. Un fenomen social d’eficàcia contrastada. “Només Fabra ha fet més que vós per la nostra llengua” (President Torra) Josep M Folch i Torres va néixer el 29 de febrer de 1880.

Els primers llibres en català que va llegir en els anys 50 del segle passat, un xiquet del barri de la Ribera a BCN i que un llibreter del carrer Argenteria els guardava com un tresor en el fons de la botiga.

L’Institut Universitari de Filologia Valenciana (ara IIFV) va ser creat a iniciativa de Manuel Sanchis Guarner i a la seua mort Joan Fuster va ser el seu director. En l’actualitat Vicent J. Escartí i Soriano és el director de l’IIFV.

[RV/PVE ens envia esta informació per a la seua publicació en ANNA notícies]

M. Sanchis Guarner i Joan Fuster, els dos primers directors de l’IUFV i l’actual director de l’IIFV, Vicent J. Escartí i Soriano

Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV)

Un institut universitari és un organisme integrat per professors i investigadors universitaris que tenen com a objectiu comú fer recerques, impartir docència i emetre resolucions científiques sobre un camp especialitzat de coneixement.
La decisió de crear un institut universitari correspon als òrgans de govern de la universitat en què aquell s’integrarà. Quan un institut universitari és compartit per diverses universitats rep la consideració d’institut interuniversitari. Els instituts interuniversitaris es creen mitjançant convenis entre universitats. En qualsevol cas, la seua creació ha de ser aprovada per l’òrgan de govern de la comunitat autònoma a què pertanyen, a proposta del consell social de la universitat i amb l’informe favorable del Consell d’Universitats (article 10 de la Llei de Reforma Universitària).
L’any 1978 es creà (O. M. de l’11 de juliol, BOE del 18-X-1978) l’Institut Universitari de Filologia Valenciana com a organisme científic de la Universitat de València; la iniciativa de creació va partir del professor Manuel Sanchis Guarner, el seu primer director. Després de la mort d’aquest, han ocupat el càrrec de director els professors Joan Fuster, Antoni Ferrando, Rafael Alemany, Manuel Pérez Saldanya, en funcions, Joan J. Ponsoda, Ferran Carbó, Rafael Ramos i, en l’actualitat, Vicent J. Escartí i Soriano.
Acordada la seua transformació en Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana [IIFV] (1987), es creà com a tal per un Decret de la Generalitat Valenciana del 22 de novembre de l’any 1994 (DOGV del 29-XI-1994), després de l’informe preceptiu del Consell d’Universitats. L’integren la Universitat de València-Estudi General, la Universitat d’Alacant i la Universitat Jaume I, de Castelló de la Plana, és a dir, les tres universitats valencianes amb estudis superiors de filologia. El Reglament de l’IIFV preveu la integració d’altres universitats valencianes que s’hi vulguen adherir.
L’objectiu específic de l’IIFV és l’estudi lingüístic i literari del valencià, dins el marc general de la llengua i la literatura catalanes. A més de les finalitats docents i investigadores, l’IIFV té, entre les seues competències, l’assessorament en tots els àmbits relacionats amb el fet lingüístic i literari valencià. En el conveni de creació de l’IIFV s’estableix que, independentment de l’autonomia de cada universitat, aquest serà l’únic organisme que, en nom de totes les universitats que l’integren, podrà assessorar i dictaminar en les matèries filològiques de la seua competència.
L’IIFV ha col·laborat amb l’Administració local i autonòmica, i amb altres institucions i entitats públiques i cíviques, bàsicament, en l’emissió d’informes i dictàmens sobre qüestions lingüístiques, en l’assessorament de treballs d’investigació i en matèria gramatical i lexicogràfica.
Durant aquest període l’IIFV va iniciar la reforma del Reglament de règim intern. El nou Reglament va ser aprovat en la reunió del CG del 10 de novembre del 2000. Posteriorment va ser aprovat per les Juntes de Govern i pels Consells Socials de les tres universitats.
Aquest Reglament ha estat renovat com a conseqüència de la posada en vigor de la LOU i dels nous estatuts de les universitats valencianes i, una vegada aprovat pel Consell General de l’IIFV i els Consells de Govern de les tres universitats, ha entrat en vigor en novembre de 2006.

IIFV

 

El Museu Hermitage que podria haver-se creat a València, es construirà en el Port de Barcelona gràcies al nostre “meninfotisme”

Antonio Marín el dia que va demanar al Conseller l’apertura de la Casa Museu Joan fuster de Sueca.

Fa un temps, dos destacats membres del PP de València, en una conversa informal, em van indicar que els responsables del Museu Hermitage de Sant Petersburg van contactar amb l’ajuntament de València i altres institucions, amb la finalitat de crear un espai museístic similar al que prompte tindrà Barcelona.
La iniciativa, que era molt semblant a la qual es durà a terme i aconseguirà que el Port de la Barcelona oferisca una de les majors i millors ofertes culturals del món, va ser rebutjada des de Madrid per posar-ho a València.
Sí, rebutjada. Açò de la sobirania municipal i de vetlar pels interessos generals és un conte xinés a València. Ací sempre es diu i es fa, pels segles dels segles, allò que s’ordena des de Madrid. I no importa que governe el PP, el PSOE, Compromís, Unides Podem o el gat amb botes… Tots s’agenollen davant Madrid.
O ja ningú s’acorda del serial del Museu de Belles arts Sant Pío V de València, i del Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuaris González Martí, un sense direcció ni personal i un altre amb una ampliació pendent des de fa quasi trenta anys?
Per si ningú ho recorda, els citats museus són i seguiran sent de titularitat estatal (‘nacional’ que diuen ells), sent els que menys ajudes econòmiques reben del govern d’Espanya.
Com diu un sindicalista republicà de Museros, un de RV/PVE, als seus veïns del carrer Major: “Més inútils ja no podeu ser”
Per a acabar i resumint: que els russos van a construir el Museu Hermitage en el Port de Barcelona, aqueix museu que els valencians podríem haver tingut ja. No tenim remei. Urgeix escriure un nou llibre, que el seu títol siga “Nosaltres, els meninfots”

Antonio Marín Segòvia de l’ACR Constantí Llombart